La pandèmia, primer, i la guerra a Ucraïna, després, s'han succeït com dos terratrèmols de màxima intensitat que han fet trontollar alguns pilars que s'havien donat per immutables. El coronavirus, per exemple, va provocar que molts governs decretaren l'estat d'alarma. Es posà, també, la sanitat privada al servei de la pública. La Unió Europea va suspendre l'aplicació del Pacte d'Estabilitat. Ara, l'atac de Rússia a Ucraïna ha portat als responsables de la UE a qüestionar obertament el sistema de fixació de preus de l'energia i s'han establert topalls de preus per al gas. Són, totes, mesures que ens haurien semblat impensables a principis de 2000. Allò que semblava tabú en els manuals d'una societat capitalista i de lliure mercat ha deixat de ser-ho.
A aquesta onada per revisar i qüestionar allò que pensàvem inqüestionable es va sumar a principis d'aquesta setmana Yolanda Díaz. En una entrevista a ElDiario la vicepresidenta del govern espanyol va posar damunt la taula la possibilitat d'aplicar preus màxims a alguns productes de primera necessitat. Segons la titular de treball "cal un acord amb les distribuïdores i els consumidors del nostre país. Un acord que consistisca a determinar una cistella de productes bàsics, al voltant de 20 o 30 productes, en els que, com hem fet amb el gas i altres matèries, topem els preus". La proposta de Díaz no compta amb el vistiplau del conjunt del govern. El ministre d'Agricultura, Luis Planas, es va manifestar ràpidament en contra. També les ministres d'Hisenda, María Jesús Montero, i la d'Economia, Nadia Calviño, s'hi van mostrar renuents. La patronal de les grans superfícies abomina de la mesura, què, per contra, agrada a les associacions de consumidors, les quals alerten de fa mesos sobre els problemes que la inflació està generant en la vida quotidiana de la ciutadania i més concretament en els segments de població més vulnerables. "L'increment de preus ha esdevingut un problema greu per a moltes economies familiars. Ens sembla una bona idea", assegura Francisco Rodríguez, que és responsable del departament jurídic de la Unió de Consumidors de la Comunitat Valenciana. Entre juny de 2021 i juny de 2022, la cistella de la compra es va encarir d'un 15,2%. Un litre de llet sencera val, avui, un 23,6% més que fa un any; l'oli d'oliva verge, un 19,2%; les creïlles s'han incrementat d'un 25,5% i el plàtan un 33%. Això afecta de forma molt especial les famílies amb menys recursos econòmics, ja que destinen un percentatge més alt dels seus ingressos a la cistella bàsica de la compra. Les grans superfícies, de fet, fa temps que han detectat una tendència cap a la compra de productes de marca blanca, més assequibles a les butxaques dels consumidors.
Ara bé, és o no és factible la proposta llançada per Yolanda Díaz? Té recorregut un topall d'aquestes característiques? Es pot fer amb els aliments de primera necessitat el mateix que ja s'ha fet amb el preu del gas? Les respostes a aquestes preguntes estan plenes de matisos, a la vista de l'opinió dels experts. Per estrafolària que puga semblar la mesura en un context de lliure mercat, la realitat és que són molts els productes que tenim a l'abast en el nostre dia a dia amb preus regulats. Senzillament els tenim naturalitzats. L'Estat, per exemple, controla el preu de l'energia a través de l'anomenada Tarifa Regulada. Igualment, des de 2018, l'Estat té fixat límits en el preu i la duració de les telefonades als números d'informació telefònica que comencen per 118. Els governs autonòmics, per la seua banda, fixen els preus de les taxes universitàries. Els medicaments són un altre exemple de mercats de primera necessitat intervinguts pels poders públics: la Comissió Interministerial de Preus de Medicament i Productes Sanitaris, organisme en què participen representants del govern i comunitats autònomes, s'encarrega de fixar els preus i el seu finançament públic. No s'ha de perdre de vista, tampoc, que durant la pandèmia, i a la vista dels casos d'abusos, el govern va fixar un preu màxim de venda per a les mascaretes.
De precedents, doncs, hi ha un bon grapat. "A Espanya això de fixar preus no és res nou. Ja es va fer durant el franquisme i la mesura va continuar aplicant-se durant una part del període de la transició", recorda José Maria Álvarez Coque, catedràtic d'Economia Agrària de la Universitat Politècnica de València. Els detractors de la mesura, de fet, no s'han estat de recordar, aquestes darreres setmanes, aquest precedent històric per tal de desacreditar la mesura.
No cal anar tan arrere en el temps, però. La mateixa Yolanda Díaz, en esbossar la idea, va referir-se al precedent francès. La primavera de 2011, a la vista de l'increment del cost de la vida, el govern de Nicholas Sarkozy va impulsar un acord amb les grans cadenes d'hipermercats perquè oferiren a la seua clientela una cistella de la compra amb 10 productes bàsics a un preu regulat. 'Le panier des essentiels' es va batejar la idea, en la qual s'involucraren deu hipermercats. Entre ells hi havia Carrefour. La companyia francesa, tot desmarcant-se de la patronal del sector, ha mostrat predisposició a involucrar-se en la iniciativa plantejada per Díaz.
