ANIVERSARI

“Alcàsser no acabarà mai”

Aquest 13 de novembre es compleixen 30 anys de la desaparició de Míriam, Toñi i Desirée, les tres xiquetes d’Alcàsser. El 27 de gener de 1993, 75 dies després, els seus cossos eren trobats sense vida a la partida rural on Antonio Anglés i Miguel Ricart van violar-les, assassinar-les i soterrar-les. Aquells fets van colpir la societat i van oferir la pitjor televisió que es recorda. L’exredactor d’EL TEMPS Joan Manuel Oleaque, actual degà de la facultat d’Arts, Humanitats i Comunicació de la Universitat Internacional de València (VIU), és qui millor va aproximar-se a la tragèdia. El seu llibre Des de la tenebra, ara descatalogat, es ven a preus desorbitats. I és que, tal com diu, aquest tema sempre despertarà interès.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ni les accions d’una empresa tecnològica ni un fons d’inversió ni un centenar de barrils de petroli. La compra d’un lot d’exemplars de Des de la tenebra, el llibre que el periodista Joan M. Oleaque va publicar l’any 2002 a l’editorial Empúries, hauria sigut la millor elecció per a qualsevol inversor ara fa 20 anys. Dues dècades després, al portal de segona mà Wallapop, la versió en català es pot adquirir per 42 euros, i la castellana, per 95 o 100. En el cas d’Amazon, se’n venen dos exemplars a canvi de 150 euros i de 1.250 euros, despeses d’enviament a banda.

El seu autor somriu tímidament, sense donar-li gaire importància. “És que Alcàsser no acabarà mai”, afirma qui més i millor s’ha aproximat a la tragèdia viscuda per Míriam, Toñi i Desirée, les tres xiquetes que avui fa 30 anys van eixir d’Alcàsser en direcció a Coolor, una discoteca de la veïna Picassent a la qual mai no hi van arribar. Dos delinqüents comuns de la població propera de Catarroja, un d’ells extremadament violent, van pujar-les al seu vehicle quan a penes les separaven 400 metres de la seua destinació i van traslladar-les fins al paratge muntanyenc de la Romana, al municipi de Tous, on van violar-les, matar-les i soterrar-les.

Aquell succés va colpir la societat sencera. Des del 13 de novembre de 1992 fins el 27 de gener de 1993 —quan un apicultor va topar-se amb el braç d’una de les tres xiquetes, desenterrat com a conseqüència de les pluges— tothom va estar pendent de la recerca de les joves. Més tard, quan la investigació va centrar tots els focus en el principal sospitós, Antonio Anglés, la seua fugida cinematogràfica —farcida de girs de guió i que no va culminar amb la seua detenció— va elevar Alcàsser al súmmum de les teories conspiranoiques.

La televisió hi va jugar un paper clau, en aquest sentit. D’una banda, convertint l’aparició dels cossos sense vida de Míriam, Toñi i Desirée en un espectacle macabre que trencava alhora els audímetres i la decència. I, de l’altra, donant cobertura detallada a un seguit d’hipòtesis sense fonament que trobaven una legió de seguidors.

Encara avui en són molts, els convençuts de l’existència d’un “muntatge” que ha evitat la detenció i encarcerament dels autèntics responsables d’aquells fets. I periòdicament, així que apareix alguna prova nova –un pèl, una dent o un os– a l’escena del crim, les teories parajudicials tornen a obtenir un cert ressò, per bé que acotades a àmbits molt més reduïts.

El cartell amb les fotos i la descripció de les tres xiquetes d’Alcàsser va circular per tot l’Estat durant els 75 dies en què van estar en parador desconegut.

“Alcàsser sempre serà una maledicció, el principal autor d’aquells fets està desaparegut, cosa que no deixa de provocar tota mena de deliris”, explica Oleaque. I a nivell personal, això ha tingut les seues repercussions. “Amb el pas del temps —confessa— he tractat d’allunyar-me d’Alcàsser tant com he pogut, fins i tot del record d’haver-ho cobert”.

