«La langue de la République est le français» i punt. Així, amb contundència jacobina, s’ha ventilat el Conseil Constitutionnel francès (el Tribunal Constitucional de la República hexagonal i parisinocèntrica) la Loi relative à la protection patrimoniale des langues regionales et à leur protection, més coneguda per Loi Molac, pel nom del diputat bretó, Paul Molac, del grup Llibertat i Territoris, que l’ha defensada. Aquesta llei, el 8 d’abril de 2021, fou aprovada per l’Assemblea Nacional francesa amb 247 vots a favor, 76 en contra i 19 abstencions. Data històrica, val a dir-ho, puix que per primera vegada en la història la República jacobina, la que no admet més llengua que el francès, permetria la immersió lingüística en llengües «regionals». Però —ai llas!— hi ha qui, pels collons de sant Robespierre, no està disposat a consentir-ho. Un grup de diputats del partit del president Macron, de la França unilingüe, denunciaren la llei al Conseil Constitutionnel i —voilà!— el proppassat 21 de maig els jutges la tombaren. Diuen els magistrats francesots, francòfils i francoglotòfags que, a França, «la langue de la République», l’única llengua possible, «est le français» (article 2 de la Constitució francesa de la V República, 1958) i, així, doncs, oblideu-vos d’immersions lingüístiques en qualsevol llengua que no sigui la francesa. Ah! I, si les vostres llengües regionals i menyspreables tenen grafies distintes a la francesa, us ben fotreu, perquè no podreu inscriure correctament els vostres noms al registre civil, paraula del Conseil Constitutionnel. Així, si ets bretó i et dius Fañch (Francesc), o ets catalana i et dius Núria, els del registre francès no consentiran la inscripció, perquè ni ñ ni ú existeixen a l’ortografia francesa. L’animalada és colossal, però —ep!— els francesos, com els espanyols (els seus succedanis), desbarren i es queden tan amples. Porten tant de temps desbocats en llur arrogància lingüística que són incapaços de percebre la riquesa que aporten les llengües diferents al francès i al castellà al patrimoni cultural i humà de llurs respectius estats.
L’estat dels hussards noires
La gavatxeria treu foc pels queixals: què s’empatolla aquest bretó del Molac? Què pretenen els bretons, els catalans, els occitans els bascos, els corsos, els alsacians, els arpitans i els flamencs de Westhoek? Ep! Però l’Assemblea Nacional aprovà la Llei Molac. Ara bé, la interpretació restrictiva que fan els jutges de la Constitució francesa esgarrifa. La de 1958 i actualment vigent és la primera Constitució francesa que proclama el francès com a llengua de la Repúblical, però arran d'una reforma de 1992. Els altres textos constitucionals anteriors no ho feien. Bé, més aviat els seus promotors no tenien la necessitat de fer-ho. Des dels temps de la III República, fruit de l’esfondrament del II Imperi francès (el de Napoleó III) en 1871, la França ressentida per la derrota a la guerra franco-prussiana (1870-1871) engegà un sistema escolar terrorífic amb l’objectiu de fabricar citoyens francesos i només francesos, futurs soldats de la patrie. Un individu malcarat de nom Jules Ferry, francesot, carca, supremacista, colonialista i contrari a les reivindicacions obreres, que combaté a sang i fetge, fou el responsable. Tot això, però, disfressat de «republicanisme» i modernor. Jules Ferry impulsà les lleis educatives, entre 1881-1886, per a «republicanitzar» —o millor dit, francesitzar— els nens. Ferry crea un exèrcit de mestres, els hussards noirs els deien, encarregats d’adoctrinar i fer arribar el xovinisme francès arreu del territori de la République, àdhuc a les colònies. Aquella escola que atemptava contra els drets elementals de les comunitats no francòfones (la majoria de l’Estat francès a la fi del segle XIX) tenia com a consigna la frase Parlez français, soyez propres! («Parleu francès, sigueu nets!»), que, com a testimoni d’aquella escabetxada lingüística i insult a la intel·ligència, encara perdura escrita a les parets escolars de moltes poblacions, com la de l’escola rural d’Aiguatèbia (Conflent).
