En els temps que corren, i més encara després del fiasco electoral del 28 de maig passat, unes eleccions ―recordem-ho― a l’espanyola, s’ha instal·lat ―sembla― el desconcert a les files dels qui anhelem que algun dia la pàtria dels catalans sigui lliure. Ei, que ve el llop! I tothom corrent anirà a votar al PSOE de Pedro Sánchez i als seus partidets satèl·lits. Val a dir que això del torero franquista convertit en vicepresident de la Generalitat meridional i conseller de cultura és esfereïdorament groller, però no menys que un politicastre deixeble del cartagener Zaplana d’infausta memòria, ignorant de la llengua pàtria ―li importa un rave― i pijo arribi a presidir-la. Hi ha qui tremola, hi ha qui pega testarrades a la paret, mentre les flors del botànic, que presumien de ben regades, s’han marcit entre ballarugues, congues, renúncies a la llengua, omissions vergonyoses del nom del país, celebracions ominoses de l’Estatutet i exhibicions neoblaveres. A les Illes la cosa no ha anat millor ―ai mare el Le Senne dels collons!―. Allò de la bel·ligerància de la dona perquè manca de titola ―què us diré― és èpic. Altrament, al Principat els comicis del 28 de maig passaran a la història com les eleccions del «que us bombin». Això, precisament, com féu el Trias, desposseït barroerament de l’alcaldia de Barcelona, els haurien d’etzibar arreu al PSOE i als seus turiferaris ―i turiferàries― de Sumar i resta de fauna yolandista autòctona.
Ni que ve l’extrema dreta ni hòsties. Ve Espanya, la de sempre, a triar entre la vestida de seda o la que directament prescindeix de disfresses, l’Estat espanyolíssim pur i dur, corrupte, intransformable, bèstia i decadent. Ep! No ho dic pas jo. La decadència d’Espanya i el seu col·lapse final ja l’explicà l’historiador, etnòleg i patriota català, professor d’Història al Trinity College de la Universitat de Cambridge, Josep Maria Batista i Roca, en un opuscle publicat a Montpeller en 1968 amb el títol La desintegració d’Espanya i les idees de Toynbee (reeditat a Barcelona, 1983). El declivi espanyol, el de l’estat bastit sobre la supremacia castellana, fa anys i panys que s’anuncia i, finalment, obeint a lleis històriques, aquest estat, inalterable als canvis històrics, es desintegrarà definitivament, corcat per les contradiccions. És per això que, Batista i Roca, a la fi del seu opuscle adverteix: «L’hora de la vital decisió s’acosta: mantenir els lligams amb els espanyols, abocar els Països Catalans al remolí castellà i fer que la comunidad de destino ens engoleixi a tots en la catàstrofe final o TALLAR AMARRES, SALVAR LA NOSTRA PÀTRIA I INTEGRAR-NOS A EUROPA». Espanya, en 1978 no acabà amb el franquisme sinó que li canvià el collar als gossos, amb el beneplàcit del PSOE i el PCE espanyolíssims. El resultat ja el sabeu: el torero feixista, el paio de les dones i les titoles, el «que us bombin a tots». En definitiva: Espanya. «La llengua i la cultura són l’ànima del poble català», escrivia Batista i Roca en 1966 (carta al Consell Nacional Català). En conseqüència, «treballar a llur servei ha estat la força més poderosa del desplegament nacional». Ara bé, «els nostres enemics ho saben i és per aquí per on ens ataquen». Bé que ho saben, certament. Algun dubte, doncs, per què un torero feixistoide serà el nou conseller de cultura de la Generalitat Valenciana?
