Temps era temps la vida al litoral no era gens fàcil. La costa, la continental i la illenca dels Països Catalans, en l’actualitat envaïda per turistes delerosos de sol i platja i, en conseqüència —ai el turisme!—, atapeïda de segones residències que anihilen paisatge i paisanatge, segles enrere, però, viure-hi implicava un gran risc. No hi havia turistes ni se’ls esperava, tampoc s’aventuraven a residir-hi els autòctons, puix que el moro d’ultramar no era pas aleshores el pacífic usuari dels ports ibèrics de cada temporada estival d’avui (operació Pas de l’Estret li diuen). Algèria llavors no vivia de vendre els seus recursos naturals als europeus, que el negoci era un altre de ben diferent, la pirateria, la depredació de les terres costaneres «cristianes» de l’altra banda de la mar. Així, convertits en depredadors, els estols de les ciutats de Barbaria sotjaven les preses; d’això que sorgí l’expressió haver-hi o no haver-hi moros a la costa, que si n’hi havia, malament rai! Des que Arūj —Oruç en turc— Barba-rossa es convertí en senyor d’Alger en 1516, la Mediterrània occidental passà a ser una mar insegura, de navegació arriscada i amb l’amenaça corsària incessant sobre les costes cristianes, de manera predominant sobre el litoral dels Països Catalans, la terra situada immediatament enfront d’Algèria. Amb el temps aquest estira i arronsa continu, de pirates barbarescos i catalans, quan les correries corsàries s’apaivagaren, es convertí en motiu de romanços populars i farses festeres que estan en l’origen de les festes de Moros i Cristians.
El cors barbaresc, si bé no és exclusiu del segle XVI, fou en aquesta centúria, quan s’embolcallà dels estendards otomans, que assolí el seu apogeu, amb algarades contínues que sembraren el terror al llarg de l’extens litoral català, sobretot el valencià i l’illenc. Els Barbarossa, primer Arūj i després el seu germà Khayr ad-Dīn, reconegueren la sobirania del soldà de Constantinoble (Istambul a partir de 1930) Selim I. Encara està per fer la relació completa de totes aquelles incursions filibusteres algerianes —quan Algèria encara no es deia així— contra el litoral català, algunes de les ressenya Pascual Boronat en la seva ja clàssica obra Los moriscos españoles y su expulsión (volum I, p. 208-212). Temps aquells en què la presència de moros a la costa espaordia, jo avui em fixaré en algunes d’aquelles ràtzies, en concret les que afectaren les Pitiüses i que foren l’origen de l’establiment d’una població permanent a la Pitiüsa menor perquè deixés de ser recer de pirates, encara que no seria fins a la fi del segle XVII, que, finalment, hi hagué gent eivissenca disposada a establir-s’hi.
Eivissa, avui fita del turisme més esbojarrat, i Formentera, beneficiària de l’èxit mediàtic de la primera. Totes dues les Pitiüses. Llur història està esguitada de combats navals. Boronat, a l’obra citada, explica l’assalt que patí la Pitiüsa major, atacada pels turcs i els seus aliats francesos en 1536. Diu així: «1536. En este año realizaron alianza los turcos con los franceses, y en agosto, juntas ambas armadas, se apoderaron de Ibiza; pasaron después a Barcelona, haciendo mucho daño en la costa y corrieron la del mar de Valencia, y se pusieron una mañana delante de Peñíscola a tiro de cañón». Efectivament, aquell estiu de 1536 restaria per sempre en la memòria històrica dels eivissencs, quan dotze galeres i un bergantí aparegueren davant la Vila. Eren naus barbaresques i franceses (el rei de França feia la guitza a l’emperador Carles V, rei dels catalans, aliant-se amb els turcs) que sotmeteren a foc intens d’artilleria la capital pitiüsa. En setembre d’aqueix mateix any els turcs barbarescos desembarcaren al raval de la Marina, que assaltaren i saquejaren, i des d’allí devastaren ses Salines i Santa Eulària. L’esquadra turcofrancesa, sense rival que se li oposés, arremeté contra la costa valenciana i arribà fins a la costa barcelonina.
