Gramsci és a tot arreu, fins i tot a la ratafia. En la seva publicació La ciutat futura, del 1917, el filòsof italià carregava contra la indiferència, “el pes mort de la història”. En contrapartida, brandava l’arxiconegut “viure vol dir prendre partit” i assenyalava que mentre “alguns ploriquegen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?”.
Aquesta pregunta mateixa se la van fer els membres de La Sobirana, una cooperativa de ratafia i licors artesans que va decidir parafrasejar el filòsof italià en un dels seus primers lemes: “Beure vol dir prendre partit”.
Ells —de la mateixa manera que ho fan també altres cooperatives com Cerveses Lluna, Tres Cadires, Les Contrabandistes, L’Olivera o Tramuntana Viva— es van plantejar si era possible lligar la producció i el consum de begudes espirituoses a una vocació clara de transformació social.
Ponts
Per posar-hi un concepte, en un moment de creativitat, des de La Sobirana, en van voler dir “sobirania etílica”. Aquesta cooperativa sense ànim de lucre i que dona feina a quatre persones va néixer el 2018 amb la intenció de transmetre i recuperar la cultura de la ratafia i els licors casolans. No a qualsevol lloc, sinó a Santa Coloma de Farners. A la capital de la Selva la ratafia és poc menys que una religió i al seu voltant hi ha tot un entramat associatiu representat, sobretot, per la Confraria de la Ratafia. Ernest Morell, un dels fundadors de la cooperativa, explica que els motivava crear-se el seu lloc de treball en aquest àmbit, però “no des d’un punt de vista emprenedor, sinó perquè hi havia les condicions per fer-ho per la feina feta per l’associacionisme i preferíem que ho fes algú des del prisma cooperatiu abans que algú treies profit de la feina associativa des d’una visió purament comercial”.
La seva idea, més enllà de produir licors, era contribuir a fer que “la gent sigui conscient del patrimoni que tenim” i pensar “de quina manera es pot portar a dia d’avui sense folkloritzar-lo”. Per això, el primer licor que van fer va ser el tronjó, recuperant una recepta que havia caigut en l'oblit, i de seguida es van posar a fer tota mena d’activitats i tallers al voltant del món de la ratafia.
La seva base d’operacions és un obrador inaugurat fa poc i pagat amb títols participatius, una mena de mecenatge a petita escala que permet el model cooperatiu. Allà, a banda dels seus licors, produeixen també la ratafia 1842 —que fa la Confraria— i la Corriols —feta per la plataforma No a la MAT amb herbes de la zona per on hauria d’haver passat el ramal que es va aturar en aquella zona. Aquests vincles associatius els han ajudat a consolidar el projecte de l’obrador en la fase inicial i en això hi ajuda “la fórmula cooperativa”, diu Morell que considera que el fet de no tenir ànim de lucre fa que les entitats “no ens veuen com algú que vol aprofitar-se’n, sinó com un aliat amb qui compartir objectius”.
Abans de tenir el seu propi obrador, però, l’elaboració del producte es feia a 200 km de Santa Coloma de Farners, a Arbeca (les Garrigues). Allà hi té el seu obrador la cooperativa Tres Cadires, que dona feina a sis persones. Creada el 2016, el seu objectiu inicial era recuperar un licor tradicional, el Vi de Nous, que, en aquell moment, no s’estava comercialitzant. Amb el temps, però, han anat ampliant el seu abast amb altres begudes i serveis com l’obrador compartit, la distribució o l’assessorament a projectes cooperatius.
Treballen des d’una perspectiva agroecològica i de l’economia social per influència dels “principis polítics de les sòcies fundadores. No tenia sentit crear un producte que no casés amb els nostres valors”, explica en Quim Pérez, un dels impulsors del projecte. En destaca alguns, com “ser útils al territori, estar etiquetats en català i tenir poca empremta ecològica”.
