Ministeri de la Corrupció

El negoci complicat de Sagalés a Eivissa i la jutgessa del sobreseïment provisional

Una licitació amb ombres i una jutgessa controvertida mostrarien un nou episodi d’actuacions administratives que, en connivència amb interessos particulars, soscavarien la llei i la separació de poders a l’illa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És estiu a Eivissa. I l’illa duplica la seva població amb més de 300.000 persones. Durant la resta de l’any hi ha uns 130.000 habitants, una xifra similar als censats a Tarragona. És per això que, entre juliol i agost, les carreteres d’Eivissa es col·lapsen. Trajectes que durant l’hivern es fan en 10 minuts amb cotxe, al pic estival es poden allargar fins a les dues hores.

Tothom, però, no té carnet de conduir. I molts dels qui en tenen no estan en condicions d’agafar el volant. Els nivells d’embriaguesa els afecten. En aquest context, el negoci de l’autobús és un dels més rendibles que hom pot trobar arreu d’Eivissa. I potser conscient d’aquest factor, a principis de l’any 2000, l’Ajuntament d’Eivissa proposà la possibilitat de licitar la construcció d’un aparcament d’autobusos. Sagalés i d’altres empreses hi detectaren una bona oportunitat de negoci. La qüestió, però, no era tan senzilla.

No queda clar si l’ens que havia de licitar la construcció de l’estació tenia dret a fer-ho. Ni tampoc si s’omplí la paperassa prèvia a l’inici de les obres. Hi ha dubtes sobre si la publicitat va ser —o no— l’adequada. La modificació de plans de forma parcial podria haver estat contravenint les normatives. S’encastaren projectes a última hora, amb diferències significatives entre allò pressupostat i el cost final de l’operació. I l’empresa executora no fou la mateixa que guanyà la concessió.

Finalment, el Consell Insular obligà a aturar-ho tot per greus mancances de planificació. Un dels informes creuats apuntava la nul·litat de ple dret de les actuacions, i un contrainforme encarregat per l’Ajuntament intentà justificar l’operació. Tot plegat acabà en judici, però no prosperà. Instruïa una jutgessa que ja s’ha vist involucrada en més polèmiques judicials.

Controvèrsies legals

El desembre de 2003, a dos dies del Nadal, el govern local del socialista Xico Tarrés encomanà, via plenari, el desenvolupament d’un projecte de creació d’una estació d’autobusos a una societat instrumental privada de l’Ajuntament de Vila d’Eivissa. El seu nom era Iniciatives Municipals de Vila (IMVISA). Aquest mecanisme es va aprovar, malgrat que concedir la licitació d’una obra a un altre ens municipal des d’un ajuntament és un fet que presenta dubtes sobre la seva legalitat.

Si bé és cert que està previst que una administració pública traspassi l’exercici de les competències atribuïdes a uns altres òrgans lligats, les resolucions adoptades es consideren dictades per l’òrgan que encomana. En aquest cas, l’Ajuntament d’Eivissa. Sense una autorització expressa de la llei, una institució com IMVISA no pot cedir, pel seu compte, les competències transferides pel consistori. Precisament, això va fer aquesta societat amb la unió temporal d’empreses (UTE) encapçalada per la companyia catalana d’autobusos Sagalés. L’Ajuntament hauria d’haver implicat l’UTE per iniciativa directa. Però va ser IMVISA qui, suposadament contra la llei, va executar l’operació.

Aquesta qüestió, aparentment poc important, és una part d’un mosaic de possibles irregularitats que s’encadenen l’una rere l’altra. La norma que regula l’establiment del que, en l’argot tècnic i legal, es coneix com una estació de transport, exigeix que es tramiti una autorització prèvia d’acord amb la llei. Un requisit que no s’hauria complit. Sense aquesta exigència, s’ordenà l’habilitació de l’estació d’autobusos i s’aprovà un reglament d’explotació sense haver requerit informes favorables o les autoritzacions corresponents. Així ho confirma el jurista Antonio Rubén Rodríguez, a qui l’Ajuntament eivissenc encarregà l’any 2012 un informe extern per comprovar la legalitat del projecte. El consistori rebutjà l’informe, que acabà judicialitzat per desacord en la remuneració a l’autor, que va estar a punt de no cobrar pel treball. Segons les conclusions de l’estudi de Rodríguez, la manera d’operar del consistori deixaria anul·lades moltes de les actuacions que es van fer. Una afirmació que el lletrat sosté en la llei i jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó.

