Quan veuen una càmera de fotos, s’emocionen tant com ho feia Cartier-Bresson. A ells, però, no els encisa l’afany de captar instants que esdevindran irrepetibles, sinó ser-ne els protagonistes. Posar a l’altra banda de la màquina. Enmig dels focus. Amb qui siga i per la raó que siga. Sempre amb un somriure a la cara.
Són Carlos Fernández Bielsa, Juan Antonio Sagredo i Rafa García, els alcaldes absolutíssims de Mislata, Paterna i Burjassot, respectivament. Encarnen una mena de peronisme a la valenciana. Amb el seu populisme a peu de carrer, excessiu, obtenen resultats netament superiors als del seu partit, el PSPV-PSOE. Hi atreuen votants conservadors com si la llista que encapçalen fora un imant. No són homes de grans discursos, són homes de grans consensos, d’aquells que s’esforcen per quedar bé amb tothom. En un context tan fragmentat com l’actual, poden considerar-se una espècie en perill d’extinció.
Cadascú dels tres té les seues inclinacions, això sí. Sagredo, per exemple, sent una atracció especial pel món econòmic i empresarial. De fet, arrossega la frustració de no haver vist executat el megacentre comercial Puerto Mediterráneo, que la multinacional Intu projectava al seu municipi. En veure que Compromís, des de la Generalitat, s’oposava a tramitar-ne el permís escaient per raons mediambientals, no va dubtar a adreçar-se públicament a Mónica Oltra: “Cada vegada que vinga a veure’m un aturat, l’enviaré en taxi fins al despatx de la vicepresidenta”.
Rafa García, al seu torn, s’estima més els fallers i els jubilats. Sobretot els segons, als quals és capaç d’acomiadar un per un a la porta de l’autobús, a Burjassot, tot desitjant-los un bon viatge a Benidorm, i rebre’ls una hora i tres quarts després a Benidorm, on s’ha desplaçat en cotxe —més veloçment— per desitjar-los una bona estada. Per si van curts de reflexos i no els ha quedat clar qui paga la festa.
En el cas de Fernández Bielsa, les predileccions són més difuses. Tant li fa que siguen xiquets, iaios, dones, fallers o rocieros. Bielsa és sinònim d’ubiqüisme. Apareix en cada acte, en cada moment. Com la cançó que van popularitzar Álex&Cristina: “Cuando crees que me ves, cruzo la pared, hago ¡chas! y aparezco a tu lado”. Així, enguany va convertir-se, per art de màgia, en rei d’Orient de la cavalcada que va recórrer cada carrer de Mislata per saludar des de la carrossa els infants que guaitaven als balcons dels edificis. Per si algun pare no havia encertat a descobrir qui s’amagava rere la disfressa reial, el butlletí d’informació local que edita l’Ajuntament va destacar en una imatge els seus ulls verdíssims en un primer pla que el delatava.
Malgrat que tots tres formen part del PSPV, es trobarien encara més còmodes al PSOE de Castella-la Manxa, on no existeixen els debats territorials i les polítiques lingüístiques, on tothom és socialista i prou. Per això els agrada tant José Bono, a qui han convidat en campanya o durant el seu mandat.
Amb Fernández Bielsa i Sagredo, Bono va actuar-hi com a padrí. Va participar de manera destacada en les campanyes electorals de 2011 i 2015, les que van dur-los a l’alcaldia de Mislata i Paterna, respectivament. Ha visitat ambdues poblacions en unes altres ocasions, amb motiu d’algun míting o del Dia de Castella-la Manxa, en les celebracions del qual actua com un ídol de masses entre els milers de manxecs residents al País Valencià. En lloc del polític, qualsevol diria que es tracta del Bono d’U2.
A més, l’expresident manxec, exministre i expresident del Congrés manté lligams amb Burjassot: el fill d’una estreta col·laboradora seua de tota la vida és Alberto Hernández Campa, marit de Carmen Montón, també exministra i oriünda de la localitat. Hernández Campa va oficiar com a assessor del mateix Bono i, més endavant, a la Diputació de València.
