ànima d’una revista són els seus continguts, aquelles històries que generen tota mena de reaccions en els ulls que les devora; les informacions que els seus periodistes han treballat per oferir-les als seus lectors sota el compromís insubornable del rigor i l’honestedat. L’esperit d’un setmanari, d’unes publicacions que han acumulat a Europa dècades i dècades de prestigi i reconeixement, es troba en la seua mirada particular en l’actualitat, en com s’usen els codis i les eines del periodisme per desgranar l’acText Moisés Pérez @MoissPrez tualitat i apropar-se a la realitat sovint complexa de cada esdeveniment que afecta en menor o major intensitat les nostres biografies vitals.
Una revista és un exercici intel·lectual consistent a explicar el món des d’una òptica pausada, reflexiva, assossegada, amb cura i proporcionant el context que el frenesí del dia a dia impedeix. En una època en què la informació ha adquirit una velocitat de vertigen, quan les polèmiques i les declaracions se succeeixen en hores per dotar als espectadors d’un xou constant, d’una anàlisi marcada sempre per la brevetat i la urgència que imposa la dictadura de la immediatesa, una revista és un element que camina a contracorrent, que busca apartar-se del soroll per disseccionar amb una combinació d’atracció, serenitat i perspectiva les problemàtiques d’un món en convulsió constant.
Si els reportatges, les entrevistes, les columnes d’opinió o les crítiques culturals constitueixen el cor i els òrgans d’una publicació, la maquetació, és a dir, la manera de presentar-los, d’oferirlos al seu públic, és la pell. EL TEMPS, com a publicació que s’emmiralla en la tradició i l’avantguarda que han marcat els setmanaris europeus i nord-americans més prestigiosos, aquells que encara marquen l’opinió de les elits occidentals, ha comptat amb diferents vestimentes per acompanyar el seu producte periodístic. Al caliu de les tendències que han definit la configuració estètica de les grans capçaleres, el setmanari s’ha adaptat i ha mudat de pell, amb l’objectiu sempre present de facilitar la lectura i d’oferir uns continguts de la manera més atractiva possible sense perdre mai el principi sagrat del rigor.
Amb motiu de la celebració dels 2.000 números, d’una efemèride que és símbol de la vitalitat d’una idea periodística que compta 38 primaveres, EL TEMPS experimenta una actualització de la seua imatge, introdueix una sèrie de modificacions, perquè les peces siguen encara més atractives per als lectors. O dit en altres paraules: torna a mudar la pell. En aquesta nounada vestimenta, s’aposta per incorporar una nova paleta de colors, especialment pel que fa als fons de pàgina de la secció “Els Crítics”. El propòsit és atorgar-hi dinamisme, arrancar la imatge clàssica d’aquest tram de la revista per transformar-lo i presentar un producte més ric en tonalitats, que seduïsca amb més força els ulls que fullegen el setmanari.
“Els Crítics”, com a mostra de la convicció inalterable d’atendre les diferents realitats i fenòmens culturals del nostre país allargat, presenta una àmplia diversitat de combinacions estètiques. Una flexibilitat de maqueta que permetrà agregar amb més impacte els continguts del nostre fill digital, El Temps de les Arts, i tractar-hi les novetats del món de YouTube i els pòdcasts, per citar dos mons de creixent influència en el temps lliure de la població i, de manera significativa, en aquelles sense no gaires espelmes d’aniversari bufades al llarg de la seua vida.
Al conjunt de la revista, l’actualització de la maqueta, de la seua presentació òptica als lectors, estarà guiada per la màxima de donar un pes més gran a la imatge. Les fotografies guanyaran terreny al text sense que això implique restar profunditat a la redacció, ni restar context. A més, les imatges jugaran d’una forma menys clàssica en el text: es convertiran en dos elements en sintonia, amb certa igualtat de tractament a la pàgina i, en conseqüència, abandonant l’anterior estatus d’acompanyant de la lletra escrita.
“La Gatonera”, la il·lustració còmica d’EL TEMPS, un dels elements icònics d’aquesta capçalera, aprofundirà en una tendència que ja s’havia donat en altres etapes del setmanari: deslligar-se del dossier de portada, ser un ens humorístic independent de la qüestió central que ocupa la coberta. Aquesta concessió de llibertat per a la nostra vinyeta satírica se suma a una disposició menys rígida de les seccions, on els elements de frontera es dilueixen perquè les capçaleres de secció desapareixen. Els requadres de “Palestra” i “Mirador”, les principals seccions del setmanari, aquelles que configuren la columna vertebral i majoritària de la revista, quedaran assenyalats amb un símbol blau i de parèntesi, respectivament.
Les opinions també seran depositàries d’una flexibilitat més gran: passen d’estar ubicades en la part principal del setmanari a localitzar-se arreu de la revista. Les lletres d’aquestes opinions, així com de la resta de continguts, experimenten canvis en la tipografia. A pesar que es continua amb Utopia, s’adopta la Degular per a la secció cultural de “Mirador”, la Myriad per als titulars grossos d’“Els Crítics” i desapareix la Klavika. El protagonisme indiscutible, l’hegemonia, tanmateix, és per a l’Open Sans, que guia les seccions, s’utilitza a les entradetes, els peus, els destacats i els requadres de “Palestra”, i, fins i tot, a “Els Crítics”. Una nova pell per a una nova etapa d’EL TEMPS.