És la primera hora de divendres, 17 de desembre de 2021, i Mónica Oltra està a punt d’assabentar-se que Compromís perd el seu síndic a les Corts Valencianes. Fran Ferri l’ha citada a María Mandiles, un bar situat a la porta del Palau de la Generalitat. Vol dir-li allò que ja ha comunicat, els dies precedents, a set companys i companyes del Bloc.
La crisi causada pel desabastiment de semiconductors, que ha afectat de ple el sector de l’automoció, obliga a reestructurar l’empresa on Ferri, enginyer d’organització industrial, es troba d’excedència. Li han advertit que, si no hi torna, potser ja no podrà fer-ho en el futur. O que no ho farà per la porta gran, en un lloc de tanta responsabilitat com el que li proposen ara. Ja porta prop de set anys com a síndic i la seua aspiració d’ocupar una Conselleria, que va expressar amb nitidesa poc després de les eleccions de 2015, encara no s’ha convertit en realitat.
Oltra era coneixedora de la pressió creixent que Ferri, amb el pas dels anys, estava rebent de la seua empresa. Molts a Compromís n’eren coneixedors. Però tots, com ella, confiaven que la marxa no es consumaria fins a la legislatura següent.
Oltra ix del cafè amb Ferri amb el morro tort i s’adreça als consellers Rafael Climent i Mireia Mollà, que guaiten a fora.
—Entreu un moment, que Fran vol dir-vos una cosa.
15 minuts després, tots dos faran la mateixa cara que Oltra. Cara de cataclisme. Vicent Marzà, l’altre conseller de Compromís, ja no ha de patir aquest tràngol. Ferri li ho ha comunicat en una videoconferència mantinguda el cap de setmana anterior, quan únicament sabien la notícia Àgueda Micó i Amparo Piquer, les dues dones que controlen Més —l’antic Bloc—, i Carlos Villodres i Vicent Martínez, assessors a les Corts.
Entre el cap de setmana i divendres 17, el dia en què també va convocar els integrants del grup parlamentari per traslladar-los la seua decisió, l’encara síndic va entrevistar-se igualment amb la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, i amb Amadeu Mezquida, assessor de referència a València.
Les set primeres persones a les quals Ferri va comunicar les seues intencions conformen —conformaven— el primer nucli de poder de Més. Tan sols hi faltava Papi Robles, secretària general al cap i casal i diputada a les Corts que esdevindria, tres setmanes més tard, la nova síndica.
Que Oltra, vicepresidenta del Govern valencià i líder indiscutible de la coalició, s’assabentara poques hores abans que la resta de diputats i la ciutadania del comiat de Ferri denota fins a quin punt Compromís continua funcionant, 15 anys després del seu naixement, com una suma de compartiments estancs.
Aquell episodi va alterar la calma tensa que es respirava a Compromís, però la remor, la sensació de neguit, no venia de nou. Ni de bon tros. Una circumstància exògena, en principi aliena a la política, amenaçava d’impactar directament sobre ella i, per extensió, sobre el conjunt de la coalició. Se’n diu efecte papallona.
A un pas de la imputació
El primer aleteig de la papallona es remunta a les acaballes de 2016 i els començaments de 2017. Fou aleshores quan Luis Eduardo Ramírez, un dels educadors del Centre de Menors Niño Jesús, a la ciutat de València, va abusar sexualment de Maite, una xiqueta de 16 anys, segons que es desprèn de les sentències dictades per l’Audiència Provincial i el Tribunal Superior de Justícia (TSJCV). L’han condemnat a cinc anys de presó, si bé Ramírez ha decidit recórrer la decisió davant el Tribunal Suprem, que encara no se n’ha pronunciat.
El treballador sempre ha manifestat que entrava a l’habitació de la xiqueta per ensenyar-li unes “tècniques de relaxació” consistents en una sèrie de massatges en el cap. Per contra, la víctima assegura que, un cop adormida, ell li agafava la mà per masturbar-se amb ella. I malgrat que va oferir diverses versions, tant la Fiscalia com la psicòloga forense van atorgar credibilitat al seu testimoni.
