Que els socialistes valencians canviaren de seu ara fa un any i des d’aleshores la tinguen al carrer de l’Hospital no significava un bon auguri. No és la millor adreça possible per a un partit polític. Encara menys tractant-se de la porta d’entrada al barri dels Velluters, amb abundància d’edificis enrunats o directament enderrocats. Aquest també podia ser un missatge encriptat.
I és que, el 28 de maig, al PSPV van veure com s’ensorrava el seu castell de poder. De sobte, van passar de dur una vida plàcida a quedar ingressats a l’UVI. La seu del carrer de l’Hospital va transformar-se, aquella mateixa nit, en un immens tanatori. Més que plors, hi imperava la incomprensió. Com era possible que una gestió ben valorada per la ciutadania i un president molt popular, que obtenia un aprovat, sucumbiren davant un candidat semidesconegut i un soci reaccionari?
La pregunta encara cou entre els dirigents socialistes, però la digestió dels resultats n’ha ampliat la perspectiva. L’hecatombe de Compromís i Unides Podem, que perden conjuntament 225.000 vots, contrasta amb l’avanç del PSPV, que en guanya 50.000, traduïts en quatre diputats més —de 27 a 31— i prop de cinc punts percentuals: del 24,4% al 29,1%.
De les dotze federacions que van examinar-se el 28M, la valenciana és l’única que ha crescut de manera clara
Aquest increment no s’ha produït en cap de les altres onze autonomies que celebraven comicis. Els socialistes que també governaven o bé han perdut suports —Aragó, Canàries, La Rioja i Extremadura— o bé s’han quedat pràcticament com estaven —Illes Balears, Castella-la Manxa, Astúries, Navarra—, i els que no manaven tampoc no han millorat sensiblement la seua posició. De les dotze federacions que van examinar-se el 28M, la valenciana és l’única que ha crescut de manera clara. En part, pel retrocés substancial dels seus socis de govern, i en part, pel lideratge que encarnava Ximo Puig, erigit, fins aquella nit, en el principal baró territorial del PSOE.
Dilluns al migdia, l’endemà de la desfeta, el president en funcions va dinar amb quatre persones del seu cercle de confiança per dissenyar el camí a seguir. Per damunt de tot planava la idea de no escapçar el partit, de no iniciar una hipotètica cursa successòria. El malson infinit que va començar en 1995, l’altra vegada en què el PSPV va perdre la Generalitat, era la prioritat número u.
Puig tenia clar que recolliria l’acta de diputat per la circumscripció de València aconseguida a les urnes i és gairebé segur que intervindrà al plenari d’investidura del nou president, Carlos Mazón. En aquest cas, a mode de corol·lari, per a defensar la tasca duta a terme pel Botànic, tot comparant la situació del País Valencià de 2015 amb la de 2023.
La pregunta que es formulen a la sala de màquines del PSPV és molt clara: a qui prefereix tenir davant Mazón? A Puig o a qualsevol altre socialista valencià?
El dinar en qüestió va produir-se al Palau a penes tres hores després que Pedro Sánchez anunciara la dissolució del Congrés i el Senat i la convocatòria electoral del 23 de juliol. En un moment de l’àpat, algú va plantejar que Puig encapçalara la llista per València, però aquesta opció va quedar descartada ipso facto. S’entenia que això podia malbaratar el llegat del president eixint i que ell es devia, per damunt de tot, al poble valencià. “Els ciutadans ens han dut a l’oposició i ara hem de dedicar-nos a fer oposició”, es va escoltar en un moment concret. En canvi, la balear Francina Armengol sí que encapçalarà la llista socialista a les Illes, com també podria passar amb algun altre expresident que ja ha fet saber que no continuarà en la política autonòmica.
Siga com siga, Puig representa, de lluny, l’actiu més important dels socialistes valencians. Des que es va conèixer el resultat de l’escrutini, el seu telèfon treu fum. Ha notat el suport, la solidaritat i l’empatia de companys, d’amics i de no tan amics. En molts dels casos l’han esperonat a no defallir, a continuar treballant per la “via valenciana” que ha dirigit des del partit i des de la Generalitat.
—Guillermo Fernández Vara.
En un moment determinat del dinar del dia 29, algú va pronunciar el nom de l’encara president extremeny, que tornarà al seu lloc de treball de metge forense després d’haver perdut el poder amb un retrocés de vots copiós. Tot al contrari d’allò que el mateix Vara va fer en ser descavalcat, l’any 2011, de la Junta d’Extremadura.
