Hi ha escàndols que sonen tan familiars que ja pràcticament ni ens indignen.
Un petit recordatori: cada deu segons, al món un nen es mor de gana, tot i que hi ha aliments de sobres. Gairebé 800 milions de persones viuen en la pobresa extrema, mentre que al món hi ha més diners que mai. Fins a un 81% de l’energia s’obté cremant carbó, gas i petroli, tot i que això provoca l’escalfament del planeta i que les energies solar i eòlica ja són alternatives madures.
Quan el 7 i 8 de juliol es va reunir a Hamburg els mandataris dels Estats del G-20, tenien la possibilitat de resoldre algunes contradiccions, o si més no d’atenuar-les, ja que en gran mesura les han causat ells.
Els països del G-20 representen dos terços de la població mundial, gairebé tres quartes parts de la producció econòmica mundial, quatre cinquens de les emissions de gasos d’efecte hivernacle: i són l’enemic comú dels crítics amb la globalització. “El G-20 són part del problema i no de la solució”, diu Werner Rätz, cofundador d’Attac a Alemanya. Per això Rätz organitza la protesta a Hamburg. Sap de què parla.
Rätz, de 65 anys, és un veterà del moviment d’esquerres. La política de partit —tot i haver militat en partits polítics— no l’apassiona, prefereix l’acció extraparlamentària. L’estiu del 1982 va anunciar una manifestació per la pau a Bonn, amb motiu d’una cimera de l’OTAN. Es calcula que va reunir 450.000 persones; a la televisió alemanya en van parlar setze segons: “Va tenir unes dimensions que avui són inimaginables”.
Trenta-cinc anys després Rätz no ha de patir per l’atenció mediàtica; el preocupa més el senat d’Hamburg, governat per socialdemòcrates i verds. L’alcalde, Olaf Scholz, vol impedir que els manifestants acampin en parcs. Rätz ho troba inconcebible. Coneix Scholz de quan era funcionari de les Joventuts Socialistes. Ara Scholz fa la rosca a les eminències contra les quals es mobilitza Rätz.
Rätz està convençut que és al costat correcte de les barricades. “El sistema mundial fa aigües per totes bandes”, diu, “ha arribat l’oportunitat per al moviment alternatiu”.
Efectivament fa mesos que el moviment de crítica al capitalisme viu una inesperada renaixença. El setembre passat es van manifestar a tot Alemanya 170.000 persones contra els acords de lliure comerç TTIP i CETA. A Hamburg la protesta estava impulsada per una àmplia aliança: grups d’Església, ecologistes, sindicats, consells de refugiats i pacifistes. S’hi han unit els que creuen en la bondat de les persones i la maldat del sistema.
Tenen la sospita que el lliure comerç i l’economia de mercat no generen benestar per a tothom. Estan convençuts que la interconnexió mundial, el progrés digital i el capitalisme financer desbocat només serveixen a una petita elit, i que converteixen la massa en perdedors.
El 2016, vuit homes —entre ells Bill Gates, Amancio Ortega i Warren Buffett— acumulaven, segons un càlcul d’Oxfam, un patrimoni de 426.000 milions de dòlars, més que la meitat més pobra de la població mundial.
Alguns hi guanyen molt, però molts hi perden alguna cosa. Aquesta idea es va propagant, molt més enllà de l’esquerra.
Fa dues setmanes la cancellera alemanya va sorprendre els assistents en una trobada d’ONG en l’anomenada cimera C-20 a Hamburg (la C vol dir civil). Angela Merkel va reconèixer que al centre de la política econòmica hi ha d’haver un “creixement sostenible i inclusiu”. L’obertura dels mercats és un guany, però admetia: “Res no és perfecte en la globalització”.
Sembla, doncs, que la crítica a la globalització arriba a l’establishment. El centre de la societat civil sent malestar per l’evolució del món. Quan el papa Francesc en la seva encíclica Laudatosilamenta el “patiment de la germana Terra”, es llegeix com una crítica ecologista al capitalisme. I Dennis Snower, president del liberal Institut per a l’Economia Mundial de Kiel avui tem que “el desenvolupament social s’està escindint del progrés econòmic”.