Amb tot, val a dir que la relació més intensa que Bono cultiva amb el socialisme valencià és amb José Benlloch, el primer edil de Vila-real (Plana Baixa). A ell no sols li ha donat suport en mítings, sinó que han compartit moments d’oci. Per exemple, a la seua casa de Salobre (Albacete), on l’alcalde Benlloch ha pogut desconnectar algun cap de setmana. O a les festes locals de Vila-real, on ha acompanyat l’alcalde per les bodeguilles. Benlloch també governa la seua ciutat amb una comodíssima majoria absoluta.
Nissaga de poder
Però, quina és la clau de l’èxit de Juan Antonio Sagredo, Carlos Fernández Bielsa i Rafa García? Al si del PSPV, els dos primers són fills polítics de l’ex-secretari general Jorge Alarte, mentre que el tercer ha crescut a l’ombra de José Luis Ábalos, a qui es manté plenament fidel, fins al punt que va arribar a disputar-li la secretaria general a Ximo Puig en el congrés del PSPV de 2017, obtenint, a les primàries, el 42% dels vots.
Sagredo, originari de Burjassot, liderava els Joves Socialistes de l’Horta Nord, i Fernández Bielsa, els de l’Horta Sud. Eren i són molt bons amics. La parella de Sagredo és Sonia Borruey —filla de Francisco Borruey, alcalde de Paterna entre 1997 i 2007—, actual cap de gabinet de la vicepresidència tercera a la Diputació de València, que ocupa Bielsa.
En el mandat 2007-2011, el que va significar el pas dels socialistes de Paterna a l’oposició, Borruey pare, Borruey filla i el gendre de Borruey van coincidir al grup municipal socialista. Més tard, la filla seria assessora de Bielsa a la Mancomunitat de l’Horta Sud, amb qui, per tant, ja té experiència de treball en comú.
Després que Alarte abandonara la direcció del PSPV, Sagredo va optar per una posició interna més discreta, a diferència de Bielsa, que sí que ha maldat per generar un espai propi. Molt amic del socialista basc Eduardo Madina, l’alcalde de Mislata ha volgut que germinara, des del seu feu de l’Horta Sud, un nucli de suport a la seua persona. No obstant, dues de les persones més importants dins d’aquesta estratègia —l’alcaldessa de Quart de Poblet, Carmen Martínez, i l’alcalde de Cullera (Ribera Baixa), Jordi Mayor, antics alartistes com ell— ja hi han marcat distàncies. La primera, síndica adjunta a les Corts, i el segon, diputat provincial de l’àrea de Turisme, prefereixen volar en solitari.
Així, Bielsa, que compatibilitza l’alcaldia de Mislata amb la vicepresidència tercera de la Diputació de València i la secretaria de Relacions Institucionals i Acció Territorial de l’executiva de Puig, ha optat pel pragmatisme i tracta d’influir en els nomenaments dels alts càrrecs. És d’aquesta manera com ha situat la seua vicealcaldessa i regidora d’Hisenda, María Luisa Martínez Mora, a la Direcció General de Ports, Aeroports i Costes de la Generalitat Valenciana.
Els moviments de Bielsa són escrutats, a cada mil·límetre, pel castellonenc Alexis Barrios. El seu estrateg personal. Desconfiat de mena, veu amenaces per tot arreu. Per la seua composició social, Mislata és una plaça més fàcil que moltes altres, però ha reeixit en la seua missió de convertir el PSPV local en un partit catch all, capaç de seduir votants més progressistes i més conservadors. No importa la ideologia, importen els vots. En qüestions territorials Bielsa comparteix, fil per randa, els postulats més jacobins d’Alfonso Guerra. Li encisen els seus llibres.
Llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, Bielsa va estrenar-se en l’alcaldia —després de les eleccions de 2011— amb 29 anys. Abans havia treballat en una empresa que opera en el Port de València. Son pare ja havia sigut regidor socialista de Mislata i no ha deixat de participar activament en la vida interna del partit. Com el seu fill, va fer campanya en favor de Toni Gaspar, actual president de la Diputació, en les primàries obertes a la ciutadania que van enfrontar-lo amb Ximo Puig per ocupar el cap de cartell del PSPV en les eleccions de 2015. A Mislata, on van participar prop d’un miler de persones, Gaspar va superar el 82% dels vots.
