EL TEMPS 2.000

Retalls de felicitat

“No hi havia a València periodistes com vosaltres”, podria haver recitat —reformulant el seu poema— el també periodista Vicent Andrés Estellés. Les primeres redaccions d’EL TEMPS van assentar, amb una acumulació de talent inigualable, les bases del número 2.000 que celebrem ara. Commemorem aquesta fita reunint sis dels seus principals exponents —Miquel Alberola, Adolf Beltran, Fúlvia Nicolàs, Vicent Partal, Vicent Sanchis i Ferran Torrent­— per recordar aquella etapa única. Els currículums imponents, la trajectòria exitosa que han seguit, no evita que evoquen el pas pel setmanari amb una felicitat única.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De fons, emergint entre els terrats de la ciutat, hi ha els campanars del Micalet, Sant Martí i Santa Caterina, i allà lluny fins i tot s’albiren les Torres dels Serrans. Però, amb permís seu, la València més monumental és la que s’ha reunit aquest migdia al terrat de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Sis periodistes com una catedral, que van integrar les primeres redaccions d’EL TEMPS, s’han citat per rememorar-ne els començaments amb motiu de la publicació del número 2.000. El penell d’Andreu Alfaro que corona l’edifici no balla impulsat pels vents, sinó de felicitat. El dia és arribat: els fills han tornat a casa.

Tots sis han solcat trajectòries reeixides d’ençà que van marxar del setmanari, però en alguns casos feia dècades que no coincidien. Per trobar l’última oportunitat en què van estar junts potser caldria remuntar-se a l’any 1986. El del Mundial de Maradona. El de la catàstrofe de Txernòbil. El del referèndum de l’OTAN i l’entrada d’Espanya a la CEE. El de l’assassinat d’Olof Palme. El de la melòdica frase “À la ville de… Barcelona”, que va dur els Jocs Olímpics a la capital catalana.

Són Miquel Alberola (València, 1958), Adolf Beltran (València, 1958), Fúlvia Nicolàs (Barcelona, 1964), Vicent Partal (Bétera, Camp de Túria, 1960), Vicent Sanchis (València, 1961) i Ferran Torrent (Sedaví, Horta, 1951).

Encara n’hi havia més gent en aquella etapa primerenca. Com el periodista alacantí Ismael López Belda, mort ara fa quatre anys i que va llegar reportatges a peu de carrer farcits de nervi. O el cultíssim corrector Paco Sellés, un alteà que va dir-nos adeu fa dos anys. O el també alteà Vicent Martí, planià i fusterià, incisiu i corrosiu, autor d’entrevistes antològiques. O l’escriptor i historiador oliver Enric Sòria, els fotògrafs Jesús Ciscar, Jordi Vicent, Carles Francesc, Rafa Gil i Domènec Umbert, la maquetista Rosa Albero, els documentalistes Enric Bellveser i Beatriu Civera i l’equip de delegats que inicialment van conformar Nadal Escrig a Castelló, Miquel Martínez a Alacant, Carles Ruiz i Mercè Ibarz a Barcelona i Josep Rosselló a Palma. Tots ells capitanejats per Francesc Pérez Moragón, director de 1984 a 1986.

Els convidats se saluden alegrement i prenen cadira. Tenen ganes de conversar. De reviure una joventut en què la màquina d’escriure els semblava l’elixir de la felicitat.

Dalt, d’esquerra a dreta, Adolf Beltran, Miquel Alberola, Vicent Sanchis i Vicent Partal, i asseguts, Ferran Torrent i Fúlvia Nicolàs, a l’àtic de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. / Marga Ferrer

De sobte, retornen a la porta 13 del setè pis de l’avinguda de l’Oest, 40, que oferia una visió panoràmica de la biblioteca de l’Hospital i dels jardins adjacents, de les antenes i la roba estesa que poblava els sostres de València i, sobretot, d’un barri xino que esdevindria font d’inspiració de mil i un reportatges.

Amb el conserge Juanito, un home baixet, pelat i malcarat que un dia va sorprendre’s d’allò més en descobrir que a la porta 14 de la finca estaven les oficines de la Renault… Per bé que, en realitat, resultava ser la Fundació Josep Renau. Un porter sempre alerta pel trànsit constant de personal, ja que a l’entresol hi havia les dependències de la Federació Valenciana de Futbol, freqüentada per àrbitres i entrenadors.

Catalanistes, àrbitres i entrenadors de futbol. Com podia concentrar-se tanta gent vilipendiada en una parcel·la urbana tan exigua?

A la manera de Jaume Sisa, però, els primers periodistes del setmanari evoquen aquell setè pis com un setè cel ple de paradisos màgics i encantats... Els que proporcionava el carnet de periodista en uns moments en què la professió conservava, malgrat tot, una reputació elevada.

Es troben a l’Octubre, però és com si estigueren esmorzant de nou a El Letrado, el bar del carrer de Quevedo que sovintejaven i del qual l’editor de la revista, Eliseu Climent, els rescatava així que passaven uns minuts del descans estipulat: “Voleu fer el favor de pujar d’una vegada, que esteu tot el dia ací?!”. Després emigrarien uns metres més enllà, al restaurant Baleares. Potser per allò de fer país i provar d’obtenir la indulgència patronal.

En concloure el col·loqui, Climent farà acte de presència i els abraçarà com si els haguera criat. Fou ell, al remat, qui va muntar i apuntalar aquella redacció única, d’orígens i sensibilitats ben diverses. Un planter talentós que tenia al davant un futur molt exitós.

Una redacció inigualable.

 

L’ATERRATGE

Però com van arribar-hi? De quina manera van accedir, cadascú d’ells, a treballar en el setmanari?

“Supose, perquè no ho he sabut mai, que seria a través del Pepito [Josep] Guia”, explica Vicent Partal. “Jo era mestre, treballava a l’escola La Gavina, i escrivia articles d’internacional a Lluita, la revista del PSAN [Partit Socialista d’Alliberament Nacional]. No ho he sabut mai del cert, però diria que fou Guia, o potser Maria Conca [la seua parella], qui va proposar el meu nom a l’Eliseu.”

En el cas de Vicent Sanchis, la connexió era directa. Ja orbitava en la galàxia Climent. En concret, era corrector i traductor de l’editorial Tres i Quatre i del butlletí d’Acció Cultural del País Valencià. “Com que estudiava periodisme, en sorgir la idea de crear EL TEMPS, vaig tenir el privilegi o la dissort de treballar-hi des de l’inici, redactant els primers fullets explicatius i recaptatius. Era l’època en què Paco Pérez [Moragón] va fer un seguit de xarrades arreu del país, acompanyat per [el veterà periodista i polític] Vicent Ventura i més persones. Perquè EL TEMPS va nàixer com El País i l’Avui, amb uns comptes de participació en què la gent s’apuntava després d’acudir a aquells encontres i de llegir els pamfletets que hi repartíem. Les aportacions individuals eren l’únic coixí de què disposàvem.”

Sanchis es convertiria, per tant, en corrector del setmanari des del número zero. Encara que els esbossos inicials es remuntaven al gener de 1984, el número 1 no va veure la llum fins a la darrera setmana de maig, quan Rosa Raga —la dona de Climent— va dir que ja n’hi havia prou de proves. L’estiu guaitava a la cantonada, però la revista no podia endarrerir-se més.