A la dreta, la crítica al capitalisme també es fa sentir, però en un sentit molt diferent. Els populistes autoritaris rebutgen rotundament el comerç mundial. Aspiren a protegir l’economia nacional de la competència estrangera. I amb aquest discurs tenen bona acollida entre molta gent que es consideren perdedors en la globalització.
Sembla com si l’esquerra rebés l’aplaudiment del costat equivocat, com si es formés una aliança estranya entre nacionalistes de dreta i persones d’esquerra contràries al TTIP. Un front transversal? Attac rebutja categòricament aquesta idea; ells, diuen, no són proteccionistes, el que els importa és la justícia.
Thomas Ebermann, cofundador dels Verds, per contra, va apuntar en la revista konkret que algunes persones de l’esquerra aposten pel retorn a la divisió d’Europa en petits Estats i pel Lexit, una sortida esquerrana de l’euro. Ebermann ho considera “el nucli de cristal·lització d’una evolució molt cap a la dreta”. Compte, doncs!
Aquests mesos estan canviant moltes perspectives, i també la mirada sobre la globalització. Els EUA, abans orgullosos “líders del món lliure”, porten un marcat rumb d’aïllament. La Xina, per la seva banda, se situa com a suposat precursor de la divisió internacional del treball. I a Europa totes dues potències s’esforcen per tenir-hi influència. El nou eix de conflicte ja no va de dreta a esquerra, sinó entre els que defensen una societat oberta i els que es volen aïllar.
A Hamburg han entrat en col·lisió les dues idees sobre com els Estats haurien de gestionar la globalització i les seves conseqüències: com s’ha de combatre la pobresa, com s’ha de protegir el medi ambient i com s’han de frenar els excessos del capitalisme financer. Són preguntes que concerneixen a tots aquells que tenen responsabilitat moral: els polítics, els empresaris i també els ciutadans.
En un moment de calma tot parlamentari es preguntarà si la llei que està votant és útil per a la societat o només per a la seva reelecció. Tot directiu segur que pensarà algun cop si està compromès amb el treballador o amb el seu propi benestar. I qualsevol ciutadà reflexiona de vegades sobre si per a ell el consum és tan important o si amb menys passaria.
Si responen sincerament a aquestes preguntes, tindran mala consciència, si més no una estona, i després reprimiran el sentiment. És paradoxal: tothom sapquè és correcte, però no ho fa.
D’aquesta contradicció neix la nova crítica al capitalisme. Exigeix que polítics, empresaris i ciutadans repensin les seves accions. I que es preguntin quines conseqüències tenen: quanta radicalitat cal per solucionar els problemes del món?
El problema
El que sí que és radical és el diagnòstic que fa el sociòleg Stephan Lessenich: els ciutadans del nord han viscut a costa dels del sud, diu, han externalitzat les parts brutes de la producció al sud. Per a nosaltres “s’exploten recursos, s’alliberen substàncies tòxiques, s’emmagatzemen residus, s’assolen territoris, es destrueixen espais socials i es maten persones”, retreu als consumidors: “La nostra superabundància roba a altres els mitjans de subsistència”.
Lessenich, d’uns 50 anys, fa recerca sobre les desigualtats. A Munic el científic ha pres el relleu d’Ulrich Beck, degà de la sociologia alemanya, mort inesperadament fa dos anys i mig. Els desajustos de la societat capitalista són una qüestió que tots dos han investigat. Però Lessenich és més intransigent.
L’èxit econòmic d’Alemanya es deu al fet que en algun altre lloc s’ha explotat l’home i la natura. “No és que visquem per sobre de les nostres possibilitats”, diu Lessenich, “vivim per sobre de les possibilitats d’altra gent”. El catedràtic renuncia a demostrar el diagnòstic d’una “societat de l’externalització” empíricament amb balanços econòmics; les seves proves són majoritàriament anecdòtiques.
Per exemple, el cas de les càpsules de cafè. El 2016, a Alemanya, per exemple, es van consumir prop de 5.000 tones. Per aquella petita dosi de cafeïna s’han talat boscos al Brasil perquè empreses mineres poguessin extreure’n bauxita, que es processa, utilitzant una gran quantitat d’energia, per obtenir l’alumini necessari per a les càpsules. I Lessenich també s’indigna per la fabricació de les càpsules: “Ens hem especialitzat a guanyar, i els altres a perdre”.
