El periodisme és essencialment polític. Sia informatiu, per la seva bel·ligerància o complaença amb el poder; sia divulgatiu, per la voluntat de culturitzar la ciutadania; sia d’entreteniment, perquè sempre parteix d’unes referències socials i culturals adaptades a indrets i temps. En el cas de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la constatació és encara més palpable. A la funció habitual de tot mitjà públic d’oferir contingut rigorós i plural, s’hi suma la preservació de les llengües catalana i aranesa i l’explicació de la realitat des d’un punt de vista català.
Es per això que les paraules del nou director de TV3, Sigfrid Gras, sobre despolititzar la graella del principal canal públic de televisió de Catalunya, van causar tant de rebombori. S’ha de reconèixer que, com va escriure fa uns anys Joan Burdeus, el reguitzell de programes polítics que farcien el canal eren fruit de l’agitació política del darrer trimestre del 2017, que havia generat una necessitat d’informació que ha anat disminuint a mesura que Espanya, amb la col·laboració dels tres partits independentistes, ha esclafat les ànsies d’emancipació dels catalans.
Es pot fer política sense entaforar programes sobre política a cada racó de la programació. Ho sabem bé les generacions que vam créixer amb el Club Súper 3, el 33 i el 3xl. La nostra concepció nacional s’ha forjat a còpia de veure en català Sailor Moon, Sakura, Doraemon, Bolade Drac, El Món del Beakman, Star Trek o L’Imperdible Parker Lewis. El català i el catalanisme no només viuen de proclames, diades i manifestacions, sinó sobretot de xopar cada racó de la quotidianitat. A cap programa ni anunci de la CCMA s’hauria de sentir, ni llegir, ni un sol mot en castellà.
Els programes d’actualitat política emesos durant els cinc anys del post-procés han expandit un imaginari espanyolista i un d’independentista complaent amb ell. El primer el va denunciar, fa anys també, Mònica Planas, en lamentar el privilegi que rebien els comentaristes (espanyols) que informaven de Madrid estant (en castellà). Ni més ni menys, més minuts de televisió i de llibertat editorial que uns comentaristes catalans que veien com el seu punt de vista quedava supeditat per un que ens venien com a provinent d’allà on es remenen les cireres, i que atorgava a qui el relatava (en castellà) una aura d’autoritat. L’imaginari independentista domesticat és constatable per la màniga ampla que reben els opinadors afins als partits o els que directament cobren d’ells, a qui fins i tot se’ls permet insultar i tractar de males maneres en directe a qui els planta cara. També per les dinàmiques de poder que permeten que un homenet que sobreviu a base d’afalagar una dona poderosa consideri que els mitjans l’han traït quan algun periodista fa preguntes crítiques a la seva musa política.
Precisament per la ingerència política als mitjans catalans, malgrat les resistències dels professionals, la idea de despolititzar TV3 inquieta. Amb una 8TV que no només ha apostat per donar veu a periodistes alineats amb les posicions dels dos grans partits independentistes, sinó també als seus polítics –el cas del programa La Fàbrica de Gabriel Rufián–, es necessiten espais mediàtics crítics amb l’ordre polític establert, i que transcendeixin les xarxes socials, l’últim reducte del pensament que desafia l’espanyolisme i l’independentisme sotmès.
Pel seu rol en la construcció nacional, la crisi de la CCMA és conseqüència de l’esfondrament del model autonomista de país que va causar l’embat ciutadà de l’1d’octubre. La CCMA ha vagat zombi perquè la Generalitat ha estat la principal executora de la desfeta del país, tan anhelada per Madrid. Precisament perquè és impossible despolititzar la Corporació, la qüestió és si, a partir d’ara, TV3 i Catalunya Ràdio seran un dels puntals per reconstruir una Catalunya que torni a plantar cara a l’espanyolisme polític i cultural, o bé seguirà minoritzat el català i difonent una forma de veure el món espanyolista.