“Els Borja tenen verins que maten en un dia, en un mes, en un any [...] Milloren el vi i fan que buides l’ampolla. Et penses que estàs begut, però estàs mort. O bé, de sobte, et sents llangorós, la pell se t’arruga, els ulls se t’enfonsen, els cabells es tornen blancs, i les dents es trenquen com si foren de vidre”. Aquest extracte del drama Lucrècia Borja, de Victor Hugo, il·lustra clarament la llegenda negra que el novel·lista francès va abocar sobre el papa Alexandre VI (Roderic de Borja), el seu fill Cèsar i, especialment, sobre la seua filla Lucrècia. Hugo la va convertir en la maligna protagonista que, fredament, enverina cinc homes en una sola escena. Era el 1833.
Aquell mateix any, Gaetano Donizetti portà aquest drama a l’òpera i escampà encara més el mite. La seva fama arribà fins a l’oest americà i el popular Buffalo Bill Cody (1846-1917) batejà el seu rifle amb el nom de Lucrècia Borja perquè no se li va acudir cap nom femení amb ressonàncies més mortíferes.
Les llegendes sobre la filla del papa Alexandre VI han pesat més que les biografies ben documentades, però la moderna historiografia no deixa de sorprendre’ns amb altres detalls de la vida de Lucrècia, com les evidències sobre un fill il·legítim —concebut amb Cèsar o amb el mateix papa— i la seva capacitat com a emprenedora en la seva etapa a Ferrara.
La infància desconeguda
Lucrècia era filla de Vanozza Cattanei, la relació més estable del cardenal Roderic de Borja i que li va donar tres fills més: Cèsar, Joan i Jofrè. Lucrècia va ser la tercera i va néixer el 1480, dotze anys abans que el seu pare heretés la tiara papal. Molt probablement va néixer a Subiaco, al Laci, però va ser educada a Roma. Segons la historiadora italiana Maria Bellonci, que el 1939 publicà una de les més completes i serioses biografies (Lucrècia Borja, Tres i Quatre, 1992), “no se sap si a Roma Lucrècia va ser educada en algun monestir, però com que manifesta una predilecció pel convent de les dominicanes de Sant Sixt a la via Àpia, podem suposar que des de molt petita s’hi devia retirar almenys per a la preparació espiritual de les grans festivitats religioses”.
Potser perquè la van educar lluny del pare, a diferència d’altres germans seus —com Cèsar—, Lucrècia no parlava català, només italià. “S’assemblava al pare —diu Bellonci— en aquella manera alegre de tenir fe en les promeses del futur”. La majoria de retrats que ens han arribat de Lucrècia són posteriors i possiblement molt poc fidels a la realitat, però Bellonci en dona la seva versió: “Tenia, igual que el pare, el perfil de la barbeta molt poc pronunciat, però en ella aquest defecte se suavitzava fins a donar-li la gràcia d’una adolescència perpètua: rossa i amb els ulls clars —colors que sembla que manifesten els orígens nòrdics de la mare—, de cos prim i delicat”.
El matrimoni anul·lat
El primer matrimoni de Lucrècia seria curt i no seria, perquè s’acabaria anul·lant. Tenia tretze anys i anava a ser utilitzada políticament pel seu pare, el papa, per primera vegada. Com explica la historiadora Maria Toldrà, experta en els Borja, “totes les noies de les grans famílies eren peces de l’escaquer polític a través del matrimoni” i Lucrècia no se’n salvaria, per molta estima que li tingués el seu pare —que li’n tenia.
El primer marit era Giovanni Sforza, de Milà. Era un matrimoni interessat, per garantir una aliança política. “Ho feia tothom —continua explicant Toldrà—; no era ni bo ni dolent, era una manera de fer política, el casament de les noies a partir dels tretze anys. El primer que prospera és l’Sforza, però prèviament ja n’hi ha dos intents de casar-la amb dos valencians, concretament amb Querubí de Centelles i Gaspar de Pròixida”.