Aquesta imatge és força de blanc o negre, Lessenich n’és conscient, com a científic admet que no li agrada gaire. Però fa servir un to polèmic perquè tothom ho entengui. Així és normal que se l’ataqui.
La situació mundial també es podria veure d’una manera molt diferent, amb més esperança i més oportunitats, malgrat la globalització. Potser fins i tot gràcies a la globalització.
Segons el Banc Mundial, durant les últimes dècades la pobresa extrema —1,90 dòlars d’ingressos per dia— s’ha reduït considerablement. El 1990 el 34,8% de la població mundial vivia al límit de la subsistència, eren 1.840 milions de persones. El 2013 aquesta xifra havia disminuït a menys de la meitat, fins a 766 milions: ara la proporció encara és d’un 10,7%.
Sobretot a la Xina la vida ha millorat ostensiblement; precisament perquè la república popular ha entrat en l’economia mundial. Fa ben bé un quart de segle 756 milions de xinesos vivien en la pobresa extrema, més de la meitat del país; avui encara hi viuen 25 milions: menys d’un 2% de la població.
La indústria xinesa paga per hora aproximadament 3,60 dòlars, no gaire menys que les empreses de Portugal, on es paguen uns 4,50 dòlars. En moltes zones del món —amb l’excepció de l’Àfrica central— la lluita contra la pobresa i la fam ha obtingut èxits, mesurables i visibles.
Pel que fa al medi ambient, també hi ha senyals sorprenents. La Xina, principal emissora de CO2, ha iniciat una transformació energètica: ha reduït la construcció de noves centrals tèrmiques de carbó. L’Índia també ha aturat diversos projectes últimament. L’objectiu de limitar l’augment de la temperatura mundial a dos graus potser no és assolible, però Nicholas Stern, ex-economista en cap del Banc Mundial, veu un bon nombre de senyals que li fan tenir esperança.
Fa més de deu anys, a través d’un informe Stern va aconseguir que el món parés atenció a les conseqüències de l’escalfament global. D’aleshores ençà, s’ha fet molt, diu. L’energia fotovoltaica s’està convertint en una font d’energia que pot competir amb els combustibles fòssils, i la indústria automobilística està invertint a gran escala en mètodes alternatius de propulsió. “No m’ho hauria imaginat mai, que passaria tot això”, diu Stern meravellat.
Sobretot a l’economia, actualment moltes empreses defineixen la sostenibilitat com un objectiu empresarial, per motius ètics però també de càlcul comercial. Volen atreure clients solvents que valorin la fabricació en unes condicions respectables i el comerç just. I, a més a més, els ajuda a refrescar la imatge.
Abans els productes d’aquest tipus es trobaven a tot estirar en botigues de productes ecològics, però avui d’ous ecològics o de xocolata de comerç just se’n troba al supermercat. Lidl, Aldi, Edeka i altres cadenes venen més productes ecològics, en un sentit ampli, que totes les botigues ecològiques en conjunt. I es vanten d’oferir productes nacionals. “Gaudim més dels productes regionals”, diu Lidl en grans cartells: maultaschen de Suàbia o cogombres del bosc de l’Spree.
Fins i tot en parts del sector financer va sorgint una nova consciència. Bancs, asseguradores i empreses d’inversió verifiquen les seves carteres, alguns retiren diners de participacions en companyies que obtenen beneficis del negoci del petroli, el gas i el carbó. També en aquest cas el motiu és sobretot econòmic. Els inversors temen que exploti la “bombolla del carbó”: que les indústries fòssils hagin de donar per perduts una bona quantitat de valors perquè arreu del món la demanda de petroli, gas i carbó hagi disminuït; i un escàndol com l’estafa del dièsel encara fa accelerar més la tendència. La influència dels inversors del moviment de la desinversió és considerable: gestionen un patrimoni de cinc bilions de dòlars.
