Per alguns presidents, el retorn de les vacances estivals té el seu cerimonial particular. Hi estableixen una fita anual que, d’alguna manera, significa el tret d’eixida del curs que està a punt de començar.
José María Aznar, per exemple, l’inaugurava a Quintanilla de Onésimo, un municipi de Valladolid que li deu el cognom a Onésimo Redondo, el fundador de les JONS. Qui va succeir-lo a la presidència del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, acudia cada primer diumenge de setembre a Rodiezmo, una petita localitat lleonesa fronterera amb Astúries on els miners celebraven un famós aplec sindical que la crisi del carbó ha reduït a les cendres. D’altra banda, el president valencià Francisco Camps optava per una trobada amb el seu homòleg murcià, Ramón Luis Valcárcel, que cada any es convocava a un costat de la frontera i que tenia l’aigua de l’Ebre com a somni humit compartit.
L’actual cap del Consell, Ximo Puig, no ha optat per cap acte d’aquest tipus, però acostuma a retornar del període vacacional —que enguany, a causa dels incendis, no ha estat plàcid— amb la intenció de marcar l’agenda.
La setmana passada, a l’avantsala d’un curs polític intensíssim que previsiblement culminarà amb unes eleccions municipals i valencianes coincidents el 28 de maig de 2023, Puig va deixar anar el primer missatge de pes: una reforma fiscal que apaivague els efectes de la inflació.
Puig vol consolidar la fesomia de governant moderat, que prioritza el diàleg social i conté les ànsies esquerranoses dels seus aliats
L’anunci va arribar dilluns 5 de setembre, en el transcurs d’un esmorzar del Fòrum Europa, i va alimentar el menú informatiu dels següents dies. Dimarts, el president hi feia esment a l’acte del tall del primer ram del raïm de taula del Vinalopó. Dimecres, en una jornada amb empresaris de les comarques del sud organitzada pel diari Información a Oriola (Baix Segura), hi incidia de nou. I dijous, a l’Albufera de València, davant mig centenar d’empresaris capdavanters, tornava a parlar de la seua reforma fiscal.
És seua, perquè, tot i que de moment no ha estat detallada, no ha sigut consensuada amb els socis de govern. I Puig l’ha abanderada, a més, en cercles eminentment empresarials, perquè aquest és l’objectiu dels socialistes en la recta final de la legislatura: consolidar la fesomia de governant moderat, que prioritza el diàleg social i és capaç de contenir les ànsies més esquerranoses dels seus aliats.
El PSPV s’encarregarà de reforçar aquest perfil en el temps que resta per davant. Puig tractarà d’emergir com a primus inter pares entre Pedro Sánchez, Compromís i Unides Podem. El seu equip considera que ha eixit indemne de la gestió de catàstrofes diverses —la DANA de 2019, la pandèmia de 2020 i 2021 i l’onada d’incendis de 2022— i que tot plegat no ha fet sinó apuntalar-lo.
Certament, Puig no genera un rebuig elevat. Ni tan sols és mal valorat per l’electorat del PP, però s’enfronta a una tempesta perfecta semblant a la que Joan Lerma va patir en 1995, l’anterior vegada en què el PSPV va abandonar el poder.
En aquell moment, el context polític estatal —pels nombrosos casos de corrupció i la crisi econòmica— llastava la marca PSOE, i la federació valenciana se’n va ressentir tant que va perdre la Generalitat. Hi bategava, igualment, un desencís generalitzat pel fet que la geografia fastuosa de 1992 no haguera inclòs València i per temes irresolts com ara l’autovia amb Madrid, que en un dels trams continuava sent una carretera de doble sentit. Quant als incendis, l’estiu de 1994 va ser el pitjor que es recorda.
Ara també existeix una gran assignatura pendent que no té l’aire de ser aprovada —la reforma del sistema de finançament—, però la reputació dels valencians ha millorat ostensiblement al conjunt de l’Estat. L’allau de casos de corrupció que obrien els noticiaris formen part del passat, cosa que ha contribuït a relaxar l’ambient. I l’arribada de la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt (Camp de Morvedre) ha transmès la sensació de territori amable per a la inversió estrangera.