Els hussards noirs —els mestres— eren la infanteria ideològica d’un estat bastit sobre la pretesa superioritat moral d’allò que és francès, autènticament francès i expressat en la llengua de París. Dècades i dècades després, el resultat d’aquesta política genocida contra les cultures (les cultures del territori propi), que mantingueren les posteriors IV i V Repúbliques, ha generat la imatge lingüísticament monolítica d’un Estat que ha anorreat, o quasi, la riquesa cultural que atresoren els pobles empresonats entre els seus límits. França, la Monarquia Cristianíssima del rei de França (rei «Cristianíssim» des del 1469), ha estat històricament un estat expansiu que ha procurat annexionar pobles i territoris al seu domini. L’estat sorgit de la Revolució de 1789 no seria distint i, malgrat les declaracions de drets de l’home cara a la galeria, ja des de la primera constitució revolucionària (1791), monàrquica, proclamava que «Le Royaume est un et indivisible» (article 1). La «indivisibilitat» la copiarien les constitucions republicanes fins a la d’avui: «La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale». I els espanyols, micos de repetició, la reproduïren en la seva de 1978: «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles» (article 2).
Republicans? Ras i curt, francesos! La Revolució de 1789 transformà els estats de la Monarquia borbònica de Lluís XVI en Nació i, amb la justificació de l’eclosió d’un nou règim, condemnà la diversitat en pro de la nova Nació de «ciutadans» francesa. Foren els revolucionaris francesos de la guillotina els que anihilaren els límits històrics de les regions per a establir la divisió departamental, purament administrativa i alienadora, que encara perdura avui. Destruir les diferències, acabar amb les cultures, silenciar les llengües, en nom d’un món nou emergent, que només era concebut en la llengua i sota la supremacia de la civilització dominant, la francesa. Els revolucionaris de la fi del XVIII heretaren el prestigi cultural i lingüístic que havia assolit la llengua del rei de França, com a signe de cosmopolitisme a l’Europa de l’anomenat «segle de les llums», i aquesta idea ha impregnat la societat francesa i la de les terres assimilades fins avui. Els hussards noires continuen ben incrustats i actius a l’Estat francès, a la République indivisible que impedeix l’ensenyament en llengua —llengua pròpia del territori— que no sigui el francès i que discrimina els ciutadans que desitgin escriure el seu nom en la seva llengua al registre civil. La fòbia francesa a qualsevol manifestació en les llengües que ells anomenen despectivament «regionals» és, certament, paranoica, impròpia d’un estat democràtic avançat del segle XXI.
Des de la III República, en mans de conservadors que no renunciaven a les glòries imperials napoleòniques, França s’ha esforçat a equiparar el mot «republicà» a «francès» i «modernitat», fins a convertir-los en sinònims al seu imaginari d’estat-nació. El seu model republicà era i és extremadament nacionalista, emulador de les gestes de Nicolas Chauvin, precisament, per creure en la missió messiànica de França com a civilitzadora de races inferiors, tot començant pels pobles que tenien més a mà, i pretendre l’equiparació de ser francès a progrés, republicanisme i modernitat. Així ho creien els republicans francesos de la III República i —atenció!— continuen creient-ho avui amb passió i vehemència, els naturals i els assimilats a la patrie de Chauvin, com l’encara regidor barceloní, exprimer ministre de la République, Manuel Valls, una trista calcomania política amb cocarde tricolore i montera rojigualda. De Jules Ferry, ministre d’instrucció pública entre 1879-1881 i 1882, sorgí la idea de la tache noire (la taca negra) en els mapes de les escoles, amb Alsàcia i Lorena —cedides a Alemanya— tacades de negre (els mapes de Ferry) com a senyal de la reivindicació d’aquests territoris. Ferry considerava que el soldat alemany estava millor preparat que el francès i per això Prússia havia triomfat, per la qual cosa procurà una educació militarista amb la idea de preparar la població per a la guerra contra Alemanya, la qual arribà en 1914. Ferry creia fermament en la superioritat de la civilization française i fou un defensor conspicu de l’imperi colonial: impulsà la creació del protectorat francès a Tunis (1881) i afavorí la penetració francesa a Madagascar, el Congo, Níger i Indoxina.
Ferry era un monstre que creia en races superior i inferiors. Veieu què deia a l’Assemblea Nacional el 28 de juliol de 1885: «Messieurs, il faut parler plus haut et plus vrai ! Il faut dire ouvertement qu’en effet les races supérieures ont un droit vis-à-vis des races inférieures» («Senyors, hem de parlar més fort i més cert! Cal dir obertament que, efectivament, les races superiors tenen dret respecte a les races inferiors»). Què us sembla? El sistema educatiu francès de la III República es fonamentà en les idees esfereïdora d’aquest personatge. Ferry creia amb fervor que la raça francesa estava destinada a civilitzar el món. I —vegeu!— sembla, com evidencien els fets, que en el 2021 la raça superior francesa continua tenint dret sobre les races inferiors catalana, occitana, basca, bretona, corsa, arpitana, alsaciana i neerlandesa.