Empreses, governs i ciutadans, tots corregeixen el seu comportament, però a Lessenich això no l’impressiona. Capitalisme verd, creixement intel·ligent? Només són “fórmules d’autoengany col·lectiu”. No ofereixen una sortida al dilema fonamental, ni permeten comprendre la conducta incorrecta ni són una solució a la pràctica de continuar actuant com fins ara.
És la vella contradicció entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat: les empreses, que redacten quilos d’informes sobre sostenibilitat però que, davant del dubte, volen aconseguir més creixement i uns beneficis més alts. Els governs, que volen aconseguir èxits mesurables en la lluita contra la pobresa però que són massa febles i estan massa desavinguts per aconseguir més justícia. I els ciutadans, que compren aigua de Viva con Agua, que amb els guanys finança projectes d’ajuda, però se la beuen en gots de plàstic; persones a qui agrada pensar i parlar amb mentalitat ecologista però que consumeixen irreflexivament: a costa, per exemple, de les treballadores tèxtils de Birmània.
Els ciutadans
Winnie Byanyima coneix algunes d’aquestes dones. És ugandesa i té un currículum trepidant. Nascuda el 1959, amb el país sota protectorat britànic, va passar la infantesa sota el terrible domini d’Idi Amin. Va fugir a Anglaterra, on es va formar com a enginyera aeronàutica i, de tornada a Uganda, es va unir als rebels. Després va ser ambaixadora a França.
Actualment Byanyima és la primera africana que representa mundialment Oxfam. Fa dues setmanes va participar en la cimera C-20 a Hamburg, al costat d’Angela Merkel. Byanyima va parlar sobre el dia a dia de les dones a Birmània.
Moltes treballadores, va explicar, treballen més de catorze hores al dia, i els paguen menys de quatre dòlars: per sobre del llindar de la pobresa però clarament insuficient per alimentar una família. Les dones no tenen cap mena de seguretat social i quan estan embarassades les acomiaden.
Aleshores Byanyima es va dirigir a la cancellera: “Aquelles dones fabriquen la roba que vostè i jo portem”. Merkel escoltava amb atenció i assentia. Aplaudiment del públic, que potser se sentia enxampat.
I és que a la majoria d’alemanys els és igual d’on prové la seva roba o la xocolata. Pràcticament ningú no pensa en quines condicions s’han fabricat els productes que consumim. És mèrit d’organitzacions humanitàries com Oxfam o Südwind donar a conèixer aquest rerefons.
Però no serveix de gaire. El 2014 els ciutadans van gastar prop d’1,5 bilions d’euros en articles de consum, dels quals només 50.000 milions van anar a parar a productes ecològics, segons el Ministeri de Medi Ambient alemany, o sigui, un 3%.
Fins i tot els alemanys, tan correctes ecològicament, gaudeixen majoritàriament d’un estil de vida que ultrapassa els límits naturals del planeta. Si tothom consumís com ells caldrien 2,6 planetes.
La gent conrea més cereals dels que el sòl, exhaurit de substàncies nutritives, pot suportar. Consumeix més fusta de la que creix als boscos. Genera més gasos d’efecte hivernacle dels que l’atmosfera pot absorbir. Compra més sabates de les que, per sentit comú, pot portar una persona: a Alemanya se’n compren cinc parells l’any i als EUA gairebé vuit.
L’economia produeix més del que els clients necessiten. Però això només funciona perquè els consumidors s’han acostumat a comprar quantitats més grans de les que realment necessiten.
Michael Otto, cap de l’empresa de venda per correu Otto Group, és elogiat com a exemple de comerç ètic perquè el 2020 només vendrà roba de llana produïda de manera sostenible. Això mereix un reconeixement. Però cal fer-li la pregunta de si no porta una vida correcta però al mateix temps un rumb equivocat.
El seu model de negoci es basa òbviament a vendre tants productes tèxtils com pugui i a vendre’n cada vegada més. Actualment els alemanys compren onze vegades més peces de roba que fa trenta anys.
Al cap d’un any, gairebé la meitat ja s’ha desfet de sabates, samarretes o pantalons, llançant-los als contenidors de residus o de roba vella, tot i que la majoria són peces en molt bon estat i que encara es poden portar. I moltes altres peces es queden a l’armari i no les toca ningú. Els productes són massa barats perquè la gent cregui que els ha de donar valor. La part més petita del preu de la roba és el que va a parar a les cosidores birmanes.
