El 25 d’abril és una efemèride trista, dolorosa des de la perspectiva del valencià ―català meridional― conscient del seu país; una consciència silenciada i reprimida, substituïda pel relat espanyolista, alienador, que l’Estat sorgit d’Almansa ―sí, l’Estat sorgit de la batalla d’Almansa― imposà als vençuts. Recobrar la memòria és un acte de dignitat, per això conèixer la història es tan decisiu per a no caure en la indignitat, en la impudícia. Fixeu-vos: qui té avui dia els pebrots de celebrar el gamarús del Felip V? És el rei que ens privà, a tots els catalans (Principat, Illes, País Valencià), de les nostres llibertats nacionals. Doncs bé, hi ha qui el celebra i li dedica carrers, com a Petrer (les Valls del Vinalopó), on algú tingué la pudenda idea de decorar la toponímia urbana amb els noms de la borbonalla, tot començant ―ai llas!― per dedicar-li una avinguda (sí, heu llegit bé, una avinguda important del municipi) amb el nom de «Felip V». Ostres tu! Ep, sense vergonya! I a Banyeres de Mariola (l’Alcoià) també, que el borbonàs té carrer dedicat: ai el poble del Manuel Broseta, persona de nefand record! Ell, l’Emilio Attard i l’Abril Martorell, els tres mosqueters ―millor dit, les tres moscardes― de l'UCD, són els responsables de l’eclosió de la violència blavera en els anys setanta, la de les bombes a Sanchis Guarner i Joan Fuster. Ah! Els ideòlegs de l’Estatutet de pa sucat amb oli de 1982. Ai quant de borinot solt! Fora de Madrid, que té un carrer (bé, a Madrid, què us diré? Ho poden justificar), ja no hi ha un altre vial urbà a l’Estat dels espanyols i colònies decorat amb el nom del primer Borbó regnant a Espanya. A Petrer i a Banyeres sí. Ostres!: ¡manda huevos!, com diria, sempre tan castís ell, el cartagener PePero Trillo ―us en recordeu: el del desastre del Yakovlev 42―, fill adoptiu ―per ous!― d’Alcoi.
Com deia el virrei de València comte de Corzana abans d’abandonar vergonyosament el cap i casal després de la desfeta d’Almansa, «cal acomodar-se a les circumstàncies» i, doncs, sempre hi haurà qui s’acomodi, alguns en excés. Ja em direu, la cafrada de fer a Trillo fill adoptiu d’Alcoi, o vegeu Petrer, què pinta tant de carrer amb nom tan ignominiosament llepaire: Felip V, Juan Carlos I, Reina Sofia, Príncep d’Astúries, infanta Elena, infanta Cristina... Punyetes tu! No se n’han oblidat de cap. El País Valencià, la terra dels catalans meridionals, és terra de contrastos ―de contrastos grotescos―, la pàtria d’Ausiàs March i la de l’Arévalo, i també de bacinades colossals. La classe política convencional, l’actual i la pretèrita, la dels segles XVII i XVIII, «acomodada a les circumstàncies», n’és el resultat; té la capacitat d’adaptar-se de manera descaradament servil a l’amo de torn, sigui a l’Olivares (recordeu que en 1626 etzibà allò de «tenemos a los valencianos por más muelles»), sigui al Felip V o sigui a la borbonalla juancarlista actual. No sé si hi haurà un altre lloc a l’Estat amb tant de príncep, infanta, rei o reina dels collons. És clar, som ―jo en formo part― un poble, un societat ―parlo en general― desmemoriada o que amaga la deserció a la nació original amb una descontrolada frivolitat, histriònicament bufonesca, per ser més espanyola que Espanya: «Para ofrendar nuevas glorias a España / ¡Nuestra Región, supo luchar!». Vegeu sinó el paio del Mercadona, que Casal España Arena (així, amb ñ) volia batejar ―encara ho voldrà― el gran pavelló per a esdeveniments esportius que promociona. A ell i família ―llàstima― la pàtria dels valencians els importa un rave: Espanya i punt. Ells, els Roig, i tants altres «acomodats a les circumstàncies» derivades d’aquella derrota del 25 d’abril de 1707, perseveren en la demència valenciana, consistent a menysprear fins a l’anorreament la pàtria dels valencians fins a convertir-la en un trist i dessaborit apèndix d’Espanya.