I és que Mislata és territori Bielsa. Controla el partit amb mà de ferro. Una cara seua enorme acompanyada d’un “¡Gracias, Mislata!” ha presidit fins fa poques setmanes l’entrada a la població des de València. Era la mostra d’agraïment als veïns per la majoria absoluta que van atorgar-li en els comicis de 2015. Més d’un lustre d’agraïment permanent.
De fotos seues, els veïns en van ben servits. El culte al líder és total. Amb un lema que deia literalment “Gracias a nuestras heroínas y héroes que cada día nos han ayudado a salir adelante”, en una altra pancarta inspirada en la pandèmia que ha estat retirada fa poc —en aquest cas, penjava de l’edifici consistorial— es veia l’alcalde acompanyat de personal sanitari, la Creu Roja, la policia, l’exèrcit, els serveis de neteja, de protecció civil i la treballadora d’un supermercat. Darrerament, amb motiu del 8-M, Bielsa també ha aparegut en un panell publicitari instal·lat pel Consell de les Dones i per la Igualtat, òrgan que presideix ell mateix i en què l’oposició no té cap presència.
Com a aspirant a l’alcaldia, en 2011, va assegurar que recuperaria les celebracions de bous a Mislata després de més de dues dècades sense. Després de complir la seua promesa —a càrrec de l’Ajuntament— ha tractat d’apaivagar les crítiques dels sectors animalistes amb l’adopció d’un gos llebrer que exhibeix sempre que pot. El butlletí municipal —es pot consultar digitalment— és un cúmul de fotos de l’alcalde, sense que els grups de l’oposició hi tinguen espai. Si fa no fa, com la llista electoral del PSPV de 2019, en què Bielsa va incorporar pràcticament tot l’associacionisme de la ciutat. Fruit d’això, per problemes d’espai, havia més suplents (29) que no titulars (21). En formaven part tots els representants de les associacions de veïns, a més de diversos presidents de falla i altres col·lectius festers, de voluntaris i de diverses ampes. Tancava la llista, simbòlicament, l’artista Miquel Navarro, el principal referent cultural de la vila.
El logotip de l’empresa municipal Nemasa —amb més d’un centenar de treballadors, molts dels quals afiliats del PSOE— recorda la rosa corporativa dels socialistes. Com a gerent hi ha Fernando Díaz Cano, amic personal de Bielsa des dels temps de Joves Socialistes, i, com ell, llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses. A la borsa de treball de Nemasa, els veïns que hi estan inscrits aconsegueixen contractes de sis mesos o un any. Una altra manera de fidelitzar vots.
Fernández Bielsa es fotografia amb cada xiquet o xiqueta que naix i regala als pares un xec de 250 euros per consumir en comerços de la població acompanyat d’una targeta de benvinguda. Des de 2013 celebra el Dia del Major, en què el consistori convida a sopar 2.500 persones de la tercera edat a les quals ell mateix fa entrega de desenes de premis i distincions. Durant el confinament, cada infant que celebrava el seu aniversari rebia un regal pel balcó de mans dels equips de seguretat ciutadana i després llegien un text en què agraïen l’amabilitat a l’alcalde pel present que els havia fet.
El Nadal passat, com si es tractara del rei o del president de la Generalitat, va emetre un missatge institucional a través de YouTube. Mesos enrere, en plena pandèmia, ha repartit 25.000 xecs de 10 euros —fins 50 euros per família— a través d’una campanya titulada Mislata Invita, cosa que ha provocat cues importants al carrer. I en 2016, al Festival Folclòric Andalús que va acollir Mislata, Bielsa fins i tot va cantar l’himne d’Andalusia —se’l va aprendre de memòria per a l’ocasió— davant la presència de qui n’era presidenta, Susana Díaz.