De fet, destaca que no naixen pensant-se una cooperativa licorera, sinó “pensant en licors per la transformació social i el desenvolupament local del territori de ponent”. Pérez destaca que “és un projecte d’autoocupació perquè dues de les tres sòcies es puguin quedar a viure a casa seva, una zona on és difícil trobar feines de valor afegit”. A més, comenta, serveix per “recuperar receptes de la terra”: es fa amb nous de “proximitat” i l’obrador “és una eina de dinamització local agroecològica”.
A més, són membres de Quèviure, una distribuïdora del mercat social, i un dels impulsors de Mengem Ponent, un grup de productors i elaboradors de les terres de Ponent que amb la pandèmia es van autoorganitzar per crear una botiga en línia.
Finalment, són un dels impulsors de l’Ateneu Ponent Coopera, on dediquen la majoria de les seves hores dues de les treballadores de Tres Cadires, i des d’on dinamitzen l’economia social i solidària de la zona.
Vinyes amb missió
En l’impuls d’aquest projecte van comptar també amb les forces d’una de les cooperatives amb més solera del territori, L’Olivera, on compren el vi per fer el seu vermut. Fundada el 1974 a Vallbona de les Monges (l’Urgell), es tracta d’un celler que produeix vi i oli. “Molta gent es pensa que som una cooperativa agrària, però som una cooperativa de treballadors destinada a la integració de persones vulnerables o amb capacitats diverses”, explica Francesc Castro, membre de l’equip de comunicació.
La raó de ser d’aquest celler és la inclusió sociolaboral i, per tant, explica Castro, “som una cooperativa, on el vot de tothom compta, i exemplifica aquesta justícia dins l’organització mateixa. L’esperit que ens envolta és el mateix que ens governa”. En l’actualitat, hi ha 41 persones assalariades, de les quals 22 són persones amb suport. Aquestes darreres, però, són només una part del total de 45 persones en situació de vulnerabilitat o amb capacitats diverses que formen part del col·lectiu que també compta amb una part d’habitatge: “Hi ha gent amb capacitats diverses que està jubilada i després de treballar i viure amb nosaltres, continua residint als nostres centres”.
Compten també amb un centre de formació i un centre especial de treball. “Formem la nostra gent perquè treballi al camp o al celler, fent enoturisme i a Can Calopa (Collserola) hi tenim la vinoteca”, destaca Castro, que accentua el fet que fan “una feina d’acompanyament integral i promovem la seva autonomia personal”.
Tot plegat no entra en contradicció, pensa, amb l’elaboració “de vins i olis de qualitat”, però sempre es fa “tenint en compte que posem el projecte al servei de les persones”. La tria del producte la van fer perquè van adonar-se que “el millor negoci que podíem emprendre a la vall del Corb era l’agricultura que s’hi havia practicat sempre, l’olivera i la vinya”.
Aquesta idea de recuperar quelcom propi del territori va inspirar també en Jaume Albertí, impulsor de la cooperativa d’explotació agrària Tramuntana Viva, ubicada a Banyalbufar (Mallorca) des del 2011. A diferència de les altres, ningú en viu de treballar-hi, tot i que no descarten que en un futur puguin pagar un sou.
“És una labor bastant altruista, però té compensació sentimental”, reconeix Albertí, que pensa el projecte en clau de revitalitzar la serra de Tramuntana a través de la producció de vi. Es tracta d’un territori de “dificultat agrària on predominen es minifundis, ses marjades i la dificultat de conrear en maquinària”, on les explotacions són “quasi domèstiques, d’autoconsum i rendiment econòmic pràcticament inviable a les quals no se’ls dona sortida”.
Per això van decidir agrupar unes quantes parcel·les per recuperar “no només l’espai de vinya, sinó també el vi i la vinya de varietat de malvasia de Banyalbufar que ara està en procés de recuperació”. A través de l’explotació comunitària de la terra, on hi ha persones que cedeixen el tros i d’altres hores de feina —o totes dues coses—, cerquen “la satisfacció de recuperar un territori que ens és propi”.
