El petit Estat d’Islàndia va viure el 2008 una de les crisis més catastròfiques de la seva història. El col·lapse del sistema bancari local, de proporcions inaudites, va tenir conseqüències molt greus en els mercats financers mundials i en l’economia islandesa, immersa en una recessió sense precedents. Aquest és el presumible rerefons d’Islàndia de Lluïsa Cunillé, la dramaturga més idolatrada pels gurus escènics, fins al punt que s’ha convertit en un dels eixos de la nova programació del TNC. Nota al marge: algun dia caldrà estudiar l’efecte del nepotisme en els repertoris dels teatres públics.
Islàndia aborda el periple d’un noi de quinze anys (Abel Rodríguez) que viatja de la capital d’aquest Estat insular, Reykjavík, a Nova York a la recerca de la seva mare. Com el Càndid de la novel·la homònima de Voltaire, salvant totes les distàncies, el jove arriba a la metròpoli dels negocis financers amb el lliri a la mà. El seu viatge iniciàtic al cor de les tenebres del capitalisme el duu a perdre bous i esquelles, a més de l’optimisme i la ingenuïtat originals. Les trobades amb diversos supervivents del submón de Manhattan volen ser lliçons pràctiques per sobreviure en la selva del materialisme i la deshumanització més feréstecs.
Tot i que el repartiment és de primera categoria (amb Joan Anguera, Lurdes Barba o Oriol Genís, entre d’altres), la interpretació morosa, sincopada, el ritme d’acordió rovellat i les dilatades transicions d’escena a escena fan encara més lent, tediós, allargassat i ensopit l’espectacle. L’abúlia del text ha contagiat el personatge central i la resta d’actors que, tret d’alguns moments espurnejants, no aconsegueixen avivar una faula freda, com les terres islandeses, que naufraga en mitges tintes i evasives de pura fórmula. A més, d’un realisme al·lusiu tendent a capriciós i d’una antiempatia gairebé malaltissa.
Per acabar-ho d’adobar, la vastitud de l’espai escènic, evocació de zones de trànsit de la ciutat novaiorquesa, juntament amb la grandiloqüència operística, marca del director, juguen en contra d’una obra de caràcter intimista que, com és habitual, es recrea en les dèries de l’autora i que és incapaç d’abordar una visió revulsiva de la crisi econòmica del 2008. Només en algunes escenes hi ha indicis escadussers d’una denúncia del cinisme de la lògica economicista i del capitalisme financer, però sense estirar-ne els fils ni fer-hi llum per descobrir-ne totes les misèries.
Islàndia reincideix en l’entotsolament formulari de l’obra dramàtica de Cunillé, ancorada en una cosmovisió obsessiva i fatalista, i ara revestida d’una pàtina d’actualitat lacerant, com els efectes devastadors de la crisi econòmica. Els tocs d’humor negre, els passatges lírics, les referències a les velles llegendes escandinaves o a clàssics com Manhattan Transfer són pinzellades molt suggestives que, tanmateix, es queden a mig camí, sepultades per la persistent i porfidiosa fugida d’estudi de la dramaturga. En tot cas, no arriben a fer atractiu un text que resulta revoltant per la seva ambigüitat, el seu nihilisme i la seva innocuïtat.
Islàndia, val a dir que, ni de lluny una de les millors obres de Cunillé ni del teatre català contemporani, santa hipèrbole!, esdevé un espectacle soporífer i avorrit, pretensiós, que no aporta res de significatiu per comprendre millor la dura crisi que encara patim.
Islàndia
Autora: Lluïsa Cunillé
Direcció: Xavier Albertí
Teatre Nacional de Catalunya, 5 d’octubre