Que Twitter és una taverna digital poca gent ho dubta. Com a la cançó d’Apel·les Mestres en altre temps tan popular (A la taverna d’en Mallol/hi ha hagut punyalades;/a la taverna d’en Mallol,/diuen que eren quatre contra un home sol) cada dos per tres hi ha apunyalaments simbòlics o no tan simbòlics a totes les cantonades i la gent farta de vi o carregada de bilis hi té la taula parada. Tot i que es un àmbit fascinant i sovint esbiaixat i carregat de prejudicis, no se sap que la xarxa social sigui un gran negoci perquè com ja passava a la tonada de la taverna vuitcentista dels dinersque hi entren no en torna un de sol.
El seu valor material és molt poc significatiu a comparació amb el seu significat emocional. Elon Musk que en principi estava disposat a pagar 44.000 milions de dòlars per la xarxa en va sortir corrent quan va veure que el valor real del negoci estava molt per sota del que es pregonava. Això suposant que Twitter no estigui en números vermells, cosa altament possible. Però a falta de diners, la gent hi xala per les mateixes raons que al circ romà. Hi troben sang, feres i gladiadors que ara no es maten a espasa, sinó a estilet retòric i conceptista.
A Twitter l’entorn informatiu, l’emotivitat primària i els interessos polítics xoquen clarament amb temes com el dret a la pròpia imatge i fins i tot amb el delicte de calumnies. En virtut dels tractats de drets humans, inclòs el Conveni Europeu de Drets Humans, el dret a la llibertat d'expressió inclou sense ambigüitats el dret a fer declaracions falses i esbiaixades sense que puguin ser legalment perseguides, excepte en casos molt greus. Limitar-les és el somni humit de molts governs tot i que podria convertir-se en un poderós instrument de censura estatal.
Però el problema és que Twitter crea hooliganisme d’un estil no és només futbolístic i el seu ressò va més enllà de la ferida narcisista o del ressentiment de polítics jubilats i d’escriptors sense lectors. El que passa al camp de batalla dialèctic tuiter té conseqüències polítiques i socials innegables molt més enllà de la infoesfera. Amb cada piulada es construeixen relacions socials i polítiques, sovint d’un poder emocional terrible.
Estudiar aquest àmbit, amb un gran continguts de psicologia de masses, s’està convertint en una necessitat cada cop més estratègica i d’aquí surt l’encàrrec que Macron feu a Gérald Bronner, un sociòleg ben conegut i premiat a l’Estat francès, especialment pel seu assaig La democràcia dels crèduls (2013), pioner en l’estudi del populisme a les xarxes.
Bronner ha dirigit una comissió de 14 membres formada per acadèmics, periodistes, historiadors i representants d'organitzacions de la societat civil i ho ha fet amb una gran amplitud de mires. Així es van entrevistar representants de plataformes, experts, acadèmics i crítics d'alt perfil d'empreses de xarxes socials, com l’enginyera Frances Haugen que l’any 21 va filtrar milers de documents interns de Facebook, alguns dels quals més que preocupants des del punt de vista democràtic.
L’objectiu era oferir un resum dels temes d'actualitat al voltant de les xarxes socials que poguessin servir per educar la ciutadania, fer recomanacions polítiques proposar idees per a nous espais públics en línia i desenvolupar una anàlisi històrica i geopolítica de l'exposició de França a les amenaces globals relacionades amb l'entorn informatiu en línia, així com les possibles contramesures.
Com correspon a la mentalitat de monsieur Dupont tan típica d’un estat jacobí com la baguette i els canelé de Burdeus de la cadena Paul, l’informe tendeix a posar l’accent en mesures restrictives i centralitzadores, d’eficàcia més que discutible a Internet i que ja han fallat moltes vegades, però que en tot cas són simptomàtiques.
És significatiu que el llibre s’enceti amb una referència a l'assaig de 1793 del filòsof Emmanuel Kant Què és la Il·lustració?' sobre la necessitat dels individus d'"atrevir-se a saber", qüestionar la saviesa establerta i tenir el coratge de desenvolupar la seva pròpia comprensió del món. Aquesta tria pot semblar irònica, perquè l'informe dedica més de 100 pàgines als perills que sorgeixen quan la gent es nega a acceptar la paraula dels experts i, en canvi, pren decisions desinformades sobre coses com els beneficis de les vacunes contra la Covid-19.
Tanmateix, la visió global de l'informe resulta força coherent amb la de l'assaig de Kant, que ja al seu temps lloava el despotisme suposadament il·lustrat del rei de Prússia Frederic II i recomana que els líders autoritaris permetin un cert debat lliure mantenint un estricte control polític. Sembla que la cosa anirà més o menys així: “discutiu tant com vulgueu, però obeïu”.
És a dir, cal que d’una banda, com a la Il·lustració, el públic sigui educat digitalment per evitar les fake news, però que, al mateix temps, s’actuï sobre els mecanismes psicosocials que fan que les persones siguin vulnerables a creure informació falsa, bàsicament a través de la manipulació dels algoritmes per tal que les informacions provinents dels experts i dels governs sigui més visible que les dels caps verds. De fet, argumenta que les capacitats individuals més sòlides per avaluar la credibilitat i la fiabilitat de la informació són "sens dubte la millor resposta" a la desinformació.
La recomanació que les xarxes socials funcionin sota el principi que si algú gaudeix del privilegi de l’expertesa sobre un tema determinat, hauria de ser més visible pot semblar de maquiavel·lisme de primer curs, però ho concreta en formes interessants. Per exemple, eliminar els “m’agrada” i substituir-los per informació sobre el nombre de reproduccions que té un tuit al cap d’una setmana potser refredaria l’ardor bèl·lic de les xarxes.
Tothom qui està present a les xarxes sap que els dramatuiters duren tres dies i que si el cap no t’ha explotat abans, i si les teves defenses emocionals no han fet figa, al cap de setanta-dues hores tot el que hagi passat per causa d’un tuit s’ha esvaït i tornem-hi-que-no-ha-estat-res. Però això no nega que l’àmbit de bronca tuitera estigui fent irrespirables molts debats polítics. Bronner opta per una regulació dura que segurament és inviable, però el seu informe, amb clares limitacions des d’un punt de vista liberal, s’hauria de discutir perquè al cap i a la fi alguna cosa caldrà fer si no velem que les ganivetades tuiteres acabin de la pitjor manera. Al final també a la taverna d’en Mallol van tancar les portes en senyal de dol. I això li pot passar a Twitter més aviat que tard.