L’acusat Ramírez no era qualsevol Ramírez, sinó l’exmarit d’Oltra, consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives. La màxima responsable dels centres tutelats per la Generalitat. Per això, des que la primera sentència condemnatòria va fer-se pública, el 2 de desembre de 2019, la pressió sobre ella ha anat in crescendo.
L’ofensiva no prové exclusivament dels grups de l’oposició a les Corts, que han reclamat la seua dimissió de manera reiterada per la investigació oberta al si de la Conselleria arran d’aquells fets, sinó també de la ultradreta valenciana més sinistra. Perquè el lletrat que assessora la víctima és José Luis Roberto, líder d’España 2000, propietari del bufet Roberto & Salazar, de l’empresa Levantina de Seguridad i exsecretari general d’ANELA (Asociación Nacional de Empresarios de Locales de Alterne). Un vell conegut d’Oltra.
La nit del 18 d’octubre de 2017, pocs dies més tard del referèndum català de l’1 d’octubre, Roberto i un grup de simpatitzants de la seua formació van manifestar-se sorollosament a la porta del seu domicili en defensa de “la unitat d’Espanya”. Després que ella denunciara els fets i que la Fiscalia demanara una multa de 1.800 euros i una ordre d’allunyament contra quatre dels concentrats, el jutjat de primera instància número 6 de Llíria va sentenciar que no hi havia delicte i va decretar l’absolució dels acusats.
Si sinistre és el currículum de Roberto, gairebé tant ho és el de l’agitadora Cristina Seguí, cofundadora de Vox a València, per bé que ja no en forma part, i pseudoperiodista experimentada en la difusió de notícies falses. Assessorada pel bufet de Pablo Delgado —l’advocat penalista de l’expresident valencià Francisco Camps, que recentment hi ha entrat a treballar—, Seguí va querellar-se contra Oltra davant el TSJCV en considerar que la Conselleria havia tractat d’encobrir aquells abusos, però l’alt tribunal valencià va desestimar-ho. Era maig de 2021 i Seguí va avisar que ho intentaria a través de la justícia ordinària.
La Fiscalia, però, va sol·licitar que s’investigara el modus operandi de la Conselleria en aquest cas. Més concretament, l’elaboració d’un informe intern al departament, consistent a determinar el protocol que s’hi havia seguit. I com a conseqüència d’això, 10 funcionaris i tres responsables del Niño Jesús han desfilat pel Jutjat d’Instrucció número 15 de València. Visiblement molesta, Oltra, en una aparició pública, va instar el jutge a citar-la a declarar:
—Jo vaig encarregar l’expedient informatiu, necessitava saber què havia passat. No hi ha res més que això. La resta és una cacera política de l’extrema dreta. Que deixen de molestar la gent i de posar en dubte la professionalitat de les funcionàries... Si em volen a mi, em tenen a mi.
El jutge instructor ha detectat “indicis racionals, seriosos i fundats” d’una “investigació paral·lela a la judicial carent de sentit” a la Conselleria
I, efectivament, el magistrat Vicente Ríos ha determinat que Oltra ha de prestar declaració per aquesta investigació “parajudicial”. En una interlocutòria bastant dura afirma que hi ha “indicis racionals, seriosos i fundats” de l’existència d’una “investigació paral·lela a la judicial carent de sentit”, tendent a “desacreditar la menor i interferir en el procediment penal en curs del seu marit”. I que, arribats a aquest punt, és precís escoltar el testimoni de la vicepresidenta. Per això ha remès la petició al TSJCV, atès que Oltra, per la seua condició de diputada i membre del Consell, és aforada.
“No pense dimitir”, ha repetit ella, que insisteix en la conxorxa de la ultradreta. Dijous passat, en la sessió de control de les Corts, la vicepresidenta va exhibir una fotografia recent de Seguí, Camps i el director de Ribera Salud, Alberto de Rosa, a l’estació d’Atocha de Madrid. El desembre passat, EL TEMPS ja va explicar algunes d’aquestes connexions, amb Fernando de Rosa —exconseller de Justícia de Camps i expresident de l’Audiència Provincial de València— com un protagonista clau.
En realitat, tota la nissaga De Rosa hi actua de manera molt coordinada. Maite, la víctima dels abusos, va entrar a treballar a l’hospital de Torrevella quan la concessió a Ribera Salud estava a punt d’acabar. I el 26 de gener d’enguany, a l’Ateneu Mercantil de València, una entitat presidida per Carmen de Rosa, el portal ultra Estado de Alarma va organitzar un acte públic amb la presència de la xiqueta. Els presentadors eren Seguí, el periodista Javier Negre —condemnat per difondre fake news—, el polemista Alvise Pérez —a qui Twitter ha suspès el compte per difondre, també, notícies falses— i Jorge Mestre, un periodista ben relacionat amb Camps, a qui ha introduït en el món de les xarxes socials i els ambients ultra.
No està sent una legislatura fàcil per Oltra. Al llarg dels primers mesos va tenir la sensació que una part del Bloc —la dirigent— actuava en contra seua. Hi surava un cert malestar per la manera com ella —després d’una reunió amb Ximo Puig, en nom del PSPV, i Rubén Martínez Dalmau, d’Unides Podem— havia tancat la continuïtat de Morera a la presidència de les Corts. I trobava a faltar més interaccions, a les xarxes socials, dels principals referents nacionalistes. Veia que feien molts reuits a Joan Baldoví, però no a ella.
Una pinya
Siga com siga, de moment Compromís és una pinya al voltant d’Oltra. Donen suport a la seua decisió de no dimitir. “No ha encobert res ni ha tingut la intenció de fer-ho, i si la imputen, ha de poder defensar-se”, assenyala un alt càrrec de la coalició. “Estem tenint una reacció humana, estem protegint-la d’un atac que està afectant-la molt a nivell personal”, afegeix un altre. “Els arguments que dona Mónica ens convencen perquè sempre han estat els mateixos, mai no s’ha contradit”, rebla una tercera persona.
“Amb el PP hi havia demostracions fefaents dels delictes comesos, ací no parlem d’un cas de corrupció ni de prevaricació”
L’oposició recorda les reiterades peticions de dimissió que Compromís efectuava en el passat quan algun dirigent del PP resultava encausat. No obstant, a la coalició estableixen una línia divisòria molt nítida entre els casos que afectaven el PP —“furtaven diners”— i el que ara ha impactat sobre Oltra. “Aleshores, amb el PP, hi havia demostracions fefaents dels delictes comesos, fins i tot proves directes del robatori, mentre que ací no parlem d’un cas de corrupció ni de prevaricació”, apunta una quarta font que pronostica l’arxivament del cas després que el TSJCV l’assumisca totalment o parcialment, i que ella hi preste declaració.
No són els únics que, de moment, es neguen a pensar en una hipotètica dimissió. A les files socialistes la preocupació és notable, i no tant pel desgast que això comporta per a Puig, a qui l’oposició li reclama el cap d’Oltra. Sobretot impera la sensació que un Botànic III serà improbable si Compromís no es troba fort. És a dir, si ella no es troba forta.
Al PSPV també incomoda la citació judicial de Francis Puig, germà del cap del Consell, en el procediment que investiga les subvencions percebudes per Comunicació dels Ports i Mas Mut Produccions dels governs valencià, català i aragonès. En aquest cas, però, la justícia no escruta l’actuació del president, com sí que passa en la causa que afecta la vicepresidenta.
La Generalitat ja ha instat les empreses implicades a retornar les ajudes que no hagen estat justificades correctament. La Fiscalia, en resolucions anteriors, ha afirmat que la Conselleria va obrar conforme a llei, raó per la qual va decretar l’arxivament de les actuacions relatives al director general de Política Lingüística, Rubén Trenzano. De fