Independències

Germanor independentista

La presència de valencians a la Diada de Catalunya sempre ha estat una constant. Enguany, però, agafava un significat especial per ser la darrera demostració de força de l'independentisme abans del referèndum de l'1 d'Octubre. EL TEMPS viatja amb l'expedició valenciana que va agafar el bus organitzat per Acció Cultural del País Valencià des de València per copsar les sensacions dels valencians que han volgut expressar la seua solidaritat amb el procés català.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'agulla del rellotge no marcava ni les set del matí. Tampoc el sol havia fet acte de presència. Però a prop de l'hotel Expo de València, ubicat al barri de Campanar, hi havia un grup de gent que debatia amb certa passió. «Vau veure La Sexta ahir? Estava [Oriol] Junqueras. Quina talla i que bé que parla aquest xicot», deia un. «Cert! Va explicar molt bé tot el que està passant a Catalunya. Perquè això que entraren a un setmanari...», contestava l'altre, en referència als registres de la Guàrdia Civil a El Vallenc.

Pocs minuts després arribava Pepa, la coordinadora del viatge. Representant d'Acció Cultural del País Valencià, era l'encarregada d'organitzar l'expedició que sortia de València per participar en la Diada de l'11 de setembre. Ara bé, no era una Diada més. Era la darrera demostració de força de l'independentisme abans del referèndum de l'1 d'Octubre. Una data que podia marcar el futur de l'actual composició de l'Estat espanyol.

«He vingut per veure l'ambient», comenta Antoni, un home d'edat avançada que afirmava «no haver-se perdut cap Diada» d'ençà que la societat catalana va empentar a la Generalitat de Catalunya a engegar un procés cap a la independència. «Vaig participar en la Via Catalana, al tram valencià. Però aquesta vegada és molt més emocionant, més especial. L'1 d'Octubre, data del referèndum d'autodeterminació, està a tocar», confessa.

Mentrestant, la gent dorm i xerra a parts igual al bus. Amb tot, destaca una conversa entre un català establit en Altea (Marina Baixa), un veí de Pedreguer (Marina Alta) i un militant del Bloc, partit majoritari al si de la coalició Compromís, que viu al barri de Russafa, a València. «A mi em fa gràcia quan diuen això que Espanya és la nació més antiga. Espanya no va formar-se fins a l'arribada de Felip V, després de la guerra de Successió. Abans era una confederació d'estats», explicava als seus interlocutors un dels tres.

Imatge del bus d'Acció Cultural del País Valencià | ACPV

Amb un intercanvi de paraules que vira des de l'estratègia a seguir per part de l'Estat espanyol per aturar el referèndum fins a les possibilitats que «els valencians obrin els ulls», l'autobús feia una parada. «A veure, ara són les nou menys deu. Teniu fins a i 20 per esmorzar», informa Pepa. Tota l'expedició, amb una mitjana d'edat elevada per coincidir amb dilluns, baixa del vehicle. Sense cares conegudes -l'única la del polític verd, Toni Roderic-, gran part dels viatgers decideixen fer despesa al bar de menjar ràpid que hi ha a l'estació. Altres, però, opten per menjar-se l'entrepà que han preparat a casa.

Quan el conductor torna a engegar el bus i Pepa fa el recompte per evitar que ningú s'haja quedat a l'estació de servei, els viatgers deixen de dormir. Hi ha més converses. «Tenim curiositat per veure l'ambient. Es tracta d'una manifestació pacífica i multitudinària que pot suposar una fita històrica», afirma Francesc. Mireia, la seua acompanyant, ressalta que «és la seua primera vegada a una Diada».

Els debats sobre Catalunya, el País Valencià, els Països Catalans i la independència es multipliquen a l'autobús. Joan i Josema, tots dos de les joventuts del Bloc i membres de l'associació LGTBI Lambda, en protagonitzen un. «Feia molts anys que volia vindre. Encara no havia pogut», diu Josema. A Joan, però, li han picat les ganes d'anar a la Diada quan el procés ha agafat volada: «Abans no m'interessava. Ara bé, ara calia donar suport des del País Valencià en un moment històric per al poble català».

Ramon Sanchis ha sigut militant del PSPV (abans que s'integrara al PSOE), el Partit Nacionalista del País Valencià, a Unitat del Poble Valencià i, finalment, al Bloc. És la primera vegada que acudeix a la Diada de l'11 de setembre. I vol fer notar «la solidaritat d'una part del poble valencià» d'una forma ben singular: «No he agafat la quadribarrada, sinó la senyera coronada perquè així és més distintiu i saben perfectament que vinc del País Valencià». «El nostre partit va assumir-la, i, per tant, és representativa de la nostra nació», justifica.