La batalla de Formentera
No era la primera vegada, la de 1536, que els eivissencs topaven amb els corsaris barbarescos que servien el soldà otomà de Constantinoble, ensenyorits de les aigües pitiüses des que, en 1529, la flota real (del rei-emperador Carles V), comandada pel biscaí Rodrigo de Portuondo, amb presència significativa de personal de tropa eivissenc, fou humiliada per l’estol del terrible arrais Catxidiable. Khayr ad-Dīn Catxidiable, un renegat grec convertit en arrais (capità) de corsaris, organitzà una expedició per a auxiliar els moriscos de la comarca valenciana de la Safor que volien emigrar a Barbaria. Els moros autòctons del Regne de València, obligats a batejar-se pels agermanats, acabaren per ser reconeguts com a «cristians nous» per Carles V (1525) i, doncs, comminats a abjurar de la seva religió i àdhuc de la seva llengua. Molts decidiren emigrar a terres islàmiques i vet ací que les flotes de Barbaria entren en joc, com a alliberadores del musulmà oprimit. Catxidiable, que així era dit pels cristians, reuní a Alger una esquadra formidable de quinze navilis, entre galiotes i bergantins, i reeixí a embarcar amb èxit dues-centes persones a terres del comte d’Oliva, aleshores Serafí de Centelles-Riu-Sec i Ximenes d’Urrea. El comte, que volia impedir la marxa de tan útils vassalls, perquè els explotava a cor que vols, demanà ajut a Rodrigo de Portuondo, general de les galeres «d’Espanya», a qui prometé 10.000 escuts de recompensa per capturar els fugitius. Portuondo, amb vuit galeres i després d’haver recalat a Eivissa per a enrolar tropes de reforç, trobà la flota de Catxidiable a les rodalies de las Pitiüses. Catxidiable, disposat a presentar batalla, desembarcà els moriscos a Formentera, despoblada aleshores, i s’enfrontà a les galeres de Portuondo. El capità biscaí, malgrat la inferioritat numèrica i el consell dels seus oficials que no veien clar això d’enfrontar-se amb un estol superior, decidí atacar i acabà perdent la batalla i la vida. El desastre fou total, com expliquen les històries de Francisco López de Gómara, Crónica de los muy nombrados Oruch y Jaradín Barbarroja (1545), Prudencio de Sandoval, Historia de la vida y hechos del emperador Carlos V (1604-1606) i la publicada por Diego de Haedo i atribuïda a Miguel de Cervantes Topographía e historia general de Argel (1612). Portuondo, sempre dubitatiu, cregué que els moriscos saforencs no havien estat desembarcats a Formentera i evità (l’objectiu era recuperar els vassalls del comte d’Oliva fugits) fer ús de l’artilleria, la seva millor arma, contra l’enemic. Els corsaris, superiors en nombre, aconseguiren abordar les naus de Portuondo que una a una sucumbiren; només un navili aconseguí escapar, don Rodrigo perdé la vida i el seu fill, don Diego, fou capturat, dut a Constantinoble i executat de manera terrible per empalament.
Ja us podeu imaginar la commoció que sofrí Eivissa aleshores. Restaven, literalment, a mercè dels nord-africans. Ara bé, en aquell moment la prioritat de l’arrais barbaresc era la de portar els moriscos saforencs a Barbaria. Podem dir que hi hagué un abans i un després de la batalla naval de Formentera, que així la podem denominar, encara que hi ha qui l’anomena de s’Espalmador, pel nom de l’illot situat entre la Pitiüsa major i la menor. Tanmateix, no és aquesta la batalla pròpiament dita de s’Espalmador, que tindria lloc temps després. Des de la derrota de Portuondo i pràcticament fins a la batalla de Lepant (1571), els barbarescos dominaren a pler les aigües pitiüses i balears, tot convertint les Illes en escenaris de les seues correries durant dècades. Bé, no solament les Illes, que tot el litoral continental dels Països Catalans estigué amenaçat. Sabem que les incursions de Catxidiable arribaren fins a Badalona, ciutat que encara recorda avui l’escomesa de l’arrais barbaresc amb escenificacions de teatre popular.
