—Per què creu que cal un llibre que relacioni el pensament marxista amb la qüestió nacional durant més de cent anys als Països Catalans?
—Primer, perquè, després de més de 150 anys, el tema de la qüestió nacional encara no està resolt. Segon, perquè dins de l’esquerra tampoc està resolt aquest debat. No hi ha una única visió, hi ha un debat que de forma recurrent va sortint. Continua obert. Analitzar el que s’ha debatut i parlat fins al moment ens serveix per veure que hi ha debat que s’ha superat i que hi ha moltes idees que potser valdria la pena recuperar per enfocar de nou el debat.
—Per què entre 1910 i 2010?
—Vaig escollir 1910 perquè és quan Gabriel Alomar fa una conferència en la qual, per primer cop de forma oberta, es presenta la possibilitat d’impulsar un projecte catalanista des de la posició de la classe treballadora i trencar amb el monopoli que en aquell moment exercia la Lliga. També, per trencar amb el monopoli obrerista que exercia Lerroux en aquell moment. Per altra banda, el finalitzo el 2010 perquè és quan hi ha la sentència de l’Estatut i això genera una nova etapa on es reconfigura tot plegat. És una etapa que estem vivint en aquest moment i, per tant, està oberta. D’aquí uns anys o dècades, podrem reprendre el debat del que ha succeït aquests anys en aquesta qüestió.
—Hi ha cap voluntat o sentit polític a fer el llibre ara?
—Es deu més a una qüestió personal. No soc escriptor professional. Em guanyo la vida d’una altra manera. A nivell personal he tingut temps per poder-me dedicar a escriure els darrers dos anys. Tot i que és evident que, en el moment actual de desorientació, pot ser una eina útil per redreçar el debat. Crec que és un moment oportú perquè apareguin llibres d’aquest tipus perquè el debat sobre la qüestió nacional ha quedat una mica estancat després del procés.
—El llibre el comença amb un text d’Alomar, que no és precisament un marxista…
—En les ciències socials, no hi ha una data, un any o un mes en què acabin i comencin les coses, sinó que són processos. El primer capítol, que va de 1910 a 1923 és un període en el qual s’articula des del republicanisme, el catalanisme i l’anarquisme el que després, de 1923 a 1930, servirà per crear els partits que —per la influència soviètica— s’autodenominen o reivindiquen el marxisme com a eina d’anàlisi. Aquest primer capítol mostra com des de diferents sectors ideològics es va confluint cap a l’articulació d’aquest marxisme a escala de Països Catalans.
—Al llarg del llibre, més enllà del moment inicial, apareixen altres veus que no són marxistes com Riera Llorca. Per què?
—Trobem aquests casos o el de personatges que no són dels Països Catalans. Si s’inclouen dins del llibre és perquè participen en debats clau perquè després l’esquerra catalana fixi posicions. Quan es parla del debat del 15 i del 23 a l’interior del PSOE, trobem gent d’arreu. O, fins i tot, a la postguerra, trobem algun article de Carrillo o la Pasionaria perquè són els que donen peu al fet que el PSUC acabi definint el seu posicionament respecte a la qüestió nacional.
—En aquests debats inicials del PSOE es veu com la formació té un pòsit espanyolista ja en els seus inicis…
—Sí. De fet, hi ha un llibre molt interessant publicat per Afers on es fa una anàlisi del discurs nacional del PSOE als Països Catalans. Ja es veu que des de 1919 —quan hi ha un congrés on declaren el reconeixement de les nacionalitats— fins al present la cosa ha anat cada cop a una posició més espanyolista. Poc anys després de la mort de Franco, els diferents dirigents socialistes dels Països Catalans adopten posicions espanyolistes.
—Al llibre inclou protagonistes catalanistes i contraris a la qüestió nacional…
—El llibre tracta d’exposar tots els arguments, els que estan a favor i els que estan en contra. És una de les coses que es veu al llibre, com evoluciona el discurs i com, al llarg dels anys i les experiències històriques, es van definint nous plantejaments i projectes que van prenent noves formes.
—Canvia molt la manera de dialogar entre tots dos sectors?
—Malauradament, no molt. Apareixen nous temes de debat. Per exemple, a partir de 1950-1960, apareix el tema dels Països Catalans que persisteix avui dia. Apareixen altres debats per la conjuntura a partir de la mort de Franco. Però, pel que fa a les qüestions troncals, estructurals, no ha canviat gaire.
Al llarg dels anys, en funció de la conjuntura històrica, a vegades el debat va més enllà. Entre el 36 i el 39, hi ha la qüestió de si cal fer la revolució o preservar la República amb debats que ara mateix no existeixen com que el tema que la qüestió nacional sigui una palanca per a la revolució social. Això és un tema que, malauradament, avui dia no és sobre la taula. Els 40-50, hi ha el debat entre els que diuen que Catalunya ha de ser un estat o els que es basen en la legalitat republicana, que diuen que l’objectiu ha de ser el restabliment de l’Estatut.
—En quin moment apareix un partit o organització nítidament marxista i independentista o sobiranista?
—El 68-69, amb el PSAN. És quan l’aposta independentista apareix per primer cop. Fins llavors hi ha diferents intents, com el Partit Socialista Català de Mèxic dels anys quaranta, però totes les propostes des de les formacions marxistes, bàsicament, podríem dir que són autodeterministes. La majoria diuen que en cas de referèndum apostarien per dir que no. A partir dels setanta, amb el PSAN o l’Esquerra Catalana dels Treballadors a la Catalunya del Nord, es comença a formar un espai que es manté viu fins a l’actualitat.
—Com situaria Estat Català aquí?