Què preferiu, doncs, remolí castellà o tallar amarres? Per a Batista i Roca «en la decisió a prendre no hi ha cap dubte». Tallar amarres. Si us plau, tallem les amarres ja! Ens va el nostre futur com a poble, com a catalans. Ara bé, observo un fervor excessiu, entre els polítics convencionals a l’ús, els adaptats al sistema per necessitats de manteniment personal, massa porucs i indecisos a ambdues vores del rierol de la Sènia i també a les Illes. Definitivament, no volen tallar amarres, ni els processistes de pa sucat amb oli perseguidors de prebendes autonomistes ni els balladors de congues a ritme de Chenoa i la blavera per muntera, ara abraçats al yolandisme més abraonat.
Patriotisme
Patriotisme, per què no? Ni «persones», ni «gent», ni «veïns i veïnes» ni vés a saber quina altra animalada woke s’empesquen. Som poble, som nació i som pàtria. El gran poeta i patriota Vicent Andrés Estellés escrigué: «Allò que val és la consciència / de no ser si no s’és poble». I Joan Fuster digué: «La nostra pàtria és la nostra llengua». Ras i curt, la llengua és el poble i és la pàtria. Per això l’ataquen, sense misericòrdia, els enemics de la nació catalana ―ben bé sabeu qui són― i els saberuts intel·lectualoides de la Carpetovetònia que pretenen condemnar-nos a ser el problema etern d’Espanya, com etzibà l’eximi espanyolàs José Ortega y Gasset a les Corts espanyoles ―republicanes― en 1931: «el problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar». Què us diré? I continuem conllevando sense solució de continuïtat, lligats els catalans a un Estat que ni ens vol ni ens respecta. L’única «solució» que els espanyols proposen i l’autonomisme decadent amb ínfules de salvadors d’Espanya acata ―cito La desintegració d’Espanya de Batista i Roca― «és el ‘continuisme’, la fossilització, l’aturar la marxa del temps ―solució impossible quan tot el món a l’entorn nostre marxa i avança amb vertiginosa velocitat». I continua Batista i Roca: «Un canvi de règim ja no és suficient. Ni una Monarquia, ni una República, ni una dictadura ja no poden salvar Espanya de la seva decadència i final desintegració. El fet que avui cap solució efectiva per al futur no s’albira a l’horitzó demostra que som a la fi d’un cicle històric». Algú, de segur, argumentarà que Batista i Roca escrigué el seu opuscle en 1968, que el dictador Franco traspassà en 1975 i que des d’aleshores fins a dia d’avui, quaranta-vuit anys, la Monarquia els ha funcionat. Sí, cert, ha anat fent, però el «problema» no l’ha solucionat. Batista i Roca ja ho preveia: «Noves crisis i noves desfetes seguiran, nous tomballons i noves estrebades en el procés de desintegració». I adverteix: «No és l’hora de petits polítics de maniobra, sinó de grans homes amb la visió i dots de l’estadista. És una qüestió de vida o mort. Si el nostre poble [ep! Poble, no «persones», ni «gent», ni «veïns i veïnes»] torna a produir un Prat de la Riba o un Macià ens salvarem. Sinó, ens enfonsarem amb els castellans».
Doncs ja veieu, o polítics amb visió d’estat, no res a veure amb la tropa de vividors de les administracions autonòmiques que patim, o la catàstrofe. I pel que veiem, és una realitat tangible, ens acostem perillosament a l’apocalipsi, a la fi de la llengua i, doncs, de la nació, però processistes i dansaires de conga s’entesten a fer, amb rufianesques i yolandistes melodies, d’orquestra del Titànic. Ara bé, en el trencaclosques polític autòcton definit pel «que us bombin a tots!», potser calgui recordar la frase que el metge i patriota Josep Maria Roca i Heras, oncle de Batista i Roca, li digué al seu nebot: «Catalunya triomfarà a pesar dels catalans». No hi ha altra solució: vèncer o morir. O recuperem la pàtria, malgrat els Collboni, les Colau i els Sirera (ah!, i els baliga-balagues que ballen congues), o s’extingirà la catalanitat. La pàtria, sí, és un concepte del tot revolucionari, que el catalanisme de tota classe i condició ha de proclamar si vol reeixir. A risc de l’acusació d’ultradretà o feixista ―que no ho sóc pas― per la santa i woke inquisició (ai Ripoll!), no penso que renunciar a la pàtria, com no renuncià mai Batista i Roca, signifiqui la conversió automàtica en «feixista», ni a Catalunya ni a Cuba ni a enlloc. «Pàtria o mort, vencerem!», així ho proclamava Fidel Castro, orgullós, subjecte no gens sospitós de combregar amb les idees de la Meloni, l’Ayuso, l’Abascal, el Núñez Feijóo o el torero del Mazón.
