Fuster i el sud

“No podéis haceros ilusiones; Cataluña ha perdido Alicante”. Aquesta frase lapidària l’escrivia Josevicente Mateo, escriptor murcià establert a Alacant, en una carta a Joan Fuster el 1964. Fuster li havia encarregat un llibre sobre la situació del sud del País Valencià que acabà convertint-se en Alacant a part (1966), i Mateo acceptava tot i remarcar-li el seu pessimisme. La ciutat d’Alacant i totes les comarques al sud de la línia Biar-Busot —que tenien la particularitat històrica d’haver canviat de mans diverses vegades al llarg del segle XIII i no haver-se integrat definitivament al Regne de València fins a principis de segle XIV— eren les que més dificultats generaven en el projecte de vertebració nacional fusterià. Ell mateix ja havia tractat el tema a Nosaltres, els valencians (1962), quan situava el cas d’Alacant com l’exemple reeixit de la formació d’un provincialisme que defugia la valencianitat i fins i tot s’hi contraposava.

La visió que Fuster i Mateo tenien dels territoris al sud de la línia Biar-Busot, però, no era ni molt menys la mateixa. D’aquí l’interès d’un estudi aprofundit i solvent com Alacant queda molt lluny!, d’Antoni Rico. Rico justament detalla com l’assagista de Sueca va anar identificant tres realitats diferents en aquesta part del territori valencià: d’una banda, la ciutat d’Alacant, que des del segle XIX havia esdevingut la “platja de Madrid” i que ja duia dècades immersa en un procés de substitució lingüística agreujat pel franquisme; en segon lloc, el Vinalopó i la ciutat d’Elx, dels quals tenia una visió més positiva lingüísticament i on ressaltava un símbol com el Misteri d’Elx, i, finalment, el Baix Segura que, Guardamar a banda, ja estava definitivament murcianitzat i castellanitzat de feia segles.

Les dues primeres realitats, per molt complexes que fossin, Fuster no les donava per perdudes: defensava que hi havia esperança i que el valencianisme havia de disputar-les. Els petits nuclis de valencianistes que s’estaven formant al sud —dels quals Rico ressegueix amb detall la relació amb Fuster— ho corroboraven: “¿què significa, això: un principi o un final? [...] Indiscutiblement un principi”, afirmava Fuster al pròleg d’Alacant a part. Mateo, en canvi, sí que ho donava per perdut. I no només la ciutat, sinó tota la província: “Fuster ha subestimat la transcendència del particularisme alacantí, atribuint-lo a un enervament passatger i adjectiu; recloent-lo si de cas al nucli de la capital. Però el particularisme, fragmentat, respira en tota la província, fins i tot allà on l’empremta catalana sembla més fresca”. Per Mateo, doncs, la província, per molt artificial que fos, era l’únic marc i l’única identitat que havia tingut arrelament. Per l’assagista de Sueca, en canvi, la província era totalment aberrant i no tenia cap mena d’unitat: els habitants de la província d’Alacant que vivien al nord de la línia Biar-Busot sí que se sentien molt més valencians que no pas els del sud.

Aquesta contraposició de visions no era menor. I, de fet, Rico ens mostra com molts valencianistes del sud no veieren amb bons ulls el text de Mateo —tot i que havia fet una evolució important des d’una certa animadversió inicial a la catalanitat i la valencianitat— ni que Fuster l’apadrinés amb un pròleg. Tanmateix, tal com afirma Rico, era cert que Mateo no era en cap cas fusterià, però la seva anàlisi se situava plenament dins del paradigma fusterià. És a dir, el periodista murcià escrivia des d’unes coordenades establertes pel pensament de Fuster sobre la qüestió nacional: al capdavall, l’objecte d’anàlisi de Mateo era explicar per què s’havia desnaturalitzat i estava en perill la “catalanitat bàsica” d’Alacant.

Hi havia un altre element clau que els unia i que sobrevola tot el llibre de Rico: el projecte antagònic al qual tots dos s’oposaven. Tant Fuster com Mateo, com tots els valencianistes del sud que desfilen per les pàgines d’Alacant queda molt lluny! —d’Antoni Bru a Antoni Seva, passant per Jordi Valor, Josep Bevià o Josep Lluís Barceló— eren totalment contraris al projecte del Sureste: separar la província d’Alacant de la resta del País Valencià per crear una macroregió amb Múrcia, Albacete i Almeria. Una maniobra castellanitzadora no gaire diferent que la que representava el leridanismo i la voluntat de crear una regió de l’Ebro. Però que, en el cas d’Alacant, presentava moltes més opcions d’èxit. I el principal intel·lectual afí al projecte era Vicente Ramos, que era un antivalencià —i, per tant, anticatalà— que havia organitzat la campanya contra Fuster a Alacant després de la publicació d’El País Valenciano (1962).

En definitiva, doncs, tal com deixa ben clar Rico, estaven en joc dos projectes identitaris contraposats: la surestització, murcianització i, en definitiva, castellanització del sud que representaven Ramos i les elits locals lligades al franquisme, contra la valencianització que representava el món del fusterianisme amb companys de viatge com Mateo. Dit d’una altra manera: un alacantinisme provincialista antivalencià amb voluntat espanyolitzadora contra un valencianisme que apostava per un projecte de redreçament i modernització amb la llengua catalana com a eix central. Ara bé, la desigualtat de forces i mitjans i el pes de les dinàmiques preexistents apuntalades pel franquisme, anava clarament en contra dels grups valencianistes. De fet, tal com apunta Rico, que és qui més ha estudiat la socialització del pensament fusterià en les diverses cultures polítiques dels Països Catalans, la recepció que es feu al sud valencià del fusterianisme en els partits polítics de l’esquerra, tot i ser real, va ser molt epidèrmica en la majoria dels casos: “El fusterianisme hi havia arrelat com a forma d’antifranquisme, però no tant com a identitat alternativa a la realment existent”.

 Fuster, per la seva banda, llegia tota aquesta situació com una conseqüència de la invertebració valenciana, derivada de la incapacitat de València de fer de capital per tot el país i d’unes burgesies alacantines i valentines provincianes i sucursalistes que s’havien adequat al marc provincial espanyol. El perill de fons que Fuster detectava al sud de la línia Biar-Busot, doncs, no era el manteniment d’una singularitat amarga —no ser ni carn ni peix: no ser plenament ni castellans ni valencians/catalans— com a la resta del País Valencià. No: el que temia era que hi hagués la resolució de l’anomalia en un sentit contrari al que ell volia amb una castellanització definitiva del sud.