—De números zero, n’hi va haver dos. I com que la maqueta no era allò que Eliseu s’esperava, finalment van cridar una xica [Rosa Albero] que treballava a l’Ajuntament d’Alcoi per tal que se’n fera càrrec. L’Eliseu li encarregà el logotip i la portada del número zero a Josep Hortolà, i era molt cuca, però l’interior estava cucat —ironitza Sanchis.

Des de Tres i Quatre, però no com a corrector sinó com a escriptor, hi aterraria també Ferran Torrent, que lluïa un mostatxo prominent: “Jo vaig entrar-hi endollat! Havia publicat No emprenyeu el comissari i no se si m’ho va oferir Rosita [Raga] o l’Eliseu. No ho sé bé”.

—Tu aleshores venies cromos! —li diu Partal.

—En repartia, en repartia... Era una empresa de Manuel Girona [president de la Diputació de València] en què estava la dona d’Emèrit Bono [conseller de Joan Lerma]. Es trobava en el carrer dels Cabillers...

—… Mon pare tenia una botiga a la cantonada i jo et veia passar de vegades —intervé Sanchis.

—Cert! I l’any 81, quan el colp d’estat de Tejero, Carles Rico [conseller delegat de Diario de Valencia] i jo estàvem en una fira a Frankfurt… Vam pensar que marxaríem a París com a exiliats i que l’empresa ens enviaria diners [Riu.].

Però el tejerazo va fracassar i Torrent va acabar en EL TEMPS. De fet, el seu primer reportatge —sobre les empreses de seguretat, portada del número 1— va venir amb un pa sota el braç: l’anunci d’una querella per part de la que operava en el recinte comercial Nuevo Centro. La querella mai no va materialitzar-se, però l’amenaça significava que la peça havia molestat.

Torrent era dels redactors que passava més temps fora de la redacció que no a dins.

—Un dels meus primers articles era de la reconversió industrial de Sagunt. Vaig estar per allà parlant amb gent i, un cop el tenia escrit, Quico [Joan Francesc] Mira va llegir-lo atentament i va dir-me: “Has de començar com Truman Capote a sang freda”. I ho vaig fer. Els primers mesos, el Quico venia molt per la redacció.

 

 

*****

Igual com Torrent va evolucionar de les arts gràfiques i del hobby d’escriure llibres al periodisme, Miquel Alberola també es considera un “intrús”.

“Jo era un estudiant de filologia amb inquietuds literàries”, es presenta ell. “Com que el periodisme era el gènere literari per excel·lència del segle XX, pensava que era el més indicat per encarrilar les meues pulsions, i vaig presentar-me a un examen de correcció convocat per la revista, però sense cap èxit… Fins que un dia l’Eliseu em va fer cridar. Era director nominatiu de La Veu de Xàtiva, un mitjà comarcal en el qual a penes escrivia alguna opinió, però algú li degué parlar de mi. De periodisme, no en tenia ni idea, però envoltat de superdotats, vaig aprendre’n ràpid.”

Ara bé, no tots eren neòfits. Fúlvia Nicolàs ja feia un any que treballava com a corresponsal del diari El País a València. “I un dia que va visitar València el traductor del Tirant lo Blanc a l’anglès, David Rosenthal, enmig d’un boicot de grups anticatalanistes, l’Eliseu va dir-me a crits: ‘Has de venir a EL TEMPS, has de venir a EL TEMPS!’… No sé com vaig poder dir-li que sí; fer aquell canvi era una bogeria!”.

Abans, matisa Sanchis, tant ell com Vicent Martí havien pressionat l’editor.

—Jo et coneixia de la universitat, eres la millor periodista que hi havia a València, la millor de totes, i furtar-li algú a El País era un gol brutal. I l’Eliseu va acabar-ne persuadit: “Ai, sí, que vinga una xica, que vinga una xica!”.

—Et deixares enganyar? —li demana Torrent.

—No, i ara! M’ho vaig passar molt bé. Va ser divertidíssim. Vaig entrar a la redacció i vaig trobar-me tots aquests senyors allà, amb quaranta anys menys… Jo en devia tenir 22 o 23. Va ser la millor etapa de la meua vida­ ­­­—expressa Nicolàs amb un somriure d’orella a orella.

Adolf Beltran també provenia d’un altre mitjà: Noticias al Día, el periòdic dirigit per J. J. Pérez Benlloch que va estar en els quioscos entre 1982 i 1984. “Jo arribe a EL TEMPS quan ja s’havien elaborat dos números zero; estava a punt d’aparèixer el primer exemplar”, comenta.

 

 

*****

Ningú no ha oblidat la disposició tan particular de la redacció, més pròpia d’un col·legi —amb totes les taules en la mateixa direcció excepte la del director, Pérez Moragón, que tutoritzava els alumnes redactors— que no d’un mitjà de comunicació. N’hi ha que fins i tot creuen recordar aquella taula elevada sobre una petita tarima, cosa que engrandeix el mite de redacció aula.

—La tarima física no existia, però la mental, sí —resol Alberola.

A Sanchis, el déjà vu escolar li’l provocava “aquell full que penjava Eliseu a la redacció, com el cuadro de honor dels Escolapis, en què feia un seguiment de les pàgines que cadascú de nosaltres havia escrit cada setmana”. “Periodisme a pes”, en paraules d’Alberola.

Partal consumia moltes hores assegut a la redacció. “Barnils, [Julià] García Candau, [Ernest] Udina, Oriol Domingo i tants altres em dictaven els seus articles per telèfon… El muscle, el tinc tort des d’aleshores!”. Això sí, el sacrifici tenia recompensa: “Aprofitaves les telefonades per xarrar amb ells, era una delícia”.

—Si parlem de mèrits, per favor, no oblideu el meu com a responsable de cultura: escriure amb l’Olivetti tota la programació setmanal de TV3 que em dictaven des de Barcelona, un veritable suplici —anota de nou Alberola.

—I no passava que us costava molt escriure en català? —pregunta Torrent. Havíem après l’estructura lingüística castellana a l’escola, el batxillerat i la universitat… Al principi, tot i ser valencianoparlant, primerament pensava les frases en castellà i després les traduïa al català.

—Hi havia un esforç personal important. Vam aprendre a escriure correctament en valencià sense mestres, a través de la lectura —corrobora Alberola.

—Per contextualitzar-ho, us conte l’anècdota d’un dia —intervé Beltran— en què, en un rogle de periodistes abans d’una roda de premsa, una periodista va preguntar-me en quin mitjà treballava. Quan vaig dir-li que en el setmanari EL TEMPS, va contestar-me: “¿Y eso? ¿Es en francés?”.

[Riuen tots.]

—A Ismael Belda, una vegada que va dir que era d’EL TEMPS, van respondre-li: “¿Perdón? ¿De El Tenis?” —completa Alberola.

—De periodisme, tampoc no en sabíem molt. Tot i que Ramon Barnils va impartir-nos algun curset, n’apreníem sobre la marxa. L’Eliseu sempre duia damunt revistes italianes i ens les feia llegir, però tot plegat era bastant improvisat —continua Partal.