Una vegada passada la serra de Montserrat que provoca que bona part dels viatgers agafen mòbils i càmeres per fotografiar des de la distància, el bus arriba a Barcelona. Les estelades, les samarretes florescents del Sí i el merchandising independentista està per tot arreu. El bus fa la intenció d'aturar-se a plaça Catalunya, centre neuràlgic de la Diada. Finalment, però, ho fa a la plaça Urquinaona. «Recordeu. Tots ací a les vuit de la vesprada. El bus no espera a ningú. Cal ser puntuals», avisa Pepa.

L'expedició es dispersa. Uns marxen cap a l'Arc del Triomf. Altres, però, volen veure el Fossar de les Moreres. Tots, però, coincidiran a Plaça Catalunya: és el lloc reservat per als trams 308 i 312, els corresponents al País Valencià. La puntualitat, en una jornada tan massiva com ho és la Diada, és clau. A les quatre cal estar allí.

«Ha sigut molt massiva. Impressionant. Una passada», resumeix Sanchis hores després. «Ha estat una demostració que aquest procés va de bo», indica Joan. Sanchis, amb una cara que transmet entusiasme, afirma: «Imaginava que seria així, però, de veritat, ha sigut molt espectacular. Tinc la sensació que el referèndum se celebrarà amb total normalitat. I espere, per descomptat, que guanye el Sí».

Amb l'autobús a punt d'arrancar cap a València, Josema apunta: «Ha sigut important la presència dels valencians. Cal mostrar tot el nostre suport i solidaritat amb el poble català. I més quan compartim una mateixa llengua i tenim una història compartida». Aquest militant nacionalista afegeix, però, un punt de crítica: «Crec que l'estratègia de canviar-se la samarreta per part dels organitzadors de la Diada no ha estat gens encertada. La gent ja la duia posada, i pocs se l'han canviada. En aquest punt, tot i no ser important, no s'ha aconseguit l'efecte desitjat».

Les seues paraules, però, es tallen per pujar al vehicle. A dintre, sense eixir de Barcelona, el soroll de la dolçaina engrandeix l'entusiasme de l'expedició. La versió independentista dels Borratxos sona amb tota la seua esplendor. «No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem, volem la independència; volem, volem, volem, volem Països Catalans», canta el bus a l'uníson. Siguen parelles d'enamorats, siguen dos amics joves, siguen pare i una filla o siguen veterans del nacionalisme. Tots coneixen la cançó. Tots reciten la lletra al ritme melòdic que marca la dolçaina.

Xavier i Àngela Pujol són pare i filla. Ambdós coincideixen ideològicament. I han aprofitat la Diada de Catalunya, la seua passió per la política, per passar un dia junts. Ella dispara primer: «No he tingut temps a veure res de premsa, de si hi havia més o menys persones». El seu pare, que du una gorra del FC Barcelona i una quatribarrada xicoteta a l'anella de la motxilla, li contesta: «Enguany menys persones no hi havia segur. Ha estat un moment històric». «Pensava que no veuria mai açò, amb la independència tan a prop, sent possible», admet. «Ha estat una demostració de la força i el suport que compta l'independentisme en la societat civil. S'ha demostrat la miopia dels polítics unionistes», afegeix després Sanchis.

El bus fa la darrera parada abans d'arribar a València. És el torn de sopar, i els viatgers s'indignen amb el debat de 24 horas, la canal de notícies espanyola pública, perquè no hi ha cap tertulià proper a les tesis independentistes. «És una vergonya», exclama un. Passats els escassos 45 minuts per pegar l'últim mos del dia, la gent torna al bus amb la melodia de la dolçaina present. Després del recompte habitual de Pepa - «sí, estem els 44», diu en veu alta-, el conductor xafa l'accelerador.

Les cares de son i els rostres cansats desapareixen temporalment quan veuen el cartell de València. Tots són ben desperts de nou. De sobte, i per acomiadar a un dels viatgers un dels ocupants, comencen a cantar: «Visca, visca, visca, visca la terra lliure». Un crit que representa l'esperit de la jornada, de l'expedició: la germanor d'aquests independentistes valencians amb el procés a Catalunya.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.