Carlos Mazón ja es veu president de la Generalitat. Encara té un peu a València, on acaba de llogar un pis, i un altre a Alacant, on dirigeix la Diputació i continuen residint la dona i els dos fills, però quan pensa en el futur és incapaç de dissimular el seu optimisme desbordant.
Amant de l’esport, s’imagina desplaçant-se al Palau practicant running cada matí. Sempre que l’agenda li ho permeta, és clar. A bon ritme i escoltant la música que més li agrada. Com si fora David Cameron per les immediacions del 10 de Downing Street.
“Ara els funcionaris venen i et diuen que estan a la teua disposició, et filtren algun document, et diuen allò de ‘si necessites res, crida’m’…”
I és que, a Mazón, l’últim any tot li ha anat rodat. En primer lloc, l’elecció digital per part de Pablo Casado i Teodoro García Egea, que van defenestrar Isabel Bonig per tal de situar-lo al capdavant del PPCV. Després, la inflació disparada, que tothom relaciona amb el Govern de l’Estat i erosiona les expectatives de les diverses federacions socialistes. Més tard, la substitució abrupta de Casado pel gallec Alberto Núñez Feijóo, un líder expert i perifèric que ha centrat la imatge dels populars, fins aleshores massa subjugada a l’ascens incessant de Vox. Fa poc, la majoria absoluta en un territori tradicionalment hostil com Andalusia, cosa que ningú no havia previst i que alimenta la sensació generalitzada de canvi de cicle, fomentada també per la implosió de Cs. I, per acabar-ho d’adobar, la dimissió traumàtica de la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, una baixa en la línia de flotació del Botànic.
De fet, la recuperació del Govern valencià —i, per extensió, de l’Ajuntament de València— és l’objectiu prioritari del PP abans no arriben les eleccions al Congrés i el Senat previstes —en principi— per a desembre de 2023 o gener de 2024. I objectiu prioritari vol dir exactament això: l’objectiu número u.
No és casual que Feijóo incloguera Mazón en la comitiva del PP present en el 27è congrés del Partit Popular Europeu (PPE) celebrat a Rotterdam els dies 31 de maig i 1 de juny. Una cita en què un altre valencià, Esteban González Pons, s’estrenava en una de les deu vicepresidències del PPE. Però a banda dels gestos, hi ha els inputs, que no tenen res a veure amb els de la legislatura anterior.
“El gir d’alguns funcionaris n’és el símptoma més evident”, explica un diputat popular de les Corts. “Ara venen i et diuen que estan a la teua disposició, et filtren algun document que fa un temps no t’haurien passat, et diuen allò de ‘si necessites res, crida’m’…”. I després hi ha les cares de la bancada d’enfront. Les cares del Botànic.
“Des del mes de desembre ja en fan una altra, se n’adonen que arriba la seua fi, les baralles intestines entre ells desprenen l’olor característic de la mort i les eleccions andaluses n’han incrementat la percepció”, considera aquest parlamentari.
De Bonig a Mazón
Tenint en compte que el cúmul de factors que actuen a favor de Mazón son exògens, quina part del mèrit és estrictament atribuïble a ell? Aquesta pregunta, plantejada entre alguns càrrecs del PPCV, proporciona un ventall de respostes ben variades.
“Ell vola en primera, mentre que la direcció precedent va pujar-hi les maletes”, sintetitza, de manera gràfica, una persona del partit amb moltes hores de vol. “Isabel sempre hi anava de cara, deia allò que pensava, una manera de ser que, en política, potser no siga del tot convenient.”
“Ell vola en primera, mentre que la direcció anterior va pujar-hi les maletes”
Però, curiosament, tenia molt bon feeling amb Feijóo. Una relació afectuosa que conserven i que hauria impedit el seu relleu en cas que la caiguda de Casado s’haguera produït abans. Establerta a Madrid des d’ara fa un any, on està ampliant la seua formació jurídica, pocs dubten que el gallec compensarà Bonig així que puga.