Quan començà aquesta trista història valenciana? Els Roig, els Attard, els Broseta, els Abril Martorell, els Monsonís, els Lerma, els Barberà, els Camps, els Arévalo, els Francisco, els Cantó, els Català (en el nom porten la penitència), els... els Puig... i companyia no han caigut de sobte de la Figuera. Espanya ve modelant llurs consciències des d’antic. Llur demència nacional ve de lluny, fins i tot té un origen precís, en la desmemoriada història ―ells s’encaboten a ignorar-la― dels valencians. I bé, resulta que una vesprada d’abril, era el dia 7, a la localitat castellana d’Almansa, fronterera amb el País Valencià, dues coalicions militars s’enfrontaren, la dels aliats de França (França i Castella) que pretenien fer rei de la Corona dels Habsburg hispànics a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV, i la dels partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria (Anglaterra, Països Baixos, Portugal). Guanyaren els primers i... Ja sabeu la dita: «quan el mal ve d’Almansa a tots Alcança.»
Commemoració del 25 d’abril
Les conseqüències de la desfeta d’Almansa foren terribles per al Regne de València. El Regne s’havia manifestat per l’arxiduc Carles, que jurà els Furs el 10 d’octubre de 1706, convertint-se en rei de fet i de dret del Regne. Felip d’Anjou ―atenció!― no els jurà mai. Jo, que no sóc gens partidari de celebrar derrotes, mai no hagués triat commemorar el 25 d’abril, com tampoc l’11 de setembre, celebraria una data menys atziaga per a fer ostensible la nostra reivindicació nacional. Una podria ser la del 10 d’octubre, per celebrar el jurament de Carles III, acte que, de facto, independitzava el Regne de València de Castella, que proclamà Felip V com a rei. Mireu, com diu el Cant dels maulets d’Al Tall: Eixiu tots de casa / que la festa bull / feu dolços de nata / i coques de brull, / polimenteu fustes / i emblanquineu murs / perquè Carles d’Àustria / ha jurat els Furs». Millor celebrar amb joia ―dic jo― el succeït cantat per Al Tall que no pas arrugar el morro per la recordació d’una desfeta, origen de l’hebefrènia nacional que afecta els meus conciutadans. En fi, jo no ho apanyaré ací i el 25 d’abril, com a data commemorativa, ha estat àdhuc convertit en dia de les Corts ―regionals― Valencianes. Per a dia de les Corts, per què no celebrar-ho el 7 d’abril, en commemoració del de 1261, dia del primer jurament dels Furs, per Jaume I, i constitució de les primeres corts privatives del Regne? En fi, què podem esperar de les Corts sucursalistes i subalternes eixides de l’Estatutet?
25 d’abril, dia de la ruïna. La Joventut Valencianista, en 1914, proposà una altra data infausta a celebrar, la del 29 de juny, perquè aquell dia de 1707, Felip V, el vencedor a Almansa, el «rei granota», no per ser del Levante UD sinó per creure’s de debò una granota, abolí els Furs valencians. Quatre anys més tard, en 1918, a la seu de la Unió Valencianista Regional, es commemorà per primera vegada el 25 d’abril, i es commemorà successivament per les formacions de l’incipient moviment valencianista (Agrupació Nacionalista Escolar, Nostra Parla, Joventut Valencianista) fins al 1921. La commemoració, passat el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, fou recuperada en 1932, primerament pel Centre d’Actuació Valencianista i més tard per Acció Nacionalista Valenciana, que en 1934 la proclamà «Dia de dol nacional». Després de la mort del dictador Franco, la commemoració fou rescatada, en 1977, per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià i des de 1980 fins avui per Acció Cultural del País Valencià.