 

 

*****

Aquella estabilitat precària se sostenia dreta pel savoir-faire dels que treballaven rere la tramoia. En primer lloc, el tàndem format per Begonya Pardo i Emili Payà, controlant-ho tot des de l’ombra, allunyats dels focus. Com encara fan avui. Ella esdevindria la secretària personal d’Eliseu Climent, i Payà, inquiet com pocs, faria realitat el somni d’aixecar i gestionar la programació de l’Octubre, el gran contenidor cultural del cor de València. El seu admirat Renau —que no Renault— n’estaria orgullós.

Josep Ramon Lluch, un tot terreny que va presenciar la gestació de la redacció de València, fou peça clau en la distribució a Catalunya —mentre culminava la carrera a Bellaterra— i va acabar com a director. Quica Sena s’encarregava de les subscripcions. Jordi Enguix i Albert Peiró n’eren els comercials. I Santi Mayor, que va morir fa poc i feia de missatger, va entaular una gran amistat amb Ferran Torrent. Eren els únics amb què xarrava el conserge Juanito, que els dispensava un tracte preferencial. Quan hi havia un embús per pujar a l’ascensor, els colava perquè ho feren pel muntacàrregues de l’edifici.

—Juanito havia sigut legionari, era molt i molt de dretes. Una vegada vam dir-li que a l’hospital La Fe efectuaven transfusions de semen i que podia escollir-ne el tipus de donant —bisbe, capellà normal, solter de poble...— i que només havia de dur el carnet de la Seguretat Social. Va quedar embadalit —riu Torrent.

Els fonaments —econòmics— sòlids d’EL TEMPS els havia col·locat Jesús Olasso, un altre alteà avantatjat, desaparegut massa jove, quan la revista tot just començava a caminar. Ell pilotà la campanya de venda de “bons de participació” que la faria possible.

Vicent Sanchis en una imatge actual i en una altra de la seua època com a director d’EL TEMPS. Després ha dirigit el diari Avui, Barça TV i TV3, i ara és director general del Grup El Món. / Marga Ferrer — Arxiu EL TEMPS

UN CÒCTEL MOLOTOV

Partal i Torrent es coneixien d’abans, fins al punt que els havien detingut en una protesta de Maulets a Gandia.

“Mire, señor agente, tomo Tagamet, y cuando me dan un disgusto, echo sangre por la boca”, va dir-li Torrent al policia de torn.

“Vam omplir un ficus de la comissaria amb adhesius de ‘Poble armat, poble respectat’ que encara deuen estar allà”, afegeix Partal.

Molts altres ni tan sols s’havien vist les cares. Pertanyien a generacions diferents. “Però teníem la sang calenta i estàvem molt polititzats, pensàvem que dúiem la raó en tot, allò era un còctel Molotov”, descriu Sanchis. “En un parell d’ocasions la cosa va arribar a les mans.”

—Potser hi havia algunes diferències, però guarde un record feliç, de passar-m’ho bé. Aquella experiència va guiar la meua vida per un camí que no havia previst­ —rebla Alberola.

—Igual com a mi, que ara seria mestre. La vida em va dur per un altre camí gràcies a EL TEMPS. Sí, hi havia una certa escalfor, conspiràvem entre nosaltres, mataves per posar una coma perquè creies que aquella coma canviaria el món, ens pensàvem que teníem més poder del que teníem, però el record és molt dolç, molt agradable ­—coincideix a dir Partal.

De vacances de mestre, cap d’ells no n’ha tingut mai, però el primer estiu, curiosament, EL TEMPS va deixar de publicar-se durant quatre setmanes.

La redacció, en una decisió que atemptava contra els cànons més elementals del periodisme, va considerar que l’agost era insubstancial informativament parlant, i va penjar el cartell de “Tancat per vacances”.

La pesseta aportada per Fuster en el moment de constitució de l’empresa editora —“per al que ha de durar…”— cobrava de sobte tot el sentit del món. “Què no haurà tancat per sempre més?”, es preguntaven alguns.

 

 

*****

Vist amb perspectiva, el so de les màquines d’escriure li conferia un aire romàntic a la redacció. No eren Jack Lemmon i Walter Matthau a Primera plana, la genial pel·lícula de Billy Wilder, però hi surava una atmosfera especial.

I el director, Pérez Moragón, no volia enterbolir-la, segons explica Partal: “Jo vaig dur un Amstrad que tenia per casa i me’l va fer tornar. Em va dir que no tornara a entrar per la porta amb una cosa com aquella.”

—Em vindrà bé per a organitzar les fitxes, podré fer una base de dades...

—Fora!

Fins a finals dels vuitanta, amb Lluch com a director, no farien acte de presència les computadores. Això sí, quin tros d’ordinadors! De la marca Macintosh. El mur de Berlín i les Hispano-Olivetti van caure en paral·lel. Dos episodis històrics d’una transcendència similar coincidents en el temps.

A la redacció existien més murs, en aquest cas ideològics. I era habitual posicionar-se d’un costat o de l’altre amb vehemència.

Per exemple, una part dels redactors va saludar efusivament l’acord a què van arribar Esquerra Unida i la Unitat del Poble Valencià (UPV) —el posterior Bloc i actual Més Compromís— per anar de bracet a les eleccions valencianes de 1987, cosa que garantia la representació del nacionalisme d’arrel fusteriana a les Corts, ni que fora amb un parell de diputats. La resta, en canvi, considerava que l’entesa amb els comunistes aigualia el missatge de la UPV.

Dos anys abans, Adolf Beltran i Ferran Torrent havien viatjat al País Basc per cobrir la vaga general convocada el 20 de juny de 1985 —la primera de la democràcia— contra la reforma de les pensions aprovada pel Govern de Felipe González.

F. Torrent: Jo vaig agafar Herri Batasuna, i tu, Euskadiko Ezkerra, te’n recordes?

A. Beltran: Per descomptat! Jo sempre anava amb els més assenyats… [Riu.]

 

 

*****

Beltran va seguir de manera acurada temes sensibles com l’aprovació dels estatuts de la Universitat de València sota el rectorat de Ramon Lapiedra. La Generalitat, presidida per Joan Lerma, va cedir a la pressió dels diaris Las Provincias i Levante, i va modificar-ne un parell d’articles, tot incorporant la denominació “valencià” allà on parlava de “llengua catalana”, i afegint “Comunitat Valenciana” allà on només posava “País Valencià”.

—També recorde bé quan van inaugurar el primer repetidor de TV3 a Castelló, que amplificava el senyal del Mont Caro, a Tortosa —prossegueix Beltran.

Aquell tema va ser abordat de manera profusa. A Sueca, el radioaficionat Manolo Garcia Meseguer va col·locar un microrepetidor al terrat de sa casa que el delegat del Govern espanyol, Eugenio Burriel, va ordenar clausurar. “Vam convertir Garcia Meseguer en un heroi!”, exclama Sanchis. EL TEMPS va engegar una captació de fons —“Encara no sou socis de TV3? Subscriviu-vos-hi”, diu que era el lema de la campanya— per instal·lar-ne més.