Josep Maria Batista i Roca, sobretot patriota
Josep Maria Batista i Roca (Barcelona 1895-1978), barceloní, nascut al barri de la Ribera, amb carrer dedicat a la seva ciutat natal; historiador, etnòleg i patriota. No era ―atenció― un mindundi, un qualsevol. Parlem d’una personalitat intel·lectual de primer ordre que assumí la màxima estellesiana dels versos «Allò que val és la consciència / de no ser si no s’és poble». Ser poble, conèixer el seu poble, dedicar-li la vida. Això empenyé Batista i Roca a l’estudi de l’etnologia i fou un dels fundadors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i posteriorment de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria. La formació científica la completà a Londres i a Òxford i a ell devem la formulació de l’antropologia social com a disciplina. Becat a Òxford, tingué temps de consultar els fons de la Bodleian Library i fer un «Catàleg de les obres lul·lianes d’Òxford», publicat en dos parts al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, en 1915 i 1916. A més a més, fou el primer traductor de l’aede bengalí Rabindranāth Tagore al català: Rabindranāth Tagore, poeta bengalí. Prefaci y versions per Joseph Ma. Batista y Roca (Barcelona, 1918), en què el traductor comparava Tagore amb Llull. L’esclat de la I Guerra Mundial el sorprengué a la Gran Bretanya i en aquella època també conegué la Irlanda que lluitava per la independència. Per què Irlanda sí i Catalunya no? Ah! I els irlandesos no eren tan melindrosos per fer fora els britànics. En 1916 la Germandat Republicana Irlandesa encapçalà un aixecament armat contra els britànics i després d’això sorgí l’IRA (l’Exèrcit Republicà Irlandès).
En 1922, finalment, Irlanda (la major part de l’illa llevat de l’Ulster) s’independitzà, mentre que un any després, a l’Estat espanyol, el general Primo de Rivera, furibund anticatalanista, protagonitzà un cop d’estat, amb l’adhesió del Borbó regnant, que acabà amb la Mancomunitat. I ara què? S’imposà la via irlandesa insurreccional, a la qual Batista i Roca donà suport i fins i tot arribà a liderar. Convindrà el lector, com assenyala l’experiència recent, que proclamar una República i tot seguit abaixar-se els pantalons, la via del 2017, no porta enlloc. Amb somriures i petons no es fan les revolucions ni es guanyen les independències. Els irlandesos no petonejaren els britànics perquè se n’anessin d’Irlanda. Precisament, Batista i Roca es pregunta, a La desintegració d’Espanya, si és possible el canvi ―la independència― sense convulsions. Bé, seria possible, almenys seria desitjable, diu Batista i Roca, si l’agonia de l’estat opressor, exhaust, fóra suau i, en conseqüència, el naixement del nou estat independent fàcil. Sigui com vulgui, els catalans mai en la vida haurien de cooperar en el rejoveniment i manteniment, en allargar l’agonia, de l’estat decadent ―que el bombin!―, ara mateix sustentat pels esbirros del PSOE, l’única força política espanyola que, seriosament, garanteix ―pels seus fets els coneixeràs― la supervivència de la monarquia borbònica espanyola i, doncs, l’estat d’arrel feixista nascut amb la guerra de 1936-1939.
