Finalment, el Tribunal Administratiu de Montpeller s’ha pronunciat. Estava cantat: el català fait chier! (a la merda!). Vegeu: els consells municipals (ep! Que dir «ajuntament» és una espanyolada) de Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent) havien modificat llurs reglaments per tal de permetre l’ús del català als plens municipals. Això sí, que «són a França», sota la condició de traduir les intervencions al francès a qui no les entengui. Què has dit, parlar català en un ple municipal? El prefecte del departament (província) de Pyrénées-Orientales, un paio francesot natural de l’Alta França, a tocar Bèlgica, ha entrat en còlera. Ni drets humans (els drets lingüístics ho són) ni hòsties, «La langue de la République est le français» i punt. Denúncia i ―voilà!― sentència: muts i a la gàbia! Així és França, la seva République i la borbonalla que la precedí, de la qual Espanya és una potinera còpia, en borbonalla, de la qual encara no s’han desempallegat, i en república quan hi hagué.
El català ―vés què hi farem― els emprenya, a francesos i espanyols, i uns i altres perseveren a anorrear-lo. A França, ja veieu, no permeten l’ús institucional, que consideren ―ai Senyor!― un ultratge a la seva République. A Espanya l’espanyolada és igual, però dissimulen alguna cosa, allò de la cooficialitat arrencada als redactors de la Constitució neofranquista de 1978, però que, entre lleis, decrets i normatives impositives de l’espanyol, s’aigualeix, quan no directament es desfà com un terrosset de sucre en una tassa de cafè.
França ha venut la seva Revolució com una fita històrica inigualable, la França de la Déclaration des Droits de l’Homme et du Citoyen (més del citoyen, del citoyen francesot, és clar, que de l’home), i així és estudiada als llibres de text de les escoles, a França i també a Espanya. Una Déclaration redactada en francès i per als francesos, que obvia el dret de les nacions i de les llengües sota el jou de la borbonalla parisenca després reconvertida en République. França, en definitiva, és París i la resta poc importa. Espanya la intentà imitar, però Madrid, al bell mig de la Meseta carpetovetònica, què us diré?, mai no ha tingut glamour.
L’ocupació francesa de la Catalunya Nord, una anomalia històrica
La Catalunya Nord, o sia, l’ocupació de les terres septentrionals de la nació catalana situades al nord de l’Albera, és una anomalia històrica. Catalunya «francesa», en definitiva, perquè els sapastres espanyols que negociaren el Tractat dels Pirineus (1659) no tenien ni idea de Catalunya. França hagués cedit gustosament la Catalunya Nord a canvi d’algunes places a Flandes, Hainaut i Luxemburg, però... Bé, espanyols! Els importava un rave Catalunya. Avui dia, en certa manera, és igual, però han passat els anys, els segles, i la creuen de la seva propietat. Quan Lluís XIII morí (1643), el rei proclamat pels catalans en 1641, el seu successor Lluís XIV estava per una altra cosa. A més a més, els espanyols ―ai els espanyols, sempre tan rematadament trompellots en política exterior!― gosaren immiscir-se en la guerra entre francesos i neerlandesos (1672-1678) i acabaren esquilats. Espanya s’alià amb els Països Baixos, l’enemic declarat ―i protestant― d’Espanya durant més d’un segle (s’havien independitzat, precisament, d’Espanya) contra França. Lluís XIV, millor dit, el seu primer ministre Giulio Raimondo Mazzarino, no veié cap possibilitat de bescanviar els comtats catalans annexionats per places a Flandes i, comptat i debatut, ja que ens toca carregar amb els catalans del nord, doncs ara toca francesitzar-los.
Mazzarino era italià, però fou fitxat pel cardenal Richelieu, l’home fort de França durant el regnat de Lluís XIII, a qui succeí com a cap del govern durant la regència de la reina mare Anna d’Àustria. Lluís XIV accedí a la corona amb tan solament cinc anys d’edat. Mazzarino fou qui insistí a restablir la frontera ancestral ―la que ell considerava de temps immemorials― que separava «les Gàl·lies de les Espanyes» (article 42 del Tractat dels Pirineus) muntanya a muntanya. Així que, amb la connivència espanyola (ai Espanya!), sota el govern de Luis Méndez de Haro, desballestaren la Cerdanya, aberració concertada a la Conferència de Ceret (22 de març de 1660) i que fou ratificada a Llívia, el 12 de novembre de 1660: més d’una trentena de pobles cerdans, els de la Vall de Querol i els que limitaven amb el Conflent, foren lliurats a França.