Com si es tractara d’una ofensiva nuclear, la Generalitat Valenciana i el Govern de l’Estat, en poder dels socialistes, van fer mans i mànigues per aturar el senyal de la televisió catalana i que els valencians no pogueren veure el Filiprim de Joan Maria Bachs. La batalla judicial va ser intensa.

I és que el setmanari es feia i es distribuïa al País Valencià, però la concepció territorial era clarament més ampla.

“La voluntat de l’editor era ben nítida”, expressa Sanchis. “Havíem de ser una revista de Països Catalans, amb redaccions a cada territori i una distribució homogènia, però es negava a fer el salt fins que no estiguera rodada”.

A Catalunya, llavors, existia una revista en català —El Món— que simpatitzava obertament amb el PSC. Una circumstància que va beneficiar EL TEMPS, que hi emergia com a contrapunt. En les seues intervencions a Catalunya Ràdio, gent com Ramon Barnils, Jordi Vendrell i Quim Monzó —que hi col·laboraven— van començar a parlar-ne. I a parlar-ne bé, cosa que va ser de molta ajuda.

“EL TEMPS era un projecte estrany i ambiciós alhora. No hi havia cap més mitjà en valencià i no era fàcil transcendir; estàvem criminalitzats pel conflicte lingüístic. Era un moment de gran agitació a la ciutat de València, les institucions i les entitats bancàries et miraven de reüll… Els companys periodistes en feien broma: ‘¿Cuánto tira EL TEMPS?’; ‘EL TEMPS lo tira todo’. Era una processó que anava per dins. Ens consideraven un mitjà català”, relata Alberola.

No obstant, també hi havia notícies positives. A Alberola, l’historiador i crític de cinema Miquel Porter i Moix, que va ser-ne col·laborador en alguna etapa, va dir-li que EL TEMPS li recordava el cèlebre setmanari Destino, publicat entre 1937 i 1980.

I a mitjans dels noranta, José Ángel Ezcurra, fundador i director de la influent revista Triunfo, nascuda en 1946 i desapareguda en 1982, va enviar una carta a qui era director d’EL TEMPS —el formenterer Joan Marí— felicitant-lo pel “periodisme excel·lent” que hi llegia. Ezcurra s’hi va acabar subscrivint.

Miquel Alberola, en diversos moments de la seua trajectòria a EL TEMPS i durant la conversa amb els excompanys. Després va ser periodista a la delegació valenciana d’El País, que arribaria a dirigir, i a la redacció central del diari. / Marga Ferrer — Arxiu EL TEMPS

NORMALITZAR LANORMALITAT

Es tractava, en definitiva, de normalitzar l’anormalitat que representava, a la València tensa dels vuitanta, el periodisme en català.

Ferran Torrent, impetuós de mena, va optar per la via més expeditiva. “Anava cada setmana a la comissaria de Ferran el Catòlic —evoca, paradigmàticament, l’autor de No emprenyeu el comissari— perquè em donaren un sobre amb les coses que havien succeït els dies anteriors, un material que era una font inesgotable de reportatges.”

La policia, per cert, li dispensava “una amabilitat exquisida” que es projectaria en el futur, quan Torrent va dedicar-se en exclusiva a la literatura. “El cap de premsa de la policia, Manolo Castilla, venia de tant en tant a la Fira del Llibre perquè li’n signara algun exemplar.”

La companyonia amb els agents de l’autoritat no evitava que la revista transitara pels marges de la llei quan, a l’inici, es tractava de fer-la arribar a Barcelona o de rebre material periodístic produït allà. Una empresa de transport pirata exercia com a enllaç.

V. Partal: El xofer sempre estava malparlant del Govern perquè no regularitzaven la seua ruta.

V. Sanchis: I com patíem esperant el bus! De vegades la Guàrdia Civil l’aturava a l’AP-7 i l’obligava a girar cua cap a Barcelona per no tenir-ne els permisos.

 

 

*****

Si l’interceptaven dissabte, la magnitud de la tragèdia era descomunal: era quan s’enviava la revista a la impremta i tothom anava de bòlit per omplir l’espai que, de sobte, havia quedat buit.

“Bufàvem molt fort, però no teníem pulmons”, resumeix Sanchis de manera figurada. “Sí, però era una ambició bona, que trencava la imatge folklòrica que fins aleshores havia tingut la llengua”, puntualitza Partal.

M. Alberola: Equiparàvem informativament tres països que sociològicament tenien les seues diferències, que políticament estaven desconnectats. Estàvem aïllats per sistema i sovint era una paranoia. Quan feies un reportatge, l’Eliseu sempre et deia: “I a Catalunya, això què? I a les Balears, què?”. Aquesta necessitat d’equiparar els tres territoris et condicionava moltíssim.

V. Sanchis: Era així! Jo de vegades li comentava a l’Eliseu de broma: “I l’Alguer? On és l’Alguer, en aquest reportatge!”. I les primeres setmanes que vam distribuir uns centenars d’exemplars a Palma, el servei de distribució va enviar-los a Las Palmas de Gran Canaria! Ens els van retornar tots al cap de dues  o tres setmanes…

 

 

*****

Tanmateix, malgrat que els recursos disponibles eren molt limitats i que encara gatejava amb bolquers, EL TEMPS va poder dur a terme entrevistes de volada.

F. Nicolàs: Al País Basc jo vaig entrevistar el lehendakari i l’Arzallus [Xabier Arzalluz, president del PNB]! M’enviaven de part de no sé qui de Barcelona i em rebien amb les portes obertes. El [Karlos] Garaikoetxea va convidar-me a dinar sent lehendakari! I l’endemà de l’atemptat d’Hipercor em va venir a buscar a l’aeroport de Bilbao el Txema Montero, que era membre de la mesa nacional d’Herri Batasuna.

M. Alberola: Sempre vam tenir millor cartell fora de València que no a València. Siga com siga, el màxim dirigent valencià del Partit Popular, després d’una entrevista, va confessar-me: “La verdad es que la revista, si la lees, no está tan mal”.

V. Partal: Teníem voluntat explícita de parlar de tot amb normalitat, tot i que això incomodava alguns. En un dels primers números vaig escriure un article sobre la guerra Iraq-Iran i l’Eliseu va dur-me la carta d’un subscriptor en què es queixava que dedicàrem dues o tres pàgines a un tema que no tenia gens d’interès. Volia que parlàrem exclusivament de les qüestions que li tocaven de prop… Era una clientela molt acostumada al resistencialisme, molt forçada per la situació política. Si feies res que se n’eixia dels paràmetres establerts, hi trobaves entrebancs.

V. Sanchis: El desig d’aconseguir la normalització a València, hi era. Teníem la missió d’obrir-nos als sindicats, a la patronal, als comerciants del Mercat Central…

M. Alberola: Érem un mitjà amb vocació de normalitat en un entorn anormal, si no hostil. Això dificultava molt la difusió del que estàvem fent.

 

 

*****

Perquè, efectivament, no sols la dreta veia amb mals ulls EL TEMPS. Els socialistes, llavors omnipotents al País Valencià i l’Estat, no volien saber-ne res.

“A l’Eliseu ja el coneixien, veien la revista com un altre tinglado seu, i això ho condicionava tot”, destaca Partal.