Aleshores va exercir l’oposició a José Antonio Monago, del PP, fins a les eleccions de 2015, quan va aspirar de nou a la presidència. Va recuperar el govern que ara, vuit anys més tard, abandonarà definitivament.
En un sector del PSPV batega l’esperança que Puig imite l’estratègia de Fernández Vara. D’una banda, perquè, com ell al seu dia, estan convençuts que la derrota es deu a causes exògenes. La mala imatge que llasta el PSOE a escala estatal, focalitzada en el mateix Sánchez, ha arrossegat molts alcaldes i presidents autonòmics.
Però, d’altra banda, perquè hi ha elements en positiu que convé tenir en compte, com ara l’alt nivell de coneixement de l’actual secretari general, a qui no cal promocionar. O, també, el prop de 30% de vot amb què compta, de partida, en una suposada cursa per la reconquesta de la Generalitat. O els enigmes que amaga l’evolució de l’economia, amb possibles retallades a l’horitzó després d’una pujada de la despesa descomunal. I, per descomptat, la deriva reaccionària que implica l’entrada de Vox a tot de governs.
Aquest còctel permet intuir, als optimistes, un cicle conservador més curt que no auguren els pessimistes. I davant aquest escenari, acarar la travessa pel desert amb un líder com Puig oferiria més garanties que no construir un lideratge alternatiu. La pregunta que es formulen a la sala de màquines del PSPV és molt clara: a qui prefereix tenir davant Mazón? A Puig o a qualsevol altre socialista valencià?
L’executiva nacional
Dimarts de vesprada, 30 de maig, hi havia convocada la primera comissió executiva nacional postelectoral. Puig va manifestar allà la seua intenció de liderar una oposició “constructiva i rotunda”. Entre els plans del secretari general figura la creació d’un Govern a l’ombra que fiscalitze la Generalitat de PP i Vox en cada departament.
Tot seguit es va obrir un torn d’intervencions —llarguíssim— per conèixer el punt de vista de qui desitjara expressar-se. Moderats per qui ha estat el coordinador de campanya, Miquel Soler, van prendre la paraula més d’una vintena d’integrants. Vicent Sarrià, Tania Baños, Toñi Serna, Andés Perelló, Francesc Colomer, Vicent Soler, Carmen Martínez, Robert Raga, María José Salvador, Borja Sanjuán, Carlos González Serna, Roger Cerdà, Inmaculada Rodríguez-Piñero, Llanos Cano, Jeanette Segarra, Rocío Briones, Pilar Gay... Persones de procedències geogràfiques i adscripcions familiars molt diverses que, en tots els casos, van secundar la idea de Puig de mantenir-se dret.
Cal preservar el cabal de confiança assolit per Puig, van subratllar totes les veus que van escoltar-se a l’executiva
No van obrir la boca, en canvi, els secretaris provincials de València i Alacant, Carlos Fernández Bielsa i Alejandro Soler, respectivament. Tots dos van arribar-hi junts, en una imatge que tampoc no semblava casual i que, per aquest motiu, no va passar desapercebuda. L’altre silenci que va cridar l’atenció va ser el de Rubén Alfaro, alcalde d’Elda i president de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP).
No hi va haver cap retret. Ningú no va qüestionar la continuïtat de Puig. En la seua al·locució, el secretari general havia remarcat la necessitat de no caure en les errades dels anys 90 i tothom semblava compartir-ho. Cal preservar el cabal de confiança assolit per Puig, venien a subratllar totes les veus.
En una situació de shock com la que viu el socialisme valencià, el primer pas consisteix, efectivament, a aturar els possibles moviments de revolta. Sobretot amb unes eleccions a la cantonada. La decisió de Sánchez d’avançar els comicis estatals al 23 de juliol ha introduït un element de distracció i de superació.
La majoria de càrrecs del partit volen concentrar-se en això i treballar pel millor resultat possible. Salvar el Govern estatal —contra tot pronòstic— seria una magnífica notícia, raó per la qual el partit malda per reactivar-se i acarar una campanya que, a més, serà agra com poques.