Una imatge business friendly que els mateixos empresaris fomenten amb actituds com la del 7 de setembre a Oriola, quan set d’ells van felicitar Puig públicament per la seua tasca. És justament això el que fa pensar als socialistes que no hi ha la pulsió de canvi necessària per provocar un canvi de govern.
L’enquesta misteriosa
No és tan sols una percepció interioritzada. És una enquesta publicada. La que ha difós el PSPV-PSOE en aquest inici de curs, que el situa com a partit més votat i que deixa la suma de PP (32-34 diputats) i Vox (10-12) sense opcions de formar govern. Per bé que Unides Podem no arribaria al 5% necessari per accedir a les Corts, la suma de socialistes (34-36 escons) i Compromís (14-16) estaria en condicions de reunir els 50 parlamentaris que equivalen a la majoria absoluta.
El PSPV no ha dit quina empresa ha elaborat l’estudi demoscòpic, una circumstància que, sumada a les menys de 800 persones entrevistades, ha fet surar dubtes sobre la seua fiabilitat. Amb motiu del Nou d’Octubre, els dos diaris valencians de referència —Levante-EMV i Las Provincias— tenen previst de publicar sengles enquestes que serviran per esvair aquests dubtes, ni que siga en part.
La desaparició d’Unides Podem, que fins ara no recollien els sondejos, complicaria les coses al Botànic. Abans de l’estiu, tots els càlculs de la pervivència de l’esquerra en el poder passaven per un ascens dels socialistes —dels 27 actuals a més de 30—, per què Compromís superara Vox i per l’entrada d’UP a l’hemicicle. Ara, a la sala de màquines socialista redueixen l’equació a una fórmula encara més simple: el PSPV ha de quedar per davant del PP, i Compromís, per davant de Vox. Res més. I nogensmenys.
Per aconseguir avantatjar els populars —que es beneficiaran de la caiguda en picat de Ciutadans i la tornada d’una part dels electors que van emigrar a Vox—, els socialistes no sols pensen mantenir la línia dialogant que ja s’ha llaurat Puig. També imitaran els populars Alberto Núñez Feijóo i Juanma Moreno Bonilla, que van empetitir la marca en els cartells i van dissenyar una campanya netament presidencialista, en què Feijóo repetia “Galícia, Galícia, Galícia” i Moreno es feia dir “Juanma Presidente”.
En el cas del PSPV encara no se sap si caldrà buscar les sigles, perquè es presentarà Puig amb lupa —a l’estil On és Wally?—, però n’hi ha que ja encreuen els dits perquè Sánchez no sovintege la zona en període electoral.
Hi ha un tipus d’elector dretà que només es mobilitza en un context d’eleccions estatals i que podria quedar-se a casa si no se sentira excessivament interpel·lat. Un elector que abomina de Sánchez, però, alhora, no té cap mena d’interès per la política autonòmica. Això, sumat a la poca implantació de Vox a escala local, permet albirar que una participació més continguda podria beneficiar l’esquerra, que domina clarament el mapa municipal i té alcaldes —sobretot el PSPV— amb molta capacitat d’arrossegar vot: Vila-real, Mislata, Paterna, Cullera, Gandia, Xàtiva, Alcoi, Dénia, Xàbia...
Al PSPV no desitgen, de cap de les maneres, una campanya llarga. Centraran el discurs en el combat contra l’impacte de la inflació i s’adreçaran, com ja està fent Sánchez, a les “classes mitjanes i treballadores”, un concepte ambigu en què qualsevol ciutadà pot sentir-se representat. Qui cobra 1.000 euros i qui en percep 2.800.
Puig no entrarà en el cos a cos amb Carlos Mazón, que continua sense guanyar-se el coneixement que necessita un aspirant a la Generalitat
Així doncs, Puig no entrarà en el cos a cos amb un líder de l’oposició, Carlos Mazón, que no seu a les Corts i que continua sense guanyar-se el coneixement que necessita un aspirant a la Generalitat. La cúpula del PPCV projecta entusiasme i convicció plena de recuperar el Palau, però entre les bases, als pobles mitjans i menuts, batega la sensació que no serà tan senzill desallotjar-hi el Botànic. Precisament perquè Mazón no desprèn el carisma que sí que desprenien Feijóo i Moreno Bonilla.
