Ençà i enllà

El debat sectorial sobre un nou país

Ningú no queda aïllat del moment històric que viu Catalunya. Avui, tothom es planteja quins podrien ser els avantatges o els greuges d’una hipotètica independència. Parlem amb una vintena de professionals per saber 
com contemplen l’endemà si, finalment,  Catalunya marxa d’Espanya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Qui vol, realment, la independència? Els moviments es converteixen en transversals quan tenen la virtut de seduir persones d’edats, classes socials i ideologies divergents. L’independentisme ha estat capaç d’adquirir aquesta condició. I és per això que avui molts sectors econòmics veuen amb bons ulls una possible independència de Catalunya. Des dels més humils fins als més benestants. Des dels més afectats fins als de més projecció. Tots tenen pros i contres, és clar. Però solen coincidir en una cosa: només ells han de ser els qui decidiran el seu futur. Per això, aniran a votar l’1 d’octubre. Amb matisos i conviccions distints. Alguns, segurs que la independència és el camí que cal seguir. D’altres, amb retrets contra els organitzadors. Les coses, diuen, s’haurien pogut fer d’una altra manera. És el resultat de la transversalitat. Les singularitats hi són. Però, al capdavall, una gran quantitat de gent vol marxar cap a un mateix destí. Uns altres, és clar, no volen que res canvie.

No ha estat gens fàcil. Primer, que Catalunya es plantege marxar definitivament després de cinc anys de procés. També, el fet que en aquest recorregut s’hagen sumat tants sectors poblacionals. Tots hi diuen la seua i, com sol passar, les posicions no són unànimes. Però hi ha un ambient de consens que fa uns anys era totalment imprevisible. Almenys, pel que fa a la voluntat quasi uniforme de voler participar d’un referèndum per decidir el futur del Principat. Tot i que no compte amb la garantia d’un pacte que el dotaria d’un oficialisme perseguit fins a l’últim moment. Tot i que els seus promotors, directes o indirectes, estiguen amenaçats.

Això genera incerteses que en molts casos són difícils de gestionar. Cosa que tampoc pot, però, amb la decisió presa per la ciutadania a l’hora de voler votar. Així ho van mostrar en la darrera Diada. La del referèndum. El missatge més reiterat no va ser el d’“independència”, sinó el de “democràcia”. I és aquí on coincideixen pràcticament tots els entrevistats. Donen suport al referèndum, malgrat que els posicionaments siguen distints.

Fins i tot alguns legalistes, els qui més en contra poden estar d’aquest esdeveniment segons el criteri del Govern espanyol. Emparat en la Constitució vigent, amb garanties legals però amb mancances de seducció política, justifiquen tota la maquinària engegada en contra de la votació prevista per a l’1 d’octubre. Abel Pie és el degà del Col·legi d’Advocats de Manresa. Parla a títol personal i, tot i que s’estima més guardar en secret el seu vot, assegura que participarà en el plebiscit. “Així ho espero. Perquè és un acte democràtic i, fins avui, sempre he anat a votar, independentment del contingut del vot. En alguna ocasió he votat en blanc. Penso que seria una falta de respecte no anar-hi”, conclou.

L’advocat del Bages també parla de les possibles conseqüències d’una hipotètica independència de Catalunya per al seu àmbit laboral. “Com en tots els sectors, sempre hi ha un període d’adaptació”, observa. I en detalla els aspectes negatius: “Per exemple, que qualsevol advocat català treballaria, possiblement, amb distintes lleis a les d’Espanya. Com actuaran els advocats catalans a Espanya i viceversa? Seria qüestió de posar una norma i especificar-ho”. En canvi, no totes les conseqüències serien negatives. “Tindríem una legislació pròpia. Segurament, amb més seguretat jurídica”.


