L’any 1976 els Estats Units celebraven el bicentenari de la seua independència. Els nord-americans, molt donats al cerimonial, prepararen una càpsula del temps, això és una caixa on dipositar alguns objectes totèmics per a la seua cultura amb l’objectiu que temps a venir, les generacions futures hi tinguen coneixença. Dins la caixa, dipositaren, entre més, una nina de Barbie, llargueruda, esvelta, tal com la van dissenyar dues dècades abans.
L’anècdota mostra fins a quin punt aquest joguet ha esdevingut una icona en la cultura occidental. El seu èxit de vendes, d’ençà de la seua presentació pública, a la Fira del Joguet de Nova York, el 1959, és incontestable. Es calcula que cada segon, a tot el món, se’n venen tres unitats. Les seues vendes anuals sumen al compte de resultats de Mattel, la companyia que la fabrica i distribueix, 1.000 milions de dòlars. Als Estats Units es calcula que, actualment, el 92% de les xiquetes d’entre tres i dotze anys, en tenen una a casa. De fet, el que les estadístiques diuen és que la primera Barbie arriba a mans de les xiquetes amb
Barbie ha esdevingut un producte global. Les seues petjades fins i tot són al Passeig de la Fama.
tres anys i que fins a la pubertat n’adquireixen almenys altres set. Hi ha clubs de fans per tot el món i museus de tot el planeta li han obert les portes. Pel seu 50 aniversari es va celebrar una desfilada a la passarel·la de la moda de Nova York amb models que s’aproximaven a les seues mesures impossibles. Versace, Dior, Yves Saint Laurent, Armani, Calvin Klein i molts més van participar-hi creant dissenys especials. El 2002 les seus petjades van quedar immortalitzades al Passeig de la Fama, juntament amb les d’Elvis Presley o Greta Garbo.
Tot plegat evidencia fins a quin punt Barbie ha esdevingut molt més que un tros de plàstic. A punt de fer els 65 anys (atenció! Barbie a les portes de la jubilació!) ha esdevingut un símbol i, també, un sucosíssim negoci. En part per això que aquest divendres arriba a les pantalles ‘Barbie’. L’expectació és gran, sobretot després que l’actriu que encarna a la protagonista, Margot Robbie, s’ha convertit en l’actriu més ben pagada de Hollywood, amb 12,5 milions d’euros, els mateixos que el seu company Ken, interpretat pel sex symbol Ryan Gosling. A la direcció figura Greta Gerwig, qui el 2019 va sorprendre amb una adaptació en clau de gènere de Little Women. Hi ha molta expectativa per saber si Gerwig, qui ha evidenciat el seu compromís feminista en anteriors films, serà capaç de bastir una pel·lícula que vaja més enllà de la banalitat que simbolitza Barbie. El secret es desvetllarà a partir de divendres.
De fetitxe sexual a fetitxe infantil
En realitat, Gerwig tindria bona cosa de material si, més que basar-se en les peripècies de la nina, fixara l’atenció en el seu origen. Perquè, en realitat, la nina que avui idolatren milions de xiquetes a tot el planeta, està inspirada en una prostituta. En concret, en Bild-Lilli, un personatge d’una tira còmica
La nina que avui idolatren milions de xiquetes està inspirada en la prostituta Bild-Lilli.
que es publicava al Bild Zeitung i creada per Reinhard Beuthien el 1952. Segons narra el llibre Una curiosa historia del sexo (Capitán Swing), Bild-Lilli era una prostituta que oferia els seus serveis sexuals a homes rics. L’èxit de la tira va ser de tal magnitud entre els alemanys, que l’empresa O.& M. Hausser va decidir a fabricar una nina de plàstic amb la voluptuositat del personatge en paper. Fou aquell fetitxe sexual emplaçat en un aparador el que va cridar l’atenció de la nord-americana Ruth Handler en una visita a Alemanya. Es feu amb un exemplar i se l’emportà als Estats Units on ella i el seu marit, Elliot Handler, i el seu soci Matt Matson, acabarien creant Mattel.
Del que es tractava era de crear, a partir d’aquell prototipus, una nina accessible per a la societat de consum que s’obria pas. Aquell era un repte majúscul. Fins aleshores, les nines que es posaven en mans de les xiquetes eren, majoritàriament, reproduccions de bebès o nens amb trets infantils. El que tenien ara entre mans era un model completament diferent: una dona voluptuosa, amb corbes molt marcades. Era “una puta preparada per a l’acció”, va dir Jack Ryan, l’enginyer a qui Handler i Matson van encarregar el disseny. Segons han testimoniat persones que el van conèixer, Ryan era un sexòpata amb una necessitat maníaca de satisfacció sexual.
