La fascinació per 'Narcos'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pablo Escobar s’ha convertit en poc menys de cinc anys en una de les grans icones de la representació del mal de l’imaginari audiovisual occidental. Ha passat a través de dues sèries de televisió (Pablo Escobar: el patrón del mal, de 2012, i Narcos, de 2015) i de dues pel·lícules (Escobar: paraíso perdido, de 2014, i Escobar, al 2017), que han intentat retratar un personatge difícil de retratar. Fa uns dies el fill de Pablo Escobar va visitar el programa El Món a RAC1 per parlar del seu pare. Com en totes les entrevistes que se li fan, la fascinació per part dels que li fèiem preguntes va ser tangible duran la conversa. No és una fascinació produïda per l’entrevistat, sinó per allò que ha vist. La fascinació pel pare és heretada pel fill només pel fet d’haver estat el testimoni dels seus actes.

Va ser un testimoni silenciós que ara parla, i molt. Ho fa bàsicament per negar les dues versions de la vida del seu pare que s’han explicat a la televisió, carregant sobretot contra Narcos, que és la més popular i a la que es va oferir com a assessor i va ser rebutjat. I també per vendre el llibre que ha escrit sobre el seu pare, titulat Lo que mi padre nunca me contó (ed. Península) i on explica, segons ell, “la veritat”, a diferència de les ficcions. Evidentment, no puc determinar si això és cert. Però sí que puc constatar un parell de certeses: la primera, que per vendre el llibre és efectiu negar la versió audiovisual (si ha d’explicar exactament el mateix, per què els espectadors de Narcos, públic potencial del llibre, haurien de llegir-lo?), i segona, que si Netflix hagués acceptat l’assessorament del fill de Pablo Escobar, aquest segurament no hauria escrit cap llibre explicant la seva versió dels fets i no criticaria tant la sèrie o fins i tot en parlaria bé.

La versió de la història que explica el fill de Pablo Escobar prové de l’experiència de viure-ho des de dins, però això no en garanteix la veracitat. Hi ha poca distància respecte al personatge i està escrita amb la intenció de separar-se de les altres dues versions. Narcos és el relat de la DEA, com és lògic, ja que Netflix és una empresa nord-americana (clau per entendre per què van basar-se en el testimoni dels dos agents, Steve Murphy i Javier Peña, i van rebutjar la versió del fill, que al seu darrer llibre diu que Escobar va treballar amb la CIA), i El patrón del mal es la versió del Govern colombià, produïda per la privada Caracol TV. En definitiva, que trobem tres versions diferents d’una mateixa història. Més que intentar decidir quina explica “la veritat”, hem d’assumir que les tres tenen interessos propis. No trobar cap versió bona converteix la figura de Pablo Escobar en un personatge encara més esmunyedís, un individu que esquiva el seu propi retrat, cosa que el fa un personatge encara més fascinant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.