L'expectativa ha estat un pes que Ada Colau ha hagut de carregar durant vuit anys. Sense gaudir mai de majories àmplies, el seu pas per l’alcaldia de Barcelona ha estat marcat per qüestions com l’habitatge, el turisme massiu o l’urbanisme amb perspectiva ambiental. També pels debats sobre els grans esdeveniments o projectes.
Àmbits en els quals ha fet accions que han estat vistes com a forassenyades per l’establishment que havia governat la capital catalana fins al moment i tímides per part dels moviments socials que hi havien dipositat esperances de canvis més profunds. Barcelona En Comú ha hagut de remar enmig d’aquesta pinça.
Canviar amb poc
Ada Colau entra a l’Ajuntament de Barcelona com a emblema d’un canvi que constatava el calat social del 15-M. Fins al maig de 2015, no només no tenia militància a cap partit polític, sinó que, a més havia estat la cara visible de la PAH aturant desnonaments. Aquesta persona és la que es converteix en alcaldessa i símbol, tot i gaudir de només 11 dels 21 regidors que sumen la majoria absoluta, un més que el fins llavors alcalde, Xavier Trias.
Una minoria que ha fet més palpable les limitacions de la institució com a espai des d’on desenvolupar un programa d’esquerres transformador.
“Quan vam arribar a l’Ajuntament, ens vam trobar una institució desconeguda, complexa, amb molts treballadors i treballadores que en sabien molt, però també amb coses dolentes, unes dinàmiques que no decidim nosaltres i que fan que hi hagi rutines molt marcades. De vegades, invertim més temps a donar explicacions en comissions i plenaris que al que realment ens agradaria: els barris i la seva gent”, exposava Colau un any després d’entrar al consistori, i recollia el diari Ara en una trobada amb la ciutadania a l’Estació del Nord.
Uns límits que, a vegades, alguns moviments socials han considerat una cortina a la manca de voluntat.
Amb tot, de segur que s’han vist agreujats per la necessitat de lligar el seu futur a altres formacions polítiques. En especial, al PSC. El primer pacte amb els socialistes, incorporant-los a l’executiu, el va firmar el maig de 2016, un any després de ser al consistori. El va trencar poc després d’un any amb motiu del suport socialista al 155, el 2017.
Després d’un any i mig en solitari, va tornar a posar-se en mans dels socialistes per arrabassar l’alcaldia a Ernest Maragall (ERC), que havia quedat per davant seu a les urnes. Una aliança que va tenir el suport de la candidatura liderada per Manuel Valls i vinculada a Ciutadans.
Entre les qüestions més significatives de l’acord és que el PSC es quedava responsabilitats clau com economia, turisme o seguretat. Aquesta darrera, en mans d’Albert Batlle, d’Units per Avançar i amb passat a la Direcció General de la Policia de Catalunya, des d’on havia tingut responsabilitat en casos tan significatius pels moviments socials barcelonins com el desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia.
En tot moment, la relació amb el PSC de Jaume Collboni ha estat tensa, i el socialista ha acabat exercint una mena d’oposició interna. Les discrepàncies en qüestions com l’urbanisme tàctic, l’ordenança de civisme o l’ordenació de les terrasses han saltat a la palestra pública els darrers anys. Una dinàmica que s’ha culminat amb la sortida de Collboni de l’executiu pocs mesos abans de les eleccions —sense trencar la coalició— per centrar-se en la campanya electoral.
Segell Colau
Tot i aquestes dificultats, Barcelona En Comú ha aconseguit posar a l’agenda i iniciar algunes de les transformacions —potser sense tota l’ambició inicial— cap al seu model de ciutat, pescant, a vegades, el suport d’ERC o la CUP. “Avui tothom està en la nova agenda. Es discuteix el com, però ningú discuteix que s’ha de pacificar la ciutat, per exemple”, afirma una veu amb pes dins el consistori.
Més enllà de qüestions simbòliques, com la polèmica pel retrat del rei —retirat de l’Ajuntament a principis de mandat i retornat per imperatiu legal sis anys després— o el recent trencament de l’agermanament amb l’Ajuntament de Tel-Aviv, i de les querelles legals que han arribat des de la dreta, el debat ha girat entorn del model econòmic i ecològic de la ciutat.
La combinació entre turisme i accés a l’habitatge ha estat central. Ada Colau va arribar prometent que posaria fi als desnonaments a la ciutat. Malgrat fer accions com la creació de la unitat antidesnonaments, que des del consistori defensen que ha servit per aturar-ne desenes de milers, o doblar el parc d’habitatge públic, el 2021 se’n van produir 1.755 a la ciutat.
En l’intent de reduir el preu dels lloguers, tot i no ser una competència municipal directa i no haver tingut èxit, l’Ajuntament ha intentat combatre des del primer mandat l’expansió irracional dels habitatges d’ús turístic a través de la seva regulació. Una mesura també lligada a apaivagar l’efecte del turisme sobre la ciutat que va impulsar el primer any de mandat i ha sostingut ha estat la moratòria hotelera, no exempta de crítiques des del sector, que creu que fomenta el turisme de baixa qualitat.
Colau ha evolucionat al llarg d’aquests anys. I si al principi havia tingut un posicionament prou contundent en contra dels grans esdeveniments i projectes, el parer actual del consistori és el de “triar” els que són millors per impulsar la ciutat. Hi ha hagut un sí al Mobile World Congress o la Copa Amèrica i un no a l’Hermitage, els Jocs Olímpics d’hivern o l’ampliació de l’aeroport del Prat —negatives en contra el parer del soci socialista.
En qüestió de subministraments, han quedat en res les expectatives de municipalització de l’aigua i la funerària pública, però ha tirat endavant la creació de l’energètica pública, Barcelona Energia.
La polèmica s’ha centrat, sobretot, en qüestions d’urbanisme. L’impuls de les superilles, i en especial la de l’Eixample, el projecte inacabat, i que serà un dels cavalls de batalla per al mandat vinent, ha estat un dels segells d’una Administració preocupada per reduir l’ús del cotxe a la ciutat i impulsar el transport públic. Així queda palès també amb la creació de la Zona de Baixes Emissions i la limitació dels tipus de vehicles privats que poden entrar a la ciutat. En aquesta direcció, també cal recordar l’aprovació de l’enllaç del tramvia per la Diagonal, una altra obra iniciada, però que aspira a coronar si aconsegueix un tercer mandat a l’Ajuntament.
Junts per Catalunya, que ara té Xavier Trias al capdavant, ha estat el principal opositor a totes aquestes mesures i, limitat pel fet de ser dins el govern, també ho ha estat Collboni. La llista de greuges s’haurà de mesurar a la de serveis prestats en només tres mesos.