El que assenyala l’activista d’Oxfam descriu una contradicció bàsica de la divisió internacional del treball. Empreses com Primark o Zara s’embutxaquen el gros dels beneficis, mentre als que fabriquen realment la mercaderia poca cosa els queda. La cancellera, que sol defensar els interessos dels comerços minoristes alemanys, va posicionar-se, a l’escenari de la cimera C-20, a favor de les persones de l’altra punta de la cadena de producció. Va criticar que sovint els guanys només arriben “als últims tres metres”, i no als 300 metres que hi ha abans.
Però no és injust només el sector tèxtil. A la Costa d’Ivori, principal país exportador de cacau, els agricultors sovint només obtenen mig dòlar per dia pel seu treball. Amb matxets tallen les tavelles dels troncs i les branques, les obren i en treuen els grans.
I igual d’extremes són les condicions en la producció de calçat. Per adobar el cuiro sovint es fa servir crom, que contamina i provoca malalties cutànies i respiratòries.
Una treballadora d’Indonèsia —són majoritàriament dones— per un parell de sabates rep uns 22 cèntims, segons ha investigat Südwind. I, si hi ha alguna reclamació, li pot caure una multa, que li descompten del sou.
Tot això no és cap secret, els consumidors s’haurien de preocupar d’informar-se. De fet, hi ha qui els ho posa fàcil: Fairtrade, Gots o Gepa garanteixen la fabricació neta o el comerç just. Però, sigui pels preus, una mica més alts, o per pura comoditat, continua sent una minoria la que contribueix a la sostenibilitat.
Les empreses
Més difícil encara ho tenen les empreses a l’hora de fer un món millor i més just. Les companyies que cotitzen en borsa s’han sotmès a un capitalisme financer que ha perdut tota mesura. Només quatre empreses tecnològiques —Facebook, Apple, Amazon i Google— tenen un valor de gairebé 2,4 bilions de dòlars, més que el producte interior brut de l’Índia. Els bancs emissors inunden els mercats amb diners, els beneficiaris acumulen uns valors patrimonials enormes i es perd la connexió amb l’economia real.
No és pas que això abans fos essencialment diferent, fa decennis que la idea del valor que tenen els accionistes és el que fa anar l’economia. El que és nou és que avui l’economia financera diu als directius què han de fer. D’aquest procés els economistes en diuen “financialització”. “Fins i tot les nostres empreses més grans i brillants comencen a comportar-se com bancs”, afirma Rana Foroohar.
Actualment les aerolínies guanyen més amb el negoci de cobertura pel preu del petroli que amb la venda de places. Les empreses recompren accions pròpies en comptes d’invertir els recursos. I les entitats financeres fan variar la cotització del blat de moro o del blat amb apostes sobre el preu de les matèries primeres, i així els preus queden desvinculats de l’oferta i la demanda.
D’aquesta manera, les empreses s’allunyen de la seva finalitat: entusiasmar els clients amb productes convincents per guanyar una bona quantitat de diners i poder pagar bé els seus treballadors. Fa cent anys Siemens construïa assentaments per al seu personal, ara això costa d’imaginar, malgrat l’escassetat d’habitatge. Avui dia les empreses centren les seves aspiracions a superar les xifres de l’any anterior. Les persones serveixen les empreses, i hauria de ser a l’inrevés, opina Christian Felber. I per això de vegades en les seves conferències fa el pi.
Amb aquest gest Felber vol dir que el sistema econòmic està capgirat i que se l’ha de tornar a la posició correcta. Avui al matí a Berlín Felber no fa l’acrobàcia. Participa en una sessió de la cimera del T-20 (amb T de think-tank), que igual que el C-20 també és una trobada preparatòria, plena de premis Nobel, directors d’empreses i ministres. En aquest ambient Felber no passa desapercebut, encara que no faci el pi. Només per les coses que diu.