Siga com siga, a València no en són legió, els que la troben a faltar. El partit és una pinya al voltant de Mazón. “És innegable que Carlos ha relaxat l’ambient”, sosté un diputat de les Corts. “Isabel pareixia enfadada i ell hi ha imprimit un altre to”, hi afegeix.
Una sensació compartida per més gent. “Ella atresorava un ideari tan ferm, tan sòlid, que ens feia reflexionar si els nostres eren autèntics o no”, ironitza una persona que evoca els enfrontaments de l’anterior presidenta del partit amb la patronal autonòmica, els sindicats i, fins i tot, amb l’arquebisbat. “Carlos no crispa, és més de l’estil Feijóo: tranquil, dialogant, conciliador”, complementa aquesta última veu.
I coneix de prop els cercles empresarials. Durant 10 anys, de 2009 a 2019, va oficiar com a director general de la Cambra de Comerç d’Alacant, una posició des de la qual va poder establir contactes que ara li estan resultant enormement valuosos.
La transició, certament, no ha sigut sorollosa. Aquest ha estat el principal èxit de Mazón. “No ha buscat l’enfrontament intern, ha conservat la majoria d’assessors i tan sols ha substituït la cap de comunicació, que no deixa de ser una decisió comprensible”, exposa una de les diputades.
Ni la condició de zaplanista premium que figura al seu currículum no ha enterbolit aquesta calma. Dos membres insignes d’aquesta nissaga, Macarena Montesinos i José Antonio Rovira, han guanyat protagonisme al Congrés i a les Corts, respectivament. Però com a cap de gabinet, en lloc d’un zaplanista pata negra, ha acabat decantant-se per Daniel Sirera, exlíder del PP català.
De dèficits, però, en té. “Isabel disposava d’un grau de coneixement superior entre la ciutadania, amb ella, ara mateix, la nostra intenció de vot seria igual o millor”, apunta un altre observador privilegiat. Per capgirar la manca de popularitat de Mazón, el PP ja ha sufragat un parell de campanyes amb dos lemes —“El president de tots”, ara fa un any, i “Preparats per al canvi”, en l’actualitat— que publiciten el semidesconegut president de la Diputació d’Alacant, qui apareix tot sol als cartells.
“Els militants hauríem de pagar íntegrament el sou de Pedro Sánchez, és ell qui, amb la seua mala gestió, està reforçant la marca PP”, es felicita una diputada consultada. “Ximo Puig se n’està ressentint, i per bé que queda un any per a les eleccions, no ho tindrà fàcil per alterar aquesta tendència”.
“No ens enganyem: la gent sobretot coneix el seu alcalde i el president del Govern, i és en base a ells, que vota el que vota”
En efecte, tant la tardor com l’hivern es presenten molt complicades per la pujada imparable dels bens de consum i de les quotes de les hipoteques, cosa que beneficiarà encara més les opcions electorals dels populars. “No hem d’enganyar-nos: la gent sobretot coneix el seu alcalde i el president del Govern, i és en base a ells, que vota el que vota”, subratlla un diputat de les Corts. “El candidat a la Generalitat és menys important que no sembla; és veritat que Puig és molt conegut i que no genera un rebuig gran, però tampoc no entusiasma prou per a frenar el canvi de cicle en què estem immersos.”
Entre les files populars circula el rumor que el PSOE podria replicar el procés seguit pel seu partit i impulsar un candidat alternatiu a Sánchez —qui trobaria encaix en algun organisme internacional— amb el desig d’injectar ànims entre l’electorat propi, ara com ara bastant desmobilitzat. Només això rellançaria les possibilitats dels socialistes a les urnes, opinen en el PP. Tanmateix, aquest moviment sembla improbable.
Confrontar amb Puig
El repte de Mazón, que presideix la Diputació però no disposa d’un escó a les Corts, consisteix a confrontar amb Puig. El cap del Consell mira d’obviar-lo tant com pot —no va rebre’l al Palau fins sis mesos després de ser proclamat president del PPCV— però els atacs dels populars ja es concentren en la seua figura.