El rei francès, el «Rei Cristianíssim», en oposició a l’espanyol, el «Rei Catòlic», es convertí en l’amo de la Catalunya del Nord. El text del tractat esmenta el Rosselló i el Conflent i, establertes les muntanyes que formen els Pirineus, els vessants respectius de cada part. Per això la Cerdanya restà trinxada. Ara bé, si d’antuvi el Rei Cristianíssim es comprometia que «tots els catalans i altres habitants de la dita Província» conservarien els seus béns, honors, dignitats, privilegis, franqueses, drets, exempcions, constitucions i llibertats (article 55), la realitat va ser una altra cosa ben diferent. El 18 de juny de 1660 s’instaurà el Consell Sobirà del Rosselló, que substituí les institucions catalanes pròpies del país. A partir d’aleshores el Consell Sobirà del Rosselló, un ens institucional a la francesa, s’encarregà de governar, impartir justícia i, doncs, de la repressió contra una població que no es resignà a abandonar la catalanitat. Els catalans del nord, convertits en moneda de canvi d’una negociació entre francesos i espanyols (espanyols de Madrid), no s’avingueren a ser francesos i d’aquí la insurrecció dels Angelets de la Terra dirigida per Josep de la Trinxeria (1667-1668 i 1670-1674) o el Complot de Vilafranca (1674), que pretenia, amb l’ajut del virrei del Principat, el napolità Francesco de Tuttavilla, rebel·lar el territori català del nord contra l’ocupació francesa. Fracassà. Ara bé, l’interès de França per la Catalunya Nord ―torno a reiterar-ho― li venia per la possibilitat de bescanvi, si l’ocasió s’esdevenia. Finalment, això no pogué ser i el pes de la francesització forçada caigué sobre el territori i encara avui continua.
Aquest primer procés de francesització de la Catalunya Nord tingué el seu moment estel·lar en l’edicte de Lluís XIV, de 2 d’abril de 1700, que prohibí l’ús del català en els actes judicials i obligava els jutges, advocats, notaris i procuradors a redactar en francès tots els actes públics, sentències, escriptures i registres oficials de caràcter civil o eclesiàstic, sota l’amenaça de nul·litat. Un edicte que diu: «cet usage [del català] repugne et est en quelque façon contraire à Nôtre authorité, à l’honneur de la Nation françoise, et même à l’ynclination des habitants desdits pays, lesquels, en toutes ocasions ne temoignent pas moins de zèle et d’affection pour nôtre service que nos anciens sujets». Atenció: l’ús del català, ras i curt, repugne (repugna) al Borbó regnant a França aleshores i repugnaria als que vingueren i als revolucionaris de 1789.
Anihilar els patuesos
La Revolució francesa, més enllà del trasbals social que suposà, fou l’exaltació més exacerbada del nacionalisme francès esdevinguda fins aleshores. I, precisament, la Convenció republicana més radicalitzada, la dominada pels jacobins, la que s’afanyà, literalment, a anéantir (anihilar) el que ells anomenaven patuesos. La République francesa, en el període anomenat «del Terror» dirigit per Maximilien de Robespierre, és proclamava une et indivisible, i el lema: Liberté, egalité, fraternité ou la mort. I terror, sí, aplicaren a les altres llengües de la République hereva del Regne de França, considerades ―atenció!― «feudals».