“No sols això. Convé recordar que al PSPV es dirimia una disputa interna que marcaria el futur del partit i que va afectar-nos de ple”, introdueix Beltran. “El sector nacionalista havia quedat bandejat en el tercer congrés, i el següent vaig cobrir-lo per a EL TEMPS amb un titular que deia: ‘4rt congrés del PSPV: junta d’accionistes a Alacant’. Ja es percebia amb nitidesa la pugna oberta entre Joan Lerma i un equip heterogeni format per Ciprià Ciscar, [Antonio] García Miralles, Antoni Asunción, Esquerra Socialista…”. 

“Lerma sempre va desconfiar enormement de nosaltres”, assevera Sanchis, “una postura que va provocar l’aproximació de Ciscar, Asunción i els Garcés [Vicent i Joan], del corrent Esquerra Socialista”.

“Per si tot allò no era prou, Manolo Muñoz, que era el delegat d’El País a València i col·laborava amb nosaltres, va escriure a EL TEMPS una columna —“El fava de Ramonet”, es titulava— amb motiu de l’emissió de la pel·lícula homònima —la primera rodada en valencià— per TVE. La fotografia que il·lustrava l’opinió era una de Lerma amb cara de fava, cosa que va irritar-lo notablement. Diria que no ho va superar mai i que sempre va considerar EL TEMPS com a ciscarista... De fet, en aquell moment hi havia en Presidència un tal Ximo Puig [cap de gabinet de Lerma] que sempre estava molt enfadat amb Eliseu i amb mi”, conclou Sanchis.

Vicent Partal, fundador i director de Vilaweb, en dos moments del seu pas per EL TEMPS i durant l’encontre. / Marga Ferrer — Arxiu EL TEMPS

GIR GENERACIONAL

La irrupció del fax va estalviar moltíssimes hores de telèfon i l’ai al cor que generava l’autobús pirata.

“Però encara era un element imprescindible, s’utilitzava molt en entrevistes o per a obtenir informació… Les noves generacions de periodistes ja no parlen per telèfon, només fan servir els missatges de text”, s’estranya Beltran.

—Tota la revista, tret de la portada, era en blanc i negre —recorda Alberola.

—I quan acudies a la impremta, t’hi trobaves uns senyors amb bata blanca, com si allò fora la NASA… —afegeix Partal, encara corprès.

—Era la preimpressió —diu Beltran—, un altre procés que ha desaparegut amb la informatització. Era on es picava i es feia la fotocomposició.

—La impremta de Paquito Puertes, que tan sols imprimia tebeos i llibres!    —exclama Sanchis.

Sanchis, de 1986 a 1988, fou el segon director del setmanari. Va precedir-lo Pérez Moragón durant dos anys i va succeir-lo Josep Ramon Lluch, que també va durar dos anys.

Fúlvia Nicolàs només arribaria a conèixer els dos primers. Amb el segon fou designada cap de redacció de la seu que per fi s’obria a Barcelona, la ciutat on ella s’establiria definitivament. “Els canvis a la direcció es notaven bastant en l’orientació de la revista; cadascú d’ells tenia un estil molt diferent”, raona.

Alberola ho confirma: “El pas de Paco Pérez a Vicent va tenir com a conseqüència un canvi estètic evident; a més, es notava més atreviment; vam fer coses que no estaven ben vistes a l’etapa anterior, com ara l’entrevista que Ferran va fer a Rosita Amores”.

En efecte, l’entrevista contracultural de Torrent a la reina mare dels cabarets valencians —capaç d’ofegar qualsevol ésser humà clavant-li el cap entre els seus pits— encara és recordada per molts lectors de l’època.

 —... I li’n vaig fer a Sangchili, campió del món de boxa, i a Pepe Blanch, l’enterrador del meu poble —rescata Torrent de l’hemeroteca mental.

—Per contra, la meua prova de foc fou un reportatge que va encomanar-me Eliseu sobre el centenari de mossèn Cinto Verdaguer i Teodor Llorente —es plany Alberola. Quan Paco [Pérez Moragón] va agafar aquells papers, va dir-me: ‘Açò no és La Traca!’. I l’Eliseu, que estava al costat seu, va rectificar: ‘D’acord, Paco, però tampoc no és l’Enciclopèdia Catalana’. Durant uns segons vaig estar periodísticament mort.

—Era una qüestió estrictament generacional —assenyala Sanchis. Ell era un home que provenia del món de la cultura, i jo, un gamberro, un nano molt jovenet. Quan es complia no sé quin centenari de les tires còmiques de Charlie Brown, Vicent Martí i jo vam decidir que li dedicaríem la portada a Snoopy. A ell li encisava Snoopy, i a mi, els tebeos. Eliseu ens deixava fer bastant, però aquell dia, quan va assabentar-se del tema de coberta, de seguida va telefonar a la seua dona: “Rosita, és molt fort! Volen fer una portada d’un gos, i no és Rin Tin Tin!”.

Climent va passar d’encoratjar Pérez Moragón perquè la revista fora més alegre a tractar de contenir els anhels regeneradors de Sanchis i companyia.

Ferran Torrent va arribar a la revista després d’haver publicat la seua primera novel·la, No emprenyeu el comissari. En una de les imatges antigues, apareix acompanyat de Miquel Alberola a la porta del Palau de la Generalitat Valenciana. / Marga Ferrer — Arxiu EL TEMPS

*****

Vicent Partal apunta un moment clau a la història del setmanari: “A la primera meitat dels noranta, sota les direccions d’Oriol Castanys i d’Assumpció [Maresma], l’ambició era potent. És l’etapa de gran expansió de la revista, quan EL TEMPS fa aquelles campanyes publicitàries tan boniques, quan publica el col·leccionable del Tirant... Però entre l’adeu de l’Oriol i l’entrada de l’Assumpció, que no passen ni dos dies, l’Eliseu fa esborrar EL TEMPS de l’OJD [l’empresa que verificava les xifres de difusió de la premsa escrita]. Encara que era el moment en què les revistes setmanals —en especial, les polítiques— començaven a perdre pes, fou una decisió sorprenent”.

“La proliferació de suplements dominicals en els diaris havien ferit els setmanaris espanyols, però això no afectava EL TEMPS, un producte en català que, en aquell moment, quan la campanya del Tirant, tirava al voltant de 30.000 exemplars setmanals, el seu rècord”, precisa Sanchis.

—Aquella etapa exitosa va demostrar que EL TEMPS era necessari i tenia el seu espai. Es podia fer un setmanari d’informació general en català amb els estàndards europeus, que era la meta de l’Eliseu. Sempre anava ací i allà amb retalls de Panorama, de L’Espresso, de l’Spiegel…”, recorda Partal.

De nou, l’obsessió de la normalitat.

—Sí, venia als consells de redacció amb fotocòpies de l’Stern, de l’Spiegel… —certifica de seguida Alberola.

—En això era molt semblant a Joan Francesc Mira, que cada dia llegia premsa estrangera per “estar situat dins del món” —afegeix Beltran.

—En aquest sentit, sempre va ser un home molt modern. Volia que com a mínim hi haguera una gran entrevista i un gran reportatge de producció pròpia. I mai no en tenia prou. Va signar un acord [que encara és vigent] amb     l’Spiegel, la principal revista alemanya, per traduir alguns dels seus articles al català. Tot això va aconseguir-ho Eliseu! —emfasitza Sanchis.