Amb motiu de la dimissió d’Oltra, li han retret que no fora ell qui la destituïra. Quan Puig recorda la corrupció dels anys del PP, els conservadors parlen del cas Assut i diuen que el seu germà Francis està sent investigat —ja ha prestat declaració a la Ciutat de la Justícia de València— per les subvencions presumptament irregulars percebudes per la seua empresa de comunicació.
“De vegades cau en declaracions massa frívoles, no sé si és molt normal que a la seua edat faça servir Tik Tok… Ha d’imitar Feijóo: escoltar més i parlar menys”
“Així com Puig o Feijóo projecten una imatge consistent, seriosa, els discursos i les actituds de Carlos encara disten del que s’espera d’un president de la Generalitat”, admeten en el PPCV. “De vegades cau en declaracions massa frívoles, no sé si és molt normal que a la seua edat faça servir Tik Tok… Hauria d’imitar Feijóo: escoltar més i parlar menys”. No obstant, n’hi ha que veuen bé la seua forma de fer política i ajornen l’assoliment del carisma a la seua possible investidura com a president del Consell.
“Com a president, Puig no genera aversió, però transmet una passivitat que no és positiva per als seus interessos”, assevera una de les fonts a EL TEMPS. “Va tolerar que Oltra es negara a dimitir des del primer moment i no ha tingut la capacitat de designar-ne la substituta ni la persona que havia de succeir Vicent Marzà… Un president amb l’autoritat necessària hauria elegit els consellers de Compromís entre un seguit de noms proposats pels seus socis, aquesta atribució li correspon a ell en exclusiva.”
Ser atractiu. Ser conegut i atractiu alhora. Aquesta és la recepta que li han prescrit a Mazón per liquidar —de la mà de Vox, per suposat— l’era del Botànic. “En política no hi ha prou a no caure malament, com li passa a Puig; en política, la clau és il·lusionar l’elector, resultar-li suggestiu”, adverteixen alguns.
Sense equip però amb Català
En aquest sentit, les veus consultades coincideixen a dir que Mazón, per tal d’erigir-se en una alternativa creïble, ja hauria d’haver concretat més clarament l’equip de persones amb què comptarà en cas d’arribar a la presidència del Consell.
El principal retret que li fan a Mazón és que encara no dispose d’un equip clarament definit, ben connectat amb l’entramat social
Igual com Feijóo ja ha deixat esbossar quins noms l’acompanyarien —Cuca Gamarra,Elías Bendodo, Juan Bravo o el propi González Pons—, en el cas del PPCV planen molts enigmes. “És fonamental establir una bona connexió amb l’entramat social, i això només pot aconseguir-se si es visualitza amb nitidesa el teu equip, quina persona et fa costat en cada àmbit”, assenyala un parlamentari. “Amb Bonig, cada conseller del Botànic tenia el marcatge d’un diputat en concret del PP”, emfasitza un diputat. Val a dir que el grup de les Corts va dissenyar-lo ella, qui confiava en la major part dels 19 integrants. Per contra, és una incògnita amb quants n’hi comptarà Mazón.
Les travesses indiquen que a partir de juny de 2023 no hi continuaran a més d’una desena. Això, en el millor dels casos. “La qüestió territorial i de gènere encara dificultarà més la inclusió d’algun nom que té possibilitats… Diria que, finalment, tan sols mantindran l’escó sis o set dels 19”, pronostica un dels més veterans de l’hemicicle.
Abans no es coneguen les llistes de les tres circumscripcions autonòmiques, hi arribaran les municipals. Mazón pretén que tots els caps de llista locals estiguen tancats el Nou d’Octubre, una fita inèdita en un partit acostumat a proclamar-los poc abans de la cita electoral.
Alguns sospiten que hi haurà una presència massiva d’alcaldes de pes —com el de Torrevella, Eduardo Dolón, el de Benidorm, Toni Pérez, o fins i tot el d’Alacant, Luis Barcala— i d’aspirants a ser-ho. La base municipalista del partit, pensen, podria arrossegar vot a l’urna de les Corts en una contesa que es preveu novament compartida.
