Una de les branques de la psicologia que més ha despuntat als darrers anys, acomboiada pel creixement de les xarxes socials, és la teoria cognitivai de manera molt especial l’economia de l’atenció que governa la lògica de Internet on cal lluitar per cada clik i per cada like com si estiguéssim a la batalla de l’Ebre. El creixement de les xarxes ha portat un creixement absolutament desmesurat dels estudis sobre psicologia social, creació de missatges i construcció de relats. A Internet la veritat no es defensa tota sola; resulta imprescindible crear el que s’anomena un “relat” per fer-la creïble. La lluita de narratives entre negacionistes, conspirativistes i oficialistes pel que fa a la covid i al cavi climàtic n’és un exemple obvi. Una idea certa té molts problemes per introduir-se al nostre cervell de primats evolucionats si la podem embolicar en una història. O en una historieta, tant li fa.
No havíem viscut mai en una societat on les nou desenes parts de la humanitat mengen cada dia. I som set-milions d’humans, cosa que té mèrit per molt que els pessimistes tendeixen a oblidar-ho. Per això les nostres pors –i les narratives que les acompanyen– son de primer món. Ningú no espera que els seus fills hagin de fer la mili a Sidi Ifni, posem per cas i només la gent molt impressionable es va llaçar a acumular paper de wàter en temps de pandèmia. Però, amb tot, a les xarxes les pors se sobreactuen ara com mai en el passat.
Les petites pors (ay, que triste que estoy que se me ha muerto el canario, diu la cançó) fan tant o més mal emocional que les grans. I cada vegada més psicòlegs consideren que i l’oci –sigui obligat per l’atur o voluntari– s’ha convertit en un factor creador de neurosi a uns nivells que mai no s’havien conegut. A les societats de l’Antic Règim (i l’antic règim va durar fins al Plan de desarrollo franquista a molts llocs) simplement quan algú estava fotut se n’anava a feinejar a l’hort o a fer costura (les dones). Ara la gent simplement divulga les seves misèries emocionals a Twitter.
Les petites pors i la intimidació moral que les acompanya ocupen més espai que mai en les ments dels nostres contemporanis i donen de menjar cada dia a exèrcits de psicòlegs. Qui ara no s’indigna cada dia tres vegades o no se solidaritza amb gent de les Quimbambes que té problemes que no són de la seva incumbència, sembla que sigui un malànima sense sentiments. Mentre la violència física es troba avui en els nivells més baixos de la història humà, com va mostrar Steven Pinker ja fa anys, en canvi la sensació subjectiva de viure voltats d’agressivitat (i la denúncia moralista de suposades violències “simbòliques”) no para de créixer cada dia. No hi ha manera que els idiotes d’ambdós sexes puguin reconèixer que voler anar per la vida da sublim és una manera com una altra de fer el ridícul.
Comparar-se
El mecanisme psicològic més estudiat ara en neuromàrqueting és el de la comparació. Sembla cada cop més evident que en aquest món configurat per xarxes socials i per petites pors, el nostre nivell de satisfacció no es determina pels nostres èxits objectius sinó que està cada cop més determinat per la capacitat de comparar-nos amb el altres. Saber que l’altre està més fotut ens tranquil·litza i ens fa creure que els nostres mals són menys. Comparar-nos aventatjosament ser el que més augmenta la nostra satisfacció emocional o la nostra frustració. Hi ha un munt d’experiències que ho mostren.
És ben conegut que quan es va produir la reunificació alemanya, els salaris a l’antiga part comunista van augmentar més del 25% en dos anys... però això no els va provocar cap alegria i el nivell de satisfacció de la gent es van esfondrar... de tal manera que el ressentiment encara els dura. Senzillament els alemanys de l’Est ja no s’emmirallaven amb polonesos i hongaresos, sinó amb poder adquisitiu dels seus conciutadans de l’Oest i la comparació no els era favorable. Per comptes de pensar que si ens apugen el sou un 2% estarem millor, creiem que si als altres els han apujat un 3% nosaltres estem pitjor. Tant li fa que les matemàtiques siguin ciències exactes si el nostre cervell es mou per emocions.
Qualsevol que hagi fet classes sap que si a un alumne li poses un 8 en un examen i els seus companys treuen majoritàriament un 6 el nivell de satisfacció de l’interfecte augmenta considerablement. Però si al mateix alumne li poses un 8 i als altres un excel·lent, li pot agafar una depressió. Els fets objectius, la nota, és la mateixa, però la comparació li és desfavorable.
A Barcelona 92 una de les coses que es va observar és que els qui quedaven segons en una prova estaven molt més frustrats que els qui quedaven tercers perquè la medalla de plata es compara amb la d’or, però qui guanya el bronze creu que podia haver quedat fora del podi. Fins i tot dos metges nord-americans van estudiar les vides de 1.649 actors nomenats a l’Oscar per acabar que els qui no l’havien guanyat vivien de mitjana quatre anys menys que els guanyadors (Redelmeier i Sight: Survival in Academy Award-Winning Acors and Acteresses, Annals of Internal Medecine, 134, 2001)
Els marcs mentals fets d’experiències prèvies i de visions del món compartides amb alta gent són el que en permet avaluar que ens passa. O això diuen els psicòlegs. Està estudiat que el nostre cervell produeix més dopamina quan rebem una quantitat de diners superior a la dels altres que quan rebem la mateixa suma però els altres n’ingressen més. D’aquesta manera quan al cervell se li inculca un marc mental de por (covid, infecció, Ucraïna..), el simple fet de donar un cop d’ull al voltant i observar que “tothom està igual” ja ens tranquil·litza i –de pas– en impedeix pensar que hauríem d’estar millor. Com deia aquell els morts de tercera classe al Titànic es van morir més consolats perquè tots estaven igual i no sabien que els de primera classe havien acaparat els bots salvavides.
Tenim un cervell emocional que considera més segur més equivocar-se amb els altres que tenir raó tot sol. Això ho saben els psicòlegs, els experts en màrqueting i els polítics. Els circuits primaris i instintius són més antics i estan més provats per l’evolució que el circuit reflexiu, pròpiament humà. Això té un aprofitament polític d’una obvietat palmària. La moda de les declaracions dels polítics aquest curs serà dir “en comparació amb els països del nostre entorn”. I així tots contents i alegrets.