Cròniques americanes

Justin Trudeau: "Europa s’ha de decidir"

Justin Trudeau, primer ministre del Canadà, conversa sobre el lliure comerç, el canvi climàtic i la delicada relació amb l’escandalós veí del sud: els Estats Units de Donald Trump.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Justin Trudeau, de 45 anys, és el primer ministre del Canadà des de fa divuit mesos i és també la imatge oposada a Donald Trump. Acollidor. Valent. Divertit. Liberal. Defensa les polítiques contra el canvi climàtic i és favorable a la migració; quan Trump va anunciar la construcció de murs, Trudeau va dir que el Canadà donava la benvinguda al món. Està a favor del lliure comerç i afronta la difícil reconciliació amb els indígenes del Canadà; quan va formar un Govern paritari entre homes i dones, li van preguntar el perquè i va dir aquella frase que l’ha fet famós: “Perquè som al 2015”.

Trudeau és el primer dels tres fills de Pierre Trudeau, primer ministre del Canadà del 1968 al 1979 i del 1980 al 1984. El petit Justin jugava al barri governamental d’Ottawa, i potser per això al Trudeau adult se’l veu tan segur i absolutament mai nerviós. El seu aplom recorda Barack Obama, però ell arrisca més: fa bromes sobre ell mateix, porta mitjons de coloraines i durant la campanya electoral va boxejar contra un rival, cosa que, evidentment, li hauria pogut costar un ull morat o un KO.

Després de passar per la universitat (Pedagogia i Literatura) va fer classes de francès i d’educació per a la ciutadania, va ser professor de teatre i va fer de monitor de snowboard a les muntanyes Whistler, prop de Vancouver.

Es va fer famós fa disset anys amb un discurs en record del seu difunt pare: va parlar d’una manera tan segura i alhora tan commovedora que seguidament va iniciar la carrera política que el va portar al Parlament el 2008 i al capdavant del Partit Liberal el 2013.

Per a la cimera del G-20 Trudeau va arribar a Hamburg dijous a la tarda, venia d’Edimburg. Des de l’aeroport de Fulhsbüttel, el van conduir per una ciutat estranyament tranquil·la i totalment buida fins a l’hotel Atlantic, a la riba del llac Außenalster, que durant unes quantes hores es va convertir en el centre del món: també es dirigien cap allà Donald Trump o Angela Merkel, igualment presents a la trobada.

Trudeau entra a l’habitació, no menja res, no beu res; només un hola breu i alegre, i comença l’entrevista.

Primer ministre, la meitat del món el considera “anti-Trump”. Donald Trump i vostè també tenen coses en comú?
Els canadencs em van votar perquè em vaig comprometre a generar creixement i a centrar-me en la classe mitjana; i en aquells que treballen de valent per formar part de la classe mitjana. La meva feina és demostrar a les persones que se senten despenjades del creixement econòmic que també són importants. Aquesta és la mateixa promesa per la qual la gent va votar Trump: el problema és el mateix, encara que, òbviament, la manera d’abordar la qüestió és molt diferent. Però en les converses que he mantingut amb Donald Trump hem estat molt d’acord que la feina de tots dos és preocupar-nos per la gent dels nostres països i produir canvis perceptibles.

Després de l’elecció de Trump es podia tenir la impressió que el Canadà era, en certa manera, la versió liberal dels EUA: mentre que els EUA es tancaven davant l’arribada de refugiats, vostè feia portar refugiats de Síria al Canadà per ajudar-los. Quina és la seva estratègia en la relació amb Trump?
Els canadencs esperen de mi, com a primer ministre, dues coses: que treballi pels interessos del Canadà, que els defensi, que protegeixi els valors del nostre país; i que alhora em preocupi de tenir unes bones relacions amb el nostre veí més gran, el nostre soci comercial més destacat: els Estats Units. Les dues coses no són incompatibles. Requereixen una estratègia molt meditada i reflexionada, un pla. Però ja l’hem elaborat.

I com és, aquest pla? Sembla que el seu objectiu és ser independent i presentar el Canadà com una alternativa i al mateix temps no provocar Donald Trump.
D’ençà del 1945, el Canadà té una política exterior pròpia, que en aquell moment es va separar del Regne Unit. Però ja abans havíem tingut, sempre l’havíem tingut, una visió pròpia del món. Evidentment, a causa de la nostra posició al món i de les dimensions del nostre veí sovint se’ns percep com un contrapès als EUA, a través de les coses que ens diferencien. Per exemple, en temps passats, en qüestions com Cuba, el Vietnam, el desarmament. Ja llavors era com si el Canadà no estigués mai d’acord amb els EUA. És que no som una prolongació dels EUA.

Què va ser el primer que va pensar quan va saber que Donald Trump havia guanyat les eleccions?
Va ser una sorpresa. No crec que gaire gent hi hagués comptat. I alhora per a mi va ser un recordatori que, aparentment, la indignació i les pors que afligeixen molts nord-americans eren molt grans. Em va quedar clar: suposaria un repte en les nostres relacions, perquè Trump té ideologies que no coincideixen amb les meves. Però també vaig tenir clar que hem de mirar d’entendre la indignació de la gent. Amb la frustració que atribueixen a les institucions dirigents o també a elits i partits i estructures polítiques. Perquè amb els anys s’ha evidenciat que no hem escoltat prou bé la gent.

Aquesta indignació suposa un perill greu per a la democràcia?
A les eleccions del Canadà del 2015 el primer ministre d’aleshores va encendre les pors de la gent, l’enveja social. Molts d’aquests temes es basen en el moviment populista de dreta. Nosaltres els vam combatre. En comptes de dir: us protegirem contra els mals, vam dir: deixeu-nos intentar construir una societat millor conjuntament. Extraguem una idea positiva de com pot ser la nostra convivència, deixeu-nos desenvolupar un programa. És millor si tots remem en la mateixa direcció, en comptes d’assenyalar amb el dit altres persones. Emmanuel Macron i Sadiq Khan, alcalde de Londres, han triat una manera de procedir comparable. I també han declarat que junts som més forts. I això funciona.

Moltes persones esperen molt de vostè, de Macron, de Merkel; se’ls mitifica i se’ls idealitza. Què els uneix, realment?
El més important per a nosaltres no és la política internacional, sinó sobretot les persones dels nostres països; es tracta de donar-los suport, d’oferir-los solucions. Molta gent està frustrada, espantada, indignada. Hi haurà persones que d’aquí extrauran la conclusió que cal canviar el sistema. Per a nosaltres tres, Angela, Emmanuel i a mi, l’important és dir: podem treballar amb els actuals sistemes i hem de garantir que funcionin per a tothom. Hem de garantir les llibertats i les oportunitats en comptes de ser covards —aquest és l’objectiu de la dreta— o d’estar indignats —objectiu de l’esquerra.

Vostè es veu a si mateix al centre. I el centre ho passa malament en temps d’agitació.
El centre sempre ha de superar el repte de ser sensat, equilibrat. La dreta pot decantar-se més cap a la dreta, l’esquerra cap a l’esquerra. El centre ha d’arribar primer a la gent. Això en política no sempre ha funcionat, ja que els missatges no són fàcils de col·locar en un eslògan d’un adhesiu. Però del que ens adonem és que les persones busquen solucions sensates i que nosaltres, per tant, no podem alimentar només les emocions negatives.

Angela Merkel fa una mica més de temps que vostè que ocupa el seu càrrec.
Sí, una miqueta.

En pot aprendre alguna cosa, de la cancellera?
Durant la nostra col·laboració els últims divuit mesos he après a escoltar-la amb molta atenció. Valoro la seva experiència i la seva manera de veure les coses.

Ho podria dir d’una manera més concreta?
S’ha centrat en les coses importants. S’ha preocupat per les necessitats de la gent; no en un sentit restringit, a curt termini, sinó que el que li importa és canviar el món d’una manera sostenible, per a les pròximes generacions. Tant se val si parlem de canvi climàtic o de migracions: ella mira les evolucions a llarg termini, reflexiona sobre la seva posició i així arriba a solucions que a vegades no són òbvies. La gent li valora que tingui una visió a llarg termini.

A les eleccions del Canadà del 2015 el primer ministre d’aleshores va encendre les pors de la gent, l’enveja social. Molts d’aquests temes es basen en el moviment populista de dretes

Per a vostè hi ha un populisme bo i un de dolent, un de legítim i un d’il·legítim?
Per a mi la característica més important del lideratge polític és estar en contacte amb la gent, escoltar-la de debò. No hem de mirar i prou com la gent surt al carrer a protestar. Els hem de preguntar per què ho fan. Ens hem de demanar com podem posar-nos en contacte amb ells i ens hem de prendre seriosament les seves preocupacions. Això per a mi no és populisme. Vol dir que tenim en compte la gent, i que ells tenen el dret d’expressar les seves preocupacions, pors i preguntes. Si no ens prenem seriosament les necessitats de la gent, no anem per bon camí.

Donald Trump també s’escuda en aquesta idea: que aborda les preocupacions de la gent i les seves pors.
No és feina meva jutjar Trump. Això és cosa dels votants.