En 1529 Catxidiable vencé la flota de Rodrigo de Portuondo i en 1536 els pirates barbarescos, aliats dels francesos, atacaren Eivissa. Mentre això succeïa a la Pitiüsa major, un dels capitans de Catxidiable quan la batalla naval de Formentera, Sālah Ra’is, expugnava la Vila Joiosa el 29 de juliol, esdeveniment que constitueix l’origen de les festes de Moros i Cristians d’aquesta localitat de la Marina Baixa valenciana. Dos anys després d’això, en 1538, vint-i-cinc naus barbaresques fondejaren en aigües de Formentera, per a després desembarcar a ses Salines, intentar l’assalt de la Vila i arrasar els camps entre la capital eivissenca i Santa Eulària. En octubre de 1543 es produïren dos atacs més contra la gran Pitiüsa: en el primer, el dia 12, vint galeres i tres galiotes comandades per Sālah Ra’is recalaren al quartó de Santa Eulària; al segon, el dia 15, vint-i-sis galeres barbaresques desembarcaren un miler d’homes a ses Salines i escometeren la Vila, que resistí. Així ressenya el combat del día 12 el Llibre dels entreveniments dels preveres de Santa Maria: «Avui divendres, que comptam 12 d’octubre de 1543, arribaren vint galeres i tres galiots de moros que venien de Constantinoble o potser de Niça, de punt en blanc, i arribaren fins al riu de Santa Eulàlia i aquí desembarcaren molts turcs i arribaren fins a Balàfia i Arabí, i feren molt de mal, però no prengueren cap home sinó es diu tres o quatre dones i nosaltres prenguérem tres turcs i un mort. El capità es diu que és Sal·larays [Sālah Ra’is] i un nebot de Barba-rossa i ve de la banda d’Alger».
Moros a la costa!
Des de sa Conillera fins a la punta de sa Ruda a Formentera, illots, cales i calons oferien aixopluc al pirata barbaresc. Encara avui, enfront a es Vedranell s’aixeca la Torre des Pirata, que recorda les pors d’una època, quan viure a la vora de la mar comportava el risc d’acabar en un masmorra a Alger. A Formentera, es Cap de Barbaria rememora també les arribades d’aquells corsaris nord-africans que sovintejaven les aigües pitiüses. El veí Regne de València omplí els seus camps litorals de torres defensives, algunes encara dempeus avui. Eivissa suplicà per unes defenses dignes, que no començaren a materialitzar-se fins a 1554, quan la Vila reformà les seves muralles.
La defensa de Eivissa estava a càrrec dels seus habitants. Poques vegades el rei resident a Castella envià tropa auxiliar, com en 1551, que el monarca si que hi envià dos-cents soldats per a proveir la defensa de l’illa, quantitat insuficient, puix que a més dels grans atacs relatats, era normal la presència de vaixells aïllats disposats a sorprendre el pagès confiats, que molts eivissencs acabaren captius a Alger per aquest motiu. Anys d’inseguretat, aquells frecs amb els nord-africans al servei de la Sublim Porta (l’Imperi otomà) restaren per sempre fossilitzats en la cultura popular, que si a les costes meridionals valencianes es convertiren en festes de Moros i Cristians, a las Pitiüses restaren enregistrats al romancer autòcton.
Estau atents germans meus
que un romanço vull contar,
d’una barqueta de moros
que as Pou des Lleó saltà…
I és que si la batalla de Lepant posà fi a las grans correries, no així al negocio del cors de baixa intensitat i els vaixells algerians continuaren solcant les aigües pitiüses a la cerca de botí durant quasi dos segles més.