La llei no ho és tot

Són molts els arguments que han tractat de contrarestar l’efecte captivador de l’independentisme català. Ara, els més contraris només parlen de la llei com a element inapel·lable de convivència. També hi ha altres missatges freqüents. Per exemple, el de la presumpta fallida econòmica d’una hipotètica Catalunya independent. Si bé és cert que les relacions fiscals de Catalunya —i de les illes Balears, i encara més del País Valencià— amb Espanya són desfavorables, també hi ha la por que la independència no descol·loque Catalunya del mapa europeu. Almenys, durant els primers anys. Els principals representants continentals s’han expressat reiteradament contra el procés. Aquesta actitud pot canviar. De fet, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ja va mostrar el seu “respecte amb l’elecció dels catalans”. Catalunya, però, queda a l’espera de més gestos de proximitat.

Alguns protesten per la desaparició de les caixes d’estalvi, que podrien haver contribuït a crear un petit sistema financer català.

“No sé si una hipotètica sortida generaria necessàriament un trencament amb la resta dels mercats. Depèn, perquè si Catalunya deixés de formar part de la Unió Europea, les oficines que tinguessin Caixabank o el Banc de Sabadell fora de Catalunya necessitarien autorització del Banc Europeu per continuar funcionant; o del Banc d’Espanya o del de Portugal, vés a saber. Llavors, quina decisió prendrien? No ho sé. Al Banc d’Espanya no li faria gràcia, és evident. I suposo que posaria impediments per donar autorització al funcionament d’aquestes entitats. És molt complicat, sincerament”. Són paraules d’Antoni Serra Ramoneda, catedràtic emèrit d’economia de la Universitat Autònoma de Barcelona i actual president de l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga.

Evidentment, la travessia pel desert de Catalunya després d’una possible independència anunciada des del Govern espanyol espanta bona part de la població. La incertesa es dispararia fins a límits inèdits. Aquest és, doncs, un argument ben comú entre els qui no són partidaris de marxar. Entre ells hi ha els principals mandataris dels dos principals bancs de Catalunya: Caixabank i el Sabadell. Serra Ramoneda argumenta que “la Caixa té més oficines fora que dins de Catalunya, i el Sabadell en té una gran part també fora. Llavors, aquestes dues entitats dependrien de la supervisió bancària, i és aquí on hi ha el problema: ara depenen del Banc Europeu, que delega en el Banc d’Espanya. Es crearia un Banc de Catalunya o una entitat que es dediqués a la supervisió d’aquests dos bancs? No ho sé”.

És ben cert que, avui, el sistema financer català és molt dependent de mercats forans. Des de la caiguda de les caixes, els dos bancs més potents han agafat el control financer del país. De fet, han absorbit la gran part de les caixes d’estalvi. “A Catalunya hi havia deu caixes amb seu, i això podria haver estat un petit inici d’un sistema financer català, perquè moltes d’aquestes entitats tenien poques oficines fora de Catalunya”. Ara, segons el catedràtic de la UAB, “ja és molt tard per dependre d’entitats petites”.

Els ens macroestructurals solen ser els que més es resisteixen als canvis de paradigma. Perquè s’han consolidat, precisament, en una estructura vigent que, si canviava, faria trontollar el seu sistema. De fet, quan preguntem als qui estan vinculats a plataformes de menys abast, la perspectiva canvia bastant. Joan Oliver és membre de la Cooperativa Catalana de Serveis Financers, que té l’aspiració de convertir-se en una cooperativa de crèdit cap al novembre d’aquest any. Explica que aquesta entitat “neix de la resposta i el rebuig absolut a la desaparició de les caixes catalanes. L’origen no és polític, però ara, per fer el nostre recorregut, ens trobem emmarcats en una situació política molt concreta que tots coneixem. I ara que estem construint un nou país, ens trobem que no tindrem cap entitat financera a Catalunya tret de la Caixa d’Enginyers i de la Caixa de Guissona”.