La imposició del francès al Regne de França
Els republicans francesos del segle XIX recollien el testimoni supremacista heretat de la Monarquia anterior a la Revolució. Al rei li tallaren el cap, però les ànsies de civilitzar el món i exportar moda, glamour i cursileria a la francesa continuaren. En agost de l’any 1539, el rei Francesc I signà l’ordenança de Villers-Cotterêts, origen del genocidi lingüístic als territoris de la Corona francesa i que, sense cap mena de vergonya, continua en l’actualitat. Algú diria d’aquella pols vénen aquests fangs i no li faltaria raó. Els republicans francesos de 1792 (primera república), 1848 (segona república) i 1870 (tercera república) heretaven la monarquia dels Borbons i l’imperi dels Bonaparte i no renunciaren a les conquestes territorials, a la missió «civilitzadora» de la raça francesa. A Villers-Cotterêts, Francesc I imposà l’ús obligatori del langage maternel françoys a l’administració, la qual cosa suposà el primer entrebanc per a tot parlant dels territoris de la monarquia amb llengua diferent de la de l’Île-de-France.
El 7 de novembre de 1659, a l’illa dels Faisans, al Bidasoa, entre Irun i Hendaia, els representats de Felip IV de Castella i Lluís XIII de França signaren el tractat dels Pirineus que escindia el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya del Principat de Catalunya. Els francesos s’annexionaven la Catalunya Nord i per a administrar-la crearen el Consell Sobirà del Rosselló. Una part de Catalunya era unida al Regne de França i començà la francesització del territori, primer amb la creació d’escoles en francès (1672), els primers hussards noires, però ara aquests no eren fanàtics republicans sinó jesuïtes, després exigint que l’Església prediqués en francès (1676), després foragitant l’ús del català al Consell Sobirà (1698) i, finalment, la guinda final, la prohibició definitiva (febrer de 1700). Lluís XIV, perquè considera que l’ús del català «repugne et est en quelque façon contraire a nôtre authorité a l’honneur de la Nation françoise» decideix prohibir el català de la vida pública. A partir d’ara, «à l’avenir toutes les procedures et les actes públics qui se feront dans les dits pays seront couchés en langue françoise». Ja veieu: l’ús del català, diu el rei dels francesos, repugna i atempta contra l’honor de la nació francesa. El català li repugnava a Lluís XIV com li repugnava als revolucionaris de 1789 i li repugna a Emmanuel Macron, al Conseil Constitutionnel francès i fins i tot a conversos arribistes, apòstols de la francesització, com el Manuel Valls, model de traïdor als seus orígens, que arribà a dir fa poc —frisa per tornar a la seva estimada França— que l’ensenyament del català i el basc a França fomenten l’antirepublicanisme.
Sobretot supremacistes, abans que defensors dels drets de l’home
Bé, c’est la France!, un estat, sigui regne sigui república, onegi la flor de lis o la tricolor, no gens respectuós amb la diversitat cultural i lingüística dels seus administrats, amb els drets dels seus ciutadans. El regne es convertí en república i ara eren els revolucionaris els que no suportaven, als qui repugnava, sentir parlar català, basc, occità, bretó... La Convenció posà mans a l’obra per aconseguir la uniformització lingüística, com reclamava l’informe de projecte de decret per a l’organització de les escoles primàries de François Lanthenas (1792), amb l’objectiu (article 1) que «la langue française devienne en peu de temps la langue familière de toutes les parties de la République» («la llengua francesa esdevingui en poc temps la llengua familiar de totes les parts de la República»).