Ara bé, l'encaix jurídic d'una mesura d'aquestes característiques no és del tot senzill en una societat que entronitza el lliure mercat. La Llei de Defensa de la Competència, aprovada el 2007, prohibeix en l'article 1 "tot acord, decisió o recomanació col·lectiva, o pràctica concertada o conscientment paral·lela, que tinga per objecte, produïsca o puga produir l'efecte d'impedir, restringir o falsejar la competència en tot o part del mercat nacional". En uns termes molt semblants s'hi refereix l'article 81 del Tractat de Constitució de la Unió Europea. "Hi ha tot un entramat jurídic que consagra la lliure competència dins el marc europeu -reflexiona Francisco Rodríguez-. Ara bé, les mateixes lleis contemplen excepcions. És ací on s'obre una finestra de possibilitats, però s'haurien d'explorar". L'article 3 de la Llei de Defensa de la Competència estipula, de fet, que "la prohibició de l'apartat 1 no s'aplicarà als acords, decisions, recomanacions i pràctiques que contribuïsquen a millorar la producció o la comercialització i distribució de béns i serveis o a promoure el progrés tècnic o econòmic". "El que la pandèmia i la guerra ha provocat és que plantejaments que semblaven tabús deixen de ser-ho", reflexiona el responsable jurídic de la Unió de Consumidors de la Comunitat Valenciana.
En les organitzacions agràries, la proposta ha estat rebuda amb disparitat de criteris. Per a Cristóbal Aguado, responsable de l'Associació Valenciana d'Agricultors, es tracta d'una "ocurrència desafortunada" que, a parer seu, provocarà la ruïna dels agricultors. Amb uns altres ulls s'ho miren des de la Unió de Llauradors. La por que es ralentitze la venda de productes frescos a causa de la inflació és ben present en aquesta organització. "La realitat és que els productors no hem repercutit els increments de costos que estem tenint en el preu del producte. És en els intermediaris que s'ha produït l'augment" -denuncia Carles Peris, el seu coordinador-. Hi ha agricultors que estan venent a pèrdues. Per tant, no mirem amb mals ulls una mesura que incentive la compra".
En l'ull de l'huracà hi ha les grans superfícies, a qui les organitzacions agràries acusen de beneficiar-se de la seua posició de domini per incrementar els preus de venda al públic mentre asfixien els xicotets proveïdors. La mateixa Yolanda Díaz ho va insinuar en l'entrevista a ElDiario.com. Segons el sindicat COAG, un agricultor rep 0,18 per cada quilo d'encisam, quan en els lineals del supermercat es ven a 1,10 euros. Això suposa un increment del 511%. La diferència per al carabassí és del 470% i per a la ceba del 343%. En el cas de la Carlota és del 467% i en el del pimentó roig del 285%. Són només alguns exemples.
Javier Quilez, responsable de relacions institucionals del supermercat Consum, relativitza aquests increments. "Se'ns estan atribuint als supermercats increments de preus que no se'ns haurien d'imputar. Entre que el producte ix del camp i arriba als lineals hi ha tot un procés de neteja, empaquetat, etiquetatge, transport i manteniment on intervenen intermediaris. I aquests, com tota la cadena, han patit increments de costos per l'encariment de l'energia", explica. Quilez assegura que, en el seu sector, de cada euro que s'ingressa, només entre 1,5 i 3 cèntims són beneficis. "Estem treballant amb marges molt ajustats", avisa. "Topar els preus no crec que siga la solució. En primer lloc, perquè contravindria la Llei de la Lliure Competència. En segon lloc, perquè pot generar un mercat negre i això, alhora, significaria, falta de control i traçabilitat".
"A Espanya la distribució a hores d'ara treballa en condicions de rivalitat i és cert que els marges no són molt amplis. Tenen raó quan afirmen que els costos de la cadena són alts. Però també és cert que les companyies tenen molt de poder de negociació a l'hora de proveir-se dels productes i això repercuteix en els agricultors", exposa José María Álvarez Coque, una de les persones que més bé coneix la realitat del sector agrícola i el funcionament dels mercats. Per això Álvarez Coque advoca, com una possible via de sortida, per acurtar la cadena, això és, potenciar els mercats de proximitat que eviten els intermediaris. "Si les asimetries entre el preu del camp i el del supermercat són degudes als intermediaris, intentem evitar-los. Al capdavall, és l'estratègia "de la granja a la taula", per la qual aposta la Unió Europa. Ens calen més mercats de productors perquè això seria en benefici de productors i consumidors", assegura Álvarez Coque, qui és mostra "escèptic" a la proposta de limitar els preus llançada per la vicepresidenta Yolanda Díaz.
Segons aquest expert, el primer risc és que davant una disminució imposada del preu de venda, les grans superfícies opten per proveir-se de productes frescs procedents de l'estrangers i produïts a més baix cost, amb els efectes perniciosos que això podria tenir sobre els productors autòctons i també sobre la qualitat. El segon dels perills és que les grans cadenes opten per compensar la davallada d'ingressos per la venda dels productes bàsics estipulats amb un increment dels preus de la resta de productes.