El PSC confirma el seu retorn a la centralitat catalana. Amb la negociació dels pressupostos, han deixat de ser una línia vermella per l’independentisme a mesura que aquest s’ha anat esquinçant. Com més lluny són entre si ERC i Junts, més poder acumulen els socialistes.
Després de l’octubre del 2017, amb el referèndum i el suport del PSOE al 155, però també els anys abans, els partits sobiranistes havien alçat un mur al voltant de la formació del puny i la rosa. Els verbs, però, cal conjugar-los en passat.
Les eleccions municipals de l’any 2019 ja van deixar clar que, amb una pinça al nas, ERC i Junts estaven disposats a arribar a acords amb el PSC si això els reportava poder municipal o supramunicipal (com el pacte entre puigdemontistes i socialistes a la Diputació de Barcelona o el dels republicans a ajuntaments com ara el de Sant Cugat del Vallès).
En aquell moment, però, el cost, pel que fa a crítiques i retrets mutus, va ser alt entre les files independentistes. Des de llavors, també, el PSC ha iniciat una singladura cap a la centralitat del tauler polític català.
Tan és així, que aquestes darreres setmanes s’han convertit en el soci prioritari del Govern d’Esquerra Republicana per pactar els pressupostos de l’any 2023 sense que ningú hagi fet grans escarafalls.
Els republicans consideren que el cost polític de negociar –i aprovar si fos el cas– amb els socialistes, dels quals són socis més o menys estables al Congrés des de l’arribada de Pedro Sánchez al poder, és menor que el de no aconseguir aprovar els comptes. Mostra d’això és el gest renunciant a una línia vermella històrica del partit com és l’execució del tram de la B-40 entre Terrassa i Sabadell (Vallés Occidental). Una cessió que desgasta internament els republicans i que no és prou per fer cedir el PSC, que segueix fent valer que és qui té la paella pel mànec, forçant ERC a encadenar renúncies.
Estabilitat i punxó
Una de les virtuts del PSC els darrers anys és que és dels pocs partits que, des de les fugues catalanistes de principis de la dècada passada, ha romangut estable internament. A partir de 2012, explica la politòloga de la Universitat de Barcelona Núria Sancho, “el PSC es queda el que va ser el seu vot tradicional i els seus entorns primaris. Mentre la resta fluctua i es fragmenta, ells aconsegueixen mantenir-se. Un cop les turbulències es calmen, reemergeix”. Des del 2010, de fet, els socialistes s’han mantingut sempre en una franja entre els 520.000 i els 650.000 vots.
“És veritat que entre 2012 i 2017 la majoria de la població es va radicalitzar. Un sector molt ampli de catalans volien la independència i el PSC va quedar fora d’aquesta onada”, recorda la politòloga de la Universitat Oberta de Catalunya, Ana Sofia Cardenal. A parer seu, el PSC no ha perdut mai la centralitat durant el procés: “va fer equilibris i no li ha estat fàcil, perquè té un públic molt heterogeni. Va perdre votants i quadres, però com que aquesta aventura no ha anat molt lluny, ara el PSC és on era i sembla que sigui el partit central”.
Aquesta és una idea que cala a l’entorn del PSC, on destaquen que la seva virtut ha estat saber aguantar el temporal. Alguns factors externs han ajudat a retornar a un terreny propici per a l’auge socialista a Catalunya. “D’una banda, hi ha l’arribada al Govern espanyol l’estiu de 2018 i, de l’altra, l’alineament de C’s amb el PP. El que havia estat el seu rival al centre espanyolista fins al 2017 es lliga de peus i mans al PP i fa que part del vot que havia anat a C’s torni al PSC”, remarca el politòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona, Oriol Bartomeus.
La seva posició al Govern espanyol ha estat clau també a parer de Sancho: “una cosa que els ha funcionat és portar el debat a l’autonomisme, al costat de les qüestions més econòmiques i socials. Deixen la independència per anar a la gestió del mentrestant, que és la gestió de la normalització i l’statu quo”.