La primera Barbie va presentar-se públicament en la Fira del Joguet de Nova York de 1959. Prenia el nom de Barbara, la filla de Ruth i Elliot. Els assistents a la fira se la van mirar amb escepticisme: aquella nina vestida amb banyador i ulleres, de cames quilomètriques i faccions adultes, trencava tots els motlles. Els qui auguraren un rotund fracàs, però, s’equivocaren. El Nadal de 1959 Mattel havia venut 350.000 unitats. Havia nascut una estrela, la “princesa de plàstic del capitalisme”, en paraules de l’investigador d’Erik Clark. La nina voluptuosa havia passat de fetitxe sexual a fetitxe infantil.
‘Barbie way of life’
La investigadora Araceli Barbosa Sánchez recorda que Barbie va nàixer tot just quan el model de consumisme s’enlairava i amb ell, l’American Way of Life. “Potser la nina Barbie de la marca Mattel
Barbie va nàixer tot just quan el model de consumisme s'enlairava i amb ell, l'American Way of Life.
constitueix un dels joguets globals més coneguts tant pel seu èxit de vendes com per les seues connotacions culturals. Aquestes van des d’un estereotipus de bellesa en l’estètica occidental i una icona representativa de la cultura pop nord-americana fins a un símbol de l’imperialisme nord-americà, amb els seus valors de gènere i els seus criteris heteronormatius, racistes, sexistes i classistes”, escriu a Barbie, un estereotipo tóxico. Género y arte, un llibre on dissecciona, des d’una perspectiva crítica, el que aquesta nina ha significat com a símbol.
El ben cert és que Barbie, amb la seua popularitat i la seua omnipresència, dicta, valida i preconitza un model anatòmic i de bellesa. I aquest ha d’ajustar-se al d'una dona blanca, cabells rossos, ulls clars, nas arremangat, llavis ben delineats, eternament somrient i amb corbes ben definides. Al món hi ha diversos casos de dones que s’han sotmès a operacions estètiques amb l’objectiu d’assimilar-se a la nina. I famós és el cas de Rodrigo Alves, l’home que ha passat pel bisturí desenes de vegades per semblar-se a Ken. Casos patològics a banda, el que és evident és que Barbie ha contribuït a fer hegemònic un model anatòmic molt determinat. No és l’únic factor, òbviament, però sí que coadjuva a la consolidació d’un model.
Navajas-Pertegás: "Barbie ens transmet que la majoria de cossos femenins són defectuosos respecte d'un ideal".
“Els joguets són agents socialitzadors de primera magnitud, com ho són la família. A través de les joguines reproduïm els rols masculins i femenins i marquem els estereotipus”, avisa Nina Navajas-Pertegás, professora de la Universitat de València, qui prepara una tesi al voltant de la fòbia envers les persones grasses. “El que ens transmet és que la majoria de cossos de les dones són defectuosos respecte d’un ideal”, lamenta Navajas-Pertegás, qui adverteix contra el discurs públic que, com ara les advertències sobre “l’epidèmia de sobrepès”, acaben categoritzant socialment els cossos grossos com “aberrants pel seu excés de carn i grassa”.
El cos impossible
Barbie té, en opinió d’Araceli Barbosa Sánchez, “unes proporcions anatòmiques que resulten impossibles a escala humana, una estètica que ha sigut elaborada conforme a l’ideal de bellesa de la mirada masculina. Les seues característiques fenotípiques, biològiques i físiques han sigut deformades i exagerades amb la finalitat de satisfer l’apetit de la subjectivitat i l’imaginari de la cultura dominant”. El que fa Barbie és marcar un cos ideal. Tan ideal que resulta inassolible, tant des del punt de vista metafòric com físic.
De fet, el 1995, experts en malalties relacionades amb l’alimentació de l'International Journal of Eating Disorders van calcular que, projectada a mida natural, Barbie tindria unes mesures de 38-18-34. Així mateix, investigadors finlandesos van calcular que d’acord amb la seua biomassa, una dona amb
Investigadors finlandesos van calcular que, de ser real, Barbie no es podria sostenir dreta ni menstruar.
aquestes proporcions no podria menstruar ni sostenir-se dreta, encara menys caminar, ja que les seues cames serien un 50 % més llargues que els seus braços, quan en els éssers humans la diferència és de 20 %. A més els seus peus també serien massa xicotets. Aquests mateixos investigadors deien que per mantenir aquesta figura Barbie presentaria desordres alimentaris, com ara anorèxia, bulímia o inanició. El conjunt Barbie Baby-Sit, llançat el 1963, anava acompanyat d’un llibre titulat “Com baixar pes”, on, segons explica Barbosa Sánchez en el seu llibre, recomanava no menjar. Dos anys després, el kit Slummer Party incloïa una bàscula rosa que marcava cinquanta quilos.