Oliver reconeix que no és un economista ni un especialista tant que es considere una autoritat en la matèria. Es defineix com un ciutadà normal. Protesta pel que considera “una absoluta perversió del capitalisme”. “Avui, les grans entitats bancàries catalanes, com també el BBVA o el Santander, són més fortes que el Govern d’Espanya, i no parlem del de Catalunya”. Per tant, els Governs serien dependents d’unes entitats que no poden caure. “I quan no poden caure són capaces d’arrossegar la població d’un país, perquè tenen molt abast”. Oliver imagina la situació d’una Catalunya independent, “amb Caixabank i el Sabadell, que tenen una magnitud que ultrapassa la de la Generalitat i que, si fallen, condueixen el país sencer a la fallida”. Una conseqüència de la ultraconcentració bancària que també pateix l’Estat espanyol des de fa anys. “De fet, la diferència”, matisa Oliver, “és que a l’Estat només queden 17 bancs i a Alemanya n’hi ha uns 2.200. I és en aquest context que tothom està subordinat als grans bancs”. Fins i tot els partits polítics contraris a aquesta conjuntura.

La idea d’Oliver és fundar entitats petites que emulen l’antiga tasca de les caixes i crear un sistema financer català. “Com pot ser el cas de la Caixa Popular de València, amb 65 petites oficines; o el cas de Caixa de Pollença a les Illes, una entitat absolutament humil i discreta. Empreses que, si cauen, no arrasaria el país que té al davant”. El fundador de la Cooperativa Catalana de Serveis Financers, tot i reconèixer que està absolutament a favor del procés d’independència, pensa que, “en el millor dels escenaris, en un 2 d’octubre després d’una participació massiva al referèndum i un suport molt majoritari al sí, el Govern de Catalunya no pot esperar tenir una llicència del Banc Europeu”. La solució per a Joan Oliver seria “associar-se amb algun altre país que tingui experiència i llicència”, tot i que reconeix la gran dificultat de l’operació. Malgrat això, “la independència ens donaria un gran impuls moral. Des de la cooperativa no contemplem —ni desitgem— cap més escenari que el de la independència de Catalunya”. Per a ell, a llarg termini, la situació canviarà per a bé.

Col·legi d’Advocats de Barcelona.

És el que també pensa Raquel Puig, secretària general del Sindicat d’Estalvis de Catalunya, format per persones procedents de Caixa Catalunya i altres d’arreu del Principat. Malgrat els arguments escèptics reflectits anteriorment, aquesta entitat té un posicionament conjunt favorable al referèndum, “però no sobre què s’ha de votar”. Almenys, la secretària general votarà sí. “Sóc independentista des de fa molts anys per una qüestió d’identitat. Tot i que també hi ha motius de reflexió que fan augmentar aquest sentiment: la retallada de l’Estatut de 2009, el dèficit fiscal, el maltractament econòmic... Qualsevol decisió que es prengui per millorar el país és qüestionada o prohibida. Sembla que la independència és l’única manera que tenim per canviar el país tal com està funcionant. I negociant no ens hem entès”.

Pel que fa al seu sector, Raquel Puig reconeix la dificultat de la situació. “La gran banca es va quedar amb totes les caixes i sóc crítica amb els qui ho van permetre. Suposo que amb la independència passaríem a quedar fora de l’estructura del Banc d’Espanya i ens convertiríem en alguna filial europea”. Segons la membre del SEC, el que és segur és que, malgrat les declaracions dels grans líders bancaris, “ells necessitaran continuar tenint negoci a Catalunya. Aquests bancs, almenys els més grans, estan acostumats a treballar en diferents països i no hi hauria d’haver cap prejudici contra la clientela”.


La petita empresa

A peu de carrer, els dubtes no són tan grans. Molts estan segurs que marxar d’Espanya faria que Catalunya aprofitara tots els seus recursos. Si en les entitats més potents els espanta el canvi d’estructura, molts dels petits empresaris ho tenen clar. Entre altres coses, perquè són majoria absoluta en un país on, segons dades de la patronal Pimec, el 99,9% del total de les empreses són petites i mitjanes.