Felber, nascut el 1972, va fundar Attac a Àustria i és una de les noves estrelles de l’escena alternativa. Podria pronunciar cada dia una conferència, de tan sovint que el conviden, però intenta limitar-se a cent actes per any. La tesi bàsica de Felber és fàcil d’entendre: aposta per un nou ordre econòmic, l’anomena economia del bé comú. No té per objectiu la multiplicació del capital, sinó que tothom pugui viure bé.
Res d’això no és nou, diu Felber obertament, moltes idees ja es troben en Tomàs d’Aquino. I afegeix que simplement ha transportat aquelles idees a l’actualitat. En una economia del bé comú no hi podria haver els resultats financers al centre, sinó cinc valors centrals: justícia, dignitat humana, solidaritat, democràcia i sostenibilitat. Felber i els seus col·legues intenten fer que es pugui mesurar si el canvi de sistema és possible: elaboren el que anomenen balanços del bé comú.
En aquests balanços analitzen, per exemple, com una empresa tracta amb proveïdors o treballadors, si du a terme una gestió neutra respecte al clima, si dóna a conèixer a membres de lobbiesels fluxos financers o si fomenta la presència de dones. Algunes empreses han deixat que els avaluessin, entre elles Vaude, empresa de material per a esports de muntanya, o fins i tot una entitat financera, el banc Sparda.
En aquestes empreses els treballadors no reben cap tram del sou en relació amb el seu rendiment ni cap comissió per tancar un contracte: cap element monetari els ha d’impedir assessorar decentment els clients. El canvi de valors intern arriba fins al punt que els bancs de Munic que han arraconat dispensadors d’aigua de Nestlé ara beuen cafè de comerç just. I els draps de roba provenen de tallers que ocupen persones cegues i discapacitades.
Hi ha un ampli ventall d’organitzacions que segueixen les tesis del bé comú, des de xarxes evangèliques fins als activistes ecologistes de Greenpeace. Prop de 200 empreses han participat en els balanços. A l’empresa alemanya de correus, però, Felber no hi ha trobat acceptació.
A la sessió del T-20 a Berlín Felber va seure davant de Frank Appel, director de correus a Alemanya. El directiu havia filosofat sobre qüestions de la humanitat, sobre el significat de l’amor, la sensibilitat i l’esperança, i sobre la responsabilitat social que té la Deutsche Post. “Hem fet molt”, va dir, altres empreses podrien prendre’n exemple. Seguidament el moderador va preguntar a Appel per què, doncs, l’empresa de correus alemanya havia rebutjat fer un balanç del bé comú.
No se’n recordava del tot, va explicar Appel, i va afegir que hi ha molts models alternatius, no hi ha un estàndard com en la comptabilitat clàssica. Quan hi hagi un estàndard mundial, va assegurar el directiu, la Deutsche Post hi participarà. Felber somreia. Ja s’esperava una resposta com aquella.
Thomas Friedmann, de The New York Times, va inventar la imatge de la “camisa de força daurada”. Governs i directius estan atrapats, deia Friedmann, en un sistema de competència mundial, de lliure comerç il·limitat, d’afany obstinat de beneficis. Margaret Thatcher va confeccionar aquella camisa quan a començament dels vuitanta va conduir el Regne Unit cap a un rumb marcadament liberal. I encara es porta.
El 2005 un membre de la junta directiva d’una empresa del Dax-30 guanyava 42 vegades més que un treballador, el 2014 el factor era de 57. La remuneració total del cap de Deutsche Post l’any passat va ascendir als 9,9 milions d’euros, un carter en cobra uns 34.000.
Amor, sensibilitat i esperança?
Segons l’OCDE, a tot el món la disparitat d’ingressos ha arribat al punt més alt en cinquanta anys. Els llocs on la desigualtat social és més alta no són els EUA, l’Àsia o Europa. Es troben gairebé tots a l’Àfrica.
Allà hi ha els quatre països amb la bretxa social més extrema. A Angola prop d’un 40% de la població viu per sota del llindar de la pobresa, i la capital, Luanda, es calcula que és la metròpoli més cara del món per a expatriats. El personal qualificat estranger, amb salaris elevats, sovint al sector petrolier, fa pujar el nivell de preus.
