Annals de la Corrupció

Qui robaria el clan Matutes?

Entre la vesprada del divendres 25 d’octubre de 2013 i fins ben entrada la matinada del 26, es va produir un robatori de pel·lícula a Eivissa. Fou a la seu del grup empresarial del clan Matutes, al capdavant del qual hi ha Abel Matutes Juan, ex-ministre d’Exteriors del primer Govern d’Aznar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els mesos posteriors es van desfermar rius de tinta sobre la qüestió en la premsa local i estatal: una hiperactivitat editorial que contrastaria amb el mutisme posterior. Les proves que sorgiren arran de la sostracció de gairebé 3 milions d’euros a la família eivissenca obligaren a revisar afirmacions i acusacions que es van publicar els mesos de més impacte periodístic. Però quatre anys després, tot plegat es pot acabar esclarint en seu judicial. La representació legal de Fiesta Hotels & Resorts S.A., part de l’entramat familiar dels Matutes, ha formulat, per fi, acusacions contra els tres encausats pels fets. S’espera que el judici se celebri els propers mesos.

Rafael Rodríguez, que va ser responsable de la seguretat de l’ex-ministre, és un dels tres acusats. Va quedar demostrat per l’Audiència Nacional (AN) espanyola que aquest ex-policia del CNP va ser contractat de forma irregular pel Grupo Empresas Matutes (GEM) per vigilar els diners en efectiu que la seu del hòlding familiar acumulà, com a mínim, durant aquella temporada estival. De la documentació judicial aportada es desprèn que els diners en metàl·lic —presumiblement bitllets petits, de 10 i de 20 euros— de la recaptació del tancament de 20 hotels estaven embotits en un número indeterminat de caixes fortes de gairebé dos metres d’alçada, i fins i tot en un armari ignífug sense cap tanca de seguretat. Quelcom que suggeria que les caixes estaven totes plenes. Abans del robatori, aquestes sumes no es trobaven al dia de les obligacions tributàries.

Ha quedat constatat, per les mostres d’ADN que s’hi van trobar i el metratge de les càmeres de videovigilància, que Rafael Rodríguez hauria jugat un paper en l’obertura de la caixa forta, armat amb un bufador que hauria comprat a internet. A la denúncia presentada el 28 d’octubre de 2013 per Leopoldo Navarro, director de seguretat de GEM, s’afirma que el dilluns van trobar el pany completament carbonitzat i que hi faltaven uns 188.000 euros… Dos dies després. Aquesta xifra s’ampliaria dues vegades més en successives denúncies fins als 2,7 milions, passant abans per gairebé un milió d’euros. La resta de persones contra qui Fiesta Hotels & Resorts presenten càrrecs són un altre ex-escolta d’Abel Matutes i encara membre del CNP, José Joaquín Fernández, i contra la seva dona en qualitat d’encobridors. En un primer moment, a la comissaria de la policia espanyola d’Eivissa, els companys de Fernández l’acusaven de coautor del robatori. Però aquests últims quatre anys s’han aportat noves proves i constatat irregularitats i compromisos de tot tipus. El procediment, des de la denúncia al judici, passant per la investigació, ha estat ple de contradiccions.

Imatge del pany de la caixa forta del hòlding de Matutes carbonitzat amb un bufador.

Una banda organitzada?

A la primera compareixença davant la policia el 31 d’octubre d’aquell any, Rafael Rodríguez donà una primera versió de com va anar tot plegat. El motiu que addueix l’ex-policia per acabar involucrat en el robatori són amenaces contra la seva família per part de dos homes, un d’ells amb accent de Madrid. Aquests fets haurien succeït el 23 d’octubre de 2013 a la plaça de Vara del Rey d’Eivissa. “Tens uns fills molt bonics. No ens agradaria que els passés res. Busca’t la vida per poder accedir a l’edifici. Ja saps com funcionen els sistemes de seguretat. Demà ens trobem al mateix lloc i a la mateixa hora”. Així, assegura Rodríguez, l’amenaçaren.

Els primers assenyalats foren membres d'una banda vinculada al butroner 'Niño Sáez'

L’endemà, dijous, es trobarien perquè Rodríguez els proveís la informació. I l’endemà, divendres, haurien aparegut els dos individus amb un home més, tots tres encaputxats, a l’edifici de GEM, on també hi havia el domicili de l’ara ex-policia, cedit pel clan a Rafael Rodríguez pels seus serveis com a guarda. A més d’obrir-los la porta, segons aquest primer document, hauria desactivat els sistemes de seguretat de l’empresa. Els emmascarats li demanaren que tornés a casa, sempre a la vista de dos dels homes mentre l’altre entrava a la seu del hòlding. Quan va saltar l’alarma li digueren que la desconnectés. Ningú del personal no va reaccionar. Fou aleshores quan s’hauria produït la sostracció. La de Rafael és una narració farcida de detalls que culmina amb la identificació mitjançant una fotocomposició dels individus que l’haurien amenaçat a Vara del Rey. Els de les imatges mostrades eren membres d’una banda especialitzada en aquest tipus de robatori, presumptament vinculats a la banda del llegendari Niño Sáez, autora d’assalts espectaculars a magatzems de tabac i de droga arreu de l’Estat espanyol. Però l’endemà d’aquella declaració, l’1 de novembre, Rodríguez canvia la seva versió de forma radical.

En primer lloc, es reconeix com a únic autor dels fets succeïts. En segon lloc, assegurava estar confós. Havia culpat, deia, un home que es dedica a cometre delictes semblants i que havia estat en dependències policials per una pena il·lícita de lesions. És aleshores quan acusa José Joaquín Fernández d’haver entomat i amagat els diners robats. Un gir argumental de 180 graus.

De les actes d’intervenció d’efectes es pot deduir que una dotzena d’agents (tot i que en aquest document hi apareixen set números de placa) conclogueren la presa de declaració a Rodríguez i l’ingressaren al calabós a corre-cuita. Llavors, s’entén que s’haurien coordinat i agafaren els cotxes per dirigir-se a la localització on hi hauria part dels calés enterrats. Sols. És un trajecte de mitja hora en cotxe, i hauria de ser molt ràpida la testificació de l’ex-policia a sou dels Matutes perquè tinguessin temps de fer-la, trobar el punt exacte on hi havia l’amagatall i desenterrar els paquets amb els bitllets. En la documentació a la qual EL TEMPS ha tingut accés es diu que el 2 de novembre a les 12 hores i 10 minuts la suma de diners recuperada es trobava en les seves mans. La declaració de Rafael Rodríguez començava el dia 1 del mateix mes a les 10 de la nit. Només dues hores abans.

Aquestes i altres irregularitats van ser constatades en un informe de la divisió d’Afers Interns de la policia espanyola. Al document s’hi apunten tota una sèrie d’actuacions estranyes en la investigació que esquitxaven, entre d’altres, Juan José Ferrer, aleshores propietari dels cinemes Serra de la cobejada Vara del Rey i en plena negociació per la seva venda al soci del nebot d’Abel Matutes, Eduard Alié.

José Joaquín Fernández diu que rebé una trucada de Ferrer cap a les 11 de la nit, una hora després que, suposadament, Rodríguez hagués declarat. El beneficiari de la venda de l’emblemàtic immoble el citava en un punt determinat de la carretera de Sant Llorenç. Segons Fernández, l’inspector en cap de seguretat ciutadana, càrrec que ocupa Ferrer, hauria volgut comptar amb la seva ajuda per trobar part dels diners que Rafael Rodríguez havia robat a Matutes. “Per ser veí de la zona i conèixer millor el terreny”, assegura Fernández. Juan José Ferrer anava acompanyat per Roger Sales, fins al gener passat director insular de l’Administració General de l’Estat d’Eivissa i Formentera, i aleshores inspector en cap de la policia espanyola. A Fernández li va estranyar que qui li demanés un cop de mà fos el propietari dels cinemes, ja que aquell afer no formava part de la seva àrea.

Sales i Ferrer van recuperar part dels diners robats segons indica l’informe d’Afers Interns. En la recuperació, però, no hi havia agents de la policia científica ni cap representant judicial. Tampoc no hi havia Rafael Rodríguez ni la seva advocada, tal com la llei estableix. Hi van anar sols, amb una desena d’agents més, i apressadament un cop que Rodríguez va confessar. Acabarien entregant la suma sense que aquesta passés per l’obligada tutela judicial ni es constatés que els Matutes eren els seus legítims propietaris. Mentre això passava, es van documentar trucades amigables entre Roger Sales i un representant de GEM. El policia, ara jubilat, feia broma dient-los que els haurien “de fer socis”.

A la primera denúncia, Rafael Rodríguez assenyalà un grup de persones vinculades a la banda del traspassat 'Niño Sáez'.

Diners, mentides i cintes de vídeo

José Joaquín Fernández resol el dubte sobre la cronologia dels esdeveniments. La versió policial és que ell mateix reconeix la seva implicació en tot plegat i s’ofereix a entregar la suma sostreta. Però és que Fernández renega de la seva implicació en tot moment. El cert és que crida l’atenció que no se li comuniqui l’arrest fins les 2.45 hores de la matinada, més de dues hores després d’haver fet, segons la versió dels agents, entrega dels diners al CNP eivissenc a les 00.10 hores. També sobta que, malgrat que ell demana un advocat d’ofici, la lletrada Ascensión Joaniquet, amiga de la família de Roger Sales, el fill del qual treballa al seu bufet, s’ofereix, sense que ell li ho demani, a dur la seva defensa. Joaniquet també defensà Rafael Rodríguez, malgrat les evidents incompatibilitats que això implicaria. Finalment, José Joaquín Fernández acabaria prescindint dels seus serveis.

Dos dies després del robatori, cap dels vigilants no havia vist ni sentit res

La versió d’aquest policia, suspès de feina però no de sou i encara membre del cos, és que el fet de no voler ser còmplice del retorn dels diners robats sense passar per la tutela judicial va precipitar la seva inculpació i que els seus companys van donar “una hora falsa” de la testificació de Rafael Rodríguez. No és possible obtenir la versió dels agents encarregats de detenir-lo: aquells que EL TEMPS ha contactat al·leguen que no faran declaracions mentre el procés segueixi en curs. Al cap de quatre anys i amb el judici a tocar, la pila d’actes exculpatoris a favor de José Joaquín Fernández no para de créixer. Segueix sense aparèixer la maleta que l’incriminaria i les proves d’ADN i el metratge de les videocàmeres no el situen a l’escena de la sostracció. Tampoc no apareixen les gravacions de la càmera de vigilància de comissaria que podrien corroborar que Rafael Rodríguez va declarar quan els agents digueren que ho va fer i que constatarien o desmentirien que cap d’ells no va exigir col·laboració a Fernández amenaçant-lo de denunciar-lo com a coautor.

Cal valorar, també, el paper dels responsables de seguretat de GEM: el ja esmentat Leopoldo Navarro i Raúl Benito, els dos al capdavant de l’empresa Natsuki Servicios Centrales S.L. L’acte de l’AN que confirma que Rafael Rodríguez estava a sou de Matutes quan la llei no ho permet apunta també que, juntament amb els guardes al seu càrrec, haurien incorregut en un delicte de fals testimoni sobre les funcions de l’ex-policia. I encara més: es constata que Navarro va “alliçonar” els responsables de la seguretat que feien el torn posterior al de Rodríguez abans que prestessin declaració sobre les seves funcions. No s’entén, tampoc, que aquests dos treballadors de l’empresa del director de seguretat i Benito no veiessin ni sentissin res durant tot el cap de setmana: recordem que Leopoldo Navarro interposa la denúncia el 28 d’octubre, dos dies després del robatori. A la seva declaració assegura que qui troba la porta de la caixa forta oberta és Vicente Ventura, cap de comptabilitat de GEM... El dilluns.

Els dubtes sobre el paper dels responsables de l’empresa de seguretat pel que fa al robatori els reforça la transcripció de la conversa a la presó entre qui en el moment de la sostracció dirigia la Unitat de Delictes Econòmics i Violents (UDEV), Jaime Ferrer, i Rafael Rodríguez. L’últim relata com Raúl Benito i Leopoldo Navarro queden amb ell després del robatori i li diuen que Abel Matutes —no queda clar si el pare o el fill— vol fer un tracte amb ell. Segons Rodríguez, ell mateix els hauria respost que el tracte el faria directament amb el patriarca del clan. I afegeix que si els arriba a donar a ells la suma, ni la poderosa família d’Eivissa ni la policia haurien “vist ni un duro”. En aquesta mateixa conversa, Jaime Ferrer el pressiona en tot moment perquè testifiqui contra José Joaquín Fernández per imputar-li l’autoria del robatori amb força, un supòsit que no ha quedat demostrat, que les proves refusen i que no demana l’acusació. Caldrà esperar al judici.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.