Arribat els temps del Comitè de Salvació Pública (1793-1795), la Convenció (27 de gener de 1794) ordenà l’enviament de mestres a poblacions que no parlen el francès, un idiome étranger diu l’ordre. Són els primers hussards noires enviats a francesitzar sota l’ombra de les guillotines. L’encaparrament glotòfag d’aquells revolucionaris francesots del Comitè de Salut Pública, els fa emetre una circular en què afirmen (16 de juny de 1794): «Dans une République une et indivisible, la langue doit être une. C’est un fédéralisme que la variété des dialectes : elle fut un des ressorts de la tyrannie; il faut le briser entièrement : la malveillance s’en servirait avec avantage» («En una República única i indivisible, la llengua ha de ser una sola. La varietat de dialectes és un federalisme, que ha estat una de les fonts de la tirania; s’ha de trencar completament: la mala voluntat la utilitzaria al seu favor»). Aquesta circular estava signada per Robespierre, Billaud-Varesne, Lindet, Prieur, Oarnot, Barère, Couthon i Collot d’Herbois. Què us diré? Les declaracions del Valls de més amunt semblen tretes d’ací. Si ensenyes català, bretó, cors... —ep!— et converteixes automàticament en part de la tirania. No us sorprengui, doncs, la sentència del Tribunal Constitutionnel del dia 21. El 17 de novembre de 1794, un decret de la Convenció, redactat per Joseph Lakanal, decidí la creació de 24.000 escoles primàries amb la missió de fabricar ciutadans francesos, una escola per cada mil habitants. L’article 3 d’aquesta norma diu: «L’enseignement sera fait en langue française; l’idiome du pays ne pourra être employé que comme un moyen auxiliaire» («L'ensenyament es farà en francès; l’idioma del país només podrà ser utilitzat com a mitjà auxiliar»).
El francès era imposat com a única llengua de l’ensenyament on hi havia escoles. Fer servir una altra llengua era, sota el prisma d’aquells eixelebrats amb escarapel·la tricolor, federalisme i, doncs, trair els principis «republicans» i fer costat a la tyrannie. Ara bé, de prometre a complir hi ha molt a dir. No era tan fàcil aleshores, a la fi del segle XVIII, construir escoles a tot arreu de la République i els resultats, finalment, no foren els esperats. No hi havia tant de professor francesot i republicà, amb la suficient competència en francès, per a tanta escola. El francès era la llengua d’una minoria, desconeguda per a gran part de la nation que els républicains reivindicaven. El 1794, amb l’esperança de posar remei a la situació, el govern revolucionari decidí crear a París un centre de formació per a mestres anomenat l’École normale, «normal» perquè els mètodes d’ensenyament utilitzats en aquesta escola seran la norma a seguir per a totes les escoles de l’Estat. En arribar la III República aquests principis supremacistes i glotòfags tindran la definitiva plasmació en les lleis de Jules Ferry.
I encara continuem sota el jou de les idees normales dels guillotinaires de la fi del segle XVIII, que no tenen en compte que el món, la societat, l’ensenyament i la consciència pel patrimoni lingüístic i cultural a preservar han canviat. Per a Macron, Hollande, Sarkozy, Chirac, Mitterrand, Giscard d’Estaing, Poher, Pompidou, De Gaulle... el moniato del Valls, el feixista de l’Aliot... o els Fabious, Pinault, Mézard, Juppé i les madames Malaurie, Maestracci, Luquiens i Lottin del Conseil Constitutionnel, com per a Robespierre i fauna jacobina hexagonal, «dans une République une et indivisible, la langue doit être une». Què us diré? Francesos! I França, com Espanya, són irreformables. El diputat bretó Paul Molac, davant la decisió dels magistrats francesos, que atempta contra la pedagogia i la raó, s’ha tirat les mans al cap i ha demanat la reforma constitucional. I ara què fem amb les escoles que ensenyen en català, occità, basc i bretó? De moment, a Perpinyà, quan escric aquest article, hi ha convocada una manifestació, el dissabte 29 de maig, a les 15:00, a la plaça de Catalunya. Per molt que bramen els que ens voldrien morts i enterrats, la raó està de la nostra part i cal assistir-hi. Insistir i persistir en la nostra catalanitat. Catalunya Nord té tot el dret a ser i continuar sent Catalunya, a sentir viure la seva llengua i transmetre-la a les generacions futures, com ho tenen Occitània, Còrsega, el nord d’Euskal Herria, Bretanya, Alsàcia i el neerlandès Westhoek. Dret a viure. Aquesta és la qüestió. L’estat jacobí i carca dels francesos, però, continua ensinistrant hussards noires per a aconseguir acabar amb les nacions que la monarquia s’engolí i la república manté empresonades i silenciades. L’article 2 de la Constitució pesa com una llosa: «La langue de la République est le français» i això, amb la dreta hereva del colonialista Ferry desbarrada, impedeix la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i enfonsa França en les misèries de la intolerància.
