Es patia perquè la trencadissa semblava a prop. Un acord in extremis entre el sector que encapçala la presidenta del Parlament, Laura Borràs; i el que capitaneja l’exconseller i pres polític indultat, Jordi Turull, ha calmat la situació.
El pacte, segons el qual Borràs serà presidenta del partit i Turull Secretari general, tanca parcialment la disputa entre les diferents famílies de Junts per Catalunya per agafar les claus del partit després de la primera part del congrés del partit, que se celebrarà el proper 4 de juny a la Catalunya Nord. Amb els noms de la candidatura unitària a la mà, i segons van explicar ells mateixos, el poder quedarà repartit a parts iguals
L’acord servirà per posar en marxa la direcció que agafi el relleu del referent indiscutible del partit, Carles Puigdemont. El president català a l’exili va anunciar a principis de maig que deixaria la presidència de la formació després del congrés. Era una opció que ja havia estat sospesant des de feia temps i que alguns sectors li havien reclamat. Especialment, algunes veus provinents del Consell per la República, que consideraven que no era favorable per als interessos de l’ens que el seu president fos també el d’un partit.
Un cop revalidada la presidència del Consell, era el moment de fer el pas al costat al partit, tot i l’enrenou que això ha generat a posteriori. Més encara, si es té en compte que a principis d’abril, el que fou president de l’ANC, Jordi Sànchez, havia anunciat que deixaria la secretaria general del partit.
Però tot el que toca a Puigdemont desencadena darrere seu un efecte papallona que pot dur algun problema o solució a Junts per Catalunya. Sigui com sigui, sembla clar que la seva ascendència en la presa de decisions del partit es mantindrà –així ho reconeixen des de tots els sectors– tot i restar en un segon pla orgànic. Bona mostra d’això és la influència que ha tingut Brussel·les en la confecció de la candidatura unitària o la ubicació del proper congrés, pensada per garantir la presència els exiliats.
Al Congrés del 4 de juny, que se celebra a Argelers, al Rosselló, la formació necessita renovar el seu pinyol. No només en els noms, sinó també en el fons. Fins ara, Carles Puigdemont feia més el paper de guia i representació, però Jordi Sànchez, en tant que secretari general, era el que centralitzava totes les decisions importants del dia a dia del partit, com es va veure, per exemple, en la negociació de la investidura de Pere Aragonès. Així consta, de fet, als estatuts.
Per tant, sobre el paper hi havia una plaça més aviat representativa i una de més executiva. Al tauler de joc, també, dos sectors, i dues personalitats fortes del partit, amb voluntat d’assumir responsabilitats: la presidenta del Parlament, Laura Borràs; i el que fou conseller i pres polític, indultat al juny de l’any passat, Jordi Turull. La primera és la veu dels sectors més unilateralistes, mentre que el segon encarna una secció més institucional, tot i que el matís entre totes dues visions no és tan gran com el que hi havia abans del trencament amb el PDeCAT. Suficient, però, com per provocar tensions en qüestions tan centrals com seguir donant suport al Govern Aragonès, la modificació de la llei de política lingüística o el sosteniment del pacte de la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC.
La voluntat de tots dos, Borràs i Turull, era la d’aspirar a la secretaria general, que és qui remena les cireres. Si bé, per la seva projecció pública, Laura Borràs era vista com una bona candidata a la presidència. Una opció que, com s’ha acabat demostrant, Borràs no descartava si la presidència del partit anava acompanyada d’atribucions executives. Si la reforma estatutària que ho havia de permetre no s’assumia per part dels altres sectors, l’entorn de Borràs estava convençut de la seva capacitat per disputar i guanyar una consulta a la militància.
Les úniques dades disponibles, provinents de les primàries per ser candidat a les eleccions catalanes que van enfrontar l’ara presidenta del Parlament amb l’exconseller Damià Calvet, jugaven a favor de Borràs. En aquella ocasió, es va imposar amb més del 80% dels vots. No obstant això, durant el procés negociador, persones properes li van fer constar que el potencial mobilitzador de Turull era considerablement superior al de Calvet, i que els barems que les bases fan servir per escollir candidat no per força han de ser els que fan servir per escollir la persona que posa ordre dins la casa.
En general, des dels dos sectors s’ha valorat gairebé des de l’inici la possibilitat d’una llista conjunta. “És el que més ens convé”, afirmava just després de la dimissió una veu amb ascendència dins el partit.