Jaume Fàbrega és vice-president de la Cambra de Comerç de Girona. Dirigeix dues petites empreses: una de logística i una consultoria. Votarà sí, “perquè ja és hora que puguem decidir i prendre les nostres pròpies decisions”. Està segur que la independència afectaria positivament el seu sector, “perquè ens dotaríem d’una legislació específica per a les petites empreses quan, en aquests moments, només està pensada per a les grans. Així tindríem més competitivitat”, argumenta. I assegura també que “si hi ha empreses contràries a aquesta possibilitat és perquè veuen amenaçada la seva situació”. “Sobretot les empreses grans, que en molts casos formen part de mercats semiregulats els quals necessiten una interlocució privilegiada amb el Govern espanyol i veurien amenaçada aquesta posició d’avantatge”. Fàbrega no és l’únic, per tant, que dubta que el Govern espanyol siga fidel al sistema capitalista.

Més contundent és Montserrat Rossell, coordinadora de la sectorial d’Empresaris per la Independència, que forma part de l’Assemblea Nacional Catalana amb uns 1.300 associats. “Des del punt de vista d’aquests empresaris, la independència és absolutament imprescindible”, sentencia. “Depenem d’un Estat que ens té a la contra i necessitem d’un que jugui a favor nostre, que sigui sensible a les nostres necessitats. A Catalunya la immensa majoria d’empreses són pimes i el Govern espanyol fa polítiques dirigides als grans empresaris de l’IBEX”.

N’hi ha, diu, molts més motius. “El repartiment de recursos és important. L’empresari viu en un entorn social. El que fa l’empresa és aprofitar-ho i crear llocs de treball, valor afegit i riquesa. Tot això necessita un entorn favorable. No és una qüestió només econòmica: necessitem noves apostes en qüestions com la formació. Avui no tenim un país de qualitat, amb una joventut ben formada. Hi ha altres qüestions, com ara la necessitat de tenir trens de rodalia en condicions. No pot ser que una persona que treballa a Castelldefels i viu a Gavà no tingui un tren que funcioni com cal i perdi dues hores cada dia miserablement en un tren”.

La construcció del corredor mediterrani és prioritària per als empresaris catalans i el fet que el Govern espanyol no s’hi haja implicat amb decisió ha generat un gran malestar.

En aquest sentit, l’empresària es refereix també al corredor mediterrani. “No és una qüestió d’empreses: és també bàsic per a la gent. Amb el corredor hi hauria creats una quantitat enorme de llocs de treball, baixaria l’atur i es cotitzaria més a la seguretat social. Això és una cadena”.

Segons Rossell, el gran problema és que els petits empresaris tenen poca visibilitat als mitjans. I això ajuda a fer créixer la idea que aquest sector és contrari a la independència. “Poques vegades se’ns ve a preguntar a nosaltres directament què en pensem o què n’opinem. Acostumen a parlar les grans patronals per boca d’unes grans empreses d’àmbit estatal que no representen els nostres interessos”. L’únic handicap que contempla Rossell en cas que Catalunya marxe és un previsible boicot, “tot i que el que es va fer contra el cava va servir perquè l’empresa catalana s’internacionalitzés”. A més, assegura, els boicots “no es mantenen a llarg termini”.


En clau social

Els sindicats també mostren postures divergents. Molts d’ells condicionen el seu suport a la independència de Catalunya si el nou país esdevé un referent en drets socials. Com l’esquerra més oriünda, avantposa les qüestions socials a les nacionals. Almenys, així ho suggereix Ricard Bellera, secretari de treball i economia de Comissions Obreres. Entén que “el problema que tenim és que tot es debat amb la pressió constitucionalista a sobre, i no es parla sobre com hauria de ser aquesta Catalunya independent. Quin sistema tindríem de negociació col·lectiva? Mantindrem la legislació laboral del Govern central? Quin serà el sistema de pensions i de seguretat social? No hi ha cap garantia que estarem millor ni pitjor. S’ha treballat poc en aquest sentit, hem estat poc constructius”, critica.