El 27 de setembre, en la seua intervenció en el debat de política general, Puig desgranarà algunes de les mesures que pensa implementar per concentrar tots els focus i imposar el ritme de la cursa electoral. I dos mesos més tard, quan s’aprove el pressupost de 2023, deixarà clar que no és l’últim del Botànic, sinó un aperitiu dels quatre següents que vindran un cop passe la cita amb les urnes.
En paral·lel, Puig continuarà fent l’equilibrisme que tant li agrada. D’una banda, enviant missatges tranquil·litzadors a l’empresariat —com l’ajuda complementària a les que aporta l’Estat per les estades de l’IMSERSO, anunciada a l’agost i que ha servit per apaivagar els ànims de la patronal Hosbec, molt molesta per l’aprovació immediata de la taxa turística—, i de l’altra, cultivant una relació estreta amb la nova vicepresidenta, Aitana Mas. Sense la presència d’Oltra, amb qui el feeling ja era escàs, Puig té l’oportunitat de rellançar la relació amb Compromís.
El full de ruta taronja
La relació entre els números 1 i 2 del Consell és més racional que no abans. Puig i Mas conversen amb més assiduïtat i estan teixint una confiança que pot inocular vitamines al Botànic. Aquest dimarts, el president acudeix a un esmorzar informatiu de la vicepresidenta a Alacant que també organitza el diari Información.
Oltra, que declara el 19 de setembre com a imputada pel presumpte encobriment del cas d’abusos pel qual va ser condemnat el seu exmarit, a penes manté contacte amb alguna gent de Compromís: Miquel Real, Alberto Ibáñez, Enric Morera, Enric Nomdedéu, Carles Esteve... Darrerament, s’ha produït una aproximació per part de Pasqual Mollà, a qui estava internament enfrontada a Iniciativa, el partit de Compromís a què està adscrita.
La gent de l’il·licità Mollà —pare de la consellera Mireia Mollà— va quedar postergada en el darrer congrés de la formació, que va situar la crevillentina Aitana Mas i el vila-realenc Alberto Ibáñez, del cercle d’Oltra, al capdavant de la direcció.
Per tant, la baralla interna d’Iniciativa al Baix Vinalopó està tenint repercussions al màxim nivell. I Mollà, que mesos enrere avalava la retirada temporal d’Oltra de la primera línia, observa neguitós l’escenari resultant, en què tots dos han perdut molta influència.
Al marge de la vida interna d’Iniciativa, a Compromís tenen un full de ruta nítid, que es resumeix en la necessitat d’animar el seu electorat més crític, incòmode pel que consideren un excés de cessions al PSPV.
Compromís té la necessitat d’animar el seu electorat més crític, incòmode pel que consideren un excés de cessions al PSPV
Les seues enquestes qualitatives, que també en tenen, assenyalen que Compromís està en condicions de mantenir el 80% dels vots de 2019. L’altre 20% es debat, en la majoria dels casos, entre votar-los novament a ells o quedar-se en l’abstenció. Una pèrdua eventual de suports que podria veure’s compensada pel vot arribat d’Unides Podem, on quatre de cada 10 votants de 2019 ara preveuen la possibilitat d’agafar la papereta de Compromís.
Aquestes dades són el preludi d’un agosarament major a l’hora de proposar iniciatives de govern en la recta final d’aquest mandat. A Compromís no li tremolarà la mà i confrontarà amb els socialistes per marcar terreny. Una diferència de parers que ja s’ha materialitzat en l’aprovació —es consumarà al novembre, tret de sorpreses— d’una taxa turística molt menys ambiciosa que no volien els valencianistes, però també en aspectes com la reversió de la ZAL o l’ampliació del port de València.
Compromís s’ha afanyat a aprovar un sistema de primàries que introdueix alguns canvis importants —sobretot als municipis, que podran aprovar les llistes sense fer-ne si el 75% de l’assemblea local les ratifica— i que han reservat l’opció d’incorporar-hi Oltra en cas que la causa en què està immersa quede arxivada. Una hipòtesi que al si de la formació no veuen viable i que ja ha fet posar totes les esperances en el candidat in pectore a la Generalitat: Joan Baldoví, el qual tancarà una dècada de treball al Congrés dels Diputats i serà el número 1 per València. En el 2 figurarà una dona també pertanyent a Més Compromís, l’antic Bloc.