Així ho van fer constar un nombre ampli de diputats i càrrecs electes que fa dues setmanes firmaven un manifest a favor d’una llista conjunta amb Borràs com a presidenta i Turull com a secretari general. El manifest, impulsat per sectors turullistes, va ser mal rebut pels afins a Borràs, que darrere hi veien la voluntat d’encasellar-la en una posició simbòlica i sense atribucions polítiques. La mateixa Borràs, segons va avançar l’agència EFE, hauria demanant als diputats que no firmessin el manifest.
La publicació d’aquest escrit, de fet, va caure com una gerra d’aigua freda sobre les negociacions que estaven en marxa per acostar posicions entre Turull i Borràs. Algunes fonts indiquen que en aquell moment van estar a punt de trencar-se i que refer-les ha costat a Turull cedir una mica més del que tenia previst en el repartiment de responsabilitats.
El pacte el pot haver greixat, també, la voluntat de deixar enrere l’etapa de Jordi Sànchez com a secretari general, que aixecava ampolles en molts sectors del partit. Tot i que finalment Sànchez ha acabat sent avalador de Turull, com demostra que persones del seu entorn hagin entrat a la llista.
Tot plegat, s’ha gestat en menys de quinze dies i sobre la botzina del termini per presentar les candidatures per dirigir Junts per Catalunya. L’acord definitiu s’hauria tancat poques hores abans de fer-se públic dimarts passat al migdia i amb les qüestions programàtiques encara per resoldre del tot. A la seva manera, així ho expressava Jordi Turull a la roda de premsa de presentació de la candidatura dient que s’havien posat d’acord en la “brúixola”, però no pas en la “calculadora”.
Tampoc és clar, encara, com s’acabarà de definir el repartiment de responsabilitats i atribucions entre Jordi Turull i Laura Borràs, que s’hauria de plasmar als estatuts més enllà de la voluntat de “fer-ho tot junts”, expressada en la presentació.
Cares i famílies
La nova executiva del partit, doncs, estarà confegida per un repartiment de poders entre les diferents famílies. Si anem als càrrecs centrals, la presidència de Borràs i la secretaria general de Turull quedaran compensades per la secretaria d’organització de David Torrents i la secretaria de finances de Teresa Pallarès. El primer és regidor del partit a Badalona (Barcelonès) i representa una de les veus més esquerranes de la formació, també de les més alineades amb les tesis unilateralistes que defensa Borràs. De fet, serà la seva mà dreta en el cor de l’estructura, des d’un càrrec que té un pes considerable a l’hora de coordinar el món municipal quan falta només un any per als comicis locals. Ocuparà el lloc que fins ara ostentava David Saldoni, que passa a una vocalia, essent l’única persona que perd rang dins l’executiva. D’altra banda, les claus de la caixa seguiran depenent de Teresa Pallarès, que es considera algú amb una sensibilitat més propera a Turull.
Sobre el paper, el repartiment també és a les vicepresidències. S’hi mantenen dos dels actuals vicepresidents, Anna Erra, alcaldessa de Vic (Osona) i presidenta del Consell Nacional de Junts, i Josep Rius, que també fa de portaveu del partit. Els altres dos eren Turull i Elsa Artadi, que la darrera setmana va anunciar que deixava la política en actiu. A Rius se’l considera una persona molt propera a Carles Puigdemont –va ser el seu cap de gabinet– i, tot i provenir de l’antiga Convergència, manté bones relacions amb els diferents sectors. A diferència d’Erra, no hi va ser entre el grup de diputats que va firmar el manifest demanant una direcció repartida entre Borràs i Turull i que hauria estat impulsat pels actors més afins a aquest segon.
Les dues altres vicepresidències són per a dos perfils del cercle més estret de confiança de Laura Borràs. Es tracta del diputat Francesc de Dalmases, que l’acompanya arreu, i la secretària segona de la Mesa del Parlament, Aurora Madaula. Tots dos, de les veus més contràries, com Borràs, a que Junts entrés dins del Govern del president Pere Aragonès o a mantenir pactes com el que Junts sosté amb el PSC a la Diputació de Barcelona.
Entre les vocalies, que també s’haurien repartit intentant cercar l’equilibri entre les dues afinitats, destaquen especialment les candidatures dels consellers Jaume Giró i Violant Cervera. A la consellera de Drets Socials se l’ha ubicat sempre a l’òrbita de Turull, i a Giró també se li atribueix una manera de fer més propera a al pres polític indultat. De fet, el conseller d’Economia i Hisenda va xocar amb la posició de Borràs i el seu entorn en la negociació de Pressupostos amb els comuns, de la qual va participar el Departament d’Economia que ell encapçala, tot i que des del partit es deia públicament que no s’estava negociant.