A. Beltran: També m’agradaria subratllar que EL TEMPS va ser pioner en una temàtica, la memòria històrica, que avui té molta importància: va publicar la llista completa dels morts a Paterna, un estudi de l’historiador Vicent Gabarda. No recorde cap més mitjà que fera una incursió com aquella en un aspecte relacionat amb la memòria democràtica. Molts familiars van demanar aquella revista.

V. Partal: Sí, fou impressionant.

V. Sanchis: Érem capaços de publicar aquell dossier i de repartir, tres setmanes més tard, El virgo de Visanteta que [Albert] Boadella estrenava —versionada— al teatre.

F. Nicolàs: Érem un mitjà excepcional, tan estrany, tan diferent de la resta, que ens vam creure que jugàvem en Primera. Fèiem coses que en un diari mai no hauríem pogut fer.

A. Beltran: La meua experiència anterior a la premsa escrita, en Noticias al Día, em va fer veure que EL TEMPS sí que sabia què volia ser. Noticias era un diari absolutament caòtic, voluntarista, mentre que EL TEMPS tenia una línia editorial clara i sabia quin tipus de periodisme anhelava.

M. Alberola: Més enllà de les orientacions d’Eliseu, la redacció no era unitària, hi havia moltes derives personals que li atorgaven una gran heterogeneïtat. Això redundava en la qualitat del producte.

F. Nicolàs: Érem ben poc institucionals, no?

M. Alberola: No gens!

V. Sanchis: Quan em tocava coincidir en algun acte amb el Ferran Belda o la María Consuelo Reyna [directors de Levante-EMV i Las Provincias, respectivament], sempre pensava el mateix: “Són uns mòmios!”. El Belda, de mòmio, no en tenia un pèl, però els divertits érem nosaltres! Els primers anys, EL TEMPS venia 8.000 o 9.000 exemplars al País Valencià. No estava gens malament, però la seua influència se circumscrivia a un sector social molt determinat: el que era capaç de llegir en valencià. Aquest era el problema.

A. Beltran: Òbviament, els periodistes d’ara dominen molt millor la llengua que no els d’aleshores, però la societat encara no ha assolit el costum de llegir informació en valencià. A la gent li costa, hi preval una certa incomoditat. Per això tenia tant de mèrit vendre 8.000 o 9.000 exemplars.

V. Partal: Podríem formular la pregunta al revés: què hauria succeït si no haguera existit EL TEMPS?

F. Torrent: Res.

V. Partal: No, no ho cregues.

F. Torrent: Vols dir que realment teníem tanta influència? D’acord que vam aconseguir un cert impacte polític, però no social.

A. Beltran: Si haguera sigut un producte tan marginal, tu trobes que hauríem desenvolupat les nostres trajectòries?

F. Torrent: Va ser una gran escola, sens dubte, però de projecció social, en tenia poca.

M. Alberola: Potser fora poca, però era molt qualitativa.

F. Nicolàs: Per a les nostres vides EL TEMPS va ser molt important. I periodísticament, no vam posar-nos cap límit, mai no vam gosar fer un producte provincià, l’obreta de teatre aquesta o el problemeta aquell. Nosaltres parlàvem de tot i anàvem a totes. El Sergi Pàmies i el [Xavier] Montanyà entrevistaven gent de primeríssima fila del món del cinema. Mai no dèiem “no ho intentem, que és molt difícil”, anàvem a totes. Escolteu, va ser l’hòstia!

Adolf Beltran va passar de treballar a EL TEMPS a ser periodista de la redacció valenciana d’El País. Ara dirigeix la delegació valenciana d’ElDiario.es. / Marga Ferrer — Arxiu EL TEMPS

ESCOLA 'EL TEMPS'

I quins aprenentatges van endur-se d’aquell pis de l’avinguda de l’Oest, del setè cel des del qual escrivien compulsivament?

“En el meu cas, la possibilitat de practicar l’ofici de periodista en un moment en què estaven coent-se qüestions que tindrien molta importància després, ja fora a nivell polític i institucional o a nivell social”, s’afanya a respondre Adolf Beltran.

—Ja fèiem temes sobre la degradació del litoral o sobre les repercussions de la sequera. Treballàvem en una revista progressista i valencianista amb un marge de llibertat prou ample, a l’hora d’escriure.

Vilaweb és EL TEMPS, Vilaweb mama d’EL TEMPS”, sintetitza de manera diàfana Vicent Partal, un apassionat de les noves tecnologies que va implementar-les quan les “autopistes de la informació” ni tan sols havien estat asfaltades.

EL TEMPS On Line fou una idea de l’Assumpció [Maresma] com a directora que va situar-nos a l’avantguarda. A tot Europa hi havia ben pocs mitjans que l’any 1994 oferiren un servei d’aquestes característiques.

Vicent Sanchis tampoc no dubta a assenyalar el principal bagatge que va endur-se del setmanari: “L’ambició”.

—L’ambició en el sentit que comentava Fúlvia: amb pocs mitjans, però amb moltes ganes, érem capaços de menjar-nos el món. Pensàvem que des de València, escrivint en català, es podia fer el mateix que des de Berlín escrivint en anglès o en alemany. Aquesta filosofia no l’he perduda mai, i vaig aprendre-la ací, en aquesta casa. EL TEMPS volia ser l’Spiegel. I aquest orgull desbocat, aquesta ambició que massa sovint no es corresponia amb la realitat, això és escola EL TEMPS. En aquesta casa també vaig aprendre a finançar projectes, a treure diners de sota les pedres, a traure publicitat d’on no n’hi ha. Com siga i al primer que passe per la porta, encara que no sàpiga ben bé on els està ficant. Durant una temporada van alternar-se a la contraportada uns formatges suïssos que no sabíem d’on collons havien eixit i el ferri de Flebasa. Això m’ha servit després, quan he sigut executiu d’una empresa periodística i he hagut de buscar-me la vida per aconseguir nous ingressos de publicitat.

Ferran Torrent en destaca “el coneixement social de València”, que va proporcionar-li l’elaboració d’aquells reportatges i que després aprofitaria en algunes de les seues novel·les.

—EL TEMPS em va permetre conèixer de primera mà tots els estrats de la ciutat, dels més elevats als més baixos.

A Fúlvia Nicolàs, aquella experiència, de tan bonica, li semblava pura ficció: “Era com viure en una pel·lícula fent de periodista, et passaves fins a les tantes escrivint, fumant i rient amb el de davant. Podies escriure del que vulgueres, tenies molta llibertat per a fer-ho. Temes llargs que, per la seua extensió, no podies redactar en un diari i gràcies als quals vaig aprendre a escriure bé... Ah, i després eixíem de festa, perquè érem joves!”. I encara afegeix un factor a tenir en compte...

—Sobretot, hi adquiries criteri. Després, quan vaig entrar a TV3, tot era molt gran, molt jeràrquic, cadascú anava a la seua. A la tele tot estava molt mesurat, sempre feies el mateix. Si hi haguera arribat abans, no hauria après tant com a EL TEMPS, on vaig provar i equivocar-me cinquanta voltes. I encertar-ne alguna, també! Era una joguina extraordinària.