L’allau de fotografies ha sepultat —si és que alguna vegada va formar part del seu catàleg de reivindicacions— la possible recuperació de l’escut original de Mislata, que va ser substituït en 2001 amb el govern de PP i Unió Valenciana (UV) —i el suport de dos regidors trànsfugues socialistes— després que la Casa Reial s’adreçara al municipi fent-los saber que la corona utilitzada no era l’adient en termes heràldics.
Aquella advertència, coincidint amb la moció de censura presentada per PP i UV, va ser convenientment aprofitada per l’alcalde Manuel Corredera i José María Murgui —l’home fort d’aquella Unió Valenciana a Mislata, un home que també ha passat per PSOE, PP, UPyD i avui és regidor de Ciutadans— a fi d’esborrar les quatre barres de l’escut autèntic de la població. S’hi va optar per un castell —no n’hi ha, a Mislata— i els colors del senyor feudal de la vila. Les quatre barres que el presidien, per tant, únicament perviuen a l’escut del Mislata Club de Futbol. Ni Fernández Bielsa ni el seu partit no abanderen la restitució de l’escut desaparegut ara fa 20 anys. Es troben ben a gust amb el postís.
Els descarrilaments de Sagredo
Enginyer especialitzat en electrònica industrial, Juan Antonio Sagredo, l’alcalde de Paterna, és un fill de ferroviari amb plaça fixa a Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV). De fet, en el mandat anterior, de 2015 a 2019, va renunciar en dos períodes al sou d’alcalde per compatibilitzar aquesta funció amb la de treballador de FGV. En la segona ocasió —tal com va explicar l’edició valenciana d’ElDiario.es— l’objectiu era no deixar perdre la designació com a cap de tallers. L’ascens en qüestió va comportar un blindatge de les seues percepcions salarials, que van passaar del nivell 10 al nivell 14 i que ja ha consolidat, encara que en un futur perda la caporalia que li fou assignada en 2018.
No és ni de bon tros l’única vegada en què la via política per on transita Sagredo ha grinyolat de valent. En el seu currículum figura una fotografia amb José Luis Roberto, el propietari de Levantina de Seguridad i líder de la formació ultradretana España 2000, a qui va fer entrega, sota la condició d’alcalde, d’un premi atorgat per l’Associació de Veïns d’El Plantío, una urbanització selecta de Paterna.
En el passat, a més, va ser acusat per companys de partit d’efectuar afiliacions massives per tal de fer-se amb el control del partit a la ciutat, del qual va prendre les regnes en 2009. Va ser investit alcalde en 2015 amb els únics vots dels sis regidors socialistes —sis vots de 25—, però en els següents comicis, els de 2019, va fer-se amb la majoria absoluta gràcies a una política molt personalista, en què la resta de regidors fan de comparsa.
Sagredo, això sí, és dels que va de cara. Quan després de les eleccions de 2015 els grups de Compromís, Podem i Esquerra Unida van anunciar un acord de mínims al qual s’havia de sumar després el PSPV, va irrompre en plena roda de premsa per criticar l’acord. Atesa la seua feblesa, un any després va veure’s obligat a incorporar Compromís —tenia sis regidors, els mateixos que els socialistes— al govern local.
L’experiència va durar a penes dos anys. I és que Sagredo sempre s’ha trobat molt més còmode amb Cs —sense necessitar-ho aritmèticament, ha aprovat els darrers pressupostos amb aquesta formació— que no amb Compromís.
Obsedit a tirar endavant el projecte macrocomercial de Puerto Mediterráneo, va retirar momentàniament les competències al regidor de la coalició valencianista, Carles Martí, a fi d’iniciar el procés de requalificació dels terrenys. Curiosament, en 2014, quan encara no era alcalde, Sagredo es referia a les “conseqüències mediambientals negatives” del projecte i als “perjudicis que pot tenir sobre els veïns de la zona”.
Quant als assessors, en el mandat precedent va deixar Compromís, Podem i Esquerra Unida amb només un parell —per a 9 regidors en total— mentre PSPV, PP i Cs —amb 16 edils— se’n repartien una desena.