Aquest element, la força territorial, els diferencia notablement de Vox, que no disposa d’unes agrupacions tan nombroses ni tan actives. I Vox serà un contrincant molt potent, sobretot a les comarques més meridionals, a l’àrea metropolitana de València i a la Plana.
La concentració de poder en la persona de María José Català —alcaldable per València, síndica a les Corts i secretària general del PPCV per decisió de Mazón, i membre de la direcció del PP a proposta de Feijóo— busca enfortir-la al màxim en una plaça clau. No debades, la ciutat de València és la principal alcaldia de l’Estat que espera recuperar el PP en 2023, i el seu pes censal en el conjunt de la demarcació provincial la converteix en una zona d’interès suprem.
Català compta amb un equip encara menys definit que Mazón. La seua mà dreta al consistori és María José Ferrer San Segundo, que va aterrar a la política com a independent en la legislatura anterior. Hi té confiança plena en el també regidor Juan Giner, exalt càrrec seu a la Conselleria d’Educació, i en el diputat autonòmic Juan Carlos Caballero, un antic líder de Noves Generacions que ja va ser director general de l’Ivaj.
Els presidents provincials són tres pesos ploma en comparació als Fabra, Rus i Ripoll del passat
Un poder omnímode, el de les quatre responsabilitats de Català, que no desperta cap crítica en veu alta. “Lògicament, la seua acumulació de càrrecs resulta cridanera, però qui més qui menys té por de no anar en les llistes i s’estima més callar”, afirma un militant del partit. Una fortalesa que contrasta amb la feblesa dels presidents provincials de València —Vicent Mompó— i Castelló —Marta Barrachina—, i la condició de mà dreta de Mazón del president de la direcció alacantina, Toni Pérez. Un trident de pes ploma en comparació als Rus, Fabra o Ripoll del passat.
“Ja em sembla bé que María José concentre tantíssima responsabilitat”, agrega una veu des d’Alacant, “València ho fagocita tot i que ella tinga tanta visibilitat redunda en el benefici de tota l’organització”. Un apunt que cal interpretar per la projecció mediàtica que li proporciona aquest aparador a la candidata a destronar Ribó.
En el tàndem Mazón-Català estan dipositades totes les esperances dels populars valencians. Ell està recorrent el país de punta a punta a la recerca d’una popularitat major i de teixir noves complicitats. La seua funció de president de la Diputació ha quedat definitivament en un segon plànol. I ella, una de les oradores més brillants de la formació de la gavina, fa oposició alhora al Botànic i al bipartit local Compromís-PSPV.
Després d’haver cremat el cartutx Olona a Andalusia, qualsevol candidat que presente Vox no representarà una amenaça tan seriosa
El recompte d’Andalusia els ha persuadit que estan en el camí correcte. L’enfosament definitiu de Ciutadans i la sensació que Vox pot haver tocat sostre els omple de satisfacció. A més, després d’haver cremat allà el cartutx de l’alacantina Macarena Olona, qualsevol candidat que Vox presente a les eleccions valencianes no representarà una amenaça tan seriosa com podia haver-ho sigut ella.
Notícies com la continuïtat de la Ford a Almussafes o l’arribada de la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt, les bones dades d’ocupació del País Valencià —el percentatge d’aturats és el menor des de 2008— o la generalització de l’ensenyament gratuït de 2 a 3 anys queden tapades per una inflació desbocada —del 10%— de la qual es responsabilitza, directament, l’esquerra governant. I de manera subsidiària, les seues filials autonòmiques.
Per això, quan passa pel costat d’una benzinera, Mazón s’embaladeix amb el preu dels carburants que mostra el marcador de torn. I si entra en un supermercat, no pot evitar de fer-se un selfie amb el preu de l’oli de gira-sol. Sempre reacciona amb un somriure extasiat idèntic al que faria en veure un original de Van Gogh o les cascades del Niàgara, i pensa que aquest torrent d’aigua s’endurà el Botànic per davant.