Miquel Alberola ho condensa en una paraula: “Impacte”. “El pas per EL TEMPS va causar-me un gran impacte emocional i encara fa sentir-me orgullós el fet d’haver format part del primer mitjà en valencià amb vocació professional”, continua.

—Una de les coses que m’ha interessat més de l’ofici de periodista és que jo sempre sabia menys que la persona a qui entrevistava. Hi aprenies molt. Això m’ha donat una panoràmica personal, cultural i geogràfica riquíssima. Gràcies a EL TEMPS vaig descobrir que el meu país era més gran del que pareixia i que la meua cultura tenia més importància de la que m’imaginava.

Fúlvia Nicolàs i Ferran Torrent, ahir i avui. Ella, després del seu pas per EL TEMPS, continuaria desenvolupant la seua carrera professional a TV3. / Marga Ferrer — Arxiu EL TEMPS

 

CALAIX D'ANÈCDOTES

Gaudien molt, però escrivien molt. O potser gaudien tant perquè escrivien tant. El fet cert és que, per tal que no es repetiren massa les mateixes signatures, cadascú d’ells posseïa un pseudònim o fins i tot dos amb els quals repartir-se la feina.

V. Sanchis: L’altre dia vaig acudir a una exposició de la Universitat de València que es diu “La Nau dels bojos” i em vaig quedar de pedra. A la part final de la mostra hi havia un recull de notícies aparegudes en revistes i diaris que parlaven del drama que va suposar el tancament de l’Hospital de Jesús per part de la Diputació de València. Vaig estranyar-me molt en veure que hi havia un article escrit en català; poc després vaig adonar-me que era d’EL TEMPS i, per acabar, que l’havia escrit Jeroni Castelló... Que era jo!

F. Nicolàs: Clar que ets tu! [Riu.]

A. Beltran: Això de signar amb pseudònim és una cosa que jo mai més no he tornat a fer.

M. Alberola: A tu et deien Domènec, no?

A. Beltran: Sí, Domènec Ros.

V. Partal: I si tenies dos pseudònims, el segon havia de ser de dona, perquè semblara que n’hi havia més. De fet, jo en tenia un, però ara mateix no el recorde…

V. Sanchis: Enric Sòria era Víctor Iranzo.

F. Nicolàs: I jo era Marta Castells.

M. Alberola: Jo no en tenia cap, si Vicent Sanchis no em diu el contrari.

V. Sanchis: Tu no en tenies cap perquè produïes molt poc!

Rialla general. I Alberola, el rei de les entrevistes, en desempolsa una en concret:

—Algunes van marcar-me molt, però recorde la de Jesús Barrachina, l’empresari hoteler més important de València. Va rebre’ns un home per a tot que tenia, a qui anomenava Manzanita i que era molt diligent. “A don Jesús no le hagan preguntas muy comprometedoras”, va dir-nos en arribar. A la mínima que Barrachina es duia la mà a la butxaca, Manzanita ja tenia l’encenedor a punt. Aquell dia, Rafa Gil, el fotògraf, portava un artefacte nou: un flaix que s’havia d’enganxar a la paret i que s’encenia quan disparava la foto. Però no va ser capaç de penjar-lo i Barrachina va fer-li un gest amb els dits a Manzanita perquè l’agafara ell. Va estar-se tota l’entrevista amb el flaix a la mà, allò em va impressionar moltíssim.

Posats a fer, Ferran Torrent mira a dreta i esquerra i comunica als contertulians que ara els confessarà “un delicte que ja ha prescrit”.

Contextualitzem-ho. Està a punt d’eixir el número 9 de la revista. És divendres, 20 de juliol de 1984, i l’edició ha d’enviar-se a impremta l’endemà, dissabte. Contra tot pronòstic, l’editor decideix canviar el tema de portada i dedicar-lo a les platges nudistes. Li demana a Torrent que se’n vaja a una i replegue opinions.

—I vaig preguntar-me: ara he d’anar allà, prendre notes, ordenar-les i escriure el reportatge? Si no em donarà temps! El fotògraf Jordi Vicent sí que va anar a fer les fotos, però l’article vaig escriure’l des de ma casa. Els testimonis que hi apareixien eren un fake total.

[Revisem la jugada en el VAR. El títol d’aquell reportatge era “Els nudistes volen un lloc al sol” i l’entradeta ampliava: “Molt sovint, despullar-se a la platja, amb la sana pretensió de prendre un bany de sol integral, pot dur problemes i incomoditats. Aconseguir espais on el nudisme siga autoritzat tampoc no ha estat fàcil, i bé que ho saben els grups naturistes. Per a molts, el nu continua sent perillós”. En el cos de la notícia, un tal Ferran, teòricament naturista, detallava la seua experiència personal: “Al principi, la gent et mirava com una cosa rara, un poc avergonyits davant la teua nuesa. Era, si es vol, una reacció lògica per la falta de costum en les platges valencianes. El que ja no tenia sentit és que s’organitzaren autobusos, concretament jo en recorde uns de Sueca, amb excursions organitzades a les platges de nudistes. Tot i que era de pena, nosaltres ens descollonàvem. Venien famílies senceres”.]

L’equip de Barret Films enregistrant la trobada de membres de les primeres redaccions d’EL TEMPS. / Marga Ferrer

*****

Aquell no va ser l’únic reportatge que va llevar-li la son a Torrent...

—Algú, a la Universitat Catalana d’Estiu, va oferir-me una entrevista amb Terra Lliure. I amb un Seat 127, acompanyat pel fotògraf Jesús Ciscar, vam desplaçar-nos al punt d’Andorra que ens havien indicat. En arribar allà, ens diuen que la cita serà en el castell de Perpinyà tal dia a tal hora. Van posar-nos unes ulleres fosques —amb les quals es veia tot— i van dur-nos a un xalet on tenien una mena de morter —que jo diria que de plàstic— i on vam parlar amb tres persones encaputxades, una de les quals dona. Ara bé, quan arribem a València i transcrivim l’entrevista, un advocat li diu a Eliseu que això no es podia publicar. I tant que no es podia! Crec que Interviú va voler comprar-la per 200.000 pessetes de l’època [1.200 euros], però tampoc no va quallar. De tornada cap a casa, a la frontera hi havia una cua tremenda. Per tal que ens deixaren passar, vam parlar amb uns policies per dir-los que érem periodistes i que teníem una entrevista a Lleida. Si arriben a demanar-nos la gravadora per comprovar-ho, s’hagueren trobat amb l’entrevista de Terra Lliure! Per cert, en aquells viatges l’Eliseu ens proporcionava el contacte de socis d’Acció Cultural que podien acollir-nos a sa casa perquè ens estalviàrem l’hotel. Però plovia moltíssim, estàvem enmig de l’autopista, i vam decidir quedar-nos en un hotel que, tot siga dit, era caríssim.

No existien Facebook ni Instagram ni Tic Toc ni tampoc els telèfons mòbils, però la xarxa d’amistats oferia un ventall amplíssim d’oportunitats.