La batalla de s’Espalmador
Les escomeses barbaresques persistiren, però el segle XVII ja no fou temps de grans armades. A la fi d’octubre de 1649 (regnava aleshores Felip IV de Castella, III dels Països Catalans), més d’un centenar d’anys després de la victòria de Catxidiable contra l’estol de Rodrigo de Portuondo, una galera salpà de la Península amb destinació Nàpols; hi viatjava don Beltrán Vélez de Guevara, marquès de Guevara, missatger reial i destacat membre de la cort de Carles IV. Els vents feren recalar el navili a Sant Antoni de Portmany. Allí el marquès i missatger reial tingué noticia que una galera barbaresca rondava pels voltants. Disposat a combatre-la, el marquès sol·licità l’ajut del governador de l’illa, en Ramon Xammar, militar natural del Principat i que s’havia mantingut fidel al rei hispànic durant la guerra dels Segadors, que prest noliejà una galera d’auxili amb 123 homes, dels qual 79 eren soldats d’infanteria i quatre de cavalleria. La galera eivissenca partí de la Vila per a reunir-se amb la de Beltrán de Guevara, però els corsaris l’esperaven ocults entre els calons de l’illot de s’Espalmador. En veure-la maniobrar al pas entre l’illot des Penjats i s’Espalmador, la nau barbaresca sortí del seu amagatall i l’escometé. En vuit escomeses intentaren els nord-africans (desconeixem el nom de l’arrais que els comandava) abordar la nau eivissenca, que resistí les envestides de la galera corsària, que la superava en nombre d’efectius. Des de la Vila, amatents a la incertesa del combat, i la galera de Beltrán Vélez de Guevara sense aparèixer, s’envià a corre-cuita una sagetia (embarcació de tres pals de vela llatina i una sola coberta) amb 140 mosqueters de reforç, la qual cosa inclinà la balança a favor dels eivissencs. Davant la possibilitat de ser capturats i contrarestada la superioritat numèrica inicial, els pirates optaren per eludir ara el combat i prengueren el rumb de Barbaria.
A tot això, bufava una forta ventada i Ramon Xammar i els seus no pogueren tornar a Eixissa, que foren empesos cap a la costa valenciana. La sagetia, però, sí que aconseguí tornar a port i, una vegada el temps calmat, tornà a la mar per a buscar el governador. El 3 de novembre les autoritats eivissenques escrigueren al rei i al virrei de València, don Duarte Fernando Álvarez de Toledo, per a referir-los el succés. El moro havia estat vençut, encara que no capturat. Lluny quedaven els successos de 1529, 1536, 1538 i 1543. La mar pitiüsa recuperaria de mica en mica la pau i Formentera, finalment, seria repoblada amb gents eivissenques en 1697; ja no tornaria a ser refugi de pirates o, com deien a l’època, «estació contínua dels algerins». A s’Espalmador fou construïda una torre vigia, dita popularment sa Guardiola, encara avui dempeus, convenientment dotada d’artilleria per a evitar que s’arreceressin els navilis de Barbaria. La pirateria barbaresca s’esllanguí al llarg del segle XVIII per a desaparèixer definitivament amb la conquesta francesa d’Alger en 1830.
Temps era temps, el pèlag pitiús era una mar de pirates. Testimoni d’això són les nombroses torres que encara resisteixen el pas del temps al litoral pitiús, les de vigia i defensa i les predials o de refugi per a la població. Entre les primeres tenim la del Cap de Barbaria, la des Pi des català, la de la Gavina i la de la Punta Prima a Formentera, la de s’Espalmador a l’illot homònim, i a Eivissa la del Cap des Jueus o Torre del Pirata, que popularitzà Vicente Blasco Ibáñez a la novel·la Los muertos mandan (1909), la del Comte o d’en Rovira, la des Carregador, la des Molar, la de Portinatx, la de ses Portes, la del Cap de Campanitx. Entre les que servien de refugi trobem les esglésies fortificades de Sant Antoni i Santa Eulària i les nombroses torres predials que esguiten el camp eivissenc. Tot plegat un patrimoni que cal valorar i preservar, i una història —atenció, una història!— digna de convertir-la, si hi hagués ganes i diners, en una saga cinematogràfica com la de Pirates of the Caribbean de Walt Disney. Ep! No ho dic debades. El Carib tenia els seus pirates i la Mediterrània, en la mateixa època, els seus: Catxidiable, Barba-rossa (Arūj i Khayr ad-Dīn), Dragut, Sālah Ra’is... En fi, pirates tan llegendaris com els Morgan, Barbanegra, el terrorífic l’Olonnais, Michel de Grandmont, etc., que corrien per les Antilles.