L’endemà de la desfeta
26 d’abril de 1707, dimarts, pel camí que condueix d’Almansa s’escampen els soldats de l’exèrcit austriacista derrotat a Almansa. Curiosament, cap unitat militar valenciana ni del Principat estricte participà en la batalla. Soldats cansats, molts d’ells ferits, desolats, esmaperduts, espantats, estrangers en un país estrany del qual desconfiaven. A tot això, la població autòctona recelava d’ells. I ara què? Derrotat aquell exèrcit, ara els regnícoles autòctons s’havien d’enfrontar a la repressió del vencedor. I és que, com us ho diré? Espanya (Castella), sempre Espanya (Castella), l’Espanya austriacista, que també la hi hagué, recelava dels catalans i s’oposà aferrissadament a la creació d’unitats militars de naturals de terres catalanes. Carles III, un cop rei, desmuntà l’exèrcit maulet de Joan Baptista Basset en 1705. L’austríac no estava per fer cas a les reivindicacions pageses des que els seus, els anglesos, entraren a València el 18 de desembre de 1705. Basset creà un exèrcit popular, amb la promesa de l’abolició de les càrregues feudals que s’imposà al Regne a favor del candidat austríac, qui mai no pretengué soscavar els privilegis de la noblesa. Basset, un cop restablert l’ordre feudal pels anglesos del comte de Peterborough, acabà empresonat, ell i els caps d’aquell exèrcit de pagesos, els maulets. Alguns líders maulets, però, tornaren a les armes incorporats en la tropa autòctona, els miquelets, al servei de l’ara Carles III, enrolats en els regiments del Regne, els dos principals eren el Ciutat de València i el Regne de València, comandats per Josep Nicolau i Boix i Josep Bellvís de Montcada respectivament, i acantonats a la frontera occidental del Regne per la banda de la Plana d’Utiel (havien presa Requena) en aquell abril del 1707. Els altres regiments valencians eren el que servia de tropa auxiliar al governador militar d’Alacant, l’anglès John Richards, i el que defensava Dénia, sota les ordres de Josep Martí. Tropes del tot insuficients per a deturar l’escomesa borbònica que venia contra el Regne.
Assabentada del desastre d’Almansa, la ciutat de València vivia moments d’incertesa. Els caps militars derrotats a Almansa, l’anglès Galway i el portuguès Das Minas, fugint a corre-cuita, no s’atreviren a pernoctar a València i acamparen a Morvedre. El general neerlandès Dohna havia caigut presoner. El virrei del Regne, don Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval, comte de Corzana, quan s’adonà que els generals austriacistes no gosaren ni passar per València, se n’anà amb ells. Literalment, escampà la boira. Vaja un paio! El comte de Corzana era un dels pocs nobles castellans que havien abraçat la causa austriacista. Acompanyà Carles III en la campanya infructuosa per fer-se amb la capital espanyola i, de tornada, fou nomenat lloctinent (virrei) de València des de març de 1707, un mes abans de la desfeta austriacista a Almansa, que ―ras i curt― el deixà amb el cul a l’aire. Abandonà els valencians a la seva dissort a la primera que pogué. A la pregunta dels jurats sobre què calia fer, respongué sense enrogir les galtes: «cal acomodar-se a les circumstàncies». Ell s’hi acomodà de seguida: foto el camp! Els jurats no trigarien a seguir l’exemple.