—És un partit nacionalista i com a tal interclassista. En determinades conjuntures històriques adopta un rol o un altre. Quan es funda, és molt més progressista que no pas la resta de partits del moment, tot i que no es pot etiquetar de socialista. Quan en plena República es fusiona per crear ERC, arran que un sector del partit és partidari de la qüestió marxista, es crea el Partit Català Proletari. Els anys quaranta del segle XX hi ha intents que Estat Català adopti posicions de tall feixista. Això queda reflectit al llibre. No s’autodefineixen com a marxistes, però a l’interior hi ha persones que defensen aquest projecte. Com és el cas també del Front Nacional de Catalunya que donarà origen al PSAN. És un partit interclassista que des de l’any 1940 posa socialisme al peu de la capçalera de la seva publicació, però tampoc es caracteritza per ser proactiu en aquesta qüestió. Al llarg del llibre veiem que hi ha diferents espais polítics on apareix aquest debat. Al País Valencià tenim el MOSCA, el Moviment Social-Cristià de Catalunya, dels anys cinquanta, que donarà origen al Partit Socialista Valencià. Als inicis sempre hi ha espais més amplis i, a partir d’una presa de consciència de certa gent, s’impulsen espais marxistes.
—Quin pes té el marxisme dins el catalanisme?
—Suposo que com passa a la resta del món, els sectors més progressistes o revolucionaris són els que estiren la marxa de la història. Veiem com debats que es plantegen des de l’esquerra marxista, al cap d’anys passen al centre de la política global. Les esquerres són les que fan que vagi evolucionant el debat polític.
—I en termes quantitatius?
—Aquesta influència va oscil·lant. La història del nostre país és molt occidental. Hi ha moments, com als anys trenta o setanta en què l’esquerra té un pes fonamental al territori català. Després de la caiguda del mur, l’esquerra fa un replantejament del projecte.
—I dins l’independentisme?
—L’independentisme sorgeix des de l’esquerra i, fins fa poc, és qui en té el monopoli. Les classes mitjanes o la burgesia el que pretenen és continuar intentant canviar l’estructura de l’Estat espanyol. El PSAN es crea el 68 i Convergència Democràtica de Catalunya fins al 2012 no accepta el projecte independentista. Això no és cap descobriment meu. Els estudis de Termes i Fontana diuen el mateix.
—Si s’inverteixen els termes, quin pes té el catalanisme dins el marxisme als Països Catalans?
—Això és el que es reflecteix al llibre i va canviant. Al principi, el catalanisme té molta força al Principat dins les esquerres. En temps de la dictadura, primer al País Valencià i després a les Illes i en menor mesura a la Catalunya del Nord, el catalanisme té un pes important entre les esquerres. Per posar un exemple, al País Valencià, el Partit Socialista del País Valencià o el Partit Comunista del País Valencià, encara es diuen així per aquella presència.
—Ara que parla del País Valencià, al llibre hi ha textos de Joan Fuster. Vostè el considera marxista?
—Aquí hi ha un debat immens que ha reaparegut enguany amb el centenari de Fuster. Al llibre apareixen cites seves on diu que “jo no soc marxista, com a molt soc marxial o marxistoide”. És això de les etiquetes, com avui passa amb molts pensadors que no es defineixen com a marxistes per les connotacions negatives per l’experiència soviètica. Fuster és moltes coses. Jo crec que el marxisme i, fins i tot, moltes idees de Gramsci o de Lukács, tenen una gran influència en Fuster. Com veiem als llibres de Fuster, començant per Nosaltres els valencians, veiem com, clarament, hi ha una òptica marxista d’anàlisi de la realitat. No és important si Fuster és marxista o no. L’important és l’aportació que fa sobre el marxisme nacional. En aquest cas, és evident que totes les formacions marxistes i d’esquerres del País Valencià deuen tribut a Fuster. Ell és qui obre la caixa dels trons. Hi ha un capítol, que es diu la crisi del fusterisme, als anys vuitanta amb la tercera via. En tot cas, sigui per defensar-lo o criticar-lo, el debat gira entorn seu.
—En algun moment, a la Catalunya del Nord, el catalanisme té pes dins l’esquerra marxista?
—Si parlem d’un pes institucional, és evident que no. Però, és evident que sense determinades forces a partir dels anys setanta, ara mateix la Catalunya del Nord estaria igual o pitjor que altres nacions sense estat que hi ha dins l’Estat francès. És evident que l’Esquerra Catalana dels Treballadors i altres moviments són cabdals perquè encara avui dia es mantingui la llengua i la cultura catalanes. Igual d’evident és que els partits —des de la dreta a l’esquerra, tot i ser d’àmbit estatal— no han qüestionat en cap moment la catalanitat de la Catalunya del Nord, per molt que després sigui convertida en folklorisme o menyspreada com a la resta dels Països Catalans.
—Té sentit continuar parlant de la qüestió marxista atenent l’arc polític actual?
—Jo crec que sí, en tant que les qüestions que planteja Marx continuen sense resoldre. Hi ha una ofensiva neoliberal. Fins que no estigui resolta la crisi social, el marxisme té una cosa a dir i oferir a la societat, per molt que ens trobem en un moment d’ascens de l’extrema dreta.
—Diu que el llibre és un primer pas perquè després es puguin fer anàlisis en profunditat sobre la qüestió. S’hi ha posat?
—Jo no, perquè ara tinc obligacions paternals que no em permeten poder dedicar-me a l’escriptura. El que està clar és que el llibre no defensa cap tesi ni és cap assaig. El que hi ha és la matèria primera neta i polida. Pretén oferir tots els arguments que s’han posat sobre la taula al llarg dels darrers segles.