El sindicalista, això sí, reconeix que el Govern de Catalunya ha desenvolupat iniciatives positives “amb el pacte nacional d’indústria, una garantia que no hi era fa dos anys amb Artur Mas. Llavors, l’actual Govern s’ha guanyat el privilegi del dubte, i hi ha gent que estarà preocupada d’això si finalment es declara la independència”. Malgrat tot, Bellera està disgustat amb el procés, perquè “no ha estat del tot integrador, obert, socialitzant ni cohesionador. En cas contrari, no tindria cap inconvenient a acceptar una proposta de nou país”. Conclou dient que a ell el que cerca és “un país que s’ocupe de les persones que l’habiten i que faci per redistribuir la riquesa. En aquest sentit, el procés deixa molt a desitjar. Només genera divisió, tot i ser un exercici perfectament democràtic”. Bellera reconeix no saber què votarà. Tampoc no ha decidit si anirà a votar, tot i que ressalte que el 83% dels afiliats al seu sindicat són partidaris del referèndum.

Des de la UGT de Catalunya, Camil Ros, el seu secretari general, tampoc sap si anirà a votar. “Nosaltres sempre hem estat pel dret a decidir, però Catalunya és una societat oberta i plural i, per a nosaltres, és tan respectable la gent que anirà a votar com la que no”. Ros també és dels que prioritzen la qüestió social. “Catalunya anirà millor o pitjor depenent de les polítiques que es facin. A mi m’agrada posar un exemple de fa ja uns cent anys, quan es van constituir dos Estats europeus: Finlàndia i Irlanda. El primer no ha patit la crisi i Irlanda ha arribat a estar rescatada. Avui, de fet, és un paradís fiscal legalitzat”. Dos models contraposats que, segons el sindicalista, són la prova que cal parlar més del model social del futur Estat. La UGT, segons el seu secretari general, compta amb afiliats independentistes.

Molts dels petits i mitjans empresaris veuen amb bons ulls la independència.

Hi ha, però, sindicats de classe que aposten pel sí a la independència de manera unànime. És el cas d’Intersindical. Segons Nèstor Sastre, el secretari nacional, el sindicat aposta pel sí “perquè entenem que ens garanteix un país millor o, com a mínim, la possibilitat de treballar per més justícia social, més distribució de la riquesa i més a favor de les classes populars”. Hi ha qui aposta per la independència per garantir un model social més pròsper i redistributiu.

“La independència crearia”, diu Sastre, “les condicions per activar coses que ara estan molt enterrades. És clar que l’Estat no ens afavoreix amb els seus convenis laborals. Si busquem un marc de relacions diferent, un espai de negociació diferent... Totes aquestes coses tindrien més marge d’acció. La gent es podria beneficiar amb un procés de República catalana més que no amb l’actual situació. Tot seria per guanyar i no perdre”.


Sector primari

El món de l’agricultura també viu expectant amb vista a l’1 d’octubre. En aquest àmbit preocupa i molt la postura d’Europa, tot i que hi haja esperança que acabe acceptant la independència si finalment així ho vota el poble català. Ramon Sarroca és un pagès d’Almenar, localitat del Segrià. Presideix la Federació Catalana de Cooperatives Agràries. I anirà a votar l’1 d’octubre. “Perquè crec que és un acte democràtic i m’agrada exercir aquest dret”. No diu, però, què votarà.

Sarroca reconeix que una possible independència generaria incerteses. “El que demanem, per damunt de tot, és que en una Catalunya independent hi hagi prou seguretat jurídica per a les nostres empreses. D’altra banda, com tiraran endavant els convenis comercials que hi pugui haver entre la Unió Europea i tercers països? Què passarà? Quedarem fora o dins de la UE? El món agrari i ramader depèn moltíssim dels fons públics de la UE”.