El despropòsit continua. La modificació del Pla General d’Ordenació Urbana Local per afavorir l’atorgament de llicències a les empreses concessionàries es va fer sense el tràmit establert per la legalitat. La llei espanyola no permet la redacció de plans parcials sense un pla general previ o normes complementàries supeditades a la planificació. Sorprèn també que s’embotís al projecte la construcció d’una benzinera no prevista inicialment per IMVISA, però sí en la proposta de Sagalés, que seria aprovada pel consistori eivissenc i pel Govern balear. Entre els directius de Carburantes Ibiza, SL, empresa propietària de la benzinera esmentada, hi ha tres nebots de l’ex-ministre d’Exteriors durant la primera legislatura d’Aznar, Abel Matutes.

En tot aquest embolic les inversions previstes es queden molt curtes si es comparen amb les aportacions finals. Dels quasi 6 milions d’euros pressupostats per l’Ajuntament el 2004 a uns costos d’inversió de pràcticament 34 milions el 2008. Uns 28 milions de diferència. Tot sense haver comptabilitzat l’alçament de la benzinera. La norma imposa que només es poden admetre variants d’una quantia prevista si als plecs de les clàusules administratives s’havia tingut en compte aquesta possibilitat. Sempre, a més, apuntant en quins àmbits i sota quines condicions això podria passar. Una informació que hauria de quedar reflectida en l’anunci de licitació.

En l’informe esmentat trobem un altre forat negre normatiu. La llei estableix que tota adjudicació igual o superior a 60.101,21 euros també cal publicar-la al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i al Diari Oficial de les Comunitats Europees (DOCE). Aquesta assignació, però, només es va fer pública en un anunci vinculat al Butlletí Oficial de les Illes Balears (BOIB). La normativa és una manera d’incentivar el nombre d’aspirants concurrents per evitar concessions a mida. Però no hi ha cap publicació de les exigides per la llei sobre l’adjudicació del contracte.

La publicació de la licitació que es va fer a través d’un anunci particular del BOIB. La llei obligava a publicar-ho també al BOE i al DOCE.

De vacances a vacances

El mandat a IMVISA per crear l’estació d’autobusos es va trametre abans del Nadal i el concurs a favor de la unió d’empreses amb Sagalés al capdavant es publicà a finals de juliol en un anunci particular al BOIB. La licitació aprovada durant l’estiu és el precedent d’altres privilegis insòlits, com ara la capacitat de modificació dels termes de l’oferta per part de l’empresa triada per executar l’operació. Una negociació entre l’empresa licitada i IMVISA que toparia amb el Reglament General de la Llei de Contractes estatal. L’ens de l’Ajuntament considerà defectuosa la proposició de Sagalés, l’única empresa que es va presentar, però li va permetre una correcció que vulnera la inalterabilitat d’una proposició econòmica d’aquest tipus. La normativa obligaria l’administració a rebutjar la proposta, i no a exigir-li una nova versió.

Hi ha encara més dubtes. Per exemple, el fet que mentre s’adjudicava l’obra es conformava l’UTE Sagalés-CETIS. Malgrat tot, l’entitat concessionària, en compliment del plec de licitacions, redactà un contracte d’obra pública que va a nom de Societat Gestora CETIS, SL, que llavors estava en constitució i disposava d’un capital de 5.000 euros, quan la inversió es calculava en uns 25 milions. Les denominacions no coincideixen. Més qüestions compromeses. El 16% de les accions de l’entitat temporal que signà el contracte es van vendre a l’empresa mallorquina Invernostra, SL, extingida des de 2014. No hi ha cap document de l’Ajuntament o d’IMVISA que aprovi l’entrada d’aquest nou soci. Tampoc es menciona l’entrada en escena —i del no-res— de l’empresa CETIS Sagalés, SA. Tot plegat, podria contravenir la llei que regula la contractació pública, la qual estableix que “la duració de la unió temporal d’empresaris serà coincident amb la del contracte fins a la seva extinció”. A efectes contractuals, l’UTE desapareix d’escena i queda només Sagalés. Això hauria d’implicar una menor solvència, ja que es dissol l’aliança que es beneficia de la licitació. L’empresa Sagalés no ha respost a les peticions d’EL TEMPS per esclarir aquests canvis a l’hora de tancar aquest reportatge.

Més ombres

Hi hagué més actuacions sospitoses protagonitzades pel consistori. Una de les més surrealistes s’esdevingué quan l’Ajuntament, ja amb la socialista Lurdes Costa al capdavant, adquirí a Sagalés el 2008 la cessió en ús pels 40 anys licitats d’una de les set torres planificades. El terreny on s’aixeca aquest edifici era propietat del municipi abans de la seva concessió a Sagalés. La recuperació es va tramitar per sis milions d’euros, una xifra molt superior a la taxada inicialment, que establia un valor de 2.712.908 euros el setembre de 2005. “Creiem que Sagalés acabà quedant-se sense calés després de la desaparició de l’UTE, i per això acabaren revenent una de les set torres a l’Ajuntament”, opina el regidor eivissenc del Moviment Ciutadà EPIC, Antonio Villalonga. Aquesta agrupació ha tingut un paper molt actiu a l’hora de denunciar els fets.

Lurdes Costa declina fer comentaris sobre la venda de la torre a aquesta publicació i fonts del Govern actual sostenen que resoldre la situació del CETIS ha estat una prioritat. Aquestes mateixes fonts expliquen que s'està ultimant un canvi de contracte de la concessió per permetre l'obertura de l'estació.

El moviment EPIC va dur a la fiscalia un informe d’un centenar de pàgines en què detallava el que interpretaven com a irregularitats. Problemes amb el nombre de dàrsenes, amb l’aforament, incompliment de normativa per a discapacitats, greus mancances pel que fa a la seguretat dels vianants, sortides d’emergència deficients i un llarg etcètera que, fins i tot, el Consell Insular corroborà en un informe demolidor de juny de 2014. El 5 de desembre de 2016, aquesta institució exigiria el tancament de l’estació. Les irregularitats no eren, ni de bon tros, alienes a l’Ajuntament. Quatre anys abans, al setembre de 2012, l’alcaldessa popular Marienna Sánchez-Jáuregui demanà al ja esmentat Antonio Rubén Rodríguez un informe. No li va agradar el resultat. Rodríguez apuntava que bona part del procés de licitació era nul de ple dret, una afirmació que va posar fi a deu anys de relacions com a assessor extern amb la corporació local.

El consistori es negà a pagar-li perquè considerava que la seva emissió no s’ajustava a la petició de l’Ajuntament. Per això, l’entitat pública va encarregar un contrainforme a un altre vell conegut de la casa: un catedràtic de dret administratiu i ex-degà de la Universitat de Barcelona (UB), Joaquín Tornos Mas. Ell mateix reconeix a EL TEMPS que l’encàrrec que se’ls féu era una avaluació de l’avaluació de Rodríguez. Tornos i el seu bufet ja havien redactat informes per a l’Ajuntament d’Eivissa per valor de més de 305.000 euros entre els anys 2005 i 2013. I el seu despatx també tingué, entre els seus clients més reputats, el govern local barceloní de Xavier Trias, que va pagar 9 milions d’euros en serveis jurídics externs durant el seu mandat. El bufet del catedràtic va ser beneficiari de dues partides de la casa gran de Barcelona de 453.156 i 109.505 euros entre 2011 i 2015, període d’alcaldia de Trias.

Malgrat tot aquest conjunt d’elements susceptibles d’investigació, el cas va topar amb un mur. La jutgessa d’Instrucció número 3 d’Eivissa, Carmen Martín.

Una jutgessa polèmica

El nom de Martín ha estat lligat a un bon reguitzell de casos sonats de sobreseïment. Destaca l’arxivament, l’abril de 2014, del cas Eivissa Centre, que imputava el ja esmentat ex-alcalde socialista Xico Tarrés. O el sobreseïment provisional l’octubre de 2015 de la causa oberta contra un acusat de difondre uns whatsapps —que mostraven lluites internes en el PP de l’illa— publicats al Periódico de Ibiza, propietat del Grupo Pitiusa, el mateix que va fer caure les alcaldesses populars Pilar Marí i Marienna Sánchez-Jáuregui durant la legislatura de 2011-2015. La darrera, recordem-ho, va topar amb Antonio Rubén Rodríguez per l’informe esmentat anteriorment. Sense oblidar que Carmen Martín va decretar, contra el criteri de la fiscalia, la llibertat dels responsables de la discoteca Amnesia el juliol de 2016, acusats de blanqueig de capitals i delictes contra la Hisenda pública. I també el sobreseïment, el desembre de 2016, del cas de l’ex-arquitecte municipal de la localitat eivissenca de Sant Josep de sa Talaia, Antonio Huerta Briz, acusat de formar part d’una trama que monopolitzava, presumptament, projectes arquitectònics.

En el cas de l’estació d’autobusos licitada a Sagalés, la ratxa no es va aturar. Ja fa tres anys que la fiscalia va obrir diligències per constatar si hi va haver prevaricació, estafa, malversació de fons públics i frau a l’administració pública i als particulars amb la licitació. En aquest temps, Carmen Martín ha citat només tres testimonis quan els denunciants en requereixen pràcticament trenta, i es va limitar a situar cara a cara Antonio Rubén Rodríguez i Joaquín Tornos. Amb això va decidir que el cas no s’havia de dirimir per la via penal, sinó que calia dur-lo al terreny del dret administratiu, és a dir, susceptible de ser solucionat amb una multa. Tampoc no va actuar quan Rodríguez manifestà en seu judicial que el secretari de la corporació municipal li va exigir que canviés l’informe, una actitud que podria ser constitutiva de delicte.

El procés ja va començar amb polèmica quan el moviment ciutadà EPIC va voler personar-s’hi. Martín anuncià una fiança l’octubre de 2014 de 10.000 euros si volien formar-ne part. El setembre de 2015, l’Audiència Provincial desautoritzà aquesta imposició. Després del sobreseïment provisional i arxivament, el litigi està pendent de resolució del recurs interposat per la representació del partit eivissenc. I el de l’Audiència Provincial pel procés de les licitacions del CETIS no és el primer revés que ha encaixat la jutgessa.

El procés que va desencadenar el robatori a l’hòlding empresarial del clan Matutes —quan es va descobrir que qui vigilava els diners llavors no declarats de la família era un policia al seu servei que treballava de manera irregular— torna a deixar al descobert possibles tensions entre funcionaris i interessos particulars. José Joaquín Fernández, un dels agents que encara forma part del cos de la policia espanyola —malgrat que no està en actiu— a qui es va voler culpar de la sostracció, assegura que l’ex-cap de la comissaria d’Eivissa, Roger Sales, s’hauria vantat davant d’ell de la seva bona relació amb Carmen Martín. I el cert és que, durant el seu processament, es van viure tot un seguit de situacions controvertides. Es va prorrogar la seva detenció un cop havia prestat declaració, una actuació que podria xocar contra la llei d’enjudiciament criminal; i es va decretar l’ingrés de Fernández a presó quan la jutgessa Martín cobria accidentalment la plaça del jutjat que instruïa el seu procediment: el número 2. Quan va retornar al seu lloc, el titular de la plaça va desfer el seu edicte. Per justificar la detenció de Fernández, la jutgessa es va excusar en un viatge a Múrcia que el policia va fer per requerir els serveis d’un advocat. Ho interpretava com a indici de fuga.

Fernández va demanar-ne la recusació. I la jutgessa va negar tota relació amb l’ara jubilat Roger Sales, qui havia acusat Fernández, i també amb Fernando García Crespo, cap de la policia científica durant les actuacions policials posteriors a la sostracció dels diners de Matutes. Però el cert és que en les diligències policials es refereix informació de la declaració testifical de Fernández que Sales no hauria de tenir. EL TEMPS, a més, ha tingut accés a una fotografia que descobreix Martín amb García Crespo en un bar, amb l’ex-comissari José Luis Santafé. La magistrada ha fet saber a EL TEMPS per boca de tercers que no faria declaracions sobre els processos en què ha participat.

La jutgessa Carmen Martín amb Fernando García Crespo (a la dreta), cap de la policia científica encarregat d’investigar el robatori a l’hòlding d’Abel Matutes. Martín assegurava que no el coneixia. Al mig de la fotografia, l’ex-comissari d’Eivissa José Luis Santafé.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.