De fet, en la reunió de l’executiva, Puig va mostrar-se tan convençut de la necessitat de girar full i de continuar endavant que alguns assistents van eixir-ne persuadits de la seua intenció de mantenir-se quatre anys a l’oposició. O, com a mínim, de conservar-ne l’escó.
Perill d’enderroc
Al PSPV, però, qui més qui menys ja s’ha posat el casc. Els primers moviments de l’alcalde de Mislata (Horta), Fernández Bielsa, deixen entreveure els seus anhels successoris. Els seus magnífics resultats, des de 2011, en aquesta població obrera de l’àrea metropolitana de València, un dels feus tradicionals del socialisme, va permetre-li assolir la presidència provincial de la formació en el congrés celebrat a començaments de 2022.
Bielsa és un polític gris, de discursos buits, però que destaca per la seua ambició absoluta. Dijous de la setmana passada, 1 de juny, en la primera reunió de la direcció provincial després del 28M, va obtenir el plàcet d’aquesta per convertir-se en el nou president de la Diputació de València, l’única institució supramunicipal que l’esquerra controlarà a partir d’ara.
Perquè, en efecte, el resultat al partit judicial d’Ontinyent ha anat d’un pèl. En concret, de 15 vots. Aquest és el marge estretíssim pel qual la formació Ens Uneix —liderada per l’alcalde de la població, l’exsocialista Jorge Rodríguez, recentment absolt del cas Alqueria— ha pogut anotar-se un diputat provincial en detriment del PP. El diputat clau, que desequilibra la balança entre la dreta i l’esquerra.
Tanmateix, fins i tot abans d’esperar la publicació de l’escrutini definitiu, Bielsa va decidir autoproclamar-se president de la Diputació. No sols això, sinó que ja ha conversat personalment amb totes les persones que desitja com a diputats i diputades per cadascun dels partits judicials. La corporació provincial serà el segon trampolí —després d’haver assumit la direcció provincial del partit— en el seu intent indissimulat per succeir Puig. El control de les dues principals estructures provincials per part de Bielsa i Soler és un factor clau a l’hora de fer càbales sobre què pot passar en el futur del PSPV.
Un moviment per què també compta amb la simpatia —moderada— d’Alejandro Soler, exalcalde d’Elx i president provincial alacantí des que en 2022 va derrotar —també d’un pèl, per 2.602 vots a 2.511— l’alcoià Toni Francés, el candidat avalat per Puig.
Bielsa, que encarna un PSPV més jacobí, manté molt bona relació amb Adriana Lastra i Eduardo Madina
Si el PSOE perd el Govern de l’Estat en passar les eleccions del 23 de juliol, seria lògic que Sánchez cedira el pas amb la convocatòria d’un congrés federal extraordinari. En aquest conclave, encara amb una nòmina d’aspirants desconeguda, el posicionament de cada sector del PSPV dilucidaria la seua capacitat d’influència en el congrés nacional posterior. Els terminis indiquen que aquesta cita no arribarà fins a la tardor de 2025, però en cas que hi haguera un congrés federal extraordinari, el més normal seria que s’hi avançara.
El PSOE post Sánchez és tan enigmàtic com el PSPV post Puig. Porten al capdavant de les dues direccions des de 2014 i 2012, respectivament, i en cap cas no s’albira un hereu clar. No obstant, a escala federal ja fa temps que es rumoreja que l’asturiana Adriana Lastra hi jugarà un paper important. Sánchez va marcar-hi distàncies en tenir la sensació que ella, com a vicesecretària general, estava fent moviments amb vista al futur.
Lastra, precisament, és una persona propera a l’alcalde de Mislata, que també manté una sintonia notable amb el basc Eduardo Madina. Bielsa s’emmarca en un PSPV més jacobí, com el que encarnava, en el seu moment, el secretari general Jorge Alarte.
Tots dos tenien bon feeling amb José Blanco, qui era responsable d’Organització amb José Luis Rodríguez Zapatero i va imposar l’estructura provincial al PSPV, que li era completament aliena, atès que la federació valenciana, com la gallega, sempre s’havia organitzat en comarques. En aquella època les sigles del partit ja van trontollar de valent en favor de PSCV o PSV, per bé que la militància va tombar aquesta proposta, de manera aclaparadora, en el congrés nacional de 2008.