D’altra banda, aquest pagès també ressalta la posició d’avantatge de Catalunya dins d’Europa en termes de productivitat. “En principi, el fet de ser contribuents nets ens hauria d’afavorir. Dins de la sobirania agroalimentària, a Catalunya tenim tots els productes. Per tant, no creiem tampoc que fos un greuge important sempre que es donessin certs condicionants, que és el que tothom espera. Perquè tothom té molt clar que es vol continuar guanyant la vida venent productes dins del mercat nacional i amb l’exportació a la UE i a tercers països, i això necessitem fer-ho amb la mateixa seguretat que avui”.

Gran part del món agrari condiciona el seu suport a la independència al fet que Catalunya continue formant part d’Europa.

Fora d’aquests dubtes, Sarroca desprèn cert optimisme: “Globalment, no hauríem de tenir més problemes dels habituals en una situació nova. A partir d’aquí, penso que el dia que ho decidim tirar endavant, nosaltres, productivament, també hi reeixirem”. A més, “Catalunya com a Estat defensaria millor el nostre sector primari. Això és un tema objectiu: Espanya es divideix en comunitats i té molts llocs de què preocupar-se”. Els números, diu, així ho demostren.

En la mateixa línia que Sarroca, Joan Caball, coordinador nacional de la Unió de Pagesos, reconeix que anirà a votar, si bé tampoc no vol desvetllar la seua tria. “Tan democràtic és votar una cosa com l’altra”. Per a ell, l’element fonamental és continuar formant part de la UE si es proclama la independència. “Podríem multiplicar per tres els recursos que gestionem. I si hi haguera una crisi del sector de la fruita, amb un Estat propi tindríem un Govern més pendent de nosaltres. Hi ha territoris on el Govern espanyol té més interessos, i uns altres on no s’ocupa del problema com cal”, pensa.

Pel que fa a l’encaix dins de la UE, Caball també dedueix que “no hauríem de tenir excessius problemes. És cert que percebem recursos europeus, però el que no es diu és que si es fa balanç entre l’aportació d’un possible Estat català a la Unió Europea i el que rebríem seríem aportadors nets. I els aportadors nets són més ben tractats que no els rebedors. Això està molt mal aplicat a l’Estat espanyol en detriment de Catalunya i en benefici d’uns altres territoris”.

El món de la cultura

Aquest sector ha estat dels que més ha revifat el catalanisme en els moments de foscor. Especialment dependents de les ajudes del sector públic, els promotors i activistes culturals pensen que, amb un Estat independent, el seu àmbit s’aproparia més a la centralitat política del futur país.

Almenys, aquest és el desig d’Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Anirà a votar. “Perquè fa molts segles que, d’una manera o d’una altra, aquest poble vol decidir. I sempre s’ha tapat aquest anhel amb eufemismes, ja sigui el republicanisme federal, el doble llenguatge, l’autonomia... I ara que per primera vegada vivim un període llarg de democràcia en què hem pogut expressar-nos lliurement, tenim tot el dret a poder votar per la independència, que és la paraula trepitjada durant segles i per primera vegada l’estem expressant amb claredat”. Passola votarà pel sí. “Perquè és l’única manera que les minories que despòticament governen Espanya sàpiguen de veritat que hi ha més maneres d’organitzar el territori”.
La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català aposta per la independència. “Serviria per repartir entre nosaltres els nostres impostos i que aquests també anessin adreçats a la cultura, que és un pilar bàsic de l’Estat de benestar. Sortiríem molt beneficiats”, conclou. Passola pensa que la pitjor conseqüència per al cinema en català de formar part de l’Estat espanyol “cal observar-la en el repartiment dels fons. Mira a quantes pel·lícules catalanes n’han anat a parar els darrers anys. Mira TVE, que la paguem entre tots, a quantes pel·lícules catalanes els ha donat dret d’antena últimament. Hi ha una desproporció enorme entre tot això”.