La política
A l’Àfrica l’eix de conflicte econòmic és en certa mesura bidimensional: la bretxa amb els països industrialitzats augmenta i, al mateix temps, en el si dels països africans també creixen dràsticament les diferències. I qui n’és el responsable? “En primer lloc les elits africanes”, diu Byanyima, coordinadora d’Oxfam. “Els governs han de proporcionar les condicions per a una economia que ajudi moltes persones, no únicament unes quantes”.
L’Àfrica és l’etern perdedor de la globalització, ja des del període colonial. Al llarg de generacions, la política mundial ha ignorat les necessitats de més al sud del Sàhara. Fins a l’augment de la crisi dels refugiats el destí del continent no va tornar a entrar en la consciència política, si més no en la de molts europeus.
Ara de sobte l’Àfrica pren una altra rellevància, ja que l’evolució demogràfica permet tenir esperances: cap al 2050 l’Àfrica tindrà més d’una quarta part de la població mundial, uns 2.500 milions d’habitants, la meitat dels quals de 25 anys. El Govern alemany ha situat la qüestió africana al centre de la presidència del G-20.
“Compact with Africa” (‘pacte amb l’Àfrica’), aquest és el nom de la iniciativa que ha posat en marxa el Ministeri de Finances alemany. Cinc Estats pilot —la Costa d’Ivori, el Marroc, Ruanda, el Senegal i Tunísia— rebran fins a 300 milions d’euros d’ajuts addicionals procedents d’Alemanya. El pacte pretén atreure inversors privats a l’Àfrica. Aquesta estratègia no li fa gens de gràcia a la dirigent d’Oxfam. “Em sap greu”, diu, “va en la direcció equivocada”.
D’adolescent va experimentar què vol dir el despotisme. En qualsevol moment uns soldats es podien emportar algú; aquella experiència ha marcat les seves conviccions polítiques. Per a Byanyima l’Estat té un paper central en la lluita contra la pobresa; un Estat previsible i estructurador, que fomenti les petites empreses a escala local. Els inversors privats tenen altres intencions, defensen els seus propis interessos, diu Byanyima. “Juguen amb els Estats”.
L’ex-ministre de Finances ruandès li va explicar una vegada com el cap d’una empresa va aterrar en un jet privat a Kigali i va negociar amb ell les taxes impositives. Després va tornar a pujar a l’avió i va volar fins a Uganda amb la mateixa intenció. Els governs africans perden milers de milions quan aposten per la competició per qui té els impostos més baixos. Kenya deixa d’obtenir cada any més de mil milions de dòlars en ingressos, el doble del que el país destina a la sanitat. Els Estats pobres pateixen sobretot l’evasió fiscal perquè a banda dels ingressos de les matèries primeres sovint tenen poques fonts d’ingressos més.
El que falta als països és la capacitat de portar a terme una “bona governança”, una acció governamental conscient amb institucions fiables que segueixin els principis de l’Estat de dret: que protegeixin el dret a la propietat i persegueixin la corrupció. El mercat sol no pot eliminar la pobresa, si de cas fins i tot la reforça. Calen Estats que determinin les regles del joc i ajustin les desigualtats entre guanyadors i perdedors.
Les solucions
Aquesta és la bona notícia: hi ha maneres de fer un món més just i de protegir el medi ambient. Cal, però, que ciutadans, empreses i polítics actuïn honestament. Que no tan sols diguin el que és correcte sinó que s’atreveixin a fer-ho. Que tinguin la valentina i la determinació d’emprendre canvis radicals. La transició comença a petita escala, als municipis.
A Portland, a Oregon, a partir d’aquest any la ciutat vol exigir a les empreses un recàrrec d’un 10% sobre l’impost de societats si el cap guanya cent vegades més que un treballador normal. Si el factor és de 250 s’aplicarà un plus d’un 25%. Aquesta regulació és una reacció al fet que als EUA en només cinc anys el salari mitjà per any dels 200 caps d’empreses més ben pagats s’ha duplicat fins als 19,3 milions de dòlars.
En la mateixa direcció, els governants de Pequín també són imaginatius. Allà els ciutadans poden obtenir una llicència per comprar un cotxe amb motor de combustió per sorteig; les opcions de guanyar són mínimes, per sota del 5%. Com a resultat d’això, hi haurà més cotxes elèctrics als carrers de la contaminada metròpoli.