La seua tasca periodística era bastant més rica, però li semblava que la condició d’especialista en aquest cas enfosquia la resta. De fet, Oleaque va signar reportatges antològics de temàtiques diverses en EL TEMPS, on va treballar durant més d’una dècada, al diari El País i a d’altres mitjans. També és un gran coneixedor de la ruta del bakalao, que va viure en primera persona, a la qual li va dedicar un altre llibre exitós —En èxtasi (Ara Llibres, 2004)— i sobre la qual ha assessorat recentment als creadors de la sèrie La Ruta, que el grup Atresmedia estrena aquest mateix cap de setmana a través de la plataforma de pagament Atresplayer Premium.

Anglés i el periodisme porqueria

Però retornem a Alcàsser. Als perquès d’un fenomen que Oleaque va abordar polièdricament, des de la història personal que s’amagava rere els autors materials —veïns de la seua Catarroja natal— fins un tractament televisiu “gairebé tan repugnant com els fets en si”.

Ell és la demostració que, fins i tot en un tema tan escabrós com Alcàsser, “es podia i es devia fer bon periodisme”. I respira alleujat quan imagina en “la combinació terrorífica” que s’hauria produït si a començaments dels 90, quan van succeir els esdeveniments, ja hagueren existit les xarxes socials.

El llibre d’Oleaque va comportar cinc anys de treball intens, en què va poder capbussar-se en el cercle més proper d’Antonio Anglés i Miguel Ricart, qui sí que acabaria empresonat. Aquesta proximitat, que ja havia plasmat en reportatges d’EL TEMPS, era la “ferramenta” que li va permetre “contar una realitat molt diferent a la que explicaven les televisions”.

“El que deien les teles sobre les suposades connexions d’Anglés amb persones enormement influents no era tan terrorífic com la realitat”

“El que deien les teles sobre les suposades connexions d’Anglés amb persones enormement influents no era tan terrorífic com la simple realitat”, comenta Oleaque. “Tot era més incontrolable: dos tipus de persones que mai no haurien d’haver-se creuat van fer-ho en un moment determinat, i aquell episodi va tenir unes conseqüències fatídiques”. Que un dels progenitors —Fernando García, el pare de Míriam— formara part de l’espiral conspirativa va complicar encara més les coses.

“La identificació de molta gent amb Fernando i la necessitat d’alguns mitjans de referir-se al cas Alcàsser va generar un còctel explosiu”, subratlla Oleaque. No debades, García qüestionava obertament la investigació oficial en les cadenes de televisió per què desfilava. Principalment, dues: Canal 9 i Telecinco.

El soroll resultant seria el caldo de cultiu perfecte perquè Ricart acabara negant la seua autoinculpació inicial i abonara les tesis més inversemblants. “Allò va convertir-se en el carnaval de l’horror, va arribar a afirmar-se que les errades de la investigació, que n’hi va haver, eren premeditades i tenien la finalitat d’ocultar la veritat”.

“La gent estava tan hiptonitzada per la singularitat del cas i pel circ televisiu que es muntar al voltant seu, que s’ho empassava tot; encara no havien arribat els reality show, aquest era l’únic reality que els adeptes d’aquest producte podien consumir”, recorda Oleaque. “Un any i mig després del triple assassinat d’Alcàsser, als Estats Units, l’excés d’informació sobre el cas d’O. J. Simpson [l’exjugador de futbol americà que va assassinar la seua exdona i un amic] també va derivar en una desinformació massiva.”

De precedents, però, també n’hi havia. “Convindria no oblidar el cas dels marquesos d’Urquijo, en què el majordom de la família va desfilar per diverses televisions deixant entreveure teories conspiratives”, diu Oleaque. “A Alcàsser no hi havia el component de misteri aristocràtic que tenia el cas dels Urquijo, però molts ciutadans es negaven a acceptar que la realitat podia ser tan crua”.

La fugida d’Anglés, al més pur estil James Bond, resultava poc creïble a ulls de molta gent. Costava d’assumir que un home sol, botant per la finestra de sa casa, poguera anar més ràpid que els cossos i forces de seguretat, que fora capaç de fugir del país i que se li perdera la pista. Però va passar. I la seua no detenció va atiar les teories més estrambòtiques. Per això mateix Oleaque proclama que “Alcàsser no acabarà mai, ni tan sols si Anglés reapareix i es declara culpable; si això passara, els escèptics dirien que ho fa per encobrir algú”.

El preu del llibre d’Oleaque, exhaurit de fa temps, es pot trobar a preus desorbitats en plataformes com Wanadoo o Amazon.