Des del vessant musical, Albert Costa, que forma part de l’SMAC!, el Sindicat de Músics Activistes de Catalunya. N’és el portaveu. Assegura, a títol individual, que anirà a votar. I ho farà pel sí. Perquè “és una oportunitat per crear coses molt interessants, sobretot en l’àmbit social. Un país com és Catalunya, amb una aliança d’esquerres, podria crear oportunitats socials molt esperançadores per a la classe treballadora”. En canvi, aquest trombonista, membre de la banda The Gramophone All Stars, reconeix que és “arriscat” pensar que el seu sector anirà bé amb una hipotètica independència. “Una Catalunya independent no significaria res. L’important seria qui la governés i per a qui. Si el paper predominant és d’esquerres, crec que anirem bé. Si des de les institucions catalanes es decideix fer una aposta molt seriosa pel món de la música, evidentment anirem bé. Però no s’ha donat cap política important en aquest sentit. Seria interessant una majoria entre Esquerra Republicana i la CUP”. Costa veu, sobretot, la independència “com una oportunitat per canviar-ho tot”.

Molts activistes culturals troben en la independència una oportunitat per millorar el seu sector.

El BarnaSants és un dels festivals musicals més destacats de Catalunya. El dirigeix l’activista cultural Pere Camps. Anirà a votar l’1 d’octubre. “Perquè dintre de la batalla per les sobiranies, en aquest cas la nacional, a banda que cregui que el procés no s’ha fet com s’hauria d’haver fet, que té moltes zones fosques i que hi ha altres maneres, és fonamental anar a votar. Perquè és un acte de sobirania i d’insubmissió democràtica davant un Estat que impedeix que la immensa majoria de catalans s’expressin”. No vol, en canvi, desvelar el seu vot. “L’important és reivindicar la sobirania nacional”.

Pere Camps considera que la bona senda del seu sector en una Catalunya independent dependrà de “la capacitat de fer polítiques avançades en energia, sobirania social, alimentació... Això aniria millor que una visió clarament neoliberal”. En tot cas, i malgrat l’escepticisme per seguir formant part de la Unió Europea i de la globalització, “dins d’aquests marges tindríem més possibilitats per promoure canvis favorables a les majories de les poblacions”.


L’esport

Entre els molts debats que suscita el procés també hi ha el de com quedaria el món del futbol en una Catalunya independent. L’esport més popular ha estat un gran aparador d’expressió política durant els darrers anys tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. I alguns dubten de la conveniència que equips de talla mundial com ara el Barça quedaren fora de la Lliga espanyola. Sergi Blàzquez, vice-president de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes, no contempla aquesta possibilitat.

“No és gens preocupant. Els grans clubs que tenim a casa nostra —Barça i Espanyol— tenen prou potencial per decidir en quina competició volen participar. Podran pactar amb entitats com la Lliga de Futbol Professional, que serà la primera interessada a mantenir-los. Aquest és un món d’interessos i és impossible imaginar que les empreses audiovisuals prescindeixin del Barça. Alhora, els principals clubs d’Espanya ja pressionaran perquè el Barça no marxe”. Blàzquez exposa, a més, “que les lligues estan regulades per la llei de l’esport i es pot negociar quins equips hi volen jugar. Les lligues de bàsquet espanyoles accepten Andorra. El Mònaco juga la Lliga francesa. En el cas del futbol espanyol, la disposició addicional 17 de la llei de l’esport diu que les lligues espanyoles han de competir amb clubs espanyols i d’Andorra. Aquí s’hi podria afegir Catalunya”. En cas advers, Blàzquez entén que una lliga catalana afectaria el Barça, “tot i que beneficiaria la resta d’equips catalans modestos com el Sabadell, el Nàstic, el Girona, el Lleida, el Reus, etc., que tindrien una porta oberta a les competicions europees amb tots els beneficis econòmics que això suposa”.

