El suplement SModa de El País ha publicat un article on adverteix del declivi de la pràctica del topless femení a les platges franceses i espanyoles. En el cas de França, cita l’equivalent francès de l’Institut Nacional d’Estadística, l’IFOP, que el 2021 xifrava en un 19% el percentatge de franceses que anaven a la platja amb el tors nu, rècord històric a la baixa. En el cas espanyol, cita la dada d’un estudi de l’agència de viatges Expedia del 2014 (48%) i el de l’IFOP del 2019, que indicava que quatre de cada deu espanyoles feia topless.
En el cas català, la primavera del 2018 va néixer la campanya Mugrons Lliures, que reclamava el dret a que les dones fessin topless a les piscines. Aquell mateix any, l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès (Vallès Oriental), assessorat per l’Observatori d’Igualtat de Gènere de la Generalitat, va consultar a les dones de la localitat si els havia de permetre fer topless a les piscines municipals, després que l’any anterior s’obligués dues dones a tapar-se els pits sota amenaça de multa. La decisió de fer una consulta, per molt benintencionada que fos, va ser un exemple de com la llibertat d’expressió de les dones es considera debatible, cosa que no passa amb els homes, a qui mai se’ls discuteix el dret de banyar-se a pit descobert. En aquest cas, qui va errar en la proposta no va ser l’Ajuntament, que va fer bé de consultar-ho a l’Observatori d’Igualtat, sinó el darrer, que era l’òrgan competent en drets de les dones.
El reportatge d’SModa atribuïa el descens de la pràctica del topless femení a l’assetjament masclista que reben moltes dones que el practiquen, que veuen com no només hi ha homes que les miren de forma lasciva, o es masturben, sinó també com les graven amb dispositius mòbils. Fonts consultades al reportatge apunten que els algoritmes de xarxes socials com Instagram o Facebook, que censuren els mugrons femenins seguint els codis puritans dels Estats Units, contribueixen a crear una moral que veu amb mals ulls que les dones es banyin amb els pits a l’aire.
La societat catalana, balear, valenciana i espanyola porta dècades en contacte amb la cultura i la moral dels Estats Units, ja sigui per via de la música, les sèries, les multinacionals, la publicitat o el cinema. El que mostren aquestes experiències és que l’absorció de valors o costums estatunidencs és més fàcil si la nostra societat ja és propensa a incorporar-los. Si no, és difícil que quallin. Per exemple, el sistema sanitari dels Estats Units, malgrat la popularitat de sèries com Anatomia de Grey o Urgències, és vist com un exemple del que s’ha d’evitar convertir la sanitat pública i universal dels Països Catalans i la resta de l’Estat. Així doncs, analitzar la influència de les xarxes socials en la perpetuació o incentivació de pràctiques i representacions sexistes passa per entendre el rol que tenen en la difusió d’informació en uns entorns locals amb dinàmiques sexistes pròpies.
Segons Danah Boyd, José van Dijck i Thomas Poell, el que anomenen lògica de les xarxes socials es caracteritza per la persistència (les expressions en línia es graven i s’arxiven automàticament), la replicabilitat (el contingut es pot duplicar), l’escalabilitat (la visibilitat del contingut és potencialment alta), la recercabilitat (es pot accedir al contingut mitjançant cerques fàcils de fer), la programabilitat (hi ha una interacció entre usuaris i plataformes pel que fa al flux de creació de contingut), la popularitat (es quantifica mitjançant els algoritmes i la popularitat prèvia d’aquell usuari), la connectivitat (aliances i vincles entre els diferents usuaris de les xarxes) i la datificació (capacitat de generar, analitzar i emmagatzemar moltes dades).
En un principi, el puritanisme que mena les decisions dels algoritmes que censuren mugrons femenins tan sols regirà la representació d’aquests mugrons a les xarxes socials administrades per aquests algoritmes. Com s’apunta al reportatge, els mitjans poden censurar els mugrons en antena per evitar que llavors el seu contingut sigui censurat a les xarxes socials. Això s’evitaria si es fes un tractament específic per als continguts que van a xarxes un cop s’han emès. Es podria parlar, també, de si la persistència i la replicabilitat dels continguts a les xarxes socials ha causat que la població rebi més missatges sobre la moral puritana dels Estats Units.
En qualsevol cas, atenent a les respostes de les dones entrevistades al reportatge, el que sembla més decisiu per deixar de fer topless és l’assetjament masclista que reben per part d’homes, les males mirades d’algunes dones i homes que creuen que ensenyar els pits és nociu per a la canalla –la mateixa canalla que s’alimenta dels pits de les dones– i la gordofòbia i els cànons de bellesa hegemònics que estableixen que hi ha pits i cossos que no s’han d’exhibir per no ser normativament bells.
En aquests casos, el rol dels dispositius digitals rau en què, per les seves característiques de replicabilitat, persistència, recercabilitat, popularitat, programabilitat, datificació i connectivitat, o bé són mecanismes facilitadors de l’assetjament i la seva difusió, o bé fan que el bombardeig de representacions masclistes, cossificadores i gordofòbiques sigui més constant i més abundant. Per tant, hem d’entendre les xarxes socials i les eines digitals com un potenciador de dinàmiques ja existents. El masclisme i la gordofòbia que porten a amonestar una dona, home trans o persona no binària amb sines que fa topless no es solucionen amb una regulació estricta de les xarxes socials i les eines digitals, sinó amb una educació que eviti que els homes assetgin i que faci que la societat deixi de veure com una ofensa la lliure exhibició de cossos que no encaixen amb la norma.
El 2018, arran d’una denúncia de Mugrons Lliures pel cas de l’Ametlla del Vallès, el Síndic de Greuges va concloure que imposar restriccions a la vestimenta de les dones a les piscines municipals -fos per defecte, com en el cas de la prohibició del topless, fos en excés, com en el cas de la prohibició de certs banyadors de cos sencer que duen algunes dones musulmanes- limitava la llibertat d’expressió de les dones. Suposava també una discriminació per raó de gènere, perquè cap normativa limitava el dret dels homes a utilitzar cap mena de peça de bany. El Síndic instava als consistoris a revisar les normatives de les piscines municipals per evitar qualsevol restricció a la llibertat de les dones.
Malgrat la decisió del Síndic, els drets de les dones disten molt d’estar garantits a les piscines catalanes, públiques o privades. El compte de Twitter de Mugrons Lliures (@mugronslliures) encara recull casos de dones a qui se’ls prohibeix banyar-se a sina descoberta, com el cas d’una dona que alletava el fill al parc aquàtic de Port Aventura el juny passat. Més enllà dels espais aquàtics, i també aquest juny, Els Matins de TV3 va vetar en directe l’escot de la portaveu del govern català, Patrícia Plaja, durant una entrevista. Amb algoritmes o sense, cal, doncs, seguir lluitant contra aquelles creences i representacions masclistes dels cossos de les dones, ben arrelades a la nostra societat ja abans que apareguessin les xarxes, i que constrenyen la llibertat de desvestir-nos (o vestir-nos) com vulguem.