De fet hi ha autors que diuen que el procés de casament amb Gaspar de Pròixida havia arribat més lluny que no arribaria el de Giovanni Sforza. En aquella època els casaments eren un procés complex, i més llarg que no pugui semblar; amb diverses etapes que no es podien esquivar. “El pare de Gaspar de Pròixida —assegura Toldrà— fins i tot va anar a Roma a reivindicar el matrimoni. El problema és que en un any havien passat moltes coses en la política vaticana i al papa ja no li interessava un casament a València sinó a Itàlia”.
Aquest capítol l’explica amb detall l’historiador Ivan Parisi a la presentació del cinquè volum del Diplomatari Borja (Edicions Tres i Quatre, 2014). “L’anàlisi dels actes conservats en els protocols de Beneimbene sobre els primers dos contractes matrimonials que no arribaren a bon port, el de Querubí Joan de Centelles, senyor de la Vall d’Aiora, al regne de València, germà del poderós comte d’Oliva, i el de Gaspar de Pròixida, fill de Joan Francesc, comte d’Aversa, ens permeten explorar alguns aspectes de la famosa llegenda negra que considera Lucrècia compromesa alhora amb dos pretendents com a resultat de la cobdícia del pare”.
Els tractes amb Querubí de Centelles —afegeix Parisi— no estaven molt avançats, però els de Gaspar de Pròixida, sí: “Aquest segon contracte de matrimoni que involucrava Lucrècia Borja, doncs, no tan sols havia superat la fase de l’aboccamento, sinó la del matrimoni per verbum de presenti, cosa que, a diferència del contracte amb Centelles, feia necessari un document legal d’anul·lació si cap de les dues parts contraents no el volia complir”.
El cas és que la fragmentada península Itàlica estava amenaçada per França i Alexandre VI no era només un líder religiós, era un cap d’Estat que havia de protegir els Estats Pontificis alhora que pensava en crear un Estat propi per deixar en herència. En aquesta conjuntura, les aliances valencianes que havia previst ja no li servien de res. S’havia de reforçar a Itàlia, amb un soci sòlid que barrés el pas a les tropes franceses pel nord. L’opció més evident era Milà, on Ludovico Sforza, el Moro, semblava un entrebanc sòlid per a França. Per això Lucrècia es va casar amb el nebot, Giovanni Sforza, que havia d’heretar el senyoriu de Pesaro.
Però els equilibris van tornar a canviar molt ràpidament. Els francesos van entrar a Itàlia igualment; Giovanni Sforza va fer d’espia dels seus i va fugir del front. Això va exhaurir la paciència del papa Alexandre VI. Amb un altre pretendent en ment (l’hereu del regne de Nàpols), Roderic de Borja va declarar nul el matrimoni de Lucrècia i Giovanni Sforza amb l’excusa que no s’havia completat el procés de casament en no produir-se l’últim pas, la consumació, com era preceptiu.
L’Infant Romà
A la seva biografia, Maria Bellonci explica la misteriosa desaparició de la filla del papa, poc després del trencament del matrimoni amb Sforza: “Aquell degué ser per a Lucrècia un temps de crisi perquè el 6 de juny, d’improvís, es dirigia a cavall cap al Circ Màxim amb totes les seues dones i la seua cort, passava després sota les ruïnes encara dretes del gran palau de Septimi Sever, i s’aturava finalment davant les termes de Caracal·la, els murs de les quals dibuixaven en l’aire l’estructura poderosa de les grans arquitectures imperials. Allí, enfront de les termes, entre els horts i les vinyes, submergit en un aire arcaic de quietud, hi havia un convent de monges dominicanes on entraven joves nobles que renunciaven a les pompes mundanes”. Lucrècia entrava en el convent.
Era juny de 1497, la península era un polvorí i Lucrècia —segons sospiten molts— estava embarassada. Si aquesta va ser la raó del seu ingrés al convent ha estat impossible descobrir-ho, però alguns historiadors deixen caure que les dates coincideixen amb el naixement d’un dels personatges més misteriosos de l’època: l’anomenat Infant Romà, en Joan Borja (que no s’ha de confondre amb el Joan Borja germà de Lucrècia, el duc de Gandia).
En 500 anys, notícies contradictòries i especulacions han atribuït la paternitat d’aquell Infant Romà a Cèsar Borja o al mateix papa i la maternitat, a Giulia de Farnese, a una “dona romana” i a la mateixa Lucrècia —cosa que implicaria un incest si els pares fossin Cèsar o Roderic.
Alexandre VI va voler assegurar el futur del xiquet i reduir les xafarderies amb una butlla, datada l’1 de setembre de 1501, que assegurava que el nen —és aquí que l’anomena per primera vegada ‘l’infant romà’—, era fill il·legítim de Cèsar Borja i d’una dona soltera. Però posteriorment el papa en va fer una altra en la qual reconeixia que l’infant era fill seu, del mateix Roderic de Borja.
Segons escrivia l’historiador i president de l’Istituto Storico Italiano per il Medio Evo, Massimo Miglio, al número 2 de la Revista Borja “la definició d’infans romanus, títol abans no utilitzat, que jo sàpiga, per a la resta de fills del pontífex, indica la voluntat papal de reservar per a Joan la designació honorífica pròpia dels fills legítims del rei, amb l’excepció del primogènit”.
A la primera biografia del personatge, Lucrècia Borja a partir de documents i epistolaris del seu temps (publicada en català a la Biblioteca Borja d’Edicions Tres i Quatre, el 2007), l’autor, Ferdinand Gregorovius, no donava credibilitat plena a l’opció de l’incest però destacava sospitoses coincidències: “Hi hauria encara una altra possibilitat, ço és, que la segona afirmació del papa fos també una falsedat, i que l’‘infant romà’ no fos pas fill seu, sinó fill il·legítim de Lucrècia. Hom recordarà que el març de 1498 un enviat de Ferrara havia anunciat al duc Hèrcules que a Roma corria la veu que la filla del papa havia donat a llum un nen. La data concorda plenament amb l’edat que l’infant Joan tenia el setembre de 1501”. Anys després, quan Lucrècia sigui duquessa de Ferrara, destaca Gregorovius, “veurem l’infant aparèixer a la cort de Ferrara com a ‘germà’ seu. Tots aquests fets podrien induir a pensar que l’enigmàtic Joan de Borja era fill de Lucrècia; però aquesta opinió tan sols té la força d’una mera hipòtesi, i res més”.
Certament és només una hipòtesi, però després veurem que, en qüestions econòmiques, Lucrècia va tractar l’Infant Romà com si fos fill seu.
El segon matrimoni
El següent matrimoni de Lucrècia, després de ser anul·lat el de Giovanni Sforza, era un intent del papa per vincular-se al Regne de Nàpols, on tornava a haver-hi membres de la casa d’Aragó. L’elegit va ser Alfons d’Aragó, besnet d’Alfons el Magnànim, fill d’Alfons II de Nàpols (Nàpols, 1448 - Messina, 1495) i nebot del rei d’aquell moment, Frederic III de Nàpols. Alexandre VI esperava que aquest casament asseguraria que la filla de Frederic, Carlota, es casara amb l’altre fill seu, Cèsar, i garantira la fidelitat del sud de la península Itàlica.
Gregorovius s’aventura a especular sobre l’efecte que el casament va tenir en el jove Alfons, de 17 anys, amb Lucrècia, de 18: “Al juliol, el jove Alfons arribà a Roma per unir-se en matrimoni amb una dona que havia de considerar, si més no, poc escrupolosa i frívola en gran manera. Sens dubte, es veia com una víctima que el seu pare enviava a immolar-se a Roma. Molt reservat i malencònic, sense que l’acompanyara solemnitat de cap mena, quasi en secret, l’infeliç jove arribà a la ciutat. I de seguida es dirigí al palau de Santa Maria in Portico, a presentar-se a la seva esposa”.
El casament, segons Gregorovius, significaria, per a Lucrècia “un dot de 40.000 ducats” però també un futur noble: “El rei de Nàpols es va comprometre a donar al seu nebot Alfons, amb el títol de ducat, les ciutats de Quadrata i Bisceglie [regió de la Pulla]”.
Es van casar al Vaticà el 21 de juliol de 1498, en una cerimònia amb pocs convidats, perquè la celebració pública tindria lloc l’endemà. Una crònica aragonesa, atribuïda a Sança d’Aragó, ho explicava així: “La noche seguiente, a Bellvedere fue fecho grande convite; húvoy grandes e maravillosas viandas volátiles e otras. (...) Y empues acabada la çena, magniffica e mucho complida, comparescieron momos con grandes baylas, danças a la mescla, con achas ençesas copia, todos muy complidamente”.
La convivència tranquil·la de Lucrècia i Alfons va durar aproximadament un any. Gregorovius diu que “el jove Alfons era amable i bell; el jove més bell que hom hagi vist a Roma, com el defineix Talini, un cronista d’aquell temps”. I “Lucrècia va concebre envers ell una estimació autèntica”, assegura el biògraf.
Però Roma era un polvorí i aquella família, la metxa. Cèsar Borja era el cul d’en Jaumet de la família: ara s’enemistava amb la família Farnese, ara es reconciliava amb els Orsini; ara marxava cap a França a recollir el títol de duc de Valentinès i ara tornava per ordir una altra trama. Mentrestant, el papa, que esperava amb candeletes el control de Nàpols, va muntar en còlera quan el rei Frederic —l’oncle d’Alfons— li negà el matrimoni entre Cèsar i la seva filla Carlota.
Ensumant el perill, Alfons va fugir de Roma deixant Lucrècia sola. Es va instal·lar a Gennazano (província de Roma) i li va escriure perquè es reunís amb ell però el papa va interceptar les cartes i va muntar en còlera. Finalment, Alexandre VI va enviar Lucrècia a Spoleto (Úmbria) i Nepi (Laci) —territoris dels quals passaria a ser governadora i senyora, respectivament— i en aquell viatge es va poder reunir amb Alfons.
Poc després Lucrècia va tornar a Roma a donar a llum un fill d’Alfons: el batejaren Roderic, potser per continuar millorant les relacions amb l’avi. I va funcionar. Aviat, el papa va engrossir l’herència de Lucrècia amb Sermoneta, una vila propera al cap de Circeo.
D’aquest període de temps, que seria el més actiu en la vida social de Lucrècia a Roma, hi ha molt poques dades directes i informacions fiables. Tot i això, Gregorovius conclou que, “si mai una dona jove ha estat capaç d’inflamar la fantasia dels poetes, aquesta fou sens dubte Lucrècia Borja en la flor de la seva joventut i bellesa. Les seves relacions amb el Vaticà, el misteri que l’envoltava, el destí de què fou víctima en feien la més atraient de les dones que en aquell temps hi havia a Roma”.
Per aquella Roma per on passejaven Copèrnic o l’arquitecte Bramante, Gregorovius no té dubte que Miquel Àngel conegué Lucrècia: “Amb la curiositat de l’artista i de l’home que era, Miquel Àngel degué cercar de veure la dona més encisadora de Roma”. Sens dubte devia ser una època curta i feliç per a una Lucrècia que aviat seria víctima de la gelosia del germà.
“Cèsar, que l’1 de desembre havia conquerit Imola —relata Gregorovius—, veia amb enuig com la seva germana s’enriquia amb les nombroses terres dels Gaetani, de la renda dels quals ell mateix hauria pogut treure profit. Igualment amb desgrat veia com creixia la influència de Lucrècia al Vaticà, on ell volia ésser l’únic que manava sobre la voluntat del pare. Va concebre plans tenebrosos, i aviat arribaria el moment de dur-los a la pràctica”.
Cèsar odiava el marit de la germana com odiava tots els Aragó i ara ja no li feia servei cap relació familiar amb Nàpols. Li interessava més estar vinculat a nobles del nord com la nissaga D’Este.
“El 15 de juliol de 1500 —explica Gregorovius— Alfons sortí del palau i va dirigir-se al Vaticà, on es trobava l’esposa. Eren les onze de la nit tocades. A l’escalinata de Sant Pere el van agredir uns homes disfressats que anaven armats amb punyals. Ferit greument al cap, en un braç i en una cuixa, el príncep fou capaç d’arrossegar-se fins a l’apartament del papa. En veure el marit que perdia sang, Lucrècia caigué a terra desmaiada”.
Alfons va sobreviure però el 18 d’agost un capità de Cèsar Borja va entrar a la seva cambra, va fer fora Lucrècia i Sança —la germana del malalt— i el va rematar. Aquest cop Cèsar ja no va dissimular la seva culpabilitat. Va dir que uns sicaris d’Alfons l’havien intentat matar i ell s’havia venjat.
Lucrècia va marxar a Nepi, lluny de Cèsar, i allà va plorar el seu marit. Ho sabem per cartes molt tristes que signava com “la infelicíssima princesa de Salern”. Abans d’enviar-les ratllava “principessa” i deixava només “la infelicissima”.
No va tornar a Roma fins al cap de quatre o cinc mesos, després d’assegurar-se que Cèsar havia marxat de la ciutat. Al cap d’uns mesos, Lucrècia ja començava a refer-se i, segons Gregorovius, “les llàgrimes se li van eixugar tan aviat que, un any més tard, en aquella dona jove i riallera ningú no hauria pogut reconèixer la vídua d’un màrtir assassinat, a qui va plorar sincerament”. Lucrècia, conclou el biògraf amb subtilesa, “havia heretat del seu pare, si no la indestructible energia vital, sí almenys aquella lleugeresa que els contemporanis descriviren, tant en l’un com en l’altra, com una natura sempre serena”.
Durant el curt període de temps que va del casament amb Alfons (juliol de 1498) fins al casament següent (desembre de 1501) es forja la llegenda negra sobre Lucrècia, una llegenda que perdurarà en el temps com poques. Tres segles després, Victor Hugo posarà en boca de Lucrècia aquestes paraules mentre anuncia la mort a cinc personatges: “Jeppo Liveretto, vés a reunir-te amb el teu oncle Vitelli, a qui vaig fer que apunyalaren als soterranis del Vaticà! Ascanio Petrucci, vés a retrobar-te amb el teu cosí Pandolfo, a qui vaig assassinar per robar-li la vil·la! Oloferno Vitellozzo, el teu oncle t’espera, ja saps qui, Iago d’Appiani, a qui vaig enverinar en una festa! Maffio Orsini, vés a parlar de mi a l’altre món al teu germà de Gravina, a qui vaig fer que escanyaren mentre dormia! Apostolo Gazella, jo vaig fer que decapitaren ton pare, Francisco Fazella, i també vaig fer que degollaren el teu cosí Alfons d’Aragó, i ara et dic a tu, vés-te’n amb ells!”. En un moment Lucrècia reconeix sis assassinats i n’anuncia cinc més. Una assassina freda com el gel a la qual la història no ha pogut atribuir-li ni una mort.
Gregorovius atribuïa la llegenda negra als rumors interessats a través de personatges que no la van tractar directament: “Si ara volem fer cas dels acusadors de Lucrècia només els testimonis que eren presents a Roma poden tenir un valor real. L’enemic més furibund, Guicciniardi, no pertany a aquest grup. Tot i així, el que digué sobre ella ha determinat el judici de tots els altres, per tal com era un home d’Estat i historiador famós. Ell mateix se’n va fer una opinió a partir dels rumors que corrien o bé de les sàtires de Pontano i de Sannazaro; i aquests dos poetes no vivien pas a Roma, sinó a Nàpols”, la pàtria d’Alfons, el marit assassinat. “Llurs epigrames —conclou Gregorovius— no revelen més que l’odi del tot fundat contra Alexandre i Cèsar, instruments de la caiguda dels Aragó”.
Del principal testimoni directe de l’època borgiana, Johannes Burckard, mestre de cerimònies del Vaticà que va escriure un dietari, només hi ha una cita sobre Lucrècia, quan la situa en l’orgia del papa amb cinquanta cortesanes del Vaticà. Res d’enverinaments. I en aquest cas, afegeix Gregorovius, un despatx enviat per l’enviat de Ferrara “ha aclarit (...) de manera incontrovertible que el vertader autor dels rumors sobre Lucrècia no era sinó el marit ignominiosament repudiat”, Giovanni Sforza.
El tercer matrimoni
Lucrècia no va tenir massa temps per refer-se, a Roma. Alfons d’Aragó havia mort el 18 d’agost de 1500 i el 30 de desembre de 1501 se celebrava el següent casament. No havia passat ni un any i mig. El nuvi, en aquest cas, és Alfonso d’Este, hereu del Ducat de Ferrara, on Lucrècia passarà la segona meitat de la seva vida: divuit anys que comptaran menys en la memòria històrica i popular que els sis anys d’adolescència i joventut després del casament amb Sforza.
De l’època ens ha arribat sobretot la relació amorosa amb el poeta Pietro Bembo que, segons alguns autors, és la més platònica de Lucrècia i, segons uns altres, tant o més física. “Sento que tot em crema i que soc de foc”, li escrivia a Lucrècia un dels poetes italians més reconeguts —i aquí molt poc platònic— del Renaixement.
El 1503 va morir Alexandre VI i Lucrècia va passar el dol a Ferrara. La mort del papa va deixar el seu germà Cèsar sense un suport clar i fins i tot el rei Lluís XII de França —que l’havia protegit— li va donar l’esquena. El somni d’Alexandre de formar un Estat propi que heretaria Cèsar o l’Infant havia mort amb ell.
Dos anys després mor el sogre de Lucrècia i Alfonso d’Este hereta el ducat de Ferrara, un territori limítrof pel nord amb els Estats Pontificis i molt desitjat pel Vaticà. Això sovint va allunyar el marit de Lucrècia del seu palau de Ferrara per guerres o conflictes. Ella s’hi quedaria com a “lloctinenta” i administradora.
Paradoxalment, l’època més desconeguda de la vida de Lucrècia és la que més hauria d’haver interessat als historiadors: la seva vida adulta i el matrimoni més estable i extens —amb molta diferència—, disset anys fins a la seva mort.
Potser per compensar-ho, aquesta època ha estat l’objecte d’un estudi més intens en les últimes dècades. Maria Toldrà destaca els estudis de Dianne Yvonne Ghirardo, de la Southern California University, que ha investigat el paper de Lucrècia com a emprenedora en la ciutat de Ferrara, on va ser duquessa catorze anys (1505-1519). “L’època de duquessa de Ferrara és la que ha estat reivindicada els últims anys. És importantíssima la tasca de Lucrècia com a duquessa però també com a governadora i com a lloctinenta durant les absències del duc”.
En absència del marit, explica Toldrà, les dones d’aquella època assumien el poder sense cap recança: “Les dones de l’aristocràcia juguen un paper polític molt important. És un paper secundari respecte al marit, però important. Era el que havia passat tota la vida a la Corona d’Aragó. Per exemple: quan Alfons el Magnànim se’n va a conquerir Itàlia, qui governa el país? La lloctinenta. La reina Maria. Lucrècia juga aquest paper a Ferrara. I l’havia jugat a Roma. De fet el seu pare l’havia enviat com a governadora a Nepi i Spoleto. No és que estigués especialment dotada. És que aquest paper polític de les dones a la política de la baixa Edat Mitjana era habitual i Lucrècia el juga com qualsevol altra dona de l’aristocràcia”.
De fet, la mateixa Dianne Ghirardo li dona una importància molt rellevant. A l’article “Lucrezia Borgia as entrepreneur” (Lucrècia Borja com a emprenedora), publicat a la revista Renaissance Quarterly el 2008, Ghirardo deia que “cap altra dona de principis del segle XVI, amb un vessant econòmic tan desvirtuat pels acadèmics, no va operar amb la gosadia, i l’escala, de Lucrècia Borja”.
Ghirardo ha accedit a diversos arxius italians i n’ha tret conclusions: “Malgrat les enormes llacunes, una revisió acurada d’aquests materials i una extensa investigació a l’Archivio Notarile Antico han permès identificar Lucrècia Borja com a emprenedora ambiciosa en la segona dècada del segle XVI, una dona que va perseguir la millora del seu patrimoni amb tenacitat perseverant i amb una escala sorprenentment gran, amb un enfocament bastant diferent del del seu marit. No ho va fer usant els seus efectius dotals de 200.000 ducats d’or, sinó invertint amb agilitat almenys dos llegats de quantitats significatives en diners i joies, complementats amb el seu estipendi anual de la Cambra Ducal i les seves pròpies joies”.
L’Infant Romà, com un fill
De l’anàlisi dels comptes de Lucrècia, Ghirardo també obté indicis de la relació amb l’Infant Romà. Aquesta arquitecta i historiadora nord-americana afegeix un apèndix a l’article de Renaissance Quarterly on en parla. De bon començament, Ghirardo declara el seu posicionament: “Encara que és motiu de debat entre els historiadors, sembla probable que Joan Borja (l’Infant Romà) fos el seu fill il·legítim, un punt sobre el qual estem d’acord Zarri i jo”. Gabriela Zarri és l’autora d’una altra interessant aportació sobre Lucrècia amb La religione di Lucrezia Borgia. Le lettere inedite del confessore (Associazione Roma nel Rinascimento, Roma, 2006).
Després, Ghirardo exposa succintament els arguments que reforcen la teoria que Lucrècia és la mare de l’Infant. El primer, un tracte igualitari amb els seus altres fills: “Com es desprèn dels registres financers, Lucrècia el va cuidar [l’Infant Romà] de la mateixa manera que ho feia amb el seu fill legítim, Rodrigo d’Aragó, duc de Bisceglie, amb calces, barrets, capes i altres peces de vestir fetes per a ells, però no per als altres dos orfes masculins dels Borja [Girolamo, fill de Cèsar, i Camilla, filla de Cèsar]. També va regalar joies molt luxoses a Joan, a Rodrigo d’Aragó i als seus fills legítims amb el duc de Ferrara, regals que no va fer als altres”.
En un article anterior, Ghirardo ja havia parlat en detall de “les seves especials atencions a Joan Borja”, però aquí apareix un fet addicional: “Probablement, Hèrcules I d’Este s’hauria negat a acollir un fill il·legítim a Ferrara i, de fet, durant la vida d’Hèrcules no ho va fer: Joan va arribar a Ferrara poc després de la mort d’Hèrcules el 25 de gener de 1505.” És a dir, que el seu nou sogre, el pare del seu marit Alfons d’Este, no volia veure l’Infant Romà ni en pintura mentre ell fos el duc de Ferrara.
I Lucrècia no va fer portar el nen a aquella ciutat fins el 1505, quan el petit ja tenia vuit anys.
Ghirardo entén, doncs, que “potser Alfonso estava més disposat a acceptar la presència del noi del que el seu pare havia estat” i confirma que més endavant va intercedir per ell: “A finals de 1518, Alfonso estava fent esforços concertats per obtenir un lloc al jutjat francès per a Joan, i va escriure a Lucrècia el 26 de desembre de 1518 que ho feia per amor per ella (...). Alfons no havia fet uns esforços comparables pels fills de Cèsar, Girolamo, ni per l’altre fill il·legítim d’Alexandre VI, Rodrigo, ni aquests joves van rebre regals especials, ni el lloguer d’una casa, ni els viatges ni les estades en altres ciutats que Lucrècia va tenir per Joan regularment”.
En definitiva “en el compte de Lucrècia s’acumulen evidències, cartes a Alfons i a d’altres sobre ell [Joan] i tots els documents relacionats amb el ducat de Camerino i Nepi li donen [a Joan] un estatus molt diferent dels altres tres orfes Borja i molt més semblant al dels seus fills legítims”.
Si Joan no era fill seu, el fet és que el tractava com a tal.
D’igual manera que va tractar els quatre fills d’Alfonso d’Este que no van morir: Hèrcules (1508-1559), que va heretar el ducat de Ferrara; Hipòlit (1509-1572); Francesc (1516-1578) i Elionor (1515-1575). Joan, l’Infant Romà, va morir a Gènova el 1547, després d’una vida més aviat grisa, primer a París al costat d’Alfonso d’Este, i després a Roma, “en la mediocre i segura posició d’empleat de la diplomàcia papal”, en paraules de Bellonci.
El 1519 Lucrècia es va quedar novament en estat, però aquell embaràs es va complicar i el dia de Sant Joan la seva vida s’apagà com la primavera. Fou enterrada al monestir de Corpus Domini de Ferrara.