Pere Aragonès, president de la Generalitat de Catalunya, ha afrontat aquesta nova edició del Debat de Política General amb un to conciliador i amb el missatge social amb què acostuma a impregnar les seues intervencions. Ara caldrà veure si aquesta proposta convenç, poc, molt, o res, als seus socis de Junts per Catalunya, que des de la suspensió de Laura Borràs com a presidenta del Parlament han suggerit la possibilitat d’abandonar el Govern. Una alternativa que els mateixos consellers de Junts, especialment els independents proposats per aquesta formació, han rebutjat. L’amenaça, tot i així, no ha desaparegut, i determinats sectors del partit no deixen de suggerir aquesta eventualitat.
Prova d’aquest enfrontament era el fet que la sessió parlamentària estava presidida per Alba Vergés, exconsellera de Salut i presidenta del Parlament en funcions després de la suspensió de Borràs, a qui Junts no ha volgut substituir. La cadira de Borràs, ocupada per Vergés, deixava vacant el seient de la vicepresidència de la cambra, al qual hauria de tornar Vergés si Junts es decideix a designar un nou president o presidenta de la cambra, a la qual cosa s’han negat emparant-se en la legitimitat que cedeixen a la líder del seu partit.
Contra aquesta divisió visible i intensificada dia rere dia, Aragonès s’ha volgut mostrar conciliador. Ha elogiat, un per un, cadascun dels consellers i conselleres que integren el Govern que ell mateix presideix, així com ha aplaudit i ha posat en valor els programes liderats per tots ells. Sense deixar d’assenyalar la complexitat del moment i exigint de manera continuada la construcció de consensos, el president català ha volgut basar el seu discurs en tres eixos: el de l’emergència social, el del desenvolupament sostenible i el de la resolució del conflicte polític.
En el primer punt, Aragonès ha fet l’anunci d’un “escut social” de 300 milions d’euros “per fer front a les necessitats d’arribar a final de mes i a l’augment de costos de moltíssimes empreses”, ubicant-se al costat “del teixit productiu i de les famílies”. En segon terme, Aragonès també s’ha compromès a “fer front als reptes del moment sense anul·lar la responsabilitat de fons que tenim amb el desenvolupament sostenible”.
Amb això també deixava espai per als grans anuncis, el més destacat dels quals era la possibilitat que les famílies de rendes mitjanes i baixes amb fills escolaritzats entre infantil i 4t de l’ESO a l’educació pública es puguen bonificar a la declaració de la renda. També explicava que a partir del 2023, la T-Jove de transport públic augmentaria el seu preu reduït dels usuaris de 25 als de 30 anys.
Aquests arguments els contraposava, de manera recurrent, amb les mesures fiscals executades a Madrid i anunciades a Andalusia per anul·lar l’impost de patrimoni i per a exercir “la competència deslleial” amb altres territoris de l’Estat: “Catalunya no abaixarà impostos i no entrarà en el joc populista de rebaixes fiscals que només beneficia l’1% de la gent”. Aragonès també feia referència al dèficit fiscal “que ens ofega sistemàticament” i renunciava al “mallot neoliberal de la cursa per a acabar amb els impostos”.
Alhora, el president català lligava aquestes crítiques amb el propòsit de “defensar la democràcia” a través de “grans consensos” i amb el fet de “posar en valor les institucions democràtiques” per a “fer més fort el mur contra el feixisme que sempre ha construït Catalunya, amb la unitat de tots els demòcrates”. Un argument oportú amb la victòria del neofeixisme a Itàlia, i que Aragonès també ha volgut relacionar amb la seua proposta personal per a resoldre el conflicte polític amb l’Estat espanyol.
Aquesta proposta, segurament la més esperada, arribava quan el president ja portava una hora i mitja d’intervenció. Aragonès planteja una iniciativa “homologable a nivell internacional” per a obrir “les portes que fins ara s’han mantingut tancades”. En aquest sentit, valora que “el consens del màxim nombre d’actors possible” és indispensable, tot i que “podem partir de punts de sortida diferents, i fins i tot oposats, però els hem de superar per a continuar i posar fi a la repressió”, deia referint-se, explícitament, a l’exili, a les causes judicials, a les inhabilitacions i a l’espionatge. Tot reconeixent que “s’han fet passos que cal valorar”, esmentant l’amnistia i el compromís –de moment, només verbal– del Govern estatal per la desjudicialització, Aragonès considera indispensable fer passos cap a l’amnistia, “una via que no serà fàcil, però que cal explorar” per a “acabar amb els despropòsits judicials que ens allunyen de la solució”.
Més enllà de la fi de la repressió, o com a conseqüència d’aquest objectiu, el president català proposa “una negociació en igualtat de condicions per a concretar com donem la resposta a la voluntat de la ciutadania per resoldre aquest conflicte”. Aragonès vol “un acord de claredat”, així l’ha batejat, “que reculli el màxim suport de la societat catalana per a saber quan Catalunya podrà tornar a votar”, raonava poc abans de mostrar-se “convençut” que Escòcia ho tornarà a fer, “tal com també va fer el Quebec”. “Com més suports tinguem més suport obtindrem de la comunitat internacional”.
Segons Aragonès, aquesta conclusió procedia dels “aprenentatges” de l’octubre del 2017. “Només la legitimitat d’un referèndum acordat podrà superar el de l’1 d’octubre”. I també feia referència a una altra “realitat tossuda”: que “la majoria de ciutadans volen decidir el futur del seu país en un referèndum”, per a la qual cosa “cal un gran consens per tenir tota la força”.
Aquesta proposta de consens evocava en certa manera a la irrupció de Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera quan al 2014 van comparèixer al Congrés dels Diputats per a defensar la legalitat de la consulta proposada per Artur Mas i per a visibilitzar la transversalitat política amb què comptava aquest plantejament –en tant que representaven l’antiga Convergència, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya, respectivament, que al 2014 sumaven 84 dels 135 diputats al Parlament català. La negativa de la cambra baixa espanyola era previsible, i cal pensar que a hores d’ara, qualsevol proposta en aquesta direcció serà novament rebutjada. Hi ha, però, que pensa que la persistència és l’únic camí per a vèncer aquesta resistència per part del Govern espanyol i per a pressionar la comunitat internacional en aquest sentit. El president català és dels qui creu en aquesta via davant la qual els seus companys de viatge, els altres partits independentistes, mai no han deixat de mostrar-se escèptics, quan no contraris, tot fent gala d’una confrontació que tampoc no sembla comptar amb les complicitats necessàries.