La conquesta borbònica de València
A València romania encara un fort partit populista, maulet, partidari de la resistència a ultrança. Francesos (Borbons) i castellans? Ni en pintura. Les milícies dels gremis, les encarregades de defensar la ciutat, eren partidàries de resistir. Mentrestant, el duc d’Orleans, convertit en el comandat en cap borbònic (oficialment, exèrcit de les Dues Corones), s’hi acostava amb la meitat de l’exèrcit borbònic vencedor a Almansa. Reconquerí Requena i prengué Xiva. Els dos regiments de miquelets valencians que les defensaven es rendiren sense disparar un tret. Aquesta actitud contrasta ―ja he dit que el País Valencià es terra de contrastos― amb l’heroisme dels defensors de Xàtiva, on s’havia dirigit l’altra meitat de l’exèrcit de les Dues Corones, comandat pel marquès d’Asfeld.
A Xiva estant, el duc d’Orleans, també dit Felip, trameté un missatge al Consell del cap i casal exigint-li la rendició incondicional i que la ciutat se sotmetés a la clemència de Felip V. El conseller en cap, Melcior Gamir, vist l’exemple del comte de Corzana, es decidí per la rendició. València, no fou una altra heroica Xàtiva, o com ho seria Barcelona anys després, en 1714. València ―oh vergonya!― no tenia un Rafael Casanova de conseller en cap, que en tenia un qualsevol Ximo Puig, Francisco Camps, Eduardo Zaplana o Joan Lerma a l’ús. El seu nom, per a oprobi etern: Melcior Gamir.
S’escagarrinà el tio? El poble de València, patriota (aleshores no hi havia blaveros ni neoblaveros de brilli-brilli, ballaruga i conga), demanà armes per a la defensa de la ciutat. Però Melcior Gamir les hi negà. Hi havia voluntat de resistir entre els valencians, convençuts que la desfeta d’Almansa era un succés de la guerra que podia superar-se. Melcior Gamir no ho creia així, o no li venia en gana que fóra així. Convencé la resta de jurats i ―a l’estil de «tenemos a los valencianos por más muelles»― acordaren l’abaixada de pantalons col·lectiva: rendició incondicional i deixar que francesos i espanyols fessin a València el que els sortís dels dídims. I així continuem encara. A la sessió del Consell de la Ciutat, que era, en definitiva, l’òrgan de govern efectiu de tot el Regne, aparegué alguna veu crítica, que els ho etzibà a la cara: traïdors! El seu nom: Felip Domènec. Insults, enrenou, alguna cadira per l’aire...
I en l’enrenou a algú se li acudí que la culpa ―la culpa!― la tenien els catalans. Vet ací l’aparició del primer homo blavericus de la història per obra i gràcia de la mala bava botiflera. Els catalans? Nosaltres som catalans. Al poble llavors li tocaren les castanyes i s’esvalotà, assaltà la Casa de la Ciutat (al costat on avui està el Palau de la Generalitat). Certament, entre els que defensaven la ciutat hi havia catalans del Principat, enquadrats en les companyies de miquelets valencianes, com després valencians lluitarien al Principat. El cas és que el poble, el valencià ―diguem-ne― patriota, interrompé la reunió dels consellers. Ara sí, el Gamir s’aborronà de debò. Gràcies, però, que hi havia un conseller del bàndol patriota entre els presents, Melcior Mascarós, que apel·là al diàleg. Ai el diàleg! L’home féu el que pogué. No deixà els seus companys de consistori en l’estacada i els defensà. Els convencé perquè lliuressin armes al poble i alliberessin el líder maulet Caratxolí, nebot del general Basset, que fou nomenat de seguida sergent militar de la plaça.
Els valencians ―els valencians valencians― no eren llavors individus molls i consentidors. No! Encara no. Ara bé, Gamir, quan s’alliberà de la pressió popular, aconseguí d’amagat i amb traïdoria que els gremis, els encarregats de la vigilància, l’ordre públic i la defensa de la ciutat, no feren costat a Caratxolí. Hi hagué brega, això que diuen ara «fractura social» i, finalment, per a vergonya dels valencians, s’imposaren els de les «nuevas glorias a España», és a dir, els partidaris de parar el cul a l’invasor. Caratxolí i els seus foren desarmats i, atenció!, acusats de «catalans», foragitats de la ciutat. Així ho explica el cronista del moment, l’historiador botifler Josep Manel Minyana a De bello rustico valentino.