Els EUA s’han desmarcat dels acords de París pel canvi climàtic. A partir d’ara com es pot abordar la protecció contra el canvi climàtic?
El meu predecessor, Stephen Harper, no estava gaire interessat en la protecció contra el canvi climàtic. Però en aquell període vam veure com ciutats, províncies i empreses van agafar el lideratge en aquest assumpte. Malgrat l’actitud del Govern. Ara vivim una cosa semblant als EUA: altres actors estan assumint el lideratge.

Pot passar per damunt del Govern dels EUA i parlar directament amb els estats federats?
Sí, ja ho fem, però també estem en contacte amb el president Trump per veure en quins àmbits podem col·laborar, posem per cas en la política energètica. Ens ha indicat, per exemple, que té interès a actuar conjuntament contra la contaminació del medi ambient. Però, de tota manera, és una decepció que s’hagi desmarcat dels acords sobre el clima.

La política nord-americana no és més honesta que l’alemanya o la canadenca? Alemanya i el Canadà parlen de protecció contra el canvi climàtic, però la cancellera no fa ni pessigolles a la indústria de l’automòbil i al Canadà es continuen construint grans canonades per a petroli o gas.
Respecte a Alemanya, no puc dir res. Però, pel que fa al Canadà, puc dir que el canvi climàtic sempre ha sigut un repte. Miri, un país on fa fred i que és tan gran. Estem treballant en l’energia verda. Però sabem que durant uns quants anys encara serem dependents dels combustibles fòssils. I de moment també som dependents del mercat nord-americà. Els canadencs tenen opinions diferents del president Trump segons la distància a la qual viuen de la frontera. Ras i curt: estem decidits a complir els nostres compromisos assumits en els acords contra el canvi climàtic de París.

S’haurien d’aïllar els EUA? Fer un G-19 en comptes d’un G-20?
En el marc del G-20 es reuneixen els països més importants econòmicament per intercanviar impressions. El canvi climàtic és una qüestió econòmica central. El món tira endavant sobre la base dels acords de París. De moment hem de reconèixer que els EUA en aquest tema han adoptat una altra posició.

Caps d’Estat com Recep Tayyip Erdogan o Donald Trump aposten per l’aïllacionisme; vostè, en canvi, pel lliure comerç. Encara creu realment que s’arribarà a un acord entre el Canadà i la UE pel CETA?
El comerç és bo per a l’economia, genera creixement. Però el comerç sol no respon a la pregunta de com s’ha de distribuir aquest creixement. Els últims anys només se n’han beneficiat uns pocs. I molta gent es pregunta per què justament ells no se’n beneficien. Si la UE no aconsegueix arribar a un acord de lliure comerç amb un Estat com el Canadà, amb quin Estat vol tancar un acord d’aquests característiques?

Potser amb la Xina.
Potser sí. Justament aquesta és la pregunta que s’ha de respondre Europa.

Sembla com si el CETA ja hagués fracassat fa molt de temps. Com s’ho farà perquè arribi a bon port?
De titulars com aquests fa anys que n’hi ha: “El CETA està acabat”. Hem fet el que hem pogut. La UE s’ha de decidir, si creu en el comerç amb el Canadà o no.

Què pot aprendre Europa del Canadà sobre la qüestió migratòria?
La situació del Canadà no és comparable amb la d’Europa. Nosaltres estem envoltats d’oceans i al sud tenim els EUA, un país veí que protegeix amb molta fermesa les seves fronteres. No tenim una entrada incontrolada de refugiats. Però aquí la gent ha vist que acollir els beneficia i que també se’n beneficia l’economia. Tots en traiem alguna cosa, si la integració funciona. I també forma part d’això frenar la immigració il·legal. Això no s’aconsegueix només amb restriccions a l’entrada de persones, sinó sobretot amb la col·laboració amb els països de procedència.

El seu pare va ser primer ministre del Canadà durant més de quinze. Què en va aprendre, d’ell?
El meu pare em va ensenyar moltes coses, però espontàniament se me n’acuden dues. Primer: sigues fidel als teus valors; si no, estàs perdut en política. I segon: escolta la gent. La gent del carrer, els altres polítics, els directors d’empreses igual que els treballadors. Aprèn d’ells.

Hi ha alguna cosa que vostè faci diferent del seu pare?
A veure, el món d’avui dia és totalment diferent. Les xarxes socials són una cosa que m’ajuda a estar en contacte amb la gent. Aquesta possibilitat el meu pare no la tenia. A part d’això, no em preocupa gaire defensar el llegat del meu pare, sinó més aviat construir el futur.

Primer ministre, moltes gràcies per l’entrevista.

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.