Per a Batista i Roca, «les lluites internes de la vella societat hispànica constitueixen la seva agonia». I davant d’això, producte del col·lapse i desintegració de l’estat castellà (espanyol) imperialista, interpel·la als catalans, o tallar amarres o enfonsar-se amb Espanya, puix que «la sort dels Països Catalans va lligada amb el diagnòstic i el pronòstic del mal d’Espanya». Fixeu-vos, diu explícitament Països Catalans, la denominació més oportuna que hom pot trobar, segons Joan Fuster (Qüestió de noms, 1962), que abraça la «unitat» que som i tolera una pluralitat perceptible. Països Catalans, sí, una fórmula de corònim alternativa a la de «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» per a designar la nació catalana, sencera; una nació ―vegeu― boicotada pel processisme «catalunyès», ignorada pels «compromesos» en ballarugues i congues (la sucursal, «a la valenciana» i blavosa, dels wokes espanyols), i combatuda ―aquests sí que sabem ben bé què som― per l’espanyolisme. Pacte PP-VOX per a governar la Generalitat Valenciana o «pacte del torero» (15 de juny de 2023): «Eliminación de las subvenciones a las entidades o asociaciones que promuevan los Països Catalans».
Tornat de la Gran Bretanya, Batista i Roca promogué l’escoltisme als Països Catalans i en 1927 fundà la Germanor de Minyons de Muntanya. Altrament, s’integrà a la Societat d’Estudis Militars (SEM), una organització creada en 1924 pel partit Acció Catalana per a formar l’oficialitat del futur exèrcit català. Atenció!: la presidia Lluís Nicolau d’Olwer, historiador, patriota i que, implicat a fer caure la monarquia borbònica, arribà a ser el primer ministre d’Economia de la II República Espanyola. Amb el SEM també col·laborà l’historiador Ferran Soldevila. Catalunya atacada pel règim de Primo de Rivera, sorgí la possibilitat de la insurrecció, la via irlandesa, la revolta armada contra l’Espanya caduca obcecada encara a reprimir la catalanitat. El SEM tingué una vida efímera, perquè el grup fou descobert per la policia primoriverista i reprimit. Alguns militants s’exiliaren i els que restaren a l’interior s’integraren els uns a Bandera Negra (o Santa Germandat Catalana) de Daniel Cardona i Civit, responsable de l’atemptat frustrat contra Alfons XII en 1925 (el complot de Garraf) i els altres a l’ORMICA (Organització Militar Catalana) amb el propòsit de continuar les activitats del SEM. Batista i Roca promogué una societat clandestina, el Grup 1640, que arreplegava joves catalanistes decidits a plantar cara a la dictadura espanyolista provinents d’Acció Catalana i Esquerra Catalana. Quan el sepeli del dramaturg Àngel Guimerà (traspassà el 18 de juliol de 1924), membres del grup, dirigit per Batista i Roca i Daniel Cardona, vetllaren amb armes perquè la policia i la guàrdia civil no traguessin la senyera del fèretre, disposats a disparar si fes falta. Guimerà havia encapçalat el corrent d’opinió de la Unió Catalanista oposat a participar en el sistema polític de la Restauració i per això era venerat pel «separatisme».
Alliberar Catalunya (els Països Catalans) sigui com sigui. Aquest era l’ideal suprem de Batista i Roca. En 1930 Batista i Roca fundà Palestra, una organització juvenil catalanista inspirada en el moviment Sokol txec i en el Fianna Éireann irlandès, profundament patriòtica, de la qual ―atenció!― fou president Pompeu Fabra, qui fou empresonat (per independentista) després de la proclamació de l’Estat Català per Lluís Companys el 6 d’octubre 1934 i posterior repressió espanyola. Palestra hi participà activament en els fets defensant l’Estat Català proclamat.