I és que Sagredo ben bé podria ser candidat de PP o Cs. No assisteix a cap homenatge als represaliats del franquisme dels que tenen lloc al cementeri de Paterna si no hi va el PSOE. I s’oposa, com informava EL TEMPS recentment, a la construcció d’un mausoleu en què descansen les restes dels assassinats no identificats que estan essent exhumats els últims anys. Un projecte que compta amb el suport de la majoria de famílies i de la Generalitat Valenciana, en aquest cas a través de la consellera Rosa Pérez Garijo.
En efecte, Sagredo sempre s’ha trobat més a gust amb PP i Cs que no amb els regidors de Compromís, que van eixir de l’equip de govern després de dos anys de convivència tumultuosa. L’última incorporació al seu gabinet, al departament de protocol, és la trànsfuga del PP María Ángeles Salvador, presidenta de la Federació d’Intercomparses de Moros i Cristians, a qui, en el mandat anterior ja va mantenir el sou de regidora amb dedicació exclusiva —32.197 euros anuals— malgrat el seu pas al grup de no adscrits. L’Agència Antifrau valenciana va alertar d’aquesta “irregularitat”.
D’altra banda, al capdavant de l’empresa municipal de Paterna, Gespa, Sagredo ha situat un amic seu de FGV, Francisco García, a qui ja va col·locar, en 2016, com a responsable de recursos humans de la mateixa empresa. En 2019, els únics vots a favor de situar-lo com a gerent van ser els dels socialistes i Vox.
Les topades amb Compromís no s’han limitat a Puerto Mediterráneo. Sagredo també va plantar cara a Mónica Oltra amb motiu del centre de menors que la Conselleria projectava, discretament, a prop de la urbanització Montecañada, on resideix ell. En escampar-se el rumor, l’associació de veïns i els grups ultres —entre els quals, Roberto— van iniciar una campanya als carrers i a les xarxes socials en què alertaven de violacions i robatoris en massa. Simplement eren menors en règim d’acollida, però l’alcalde va preferir no fer pedagogia i va convocar un ple extraordinari, un 8 de març a les 8 del matí, per aturar-ne la concessió de la llicència. S’hi va aliar amb PP i Ciutadans, però el Tribunal Superior de Justícia va alçar la suspensió de la llicència en una dura sentència emesa en 2019, en què va criticar l’“elevada insolidaritat col·lectiva” de la decisió adoptada per l’alcalde paterner. En matèria social, les seues propostes no s’allunyen gaire de la política eminentment assistencialista que caracteritza les formacions conservadores.
En les seues intervencions públiques, Sagredo, igual com Bielsa, tan sols abandona el monolingüisme castellà el Nou d’Octubre i en algun acte festívol. L’any 2012, quan encara estava a l’oposició, va abstenir-se davant la moció de Compromís que reclamava la reciprocitat de Canal 9 i TV3. Més recentment va inclinar-se per una expressió en anglès com a lema d’una campanya de màrqueting del seu partit en què s’instava els veïns a declarar-se, públicament, Paternalovers. En el vídeo que acompanyava la iniciativa, Sagredo practicava running per les obres efectuades en el seu període de govern, aturant-se breument per contemplar cadascuna d’elles. Ser amant de Paterna equivalia a votar-lo a ell. La ministra de Defensa, Margarita Robles, va ser una de les que va posar-se la polsereta que també va voler popularitzar com a signe de distinció.
L’alcalde Sisí
No és emperadriu, però també li diuen Sisí. Perquè Rafa García sempre respon afirmativament. L’alcalde de Burjassot mai no té un “no” per a ningú. Llicenciat en Història de l’Art, la seua vida professional s’ha desenvolupat en tres àmbits: gerent de l’empresa municipal Cemef (Centro de Empleo, Estudios y Formación), un altre niu de contractacions massives d’afiliats socialistes, d’on va eixir amb la clau a la butxaca —van haver de canviar el pany del seu despatx— després d’una maniobra conjunta de Compromís i el PP per propiciar-ne un relleu; assessor de José Luis Andrés Chavarrías, sempitern alcalde burjassoter —va ser-ho de 1987 a 2011— que el designaria successor; i, finalment, primer edil del municipi, càrrec que exerceix des de 2014 després de tres anys de cogovern PSPV-Compromís amb el valencianista Jordi Sebastià a l’alcaldia.