Gamir i el seu partit de derrotistes, on eren els també jurats Josep Monsoriu i Francesc Franc, anaren a Xiva, on era acampat el duc d’Orleans. Tots tres s’agenollaren davant d’ell i li pregaren perdó. Poc faltà perquè li feren una fel·lació. Quina vergonya! I aquell què digué? Se’n féu un fart de riure i proferí: «valenciens, à partir d’aujourd’hui cocus et à payer la boisson» (valencians, a partir de hui banyuts i a pagar el beure). I d’aleshores ençà ja veieu: pagar i callar.
Això de pagar, callar i damunt banyuts no ho entenia llavors el poble. Ara potser sí, els que voten «en clau espanyola» partits espanyols segur. Els caps dels gremis s’havien conxorxat amb la tríada de traïdors, però no el fuseller del carrer. No estava clar el pacte del Gamir amb els borbònics. El tio salvava vida i hisendes, les seves, però, i les dels altres? A València ―recordem-ho― havia triomfat la revolució maulet i era plena de partidaris del general Basset. Havien marxat alguns, els de Caratxolí, els més arrauxats, però no la gran majoria. I vet ací que aparegué l’Església. Ai l’Església valenciana sempre tan botiflera, fementida i ―permeteu-me l’exabrupte― cabrona! Envià els seus capellans a les muralles a predicar la rendició. La desmoralització fou total. Finalment, per manca de municions i les prèdiques comminatòries, els milicians abandonaren les posicions. València estava perduda. Al front d’Utiel també s’havien desarmat les milícies del Regne. Desastre total. Hi hagué escenes de ràbia, desesperació, i alguns preferiren trencar els fusells abans de lliurar-los a l’enemic. A tot això, Xàtiva encara resistia.
El 8 de maig el duc de Berwick, el general vencedor a Almansa, entrà a València. No ho féu en papa mòbil però quasi. Els botiflers i l’Església, fellons de solemnitat, li feren la gara-gara tot el que pogueren i més. Berwick nomenà un espanyol espanyolíssim, Antonio del Valle y Monsoriu, administrador de la plaça, i marxà. Al marquès d’Asfeld, entretingut encara a Xàtiva (l’havia de socarrar), se li encomanà el comandament militar del Regne ocupat. El 29 de juny els Furs foren abolits per «dret de conquesta» i el Regne annexionat a Castella. El Regne de València, definitivament, havia sucumbit. Hi ha tres jurats, tanmateix, que no acudiren a llagotejar Berwick i paga la pena ―és de justícia― dir els seus noms: un era Vicent Montes, que morí al poc d’entrar els francocastellans a la ciutat; un altre misser Onofre Esquerdo, que preferí l’exili, com el president Puigdemont, abans d’acatar un rei Borbó; i el tercer l’esmentat Melcior Mascarós.
Els exiliats reclamaren l’atenció d’Europa: de l’Imperi (Àustria) i d’Anglaterra. Fou debades. La geopolítica s’imposà. Potser si València hagués resistit, tal vegada el front valencià es podria haver recuperat i potser la història hagués estat d’una altra manera o, si més no, un xic diferent. El cert és que, comptat i debatut, València no plantà cara i vet ací les conseqüències. Ara ―d’aquella pols vénen aquests fangs― tampoc ho fa i, doncs, tenim el país que tenim: la imbecilíssima Comunitat amb senyera emmerdada de blau i ofrena eterna a Espanya. I tot això començà amb Melcior Gamir. Com diria l’admirat Vicent Andrés Estellés, poeta i patriota: «que els déus li ho paguen / enfonsant-li una clava en el forat nefand.»