Ho ha pogut fer, però, també gràcies a les fortes tensions al si de l’independentisme, que han fet perdre força i iniciativa al moviment. “El que torna a posar el PSC a la centralitat és que Junts i ERC no s’entenen”, sentencia Cardenal, que recorda que “és un actor central perquè sense el PSC no es pot fer política ni es poden aprovar lleis”.
Una fractura al si de l’independentisme que el PSC s’ha preocupat de conrear amb afany els darrers anys, i així ho constaten fonts de la formació. “He fet tot el que ha estat al meu abast”, deia entre passadissos un dirigent del partit fa uns dies. Els socialistes han tingut clar que com més dubtes hi hagués al front independentista, més minsa seria la credibilitat dels dos partits i més factible seria que el seu relat pogués penetrar en el discurs públic.
També, com s’ha vist, que la divisió obria nous ventalls d’aliances que els jugaven a favor. “El PSC necessita trencar amb la lògica de blocs. Sap que com més es pugui transitar l’espai del mig, millor per ells”, argüeix Bartomeus referint-se a l’escletxa que es va obrir entre independentistes i espanyolistes amb el procés.
Arrossegar ERC a Madrid a través del joc amb l’amenaça de la dreta ha estat un dels puntals de l’estratègia. Aquesta que ha combinat la voluntat de tensar internament els partits amb la de destensar el procés amb mesures com ara els indults.
Estendre la mà pels Pressupostos, hi hagi o no voluntat real d’acord, entra també dins aquesta lògica. “El moviment dels socialistes té una raó molt evident, la centralitat. El PSC sap que té un guany pel sol fet d’oferir-se”, explica Bartomeus, destacant que “no li salven el cul a ERC, simplement es posicionen coma força central i necessària. El que fan és fer més transitable l’espai central”.
Malgrat això, ERC ha entès que els podria sortir més barat acordar els comptes amb els socialistes i cedir a les seves exigències que fer-ho amb Junts per Catalunya, i això és una clara victòria per als de Salvador Illa i el seu camí a la centralitat. Que socialistes i Junts s’hagin posat d’acord i reunit per dissenyar tàctiques per desgastar el Govern d’Aragonès les darreres setmanes és també un triomf del PSC.
“Hi ha tal cansament per part de l’electorat i tanta preocupació pels problemes del dia a dia que, ara mateix, la línia vermella entre l’independentisme i el PSC ha quedat molt desdibuixada”, afirma Sancho.
Tot plegat confirma la distensió del procés i la dissolució, com a mínim parcial, de l’estigma del 155 que arrossegava la formació socialdemòcrata. Les dades del Centre d'Estudis d'Opinió demostren que la percepció dels líders d’ERC per part del votant del PSC, i viceversa, ha millorat considerablement després de tocar fons la tardor de 2017. “Abans de les eleccions al Parlament, hi havia moltes coincidències entre els electorats d’ERC i el PSC. Són partits molt semblants a Catalunya. Hi havia molta coincidència en percepcions de gestió del govern i les prioritats que tenien respecte els diferents temes eren molt semblants”, afegeix Cardenal.
La politòloga, però, veu difícil que la qüestió de la independència quedi desdibuixada del tot a curt termini: “La rivalitat amb Junts segueix i ERC no pot deixar el tema de banda perquè el defineix com a partit, i si no Junts es menjarà els seus votants”.
Tornant al paper dels dirigents, Sancho reconeix que en aquest camí cap a la centralitat, “el PSC ha fet un treball molt positiu de lideratges: tot i mantenir l’establishment dels darrers trenta anys, han estat capaços de renovar i tenir un espai menys crispat. L’opció de portar a Salvador Illa els ha funcionat. No enganya a ningú, és el PSC-PSOE, no el PSC catalanista de Maragall. A més, la pandèmia li porta una valoració positiva”.
Tot plegat fa que els socialistes vegin amb poca preocupació la possibilitat d’un avançament electoral a Catalunya. Interpreten que de caure a prop de les eleccions municipals o estatals –s'esperen bons resultats a les primeres i saben que tindran molta més presència mediàtica que els partits catalans a les segones– encara podrien sortir més reforçats.