Els moviments de Bielsa no són gratuïts. Que la direcció que ell mateix controla el designara —per aclamació— candidat socialista a la presidència de la Diputació quatre dies després del tancament de les urnes ve motivat, d’una banda, per la seua ambició indissimulada, i de l’altra, per la sensació que la direcció de país podia tractar de promoure un candidat alternatiu a fi de barrar-li el pas al principal càrrec de promoció institucional que tindrà el PSPV. El gran resultat de José Manuel Prieto a Gandia era un dels seus maldecaps.
Qui coneix bé el partit apunta que tanta pressa per acumular poder i fer ostentació dels seus suports interns no acostuma a ser una tàctica exitosa. Tanmateix, al PSPV n’hi ha que veuen molt clar que Bielsa, ara com ara, sí que estaria en condicions de guanyar un congrés nacional. Afirmen que ha teixit una xarxa de suports extensa i no circumscrita a València, sinó que s’estén a les comarques castellonenques, on està jugant un paper clau Germán Renau, el secretari general de la capital de la Plana.
El grup, les primàries
A molts els sembla improbable que Puig desitge aspirar a la reeleccióen el següent congrés, arribe quan arribe. També podria passar que Puig no hi continuara, però que el seu entorn animara una candidatura alternativa capitanejada, per exemple, per la ministra Diana Morant. Unes primàries entre Bielsa i una alternativa potent com ella podrien estar molt renyides.
De moment, Puig presidirà el grup socialista de les Corts —només intervindria en debats molt assenyalats— i l’ontinyentina Rebeca Torró, actual consellera en funcions, oficiarà com a síndica parlamentària. El seu perfil incisiu i l’experiència de gestió en àmbits diversos són el millor aval per confrontar amb Mazón i qui podria ser el seu vicepresident en representació de Vox, Carlos Flores Juberías.
Ara bé, el grup de 31 membres resultant no és ni de bon tros el més operatiu per a la tasca opositora que el PSPV haurà de desenvolupar els pròxims quatre anys. La intenció de Puig de no rellevar alts càrrecs per posar-los a les llistes i la predilecció que sempre ha sentit per la inclusió de multitud de candidats independents ha fet que la delegació d’Alacant siga gairebé nova en la seua integritat, amb perfils molt diversos però sense experiència parlamentària. Pel camí han quedat desenes de càrrecs molt preparats, amb coneixement directe de l’Administració i les dents ben esmolades, que haurien sigut molt útils per plantar cara a PP i Vox.
Així com Compromís sí que disposarà de nombrosos parlamentaris experimentats —a més del futur síndic, Joan Baldoví, hi haurà Aitana Mas, Maria Josep Amigó, Isaura Navarro, Mònica Álvaro, Verònica Ruiz, Gerard Fullana, Carles Esteve, Nathalie Torres.... i fins i tot Vicent Marzà, si no acaba emigrant al Congrés dels Diputats—, en el cas del PSPV la majoria de diputats seran novells.
Al marge de Torró, entre els que ja hi eren de segur que tindran un gran protagonisme el també conseller en funcions Arcadi España, Carmen Martínez, José Muñoz i María José Salvador, que ja ha estat consellera i vicepresidenta de Les Corts. Igualment, el president eixint de la Diputació de València, Toni Gaspar, serà un dels nous que hi ocuparà un rang destacat.
La campanya recent també ha deixat un mal regust. No només perquè l’agenda política estatal ha amagat la temàtica valenciana que podia haver resultat més profitosa per als socialistes i el Botànic en el seu conjunt. No ha agradat que el material corporatiu que s’exhibia a molts dels mítings fora el del PSOE, sense referències al PSPV, ni que alguns candidats municipals i el propi Sánchez —que no va aprofitar les seues visites al País Valencià per efectuar anuncis en clau local— decidiren acceptar el repte del PP de plantejar les eleccions com una prova de legitimitat del president espanyol.
Després de la derrota electoral de juny de 1995 davant Eduardo Zaplana, Joan Lerma va exercir com a ministre del Govern de Felipe González fins que aquest, nou mesos més tard, també va haver d’abandonar La Moncloa. El congrés del PSPV on va escollir-se el seu substitut —el renovador Joan Romero, que va guanyar de tres vots l’oficialista Antonio Moreno— no va celebrar-se fins l’estiu de 1997. Es desconeix quan arribarà el pròxim congrés nacional ni qui en prendrà part, però als socialistes valencians més influents els convindria de tenir un casc ben a prop. Per si és menester.