De Lucrècia —que va ser exemplar i activa duquessa de Ferrara durant 18 anys— només es coneix la seua etapa d’adolescència i joventut romana (obligada a casar-se, anul·lar el matrimoni i tornar-se a casar amb Joan Sforza, als 13 anys, i Alfons d’Aragó, als 18) i la imatge de pèrfida femme fatale derivada sobretot de l’obra de ficció de Victor Hugo, Lucrècia Borja.
Les posteriors dones Borja, amb un paper destacadíssim de mecenes artístiques i religioses tant al ducat de Gandia com a Madrid, han estat durant segles arraconades per una història que les ha volgut invisibilitzar.
Les dones Borja: Històries de poder i protagonisme ocult (Tres i Quatre, 2022), de Verònica Zaragoza, no se centra en la invisibilització de tots aquests personatges històrics, però tampoc defuig la denúncia d’aquesta pràctica durant segles. L’obra és una reunió de biografies rigorosa i llegidora. Comença amb la matriarca Isabel de Borja (1400-1468), germana i mare dels papes, i segueix amb la seva filla Tecla de Borja i de Borja (1435-1459); Vanozza Cattanei (1442-1518), l’amant més coneguda del papa Alexandre VI i mare de Lucrècia (1480-1519), Cèsar, etc.; María Enríquez de Luna, muller de Joan de Borja i duquessa regent de Gandia; la seva filla Isabel de Borja i Enríquez (1498-1557) i Lluïsa de Borja i Aragó (1520-1560).
La Borja més “varonil”
La “varonil” Isabel de Borja “gestionà hàbilment les seues possession i (...) contribuí a la causa del rei Joan II aportant-li un prèstec per a finançar les seues conteses, en el marc de la guerra civil catalana (1462-1472)” i “engrandí els senyorius que heretarien els seus descendents”. Ho va fer sola i això sorprèn aquell historiador Zurita, autor dels Anales de la Corona de Aragón. El que no sorprèn és aquesta reacció, si ho contextualitzem en el seu temps: “Durant l’Antic Règim, la desnaturalització del sexe femení —diu Zaragoza— fou una pràctica discursiva associada a dones que, com Isabel de Borja, aconseguiren superar condicionants adversos”. L’autora cita, fins i tot, un article d’Ana Morte que recorda que “el recurso de la masculinización de la mujer, calificándola como varonil, como sinónimo de excelencia, era muy típico también de la literatura de esta época” perquè “el hecho de atribuir cualidades masculinas a una mujer era una prueba de su virtud”.
La seua filla, Tecla de Borja, va ser coneguda com “la noble poetessa del Túria”, tot i que, desgraciadament, va morir als 24 anys i només ens ha arribat una de les seues poesies, una resposta a un poema que li va dedicar Ausiàs March. Ell li diu “Vós, qui de totes valeu més” i ella li respon un poema que acaba tornant-li el detall: “vós (...) qui sou de tots lo més entés”.
El principal historiador de la família Borja, el pare Miquel Batllori, va dir d’ella que “fou la persona més culta de la família Borja”, però és molt simptomàtic que només se’n conserve una poesia.
De tota manera, Tecla de Borja és un bon exemple de les dones d’aquesta família, molt allunyades de l’obscurantisme, el crim i la perfídia que la llegenda els ha abocat a sobre.
Verònica Zaragoza explica que totes les dones que ha biografiat “representen el model de dona noble interessada en les arts, la cultura i la religió”, dones que també destaquen com a “mecenes artístiques, o exemples de patronatge religiós, que van fundar o afavorir el naixement de monestirs, com els casos de Maria Enriquez o Lluïsa de Borja, que se la coneix com a Santa Duquessa, tot i que és de les poques que no van acabar vivint en un convent”. L’apel·latiu de “santa duquessa” li ve, precisament, del mecenatge religiós que va exercir.
Cultes i perverses
Zaragoza explica molt bé que les dones Borja van ser educades segons la recepta de Baltasar Castiglione (1478-1529) a El cortesà: “Vull que aquesta Dama tingui notícia de lletres, de música, de pintures i sàpiga dansar bé”. Altres autors d’aquella època, i posteriors, com l’obra de Ramon Ruiz que Zaragoza esmenta al pròleg, eren molt més misògins: “aconsejaría yo a todo marido sabio que se opusiese a tiempo oportuno a aquel furor de saber y aquella vanidad de erudición que pudiera apoderarse de su muger (...) Un marido debe desear que su muger se instruya únicamente en agradarle y en cumplir todas aquellas tiernas obligaciones que la impusiere la naturaleza, la religión y el estado”. Això està escrit gairebé tres-cents anys després (el 1792).
Verònica Zaragoza explica a EL TEMPS que, òbviament, “la misogínia ha tingut el seu pes” en la creació de la llegenda negra al voltant de les dones Borja i, sobretot, de Lucrècia. Zaragoza denuncia que, “en l’imaginari col·lectiu” a les dones Borja, i molt específicament a Lucrècia, se’ls atribueixen “dos rols molt negatius”. Un s’acostuma a aplicar a moltes altres dones: “El rol de dona amb un paper secundari i molt exposada a la decisió dels pares”. Lucrècia s’acostuma a dibuixar com un titella utilitzat per Alexandre VI, a través dels matrimonis, en el tauler polític de la Itàlia del segle XVI. Però Zaragoza recorda que això també passava amb els fills d’Alexandre VI: també els seus matrimonis tenien intencions polítiques, recorda Zaragoza. “Els homes tampoc no tenien tanta llibertat. Es parla sempre de les famílies nobles, com els Borja, on tot està orquestrat pel cap de família. Alexandre VI va estar molt a sobre del paper que havia de complir cadascun dels seus fills, tant els homes com les dones”.
L’altre rol negatiu que s’aboca sobre Lucrècia és el de “la dona perversa, malèfica, que és capaç d’enverinar, i amb relacions incestuoses. És una dona molt cosificada”. Per contra, Cèsar té moltes d’aquestes característiques, però en ell es capgiren: “A ella se li associen una sèrie de virtuts negatives que, en el cas de Cèsar Borja, no són tan negatives”.
En canvi, en aquest procés, s’oblida i ignora tot el temps que Lucrècia va fer de duquessa de Ferrara, divuit anys, molt més interessant per retratar-la fidelment com una administradora eficaç i una mecenes important. Això hauria d’haver canviat amb la rigorosa biografia de Maria Bellonci, però el missatge no ha calat fins fa poc. “En els últims anys —reconeix Zaragoza— sí que s’està reparant la seva imatge i ja se la comença a veure a partir de l’última etapa de la seva vida”.
L’ideal seria que totes les dones Borja reberen també la suficient atenció històrica i recerca documental per aclarir encara més coses sobre elles.
Zaragoza ha volgut sobretot “documentar la seva formació cultural: no deduir sinó inferir que són dones molt formades, molt lletrades, en consonància amb les dinàmiques europees que s’estan produint en aquella època; dones que escrivien o que eren sovint dedicatàries d’obra, que podrien haver encarregat alguns impresos. A partir d’ací anem apuntant així les coordenades de la seua formació”.
Zaragoza també avisa que, amb l’estudi de cartes i documentació encara poc investigada, “a poc a poc es va recopilant informació per a documentar amb més encert” el valor —i les conseqüències històriques i artístiques— de la formació cultural de les dones d’una família mítica. •