Durant la guerra de 1936-1938, Batista i Roca fou enviat pel president Companys a Londres, juntament amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí per tal d’aconseguir un armistici, amb l’ajut britànic, que separés els Països Catalans de la Espanya franquista que s’imposava. Arribà a entrevistar-se amb el secretari d’Afers Exteriors britànic Edward Frederick Lindley Wood, Lord Halifax. Fou debades. Els britànics ja havien escollit el seu bàndol, el dels generalots rebel·lats contra la República, i a aquella guerra, precisament els britànics, la batejaren com a «civil». Després de la guerra Batista i Roca s’exilià a Anglaterra, fou professor d’història al Trinity College de Cambridge i és l’autor del capítol dedicat a l’Estat espanyol a l’inici de l’edat moderna de la The New Cambridge Modern History. No tornà a Catalunya fins a la mort de Franco. Traspassà a Barcelona, sempre fidel als seus ideals independentistes i molt crític amb la Transició del franquisme al postfranquisme que s’aveïnava, el 27 d’agost de 1978. Després de mort, la policia espanyola el considerà el creador de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA).
La desintegració d’Espanya
Batista i Roca creia certament que l’era d’Espanya tocava a la seva fi. Estat decadent i dissolut, hereu d’una guerra atroç contra les llibertats, contra la democràcia, mai no pensà que la monarquia del Pelele de Franco podria reeixir. Ell escrivia a La desintegració d’Espanya: «Si Espanya ha entrat en les etapes finals d’aquest procés [de desintegració] és preferible que els catalans no ens emboliquem més en els mals d’Espanya. L’enfonsada d’Espanya portaria a la nostra. Si hi volem fer de redemptors en sortirem crucificats. L’única política prudent és tallar amarres i mirar almenys de salvar-nos nosaltres».
Desintegració d’Espanya? L’afirmació de Batista i Roca es fonamenta en les idees de l’historiador britànic Arnold J. Toynbee, que a A Study of History (1934-1961), en dotze volums, pretenia fer una anàlisi de la història mundial i del naixement, auge i decadència de les civilitzacions. Segons explica Toynbee, les civilitzacions (i les nacions també, apunta Batista i Roca) sorgeixen com a conseqüència dels desafiaments, naturals i socials als quals s’enfronta. Així, les civilitzacions creixen i prosperen quan reïxen davant els desafiaments, però decauen quan són incapaces de superar-los. A partir d’això, Batista i Roca enumera els moments d’auge de l’Estat castellà quan els Habsburg, estroncat a partir del segle XVII, i cita a Ortega y Gasset, quan diu que «l’espanya del XVII suena a cartón». A partir d’ací Batista i Roca enumera les etapes de la desintegració d’Espanya fins als temps actuals, quan «la passatgera represa acabdillada per Franco toca a la seva fi». Adverteix: «Ens acostem a un tombant des del qual cap solució no s’albira». Això, precisament, caldria recordar-los-ho als «líders» del procés. Ataülleu alguna solució a l’horitzó? I conclou: «No es pot tornar endarrera ni posar un pedaç per anar tirant. La situació cada vegada serà més greu». I tan greu! Si no espavilem ―això ho afegeixo jo― perdrem la llengua i perdrem el país.
Batista i Roca, etnòleg, creia en els pobles, els pobles per damunt dels estats, i creia en el seu, que desitjava lliure. A Anglaterra estant promogué la formació en estudis catalans i fou un dels fundadors de l’Anglo-Catalan Society. El 1940 fou secretari del Consell Nacional de Catalunya a Londres i més endavant fou el principal promotor del Consell Nacional Català. Participà en la creació de la Unió Federalista de les Comunitats Ètniques Europees, organisme vinculat al Consell d’Europa i de l’ONU, i conscient dels lligams de Catalunya i Occitània, un any abans de morir intervingué en la creació del Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC).
Ser o no ser? Josep Maria Batista i Roca ens invita a ser, a perseverar. Ell que visqué la independència d’Irlanda, que fins i tot advocà per la via irlandesa d’alliberament nacional, sempre cregué en l’alliberament dels Països Catalans, de la nació catalana completa. No hi ha altra alternativa: o abocar els Països Catalans al remolí castellà fins a la catàstrofe final o tallar amarres, salvar el país i esdevenir nació sobirana.