El seu vi, Tímbola, els serveix per recollir fons per continuar recuperant murs o safaretjos, entre altres coses. El darrer any en van fer 1.000 ampolles i per al següent disposen de 10 hectàrees, que els poden servir per arribar a fer entre 4.000 i 5.000 ampolles. Cerquen l’exclusivitat, i el seu vi se serveix en algun restaurant reputat de l’illa, però el preu de venda de l’ampolla és accessible a tothom: “Exclusivitat no vol dir elitisme”, rebla Albertí.
Glops conscients
Més enllà dels licors i el vi, la cervesa és la beguda protagonista de l’oci a casa nostra. Amb el nou segle, aquest producte ha viscut un boom de la producció artesana. Dins d’aquest sector, hi ha productors que han optat per establir-se sota la forma de cooperativa. És el cas de Cerveses Lluna, pionera al País Valencià. Ubicada a Alcoi (Alcoià) des de 2007, compta amb dos treballadors.
Van començar amb la idea de fer “un projecte de transformació agroalimentària i de recuperació de terres”, explica Maria Vicente, sòcia treballadora de la cooperativa. De seguida, però, van veure que des del punt de vista burocràtic era massa complicat i van optar per centrar-se en la producció de cervesa. Van decidir fer-ho en format cooperatiu, perquè “era el que més s’adaptava als nostres ideals” i ho enfocaven “cap a la sostenibilitat i intentant deixar la menor empremta possible”.
També es van decidir per treballar “en agricultura ecològica”, perquè “en aquell moment pràcticament no hi havia cerveses ecològiques”. Per tibar en aquest sentit, fan xarxa a través de La Promotora, on “hi ha una vintena de cooperatives i empreses valencianes que intenten ser un motor d’empreses de triple impacte”, és a dir, que tinguin present la visió social, ambiental i de generació de riquesa al territori. La proposta que volen impulsar des de Cerveses Lluna en aquest projecte va adreçada a “fer infraestructures per la reutilització del vidre” amb l’objectiu de fer front a necessitats presents, però sobretot futures, en un context on, per la guerra, el preu de l’ampolla de vidre s’ha disparat: “Fa tres mesos la pagàvem a 10 o 12 cèntims i ara a 21 o 22”.
Fent vincles amb altres entitats que volen cohesionar idees i fets, es van aliar amb el festival BioRitme per proveir-los la beguda. “És l’únic que no depèn d’una marca comercial de cervesa”, destaca Vicente.
Per tal facilitar la possibilitat de conjugar fons i forma a diferents espais d’oci, sobretot aquells vinculats a certes idees polítiques, el 2019 neix Les Contrabandistes. Es tracta d’una unió de sis cooperatives de cervesa artesana amb entitats de l’economia social i solidària, com la Fundació Esperanzah o les cooperatives Cal Cases, Frescoop, Txarango o Dies d’agost. L’objectiu no és altre que poder abastir de cervesa i infraestructures per a la barra festivals i esdeveniments culturals, lluny de les grans comercialitzadores.
Les sis cerveseres que participen ara mateix en el projecte són Capfoguer, de Santa Coloma de Gramenet; Cornèlia, de Cornellà de Llobregat; Subversiva, de Vallbona d’Anoia; La Bordeta, de Barcelona; Júpiter, del Pont d’Armentera, i Lo Vilot, d’Almacelles. Aquesta darrera produeix i malta el seu propi ordi i, en algunes ocasions, han fet servir matèria primera a Cerveses Lluna, tot i que no de forma habitual. De nou, la xarxa.
Lorena Bazan, gestora de la cooperativa Les Contrabandistes, explica que el projecte neix quan Txarango i altres cooperatives culturals es troben “en la situació de no voler comptar amb cervesa de producció industrial i base capitalista”. Així neix la unió de les cooperatives de cervesa que es tornen la producció de La Tribu —així es diu la seva cervesa—, i la distribueixen seguint criteris de proximitat. “La cosa és deixar de dependre de les grans marques. Tenir una alternativa a un preu raonable, tot i que mai serà tan baix com el de les grans empreses”.