Aquest tipus de mesures són un exemple de com la política a escala local pot portar canvis. I són també un exemple de valentina, imaginació i d’una certa radicalitat. Però a la trobada del G-20 a Hamburg es van tractar més qüestions.
S’hi va parlar de justícia fiscal: calen acords internacionals, cal definir unes càrregues impositives mínimes, combatre els paradisos fiscals i impedir que les grans empreses es desplacin legalment a països amb els impostos baixos i així evadeixin la seva contribució al bé comú. Amb l’anomenat projecte BEPS es vol fer més difícil aquesta pràctica a evasors com Amazon o Starbucks. Però encara falta la ratificació de l’acord i no es pot comptar amb la firma nord-americana.
Cal desterrar l’adquisició de matèries primeres de procedència dubtosa: en això els EUA van ser pioners, fins que Trump va eliminar el passatge corresponent de la llei Dodd Frank. Abans les empreses que cotitzaven en borsa havien de fer públic si els seus productes contenien minerals conflictius de la República Democràtica del Congo: coltan, estany, or i tungstè. Amb el comerç d’aquests materials es financen grups rebels que torturen i violen. A la UE hi ha una disposició semblant, però precisament el coltan no es té en compte: més del 50% de la demanda mundial prové del Congo.
I s’hi debatrà, òbviament, sobre el canvi climàtic: sobre un preu vàlid arreu del món que ha de servir per pagar el dret de contaminar l’atmosfera amb CO2. El sistema europeu no ha estat eficaç; l’emissió d’una tona costa cinc euros, massa poc per tenir cap efecte. Abans del 2020, segons l’economista Stern, hauria de valdre entre quaranta i vuitanta dòlars, com a mínim.
El que seria conseqüent i climàticament just de debò seria que cada persona tingués el mateix dret a contaminar l’atmosfera. Els investigadors creuen que dues tones de CO2 per persona i any són acceptables. Els nord-americans, doncs, estarien obligats a reduir les emissions considerablement, ja que cada nord-americà produeix de mitjana 16,1 tones, i cada alemany 9,5. Els brasilers, al seu torn, es troben lleugerament per sota del nivell desitjat. Un sistema així ja va ser defensat fa deu anys a la cimera del G-8 a Heiligendamm per Angela Merkel.
Aquests haurien estat temes perfectes per a Hamburg però costa d’imaginar el G-20 debatent-les seriosament. Mai abans havien estat tan baixes les expectatives abans d’una cimera. La nit abans els xerpes estaven reunits fins a altes hores de la nit i polint cada frase del comunicat final. Aquesta vegada, però, era incert que arribin ni tan sols a posar-se d’acord en un text. “He d’admetre”, diu el catedràtic d’Economia a la Universitat de Colúmbia Jeffrey Sachs, que “com més va, més nerviós estic”.
Sachs, de 62 anys, és una estrella pop entre els economistes mundials. El seu parlament a la trobada T-20 a Berlín es va convertir en una apel·lació fulminant: estava enrabiat, gairebé desesperat, endut per la passió. “Avui dia vivim en un món molt perillós”, va dir: “Les nostres institucions no funcionen, els nostres governs encara menys. Ni tan sols el meu”. Els Estats Units es troben possiblement, va afegir, en la pitjor crisi des de la guerra civil. El president, va reblar, és “incompetent per al càrrec”, el sistema polític està en ruïnes.
Aleshores Sachs es va dirigir “a les altres primadonne”, als altres dirigents polítics. Els va dir que traeixen els interessos de la seva població perquè ignoren qüestions existencials: l’extinció d’espècies animals, la inundació de zones costaneres o la fam al món. Com es pot impedir, es preguntava Sachs, que aquest any morin 5,9 milions de nens de menys de cinc anys? Aquest, va dir, és un dels temes en què s’han de centrar els caps de Govern a Hamburg; en quin altre, si no?
Si no hi mostren cap comprensió, els votants han de donar la responsabilitat a uns altres polítics, va aconsellar als oients. “Això és massa important per deixar-ho només a aquestes vint persones”, va dir Sachs: “Això afecta 7.500 milions de persones”.
Alexander Jung
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras