Des del primer moment en què el president Carles Puigdemont va marxar a l’exili s’ha especulat amb la possibilitat del seu retorn. La música va sonar amb força abans i després de les eleccions del 21 de desembre de 2017. Des de llavors, el murmuri es manté. La carta més fiable, on romanen les confiances de l’equip que envolta el president del Consell per la República i encara líder de Junts per Catalunya, és la batalla judicial europea.
L’exili de Puigdemont i dels altres consellers ha anat acompanyat de causes judicials, tant defensives com ofensives. Un fil que ha pivotat, sobretot, en la lluita per mantenir els escons d’eurodiputats de Toni Comín, Clara Ponsatí i del mateix Puigdemont i en tombar les euroordres dictades pel jutge Pablo Llarena. Encadenar victòries en els dos fronts, entenen des de l’equip jurídic del president català a l’exili, és la via més ràpida per assegurar un possible retorn a territori de l’Estat espanyol. Al final, el que hi ha en joc és si són o no ciutadans lliures de la Unió Europea i si poden circular, com a tals, per tots els territoris comunitaris.
El front es resoldrà els propers mesos amb les batalles més decisives, especialment, la que fa referència a les euroordres.
La porta de Llarena
Després que Bèlgica es negués definitivament a extradir el conseller a l’exili, Lluís Puig, Pablo Llarena –jutge instructor del Tribunal Suprem espanyol– va requerir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que li aclarís algunes qüestions sobre el funcionament de les euroordres. El precedent de Puig va ser celebrat com una victòria entre l’independentisme, perquè es veia com un primer pas per consolidar la llibertat de la resta d’exiliats, com a mínim en territori belga.
Davant d’aquest precedent, Llarena va exposar set preguntes on posa en dubte la decisió dels tribunals de Bèlgica. Demana si aquests tenen capacitat per estudiar el risc de vulneració de drets fonamentals en el cas dels exiliats, si la justícia belga pot rebatre al Suprem espanyol o si l’informe del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU –clau en la darrera resolució– és un element amb prou pes per tenir en compte com a element favorable als interessos de Puig.
En funció d’aquestes qüestions prejudicials, Llarena haurà de decidir si manté o retira les euroordres contra Puigdemont, Comín, Ponsatí i Marta Rovira. A principis d’abril, en una primera vista, la Comissió Europea i l’Estat espanyol van defensar que hi havia hagut un examen limitat dels drets fonamentals a l'hora d'executar euroordres. Alhora, els exiliats van sostenir que el dret de la UE i el dret internacional donen més marge per revisar possibles vulneracions de drets fonamentals. Finalment, va sorprendre la posició de les lletrades belgues que, a diferència dels tribunals d’aquest país, van optar per mantenir una posició ambigua que va despertar preocupació entre els advocats defensors catalans.
El següent pas arribarà el proper 14 de juliol, quan està previst que es pronunciï l’advocat general responsable del cas. A partir d’aquí, tot s’accelerarà fins a la sentència, que anirà a càrrec del magistrat danès i vicepresident del TJUE Lars Bay Larsen, que en serà el ponent. Tot fa pensar que la sentència arribarà passat l’estiu i que en paral·lel hi haurà d’haver novetats sobre el recurs que les defenses dels eurodiputats independentistes van presentar contra el suplicatori amb què el Parlament Europeu els va retirar la immunitat com a eurodiputats a petició de l’alt tribunal espanyol. De fet, de moment, el Tribunal General de la Unió Europea, que du el cas, els manté retirada la immunitat perquè, sobre el paper, mentre les qüestions prejudicials estiguin sobre la taula, les euroordres queden aturades. De fet, això ja va costar un toc d’atenció a Llarena quan va demanar a Itàlia que detingués Puigdemont en la seva visita a l’Alguer i que va acabar amb el president a l’exili en llibertat després d’una nit a la presó.
El Catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona, Joan Queralt, adverteix que totes dues causes “mentalment estan interrelacionades”, i que els dos tribunals –el TGUE i el TJUE– miraran de reüll què fa l’altre. Una resolució favorable en tots dos casos pel que fa als interessos del president Puigdemont contribuiria a generar, segons el seu advocat, Gonzalo Boye, un “marc favorable” per al seu futur retorn. No és clar, però, que l’Estat espanyol en faci la mateixa interpretació.
Trencaclosques d’opcions
L’escenari que es dibuixa, doncs, no és gens senzill i fa difícil qualsevol pronòstic. En especial pel que fa a la causa sobre les extradicions. “Fins ara ningú no ha encertat què diria el tribunal. Intentar fer especulacions és perdre el temps”, apunta Queralt. És més, encara podria haver-hi també canvis de calendari, “per exemple si les defenses aporten els documents de Pegasus que diuen que van espiar els advocats durant el judici”.
Per dibuixar el terreny de joc, l’advocada i professora de la Universitat de Barcelona, Anna Boza, exposa que, al cap i a la fi, el que demana Llarena és si, quan demanes una euroordre, estàs obligat a “conèixer el dret nacional del país on la demanes”. Segons la llei, hi ha uns tipus concrets d’euroordres que es resolen directament, “però n’hi ha d’altres on s’ha de veure si concorda amb algun delicte intern. Això requereix una mica més d’estudi”, explica l’advocada. A parer seu, fora bo fer un “exercici d’empatia jurídica” a Llarena perquè entengués “que el magistrat de Bèlgica també ha de fer el mateix”.
Segons Boza, el TJUE pot decidir respondre “les preguntes o fer una resposta genèrica”, i anota que no li sorprendria que digués que “hi ha un llistat i, que tot el que no sigui allà, és lògic que l’autoritat judicial a la que es reclama miri si coincideix o no”. Pensa, també, que la manera com s’expliqui el tribunal europeu, “facilitarà al jutge instructor saber la manera com ha de demanar les euroordres”.
Queralt, que no vol entrar en com serà el fons de la resolució. Detalla que es pot esperar del TJUE “la màxima correcció”, en tant que òrgan superior judicial de la UE. S’hi refereix amb el terme “cortesia judicial”. És a dir, que cal esperar que la sentència que se’n derivi no sigui una ordre directa, sinó, més aviat, “que indiqui la correcció que ells veurien”. El professor de la UB aclareix que “mai no fan ordres directes, perquè la seva pròpia autoritat ja és prou clara”, i detalla que “totes les justícies compleixen el que diu Luxemburg, i no fer-ho pot ser motiu de sanció”.
Això no vol dir que, si el TJUE resol a favor dels independentistes de forma molt clara –tot i que hi ha molts matisos possibles–, des de l’Estat no es puguin buscar subterfugis per a limitar l’impacte de la resolució. “Ha passat a Espanya amb els interins i les hipoteques. Hi ha resolucions dels tribunals europeus i després aquí hi ha coses que no canvien”, recorda. Ho explica perquè “els operadors jurídics busquen vies alternatives”, i perquè “a vegades les resolucions presenten escletxes. És absolutament complex”.
El catedràtic de la Universitat de Barcelona pensa que cal entendre bé la naturalesa del Tribunal per identificarà com pot actuar. “Això és un tema polític que afecta la configuració de la Unió Europea, no ho hem d’oblidar. És dret constitucional europeu en sentit pur i dur”, explica Queralt, que pensa que, per tant, això serà observat “des de la perspectiva de la Constitució Europea, no de la legalitat espanyola, que no els importa per res. El seu enfoc és europeu”. És a dir, que entraran en joc qüestions com ara “què és un parlament europeu, què és un diputat europeu, què és la ciutadania europea... Si algú està construint la identitat europea és el TJUE”, diu. Per tant, no cal esperar que el TJUE esmeni la plana als tribunals de l’Estat espanyol en el detall, sinó més aviat que doni orientacions sobre com actuar en base a les directrius marc sobre la seva concepció de la Unió.
Fonts properes a la defensa de Puigdemont expliquen que al seu entendre, jurídicament parlant, el president a l’exili podria haver tornat a l’Estat espanyol amb la immunitat adquirida com a eurodiputat, però que és Espanya qui no compleix. Amb tot, exposen, si la resolució del TJUE va en la direcció de reforçar la immunitat, les coses “es posen més difícils per a l’Estat espanyol”. Tot i així, Boza diu que tornar seguiria comportant un risc jurídic, perquè “no veig que en cap moment se li respectin els drets al senyor Puigdemont. No estan respectant els drets fonamentals i jo no m’atreviria a venir aquí”.
Tampoc no queda clar què podria passar si hi ha una resolució negativa als interessos dels independentistes. Sobre el paper, “si es resol negativament, les coses es queden com estan”, diu Queralt, que creu que el que mai farà el TJUE és dir a la justícia belga “vostè admeti i resolgui en aquest sentit”. Tal vegada, fa constar que “potser m’equivoco i el tribunal diu que, com que té prou doctrina, digui que s’ha de fer això”.
Seguint el curs ‘habitual’, cal tenir en compte que les prejudicials de Llarena són entorn els drets fonamentals i la competència. Hi ha, però, una segona dimensió dins de les euroordres: l’equivalència de delictes. En aquest punt, la justícia belga encara no ha entrat a dirimir si el delicte de sedició equival a cap crim que consti a la legislació belga i permet l’extradició. És a dir, que una resolució contrària per part del tribunal de Luxemburg deixaria encara marge a la justícia de Bèlgica per negar-se a lliurar Puigdemont per sedició i fer-ho només per malversació, com va passar amb els tribunals d’Alemanya. Extradició que Pablo Llarena va rebutjar.
El terreny, doncs, és prou complicat com per, a hores d’ara, especular sobre un possible retorn de Puigdemont a territori sota control de l’Estat espanyol a curt termini. I sembla evident que la plana judicial europea seguirà omplint titulars durant un bon temps.