Els crítics

El punt i a part de ‘Narcos’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Que el camp de treball de Narcos no s’acotava únicament a la figura de Pablo Escobar era evident començant pel títol de la sèrie (que, a diferència d’altres que han tractat el personatge, defuig el nom del traficant i, per tant, lligar la ficció a la biografia del colombià) i també per l’ambició, sobretot a la primera temporada, de construir una xarxa de personatges complexa que, malgrat girar al voltant d’Escobar, conformaven un univers que existia al marge d’ell. Tanmateix, això no vol dir que continuar Narcos més enllà de Pablo Escobar sigui fàcil. El poder, el carisma i el magnetisme que genera al seu voltant la figura de Pablo Escobar, que ha esdevingut una icona de la representació del mal en la ficció audiovisual recent, eren elements inherents a l’èxit de Narcos. També ha estat el rostre de la sèrie en totes les seves campanyes publicitàries, polèmiques incloses. És per això que a la tercera temporada de Narcos, que tenia com a objectiu començar una nova etapa sense Pablo Escobar, els guionistes es trobaven amb un bon atzucac i se n’han sortit amb dues decisions molt intel·ligents.

La primera ha estat assumir que Pablo Escobar era insubstituïble. Omplir el buit amb un personatge similar hauria estat un error perquè no hauria estat mai a l’altura del terror que inspira el traficant més famós de la història (que continua i continuarà sent retratat en ficcions perquè el repte de capturar el diable és atractiu per a narradors i per a l’audiència: la propera aproximació al personatge anirà a càrrec de Javier Bardem i Fernando León de Aranoa en Loving Pablo). En comptes de cometre aquest error, els responsables de Narcos presenten els nous malvats com un tipus de traficant diferent i per tant no comparable amb Escobar. Si el primer va ser impulsiu i gaudia sent una figura estimada a Medellín (amor comprat a través de bones accions i que va fer servir per als seus propòsits), els nous patrons són calculadors i prefereixen moure els fils a l’ombra (en comptes de comprar la gent, compren la policia i les autoritats). Això fa que la seva captura sigui un repte diferent del que s’havia viscut en les dues primeres temporades i, fins i tot, més estimulant, ja que Narcos aconsegueix presentar els germans Herrera i els seus socis com criminals més intel·ligents que el seu predecessor.

L’altra decisió crucial de la tercera temporada ha estat la importància que s’ha donat a Jorge Salcedo, protagonista encobert amb una història que a mitjan temporada s’acaba destapant com la trama central de la temporada. El cap de seguretat del càrtel de Cali permet als guionistes introduir un punt de vista nou als que ja s’havien mostrat en temporades anteriors. Atrapat entre els narcos i la DEA, és un personatge que s’apropa més a la posició de l’espectador que cap altre de l’univers de la sèrie, cosa que contribueix a diferenciar la nova Narcos de l’època de Pablo Escobar. Malgrat tot, el canvi no ha estat total, i com a temporada de transició s’han heretat personatges previs que s’han fet servir per introduir l’audiència al nou escenari. El més destacat és Javier Peña, en el qual s’ha treballat un arc que mostra el seu desencant amb la lluita contra el narcotràfic i on es carreguen tintes contra la gestió dels Estats Units, especialment en les reflexions finals. Com en qualsevol temporada de transició (podem comparar-la amb la quarta de Homeland) la tercera temporada de Narcos guanya en intensitat a mesura que el nou escenari se solidifica i, si bé hi ha hagut episodis del primer tram que patien amb el ritme i quedaven llastats per trames episòdiques (com ara el segon), la recta final ha estat trepidant, i ha segellat el naixement d’una nova Narcos que encara té molt a oferir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.