D’aquesta línia política també seria part Damià Calvet, exconseller de Territori i president del Port de Barcelona. Calvet era afí a Josep Rull, oposat a Turull durant els anys de Convergència –primer– i PDeCAT –després–, però després del pas de tots dos per presó han acostat posicions i ara comparteixen interessos.
També és destacable, en aquest sector, Míriam Nogueras que és la veu del partit a Madrid. La que fou vicepresidenta del PDeCAT en la darrera etapa abans de l’escissió és una de les veus que defensa posicions més unilateralistes i, alhora, una de les persones de la més estreta confiança de Jordi Turull. El seu nom ha arribat a sonar com a possible vicepresidenta i manté, també, una bona relació amb Laura Borràs.
Dins l’òrbita turullista, formada per persones vinculades a l’antic PDeCAT, majoritàriament hi hauria també persones com la portaveu de Junts al Parlament, Mònica Sales, o la també diputada Glòria Freixa. També Montserrat Girbau, coordinadora de la formació a la Catalunya Central.
Noms com David Saldoni i Antoni Morral –que tenien la confiança de Jordi Sànchez– també encaixarien en aquest perfil afí a Turull. Serien els resistents de l'òrbita de l’exsecretari general i expresident de l’ANC, doncs caurien de la llista persones afins de l’actual executiva com la diputada Irene Negre, Joaquim Jubert i Marcel Padrós. Tampoc no repetiran Francesc Colomer i Josep Andreu.
Podria sorprendre que desaparegui de la llista, també, Albert Batet. Ell, però, com a president del grup parlamentari és membre nat de l’executiva, igual que el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Puigneró, com a representant de Junts dins el Govern.
La majoria de cares noves dins l’executiva provindran, si és validada, del sector més afí a Borràs. Aquí hi entrarien noms com el de l’expresident de la Cambra de Comerç de Barcelona i diputat, Joan Canadell, i un dels diputats amb qui més fa pinya, el garrotxí Salvador Vergés.
Les diputades Cristina Casol o Ester Vallès també serien dins d’aquest grup, així com l’advocat del president Carles Puigdemont i diputat Jaume Alonso-Cuevillas. En aquest cas, es manté proper a la presidenta del Parlament, tot i haver estat apartat de la Secretaria Segona de la Mesa, en favor de Madaula, a principis de legislatura per haver rebutjat el vot delegat del diputat i conseller a l’exili Lluís Puig i haver qüestionat, en una entrevista a Vilaweb, l’estratègia confrontadora plantejada.
En aquest sector hi encaixarien noms com el de l’exconseller d’Interior, Miquel Sàmper i la també terrassenca Montserrat Caupena, que es disputarà la possibilitat de ser alcaldable del partit a la ciutat vallesana amb la dona de Josep Rull, Meritxell Lluís o el director Oficina Europarlamentària del partit, Aleix Sarri.
Finalment, la llista d’aspirants a ser a la cúpula del partit la completarien la consellera d’Universitats, Gemma Geis; i l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas. Alguns situen també a Sarri en aquest grup. Tots tres comparteixen, com Rius, el fet de ser membres de l’anterior executiva i persones d’estreta confiança del president Carles Puigdemont. Dins de les persones no alineades s’hi podria ubicar també l’exalcalde de La Seu d’Urgell (Alt Urgell) i diputat Jordi Fàbrega, com a veu dels Pirineus, tot i que hi ha qui el considera més decantat a posicions turullistes.
Fonts del partit expliquen que des de Waterloo es va proposar que s’inclogués a la candidatura perfils d’aquesta mena, amb relacions correctes amb tots dos sectors, per fer la funció de pont o de decantadors de la balança en els casos en què la presa de decisions estigués molt polaritzada.
I, certament, la realitat és que la primera part del Congrés i la renovació de l’executiva no resol els problemes de fons de Junts per Catalunya, que rauen també en l’estratègia política a seguir. Una part que s’ha tancat sobre un acord de mínims i la voluntat de treballar conjuntament, però que pot despertar tensions i intensitat en la segona part del Congrés, prevista pel juliol, on caldrà votar la ponència política i l’organitzativa, entre d’altres qüestions. Caldrà veure com es gestiona ara, també, el gran poder d’influència, sobre els quadres i les bases, que de ben segur tindrà Puigdemont, tot i no tenir un càrrec orgànic. Tot i que, en general, el president a l’exili, s’ha preocupat sempre més de les qüestions estratègiques que no del dia a dia orgànic.
Queda clar que, superat el primer obstacle, venen corbes per al Junts per Catalunya de l’era post Puigdemont.