El 26 de novembre de 2009, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa subscrivien un mateix editorial en què es denunciava que per primera vegada un Estatut aprovat pel Parlament, acordat i aprovat a les Corts Generals i referendat pels ciutadans de Catalunya estigués sotmès a un recurs d’inconstitucional promogut pel Partit Popular davant un Tribunal Constitucional amb el prestigi ja erosionat i malmès que en podia retallar i interpretar parts substancioses, tal com va fer uns mesos més tard. El text de consens afirmava: “No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional”.
Dos mesos i mig abans s’havia celebrat a Arenys de Munt la primera de les consultes independentistes que culminaria l’any 2011 amb la consulta de Barcelona, que va instal·lar en l’imaginari català la necessitat de votar sobre l’estatus del país. Sovint els relats sobre els darrers anys de mobilització sobiranista ignoren aquest episodi i situen l’espurna en el 10 de juliol de 2010, quan la grandiosa manifestació de rebuig contra la sentència de l’Estatut va esdevenir ràpidament i per la força dels congregats un clam sobiranista de reacció contra el que l’editorial de novembre ja denunciava. La flama que va fer capgirar la indignació en el crit d’independència ja havia estat encesa amb les consultes, que van constituir una mobilització popular, clau per a l’activisme independentista dels anys següents, com la dignitat de Catalunya no era la primera vegada que havia estat rebregada.
La manca d’una veritable cultura política de la pluralitat en la política espanyola ha portat, malgrat viure en democràcia, a una interpretació unívoca de l’Estat, on l’existència de diferents nacionalitats —tal com proclama la Constitució— ha estat sempre paper mullat. Això ha fet que, mentre Catalunya s’ha definit molt majoritàriament i continuadament com a nació, l’Estat espanyol ha considerat Espanya com l’única nació existent i possible, on Catalunya, País Basc, Galícia, Illes, País Valencià només serien unes meres províncies del segle XIX. Per tant, les llengües no castellanes han estat tractades —malgrat, una altra vegada, la (tramposa) bona intenció constitucional— més com una nosa que com un patrimoni. Per tant, s’ha atacat i qüestionat artificialment la unitat de la llengua catalana, restant cap possibilitat a la unitat d’acció dels països de parla catalana; per tant, s’ha afavorit el regateig i la política de poca volada amb relació a les elits polítiques de Catalunya. Per tant, s’han interpretat les lleis, i la Constitució la primera, d’una manera obtusa, tancada i uniforme, sempre a benefici de l’Estat. Per tant, s’ha mantingut un sistema sobre la base de trepitjar, quan ha calgut, la dignitat catalana —amb exemples com les signatures contra l’Estatut que va impulsar el mateix Rajoy o l’orgullós “cepillado” d’Alfonso Guerra sobre el text estatutari— que ha donat rèdits polítics i ha situat tradicionalment el catalanisme entre la humiliació i el victimisme.
En comptes d’entomar-lo com un problema polític, el PP amb el suport del PSOE i Ciutadans ha insistit a menystenir el procés sobiranista —com un bluf, un suflé, una botifarrada, etc.— o directament menystenir i insultar una mobilització absolutament pacífica, transversal, intergeneracional, popular, interclassista i integradora. Des dels grans diaris de Madrid, cadenes de ràdio i televisió, els qui marquen l’hora del Macizo de la Raza hispànica han esgotat les comparacions amb el nazisme, l’estalinisme, el feixisme, el trumpisme, l’Iran dels aiatol·làs, la Veneçuela de Maduro o la Corea del Nord atòmica. S’ha aprofitat fins i tot el terrorisme per passar factura als catalans, i hem hagut de suportar la mofa d’una part de l’esquerra llegida, que ha insistit a escarnir el català amb el mot prusés i a desqualificar-lo com quelcom de poble, propi de tietes i jubilats.
De cinc anys ençà no hi ha hagut cap gest polític, ni propostes de moderades terceres vies ni tímides propostes federals ni, per descomptat, l’audàcia d’un referèndum pactat a l’escocesa o la canadenca. Al contrari, escudats en un legalisme de guinyol s’ha dit que el referèndum no només és il·legal sinó també impossible quasi metafísicament, el referèndum de l’1-O ha pres forma. La reacció ha estat, de nou, atacar la dignitat, mentre alguns cínics insistien a demanar garanties: Guàrdia Civil en impremtes, centres de distribució, mitjans de comunicació —els quals s’ha coaccionat d’una manera digna de la Turquia d’Erdogan— i dependències governamentals; agents de les policies municipals en un excés de zel desmuntant paradetes i actes, confiscant material polític —cartells i escombres i pots de cola— i identificant militants i activistes; jutges prohibint actes arreu de l’Estat espanyol i la Fiscalia interrogant alcaldes. L’últim episodi ha estat la detenció el proppassat 20 de setembre per la Guàrdia Civil de diferents alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, implicats en l’organització del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, en paral·lel a una suspensió i intervenció de facto de l’autonomia per part del Govern espanyol, sense els mecanismes legals i constitucionals de l’article 155 de la Constitució.
Els darrers esdeveniments han fet sentir-se interpel·lats a molts dels qui fins aquest moment no havien adoptat una posició definida de cara a l’1-O. Dels estibadors del port fins al públic del Liceu, dels monjos de Montserrat al Primavera Sound, del FC Barcelona fins a les Universitats, la reacció contra l’atac al nervi institucional de Catalunya ha estat rotunda. Votar s’ha convertit ja no en una qüestió d’independència o no, sinó en una qüestió de dignitat, s’ha dit aquests dies. De fet, la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació ho ha estat sempre.