En ocasions, en conflictes interns de l’agrupació de Burjassot, ha estat José Bono, a distància, qui hi ha posat pau. Com Bono, costa endevinar si García és d’esquerres o de dretes. Poregós de mena, en matèria lingüística i cultural actua de manera pusil·lànime, recelós de les reaccions que puga comportar, per exemple, qualsevol mesura de promoció del famós poeta local Vicent Andrés Estellés.
Ara fa dues setmanes, sense anar més lluny, els socialistes s’oposaven a una moció de Compromís que demanava rehabilitar la Ruta Estellés que Sebastià havia creat com a alcalde i que s’ha deteriorat amb el pas del temps. Els codis QR, per exemple, no funcionen correctament. Compromís i Podem van votar en sentit afirmatiu; PP i Ciutadans s’hi van abstenir i PSPV i Vox hi van votar en contra. L’argument dels socialistes era que ja fa un semestre que disposen del nou material, però que encara no han tingut l’oportunitat d’instal·lar-lo. El ben cert és que també s’han desentès dels premis de poesia que portaven el nom d’Estellés.
La nineta dels ulls de García són les comissions falleres i les organitzacions de jubilats, a les quals rega a bastament. Acudeix als actes que organitzen totes elles, ni que siga per fer-se la foto i anar-se’n tot seguit. També mostra sensibilitat pels representants de l’església evangèlica, als quals el socialista Chavarrías ja va concedir un aval —en nom de l’Ajuntament— per a la construcció de la seua parròquia; de fet, un dels regidors que García ha incorporat a la llista socialista, Juan Gabriel Sánchez Rodríguez, prové d’aquest col·lectiu. En canvi, mai no se l’ha vist en cap acte de record a Guillem Agulló, el jove antiracista del poble que el 1993 va morir assassinat a Montanejos (Alt Millars) a mans d’una colla de feixistes.
L’última aportació com a alcalde ha estat la introducció de plaques en castellà en aquells carrers que no estaven retolats en aquesta llengua. Una pràctica curiosa, tenint en compte que fins i tot la popular Rita Barberà, com a alcaldessa de València, va decantar-se en els darrers anys del seu llarguíssim mandat per la retolació exclusiva en la llengua que l’Estatut designa com a “pròpia” dels valencians. Els nous senyals de trànsit de Burjassot també són en castellà. A la carta als Reis que l’Ajuntament reparteix entre els xiquets i xiquetes del poble, Bob Esponja parla la llengua de Cervantes. I als plenaris, per suposat, García gairebé sempre s’expressa en castellà, tret de les ocasions en què respon Compromís.
Amb la llibreta a la mà, García recull les demandes dels veïns a peu de carrer. “Sí, sí, no hay problema”, contesta a tots ells. I alguns dies també acompanya la regidora responsable de la gent gran a la llar dels jubilats, on ella esmorza cada dia. Cada vegada té menys temps per fer-ho, però, perquè des de 2019 García compatibilitza la tasca d’alcalde amb la de vicepresident segon de la Diputació de València, on coincideix amb Bielsa.
A la corporació provincial, García hi té assignada una de les àrees més sucoses, la de carreteres, però el seu tarannà gris no li ha permès destacar. Després d’enfrontar-se a Puig pel control del PSPV tampoc no s’ha dedicat a ampliar els suports a Castelló i a Alacant, on va coixejar en 2017. A qui vol escoltar-lo torna a dir-li, com ja hi insistia aleshores, que el partit necessita algú que li dedique moltes hores i no se centre només en el vessant institucional. Opina que cal deixar de banda el “cesarisme”.
Mentrestant, però, Burjassot, Mislata i Paterna disposen de tres emperadors omnipotents i omnipresents. Tres alcaldes que cultiven l’hedonisme extrem. Tres aspiradores de vots conservadors gràcies a una política efectista. Tres primers edils que no dubtaran a entonar el “No llores por mi, Argentina” el dia que hagen d’acomiadar-se de l’alcaldia.