Per a l’antropòloga feminista Marta Lamas “Barbie és l’artificialització del cos femení”. Representa, a més, l’objecte amb el qual es consolida l’“americanització del món”, això és “la imposició dels seus valors de gènere, dels seus criteris estètics, heteronormatius, de racisme, sexisme i classisme, auspiciats per la nina en qualitat d’icona representativa de la societat estatunidenca”.
Barbie feminista?
La qüestió de la inclusió, de fet, sempre ha estat controvertida. El 1967, Mattel, vuit anys després del seu llançament comercial, va traure al mercat Colored Francie, considerada la primera versió afroamericana de la Barbie. Eren els anys en què Martin Luther King i Malcom X feien crides a favor de la igualtat racial i els responsables de la multinacional van percebre la necessitat d’adaptar-se a aquells consumidors. Per congraciar-se amb aquests potencials compradors, això sí, es limitaren a obscurir la pell de la nina, sense modificar cap tret anatòmic més. És la mateixa fórmula que se segueix anys després amb Barbie Nines del Món, amb la intenció d’expandir el mercat mundialment: es personalitzen les nines en funció del país de destinació amb els vestits típics.
És l’any 2016 quan Mattel anuncia el llançament de noves nines amb looks més realistes, és a dir, més baixetes, més grossetes i amb una paleta de colors corporal més diversa. Es tracta, a parer de Barbosa Sánchez, d’“un moviment mercadotècnic”. “El canvi de mesures no implica que es trenque amb l’ideal de bellesa anglosaxó, ni que es promoga una política d’inclusió multicultural, racial i molt menys de gènere. És una campanya falsa d’inclusió, l’objectiu de la qual obeeix a una estratègia de mercat”, assegura aquesta investigadora.
Barbosa Sánchez: "La imatge de Barbie i el feminisme són fonamentalment antitètiques".
Més enllà del seu físic —circumstància de la qual resulta difícil abstraure’s—, Mattel sempre ha adduït que Barbie és una nina empoderada. Quan encara la dona no s’havia incorporat a tots els àmbits de la vida laboral, diuen, ha estat metgessa, astronauta, pilot de cotxes, universitària, arquitecta i, a més, mai no ha tingut l’aspiració de ser mare, una circumstància que la fa trencadora respecte de les joguines precedents destinades a xiquetes. Ha estat, això sí, normativament heterosexual. Els rumors que van córrer el 2016, que indicaven que Mattel volia traure una Barbie lesbiana, van caure en l’oblit. El seu trencament amb Ken, el 2004, va ser només temporal.
Per a la majoria de feministes, però, tot això no contraresta els perjudicis ocasionats per la resta d’atributs. “La imatge de Barbie i el feminisme són fonamentalment antitètiques, en aquesta una nina un producte de la societat sexista”, diu Barbosa Sánchez. Per a l’antropòloga Marta Lamas, “representa una dona egocèntrica i narcisista obsessionada, la qual ha de mostrar-se bella, atractiva, jove, sexy, a la moda, prima, activa, com un objecte de desig per satisfer les expectatives masculines”.
UNA NINA EN EL FANGAR
Barbie ha esdevingut un símbol i és per això que tot el que passa al voltant d’ella es mira amb lupa. L’any 2002, es va traure a la venda el kit Happy Family. En ell, Midge, una col·lega de Barbie, estava embarassada de Nikki. Midge estava dissenyada de forma que el bebè es podia extreure i introduir a través d’un forat. Això va provocar les protestes de molts consumidors, els quals consideraven que incitava a l’embaràs adolescent. La controvèrsia va provocar que Walmart retirés les nines de les seues prestatgeries.
Però les protestes al voltant de la nina no han arribat només des d’aquestes postures. La incorporació de veu a Barbie també ha generat malestar. El 1969 Mattel va llançar la Talking Barbie, la qual pronunciava frases com “Tinc una cita aquesta nit” o “M’encanta ser model”. En aquella ocasió, no s’alçà polseguera. Ara bé, les reaccions van ser immediates quan el 1992 Mattel va traure al mercat la Teen Talk Barbie, la qual deia “La classe de matemàtiques és molt difícil!”. L’Associació Estatunidenca de Dones Universitàries va qualificar de denigrant aquesta frase en considerar que alimentava els prejudicis sobre les dones i la seua capacitat en l’àmbit de la ciència. Com a resposta, la multinacional va anunciar la retirada de la frase.