La sèrie de Netflix

Ara fa tres anys, Netflix va estrenar El casoAlcàsser, una sèrie documental de cinc capítols que revisitava l’infern de les tres xiquetes i el show mediàtic posterior. Oleaque va declinar de col·laborar en aquell treball, temerós pel tractament que s’hi podia fer. Ja acumulava massa experiències desagradables en uns altres productes audiovisuals i s’estimava més de no jugar a la ruleta. El pas del temps l’ha transformat en una persona “extremadament preventiva”. Va imposar-se, per tant, el seu desig de distanciar-se del cas.

No obstant, considera que el resultat final va ser altament positiu: “La sèrie està ben treballada i ben feta, em sembla interessant i inclou alguns aspectes de la cobertura mediàtica que ja estaven tractats en el llibre però que queden millor definits gràcies a les imatges”, apunta.

La sèrie de Netflix sobre el cas Alcàsser, de l’any 2019, també es troba doblada a l’anglès.

I és que Des de la tenebra és més que un llibre. Carles Porta, director de Crims, el lloava de manera entusiasta tres setmanes enrere en una entrevista a EL TEMPS:  “El periodisme porqueria es feia i es continua fent, però Alcàsser té dues cares. D’una banda, la cara televisiva exagerada —que tothom va considerar natural— d’uns pares que buscaven les filles desaparegudes. Un cop van trobar-les mortes, els mitjans no s’hi van retirar i van convertir Alcàsser en un xou. De l’altra, hi ha el llibre del Joan Manuel Oleaque, un dels grans llibres de no-ficció de la història d’aquest país. És un llibre enorme, enorme, l’he llegit dues vegades i m’encanta.”

Ricart, la història d’un perdedor

De tots els personatges del cas, Oleaque es queda amb Miguel Ricart. “Se li dona una importància subsidiària, però jo crec que és la història d’un perdedor absolut. Ricart va escollir la perdició, tot el que va fer va conduir-lo al camí on va acabar. Un xic de família humil, no relacionada amb la delinqüència, que va adherir-se a Antonio Anglés fins les últimes conseqüències”. En novembre de 2013, després de 20 anys i 10 mesos en presó, Ricart quedava en llibertat en virtut de la doctrina Parot.

“Al marge de Ricart, la gent relacionada amb el cas que eixia per televisió resultava molt i molt impactant, tots van adaptar-se a allò que la tele esperava d’ells”, rememora Oleaque, “alguns eren capaços d’oferir una imatge totalment distinta dins i fora de les pantalles”.

Miguel Ricart, amb passamuntanyes, quan ara fa nou anys va abandonar la presó després de passar-s’hi 20 anys i 10 mesos. / Europa Press

D’imatges per al record, en té a cabassos. En especial, del judici. Com la d’un testimoni, amic d’Anglés, que va negociar amb dues televisions a la porta del tribunal per tal de ser entrevistat després pel millor postor. O l’assistent al judici que va acabar enamorada de Ricart. O la dona embarassada qure tampoc no se’n va perdre cap sessió i que pretenia posar-li a la seua filla tres noms alhora: Toñi Míriam Desirée. O la persona que assegurava que posseïa una fotografia de Felipe González amb Antonio Anglés. O el desdoblament de Fernando García i el criminòleg Juan Ignacio Blanco, que pel matí assistien a la vista oral i per la vesprada i per la nit acudien a la televisió. O els saludats, amics i coneguts d’Anglés que s’inventaven històries fantasioses que feien les delícies dels audímetres…

Oleaque no descarta, en absolut, una reedició del seu llibre. “El llibre respon a la meua manera de relacionar-me amb el cas, i així que la tinga clara, obraré en conseqüència”, manifesta. “Abans me n’he de congraciar, perquè fou un llibre que em va menjar a mi mateix.”

Tothom alerta, per tant. Tenint en compte que d’Alcàsser sempre se’n parlarà, adquirir-ne diversos volums sembla una de les millors inversions de futur.

 


A continuació reproduïm les cinc pàgines del reportatge “Història d’una perdició”, un dels molts que Joan M. Oleaque va publicar a EL TEMPS. En concret, aquest pertany al número 677 i va veure la llum coicindint amb l’inici del judici del cas Alcàsser, en què Miguel Ricart era l’únic acusat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.