Aitana Mas encapçalarà la llista per la circumscripció d’Alacant i Vicent Marzà, per la de Castelló. L’exconseller, que va abandonar la cartera d’Educació per “enfortir Compromís”, s’ha arromangat de valent i està recorrent els municipis per captar nous candidats a les llistes locals. En alguns casos, en poblacions on la coalició mai no hi havia comparegut.
Els números amb què treballa Compomís —molt similars als del PSPV— indiquen que la coalició té un votant fidelitzat i que, gràcies a això, no se’n ressent tant com es podria esperar per la baixa d’Oltra, que n’havia estat la gran figura des del minut zero.
En 2015 molts van inclinar-se per Oltra sense saber què era Compromís —els deien els “mosis”, Mónica sí— però en 2019 aquest fenomen ja no era tan acusat. Els quatre anys de govern a la Generalitat van proporcionar a la coalició una imatge pròpia, de formació de govern, cosa que ara ha atenuat els efectes de l’eixida de la vicepresidenta.
La possibilitat de bastir una aliança a l’esquerra del PSPV entre Compromís i Unides Podem està descartada. Ni que siga en part. Les últimes setmanes s’han produït reunions entre la coalició valencianista i membres d’Esquerra Unida que no veurien malament de sumar-s’hi amb vista a les eleccions. I és que el maremàgnum perpetu de Podem, que guaita les passes següents del projecte Sumar de Yolanda Díaz mentre hi posa travetes, fa recomanable de buscar vies alternatives.
La mateixa Yolanda Díaz ja ha comunicat personalment a Compromís que Sumar no serà una realitat a les eleccions municipals i autonòmiques, sinó que, en cas de ser una realitat, no fructificarà fins més endavant: a les eleccions estatals de l’hivern de 2023.
Yolanda Díaz ja ha comunicat personalment a Compromís que Sumar no serà una realitat a les eleccions municipals i autonòmiques
Compromís no esperava anar-hi de la mà a escala valenciana, on volen prioritzar la seua marca per davant de tot, però ara veuen l’ocasió de captar talent a un Podem en hores baixes. L’exdiputat i exsecretari autonòmic Cèsar Jiménez acaba d’incorporar-se com a assessor de Marzà i tothom té clar que arribarà més gent de la diàspora podemita. Un dels noms que circula més és el d’Antonio Estañ, que a la primavera ja va participar en un acte conjunt amb Àgueda Micó, secretària general de Més, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.
Estañ, exsecretari general del Podem valencià, és oriünd de Callosa del Segura (Baix Segura), una de les comarques on la penetració de la coalició és més minsa, cosa que redunda en el resultat global. Fitxatges com aquest, afegit a l’agenda intensíssima que està tenint la vicepresidenta Mas a les comarques meridionals, poden ajudar a capgirar aquesta tònica tan perniciosa.
Com en el PSPV, a Compromís sostenen que és possible salvar el Botànic, tot i que Podem s’hi quede pel camí. El 3% o 4% dels vots que podria quedar-se sense representació penalitzaria molt, però compten que l’1% o el 2% de Ciutadans ho pal·liaria en part. I així com els socialistes creuen que aconseguiran quedar per davant del PP impulsats pel presidencialisme de Puig, a Compromís no dubten que podran superar Vox en vots i en escons.
Amb aquestes dues variables del costat del Botànic, ni que siga de ben poc, el tercer govern progressista seria una realitat. I perquè arribe aquest resultat, els uns i els altres plantegen una relació ben oberta: amb moments d’intimitat i afecte, i d’altres en què es mostraran infidels i enviaran missatges a uns altres possibles partenaires.
Els socialistes, alternant tothora amb els empresaris, i els de Compromís, picant l’ullet als anticapitalistes de Podem. És la recepta del xef perquè el 28 de maig de 2023 el plat isca com toca.