A la Convenció Nacional, el diputat gascó (era de Tarbes, a la Bigorra) Bertrand Barère de Vieuzac proposa l’ensenyament del francès allà on no es parli per tal d’accelerar l’anorreament de les llengües «feudals». La mala bava del paio! Ell, de Tarbes, i advocat del Parlament de Tolosa de Llenguadoc. És el més clar exemple de gavatx afrancesat i francesitzador. La seva proposta fou acceptada (27 de gener de 1794), és clar. Ara bé, del dit al fet això ja era més difícil. Fins a la III República, i aquesta encara trigaria a arribar, no es generalitzà l’ensenyament ―l’escola― a tot l’Estat francès. Barère de Vieuzac arribà a etzibar: «laisser les citoyens dans l’ignorance de la langue nationale, c’est trahir la patrie» («deixar els ciutadans en la ignorància de la llengua nacional, és trair la pàtria»).
El desig dels revolucionaris ―supernacionalistes― francesos era extingir les altres llengües, els feien nosa. Volien anéantir les patois, com així proclamava Henri Grégoire, l’Abbé Grégoire, bisbe «constitucional» de Blois, un clergue que donà suport a les idees revolucionàries, fins i tot a les dels artífexs del Terror. I, en conseqüència, un psicòpata lingüicida. Era de Vého, a les terres limítrofes amb l’Alsàcia germanoparlant, aleshores inclosa a França, i ―vaja― li tenia aprehensió a l’alemany, com així es refereix a la llengua dels alsacians. Fixeu-vos: deia que «el federalisme i la superstició parlen baix bretó, l’emigració i l’odi a la República parlen alemany, la contrarevolució parla italià (així anomena el cors) i el fanatisme parla basc». A la République, follament centralista, com continua sent la que tenen en l’actualitat els francesos, li repugnava el federalisme tant com les llengües «regionals». L’Abbé Grégoire estava alteradíssim perquè havia constatat que només en quinze dels vuitanta-tres departaments de la République es parlava el francès. Així que redactà un informe a la Convenció, el Rapport sur la nécessite et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française, presentat el 4 de juny de 1794. Aquests són els patuesos que esmenta i vol anihilar: el baix bretó, que és com anomenen desdenyosament els francesos la llengua cèltica de Bretanya, el normand o llengua d’oïl parlada a Normandia i les illes del Canal, el picard o llengua d’oïl de Picardia, el rouchi o varietat del picard parlada a Valenciennes, el való o llengua d’oïl de Valònia a l’actual Bèlgica, el provençal o occità, el català, el basc, l’alemany d’Alsàcia i l’italià de Còrsega (el cors). Totes llengües «feudals», vestigis de l’obscurantisme i la ignorància a eradicar, mentre que el francès era la langue de la liberté a imposar. L’Abbé Grégoire escrivia: «per tal d’extirpar tots els prejudicis, desenvolupar totes les veritats, tots els talents, totes les virtuts, fondre tots els ciutadans en la ‘massa nacional’, simplificar el mecanisme i facilitar el joc de la màquina política, cal identitat lingüística». Una única llengua, doncs, i les altres anorreades, eliminades de la faç de la République.
Cal imposar el francès amb determinació i entre altres mesures, l’Abbé Grégoire proposà que a totes les municipalitats cal que s’imposi la utilització ―atenció!― exclusiva de la llengua francesa en les seves discussions. Ja veieu d’on ve la queixa del prefecte franciman dels Pyrénées-Orientales i la resolució del Tribunal Administratiu de Montpeller, que perseveren en l’anorreament del català i de les altres llengües que malviuen a l’Estat dels francesos supremacistes. Els jutges francesos al·leguen que la llengua de l’Estat és el francès (article 2 de la Constitució francesa) i que la seva «primacia» (heu llegit bé, «primacia») es posa en qüestió si es permet que els regidors intervinguin primer en català encara que després es faci la traducció al francès. Així és França, com qualsevol estat supremacista: hi ha citoyens de primera i citoyens de segona, fins i tot de tercera. Òbviament no és just, és monstruós, antidemocràtic i atempta contra la llibertat d’expressió i els drets de l’home, però l’Estat francès modern s’ha bastit sobre aquest principi, la superioritat de la llengua francesa sobre les altres, condemnades a ser anihilades, i persevera en la seua ―diguem-ne― particular Endlösung, o solution finale, de la diversitat cultural i lingüística del seu territori.