Diu l’Evangeli (Marc, 5:9) que quan Jesús va preguntar el nom al dimoni, aquest li va respondre “Legió m’anomenen perquè som molts”. Amb la por succeeix una cosa similar. La por és la suma de petites misèries emocionals. És multiforme, diversa i imprevisible. Sobre tot, s’amaga en els gestos que paralitzen. Per això és important detectar-la en situacions que molt sovint no ens aturem a considerar o que menystenim. De manera molt especial, hi ha dues circumstàncies, el soroll i la màscara, que inevitablement s’associen a la por. Voldria aturar-me a considerar-les, ni que sigui breument, perquè em sembla que tenen una importància central en l’estructuració política de la misèria emocional.
El soroll, particularment, és una de les circumstàncies més desagradables i que més trenquen l’equilibri emocional dels individus. Existeix una malaltia, perfectament descrita i en creixement, que s’anomena fonofòbia que és molt representativa del nostre temps. Els qui la pateixen experimenten una por vinculada a la intolerància als sorolls forts o al brogit que l’entorn suportaria perfectament. Un fonofòbic pot entrar en pànic per l’alerta d’un mòbil, pel crit d’un infant o per un simple aspirador.
La fonofòbia no és un problema d’audició sinó una forma d’ansietat vinculada a la por. Es seus símptomes (suor extrema, ganes de fugir, nàusea, ritme cardíac alterat o simples canvis d’humor després d’haver escoltat un so excessiu) no són cap broma. Però és una malaltia que fa cinquanta o seixanta anys no existia o que, com a mínim, no es troba descrita excepte en casos greus del que a l’època s’anomena va “histèria” i ara en diuen “trastorn de somatització”, que fa més neutre.
El soroll, agradi o no, està vinculat a la democràcia. El filòsof francès Bernard Stiegler ha escrit que: “al segle XVIII la gent parlava molt poc, tenien molt poques sol·licitacions de l’exterior. Escoltar música o veure pintura era una cosa que els succeïa de manera relativament excepcional, Evidentment, això s’hauria de matisar; fins i tot a l’Antic Règim les gents estaven sol·licitades per oficis religiosos, per festes, per narradors de contes i moltes imatges corrien forma de gravats. Però això no impedia que a pagès, on vivia la majoria de la gent, llargues estones de temps transcorreguessin en silenci.”
Posades les coses en clar, el soroll, tant com la tortura, la humiliació i el patiment que s’infringeix als altres, formen part de la barbàrie. De sempre, els crits, els polítics que botzinen als mítings, els sergents i la brutalitat formen part de les eines del poder. Quan la gent (especialment la gent amb poder) es veu desbordada, el recurs més primari és cridar. Intensificar la por mitjançant crits ho saben fer perfectament els ximpanzés. Però en la modernitat el soroll creix d’una manera inevitablement babèlica i té com a conseqüència la creació d’una situació d’excitació i de por cada vegada més general.
L’ús continuat soroll com a tracte cruel, inhumà i degradant ha augmentat globalment la sensació de por entre els nostres contemporanis d’una manera escruixidora als darrers anys – i ho ha fet d’una manera encara més repugnant perquè sovint és vol fer passar la tortura d’una fressa inacabable com si formés part del dret a la paraula, quan la paraula i el soroll són per si mateixos absolutament contradictoris. Segons el Torture memo, un memoràndum redactat pel departament d’assessoria legal del govern dels Estats Units (1 d’agost de 2002), l’ús del soroll com a eina no és tortura, com tampoc no ho és la privació sensorial, però resulta inevitable observar que s’acosta a la tortura en la mesura que produeix «dany psicològic significatiu, de durada significativa, és a dir, perllongar-se al llarg de mesos i anys.»
El soroll, que impedeix la reflexió crea bocs expiatoris i és l’arma del fanatisme. Un entorn de gent que botzina no és tan sols perfectament incivil, sinó que provoca situacions que es poden considerar pròpies de de tortura emocional i psicològica i que desemboca en una por insuperable –sovint expressada en forma d’inhibició– perquè el soroll que ens envolta deteriora de forma irreversible les capacitats cognitives que ens fa humans.
El segon element que contribueix decisivament a la creació d’entorns de por és l’ús de la màscara. La màscara ha protagonitzat la pandèmia i és el dia a dia de la taberna Twitter. Un entorn de gent emmascarada , transvestida i anomitzada que dissimula allò que és produeix una situació de por que pot arribar a ser generalitzada fins provocar o incitar situacions de sadisme i histèria.
L’any 1973 l’antropòleg John R. I. Watson (Harvard) va tenir la idea de comparar 23 tribus diferents, preguntant-se si el fet que els guerrers es posessin pintures de guerra, modificava la seva actitud respecte als presoners. La resposta va ser clara. Les tribus on en què els guerrers modificaven la seva aparença usant màscares, pintures o no importa quina altra estratagema per tal de dissimular la seva identitat estan en un 80% del casos més inclinats a matar, mutilar o torturar que les altres. El que ell va anomenar “desindividualització” sembla que tendeix per naturalesa a despertar els instints més obscurs de l’home», comenta Gerald Bronner a Apocalipsi cognitiu (2021).
Tal com ha mostrat Bronner el tema de la màscara està molt lluny de ser una pura curiositat etnogràfica pròpia de suposats “primitius”. Avui a Twitter la gran majoria dels seus membres dissimulen la seva identitat sota àlies més o menys extrems i l’ansietat que produeix l’anonimat de les agressions rebudes creix en relació directa a l’extensió de les xarxes socials. Donant xifres molt moderades, tretes d’un estudi del 2014, Brunner considera que al voltant d’un 40% dels joves hi interactuen emmascarats i l’ús de màscara és un predictor perfecte de la seva violència. La violència verbal i l’agressivitat social a les xarxes contribueixen ara mateix d’una manera decisiva a l’extensió del regne de la por. La màscara i l’anonimat produeixen debats cada cop més histèrics. En la microhistòria de la por, el soroll i la màscara estan definint un present molt dur. Epicur avui ho tindria molt difícil.