Com el dia de març de 1986 en què algú va comunicar que un amic seu, periodista a Itàlia, coneixia el francès Michel Platini i podia entrevistar-lo per a EL TEMPS. Es tractava del millor futbolista europeu del moment, jugava a la Juventus de Torí i tenia un partit a vida o mort contra el Barça en els quarts de final de la Copa d’Europa. I per acabar-ho d’adobar, aquella entrevista seria la portada de la revista la primera setmana en què es distribuïa a Catalunya. “Era com si haguérem entrevistat el Papa!”, s’escandalitza encara Vicent Sanchis. “Vam dur uns feixos de revistes al Camp Nou i vam vendre’n unes quantes”. “És això de l’ambició que dèiem abans”, postil·la Partal.

Per acabar amb el pot de les anècdotes, Sanchis n’amolla una darrera que té a veure amb el famós referèndum de l’OTAN.

—Com que hem de tenir la portada mig enllestida per arribar a temps, vaig dir-li a Eliseu que posaríem una mà introduint una papereta en una urna i que, en saber el resultat, a la impremta, hi posaríem “sí” o “no” amb el color negre. Li va semblar de meravella… Fins que l’endemà, de sobte, em fot una bronca de por. “Heu fet una portada amb el ‘sí’ però a Catalunya ha guanyat el ‘no’”!.

Informació a banda, hi havia espai per a l’humor. Durant un parell d’anys, Torrent i Alberola van oferir-ne a cabassos en una secció plena de notícies humorístiques —“The Financia Temps”, se’n deia— que ideaven mentre esmorzaven l’últim dia de la setmana. L’espai, “patrocinat pel Govern valencià de Madrid”, duia com a subtítol “El duty free periodístic d’EL TEMPS” i uns crèdits transparents:

Cobra: Ferran Torrent.

Comissions: Miquel Alberola.

Ideologia: A convenir.

Una sort d’El Mundo Today avançat al seu temps, amb tot d’entrevistes sonades —com la que tots dos van aconseguir amb Teodoro Obiang, titulada “A Guinea tots som o biangs o negres”— i notícies de polítics o personatges del món cultural sobradament coneguts per als lectors de la revista.

Dalt, Miquel Alberola entrevistant el cardenal Vicente Enrique Tarancón, i a sota, Vicent Sanchis amb qui era alcalde de València, Ricard Pérez Casado, i Fúlvia Nicolàs amb el president del PNB, Xabier Arzalluz. / Arxiu EL TEMPS

UN ALTRE PERIODISME

Quan giren la vista enrere i comparen aquell periodisme amb l’actual, no hi troben a penes similituds. En canvi, no els sorprèn que EL TEMPS haja encadenat 2.000 números.

V. Sanchis: Eliseu sempre ha tingut en el cap la famosa pesseta de Fuster. Volia demostrar que un setmanari en català fet al País Valencià sí que podia tenir continuïtat. No volia que fora una revista efímera com les de la República. Si m’hagueren dit que EL TEMPS seria una miqueta com Roberto Alcázar y Pedrín, que va començar a publicar-se quan va guanyar Franco i va deixar de fer-ho en morir Franco, m’ho hauria cregut. Eliseu no tancarà mai la revista.

A. Beltran: El problema és que la digitalització ha afectat de ple la premsa en paper. Jo mateix he acabat treballant per a un digital.

M. Alberola: La revolució digital ha propiciat un àmbit per a mitjans nous, més àgils. La premsa en paper ha perdut la seua hegemonia, ha perdut molta presència i, sobretot, la independència econòmica.

A. Beltran: Que EL TEMPS perviuria, jo també ho tenia molt clar. No ho tenia tant si mantindria la versió en paper o si seria exclusivament digital.

M. Alberola: El mitjà ha deixat de ser l’intermediari entre el fet i el públic. Ara per Twitter circula tot: la propaganda, la mentida, l’insult…  No saps discriminar ben bé què és què.

V. Partal: El problema més greu és que ara la gent rep la informació desempaquetada. En una revista, tu passes les pàgines i veus tota la informació. Ni que l’hages fullejada només, ja pots tenir un frame, un marc que et permet entendre la realitat. Ara, per contra, tu ho reps tot desempaquetat: un tuit per ací, un Instagram per allà. En comptes de lamentar-nos, hauríem de pensar com podem reconstruir la professió. La gent, mentrestant, va fent. Les xarxes tenen el pitjor i el millor alhora. De les tortures de la ràtzia olímpica del 92 [ordenada pel jutge Baltasar Garzón] tan sols en van parlar EL TEMPS i El Punt. Avui això resultaria impossible, la censura no ho té senzill. Els periodistes hem de deixar de plorar, i rumiar què podem aportar en aquest nou món.

V. Sanchis: Jo també opine que no hem de ser tan negativistes. Hi ha inconvenients i hi ha virtuts. Quina virtut? Que hem democratitzat la informació com vam democratitzar la proteïna el dia que es van inventar les fàbriques de pollastres o el turisme amb els vols barats. El problema quin és? Que tot cola. I el que va fer Ferran Torrent amb les platges nudistes és una broma en comparació amb el que et poden colar ara. Ja ho anirem superant.

F. Nicolàs: El clickbait ha matat la piràmide invertida i hi ha una manca de referents alarmant. Caldria començar a diferenciar què és periodisme i què no. L’altíssima precarització ens ha fet oblidar que si no molesta no és periodisme, que si no molesta no és periodisme, que si no reveles coses noves tampoc no ho és. Ho veig en els que arriben a la tele: no tenen un contracte estable, saben que és molt difícil quedar-se… Davant això, costa rebel·lar-s’hi.

V. Partal: Hi ha un altre perill molt gran: han tornat els diaris de partit. EL TEMPS, a l’inici, estava molt clar a què donava suport, però no seguia la consigna de cap partit. Ara hi ha casos de diaris en què ja saps perfectament qui ha dictat el titular, diaris que segueixen fil per randa la línia que els marca el partit de torn. Això em deixa molt parat.

A. Beltran: Nosaltres vam tenir la sort de viure l’època daurada del periodisme. Ara és una època de crisi, la professió està més proletaritzada, és molt més dura que no abans. I el pitjor de tot és que les perspectives no són bones, com sí que ho eren quan nosaltres estàvem començant. Entenc la desil·lusió dels joves, sobretot perquè estan molt més preparats del que ho estàvem nosaltres a la seua edat.

 

TOC DE CAMPANES

Sonen les campanes del Micalet. És l’hora de concloure el col·loqui. S’alça la sessió i l’editor fa acte de presència a l’àtic de l’Octubre. Després de saludar-los un per un, dinarà amb tots ells i aportarà alguna de les moltes anècdotes que també porta en el sarró.

D’esquerra a dreta, Vicent Partal, Ferran Torrent, Miquel Alberola, Eliseu Climent, Fúlvia Nicolàs, Vicent Sanchis i Adolf Beltran. / Marga Ferrer

Es desconnecten els micròfons i les càmeres de Barret Films, que ha enregistrat la trobada per deixar-ne testimoni, i també les de TV3, que prepara una peça informativa sobre els 2.000 números d’EL TEMPS per als seus telenotícies.

Calia conservar per a la posteritat el last dance d’aquest dream team que va omplir de creativitat els primers números del setmanari. Un dream team que va precedir el de Johan Cruyff i el dels Jocs de Barcelona.

No, no hi havia a València periodistes com vosaltres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.