Un dels punts febles del moviment ecologista és la seva incapacitat per pensar el consumisme sense tones de moralina. Per comptes de reflexionar sobre perquè la gent és feliç passant la tarda al centre comercial resulta més senzill parlar d’alienació i tirar mà de llocs comuns. Però potser caldria reconèixer que, agradi o no a gent que se sent divina, els simples mortals no veuen pel·lícules franceses amb subtítols sinó que s’identifiquen amb models de conducta més aviat primaris. Cal retreure a la gent que vulgui consumir fins i tot desaforadament i més enllà del que hom podria considerar racional? Vivim de debò tan envoltats de gent que ignora les seves autèntiques necessitats? Hi ha massa paternalisme progre en el suposat progressisme nostrat.
Es pot trobar molta bibliografia sociològica sobre la producció i, en canvi, en tenim poca sobre el consum que continua semblant un món estrany dominat per pulsions inconscients i irracional. Aquesta mancança s’hauria de superar si es vol construir una teoria ecològica de la societat, però resulta difícil saber com començar. Potser caldria fer-ho des del reconeixement que en sabem poc.
Va essent hora d’abordar la teoria del consumisme i de l’abundància des d’una perspectiva ecologista sense reduir-la a l’omnipotència d’un sistema impersonal capitalista. Quan la gent decideix consumir, i fins i tot fer-ho desaforadament, potser no és ni ignorant, ni ingènua. Potser simplement està exercint el dret a viure i a ser feliç. Més val no enganyar-se: qui no pot consumir se sent humiliat.
El consum no és tan sols econòmic. Sempre inclou una producció simbòlica que posa en joc estatus social, valors i que, sobre tot, implica una autoafirmació emocional. Que un aturat prioritzi fer-se un tatoo per comptes de comprar menjar (amb l’esperança que Caritas proveirà), només resulta irracional en aparença.
No hi ha pobre feliços. La pobresa és trista, repressiva i frustrant, però desgraciadament hi ha encara una esquerra que està “a favor” dels pobres quan del que s’hauria de tractar és de fer desaparèixer-los de la faç de la terra. Ser d’esquerres és voler que tothom visqui com els rics i no que tothom s’hagi d’empobrir. Tenir els aparadors plens i les lleixes dels supermercats a vessar vol dir que el món va bé i calma els nervis. Créixer i millorar forma part de la vida humana i qui s’ha hagut de conformar amb una bicicleta ha estat feliç quan s’ha pogut comprar una moto o un cotxe. Així són les coses.
En tot cas, no sembla que la gent vulgui viure en mode de “pobrets i alegrets” tot i que el model pastoril encara tingui algun partidari reressagat a l’àmbit universitari en forma de partidaris del decreixement. La història explica que la llibertat política ha vingut arreu històricament a partir del creixement de la riquesa (i que tot empobriment porta autoritarisme i a la llarga és la mare dels ous del feixisme.
Les societats humanes instintivament fugen dels profetes de calamitats (per això l’ecologisme és sempre minoritari) i noten una angoixa cada vegada que anticipen el perill d’una penúria, és fàcil d’observar quan corre la brama que un producte pot mancar, fins i tot si el producte no és absolutament essencial. Acaparar és una acció racional, per molt que es vulgui ironitzar sobre això. I agradi o no una societat on es pot triar és una democràcia i una on es redueix el consum només pot triomfar provocant la por i sovint la violència.
El capitalisme emocional és profundament democràtic i, precisament perquè ha democratitzat sentiments i gustos que fa poques generacions només estaven a l’abast de les elits, necessita ser entès amb eines conceptuals que encara no tenim a l’abast. Serà molt difícil que a la gent li vingui més de gust seure i conversar (o llegir llibres) que sortir de compres. O que s’estimin més passejar que comprar-se un cotxe. La temptació d’un ecologisme totalitari que per salvar el planeta limiti el comerç està sobre la taula.