La Federació Catalana de Futbol, encarregada d’organitzar les competicions catalanes d’aquest esport, té Oriol Camacho com a secretari general. S’expressa de forma individual, perquè diu que en la seua entitat no hi ha un criteri conjunt. L’1 d’octubre, Camacho votarà sí. “Perquè penso que l’actual model de convivència ha quedat absolutament estancat. I s’ha de fer un pas endavant per millorar-ho tot”. El secretari de l’FCF opina que “el pes de l’esport català en el conjunt de l’esport espanyol té un potencial enorme. Els esportistes catalans encapçalen els rànquings esportius i l’esport català està molt preparat. No només per infraestructures, sinó també perquè el teixit associatiu de tots els esports funciona”. Camacho assegura que la Federació “estarà al servei del país” i que “qualsevol decisió que prengui la ciutadania serà assumida”.

Sanitat i Educació

Els pilars bàsics de l’Estat del benestar també hi diuen la seua a propòsit de la hipotètica independència de Catalunya. I molts dels representants d’aquests sectors s’han manifestat a favor del referèndum. És el cas del Sindicat de Metges, que es va adherir al pacte per tal “d’arribar a una solució satisfactòria, perquè estem encallats”, confessa Josep Maria Puig, president d’aquest sindicat. Puig anhela els models de socialdemocràcia dels països nòrdics. “És un mirall on ens sembla que podríem tractar de mirar-nos: una societat molt cohesionada, molt solidària, on es paguen impostos a canvi d’un gran suport social que fa que tot sigui més fàcil. Sobretot, ens fa il·lusió el fet de pensar que aquest no és un model teòric, sinó que fa 60 anys que funciona i que és viable. És el que tenen els països d’Europa que menys han patit la crisi. En canvi, al sud hem patit per no tenir una xarxa social de benestar suficient”.

Molts consideren que Catalunya competint en campionats esportius internacionals tindria moltes possibilitats. 

Josep Maria Puig, però, reconeix que “cas que es declarés la independència, es generaria una situació social molt difícil. Les tensions amb Espanya les hem de donar per fetes”. En canvi, tot i iniciar “una travessia pel desert durant uns anys, després que passi tot això, el país, que és ric i té empenta, tornaria a funcionar. Perquè els recursos que generem els tindríem aquí”.

La portaveu d’Intersindical Alternativa de Catalunya, que agrupa sindicats del sector de serveis públics, és Assumpta Bardem. Encara que la IAC organitza actes de suport al referèndum, la portaveu no vol parlar del seu vot. Però no perquè la independència no els afecte. “No és només ser independents, sinó amb qui”. Bardem pensa que l’administració catalana “és la més castigada de tot l’Estat espanyol. L’administració de la Generalitat podria disposar dels recursos propis econòmics i això, en teoria, afavorirà que hi hagi menys retallades”.

Pel que fa a l’educació, la Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya (USTEC) fa una crida a acudir a votar l’1 d’octubre. Així ho expressa el seu portaveu nacional, Ramon Forn. “Si no aconseguim que aquest referèndum es faci, el retrocés pot ser molt beneficiós per a l’oligarquia que controla l’Estat des de fa segles”. Font no vol dir què votarà. Dins del seu sindicat es defensen les dues opcions. Les prioritats són “una escola pública, posar fi a la doble xarxa concertada i un sistema educatiu democràtic que s’allunyi de la LOMCE”. També, però, volen deixar enrere “la llei d’educació de Catalunya, que hi hagi més participació en l’educació de les famílies, la gratuïtat de l’escola bressol fins a la universitat, que els menjadors siguin gratuïts i que els universitaris tinguin beques salari”. El portaveu conclou que “aquí és on cadascun dels educadors, a l’hora d’anar a votar, haurà de pensar si tot això serà més fàcil amb la independència o amb un Estat autonòmic”.

Al remat, votar una cosa o l’altra dependrà de si es pensa que la independència millorarà o no la vida de la gent. De moment, gairebé tothom respecta el referèndum i vol anar a votar l’1 d’octubre. I és segur que hi ha molts més partidaris de la independència del que es pot pensar en unes altres zones de l’Estat. I que els defensors es poden trobar entre tots els sectors socials del Principat. Així ho expressaran en el referèndum. És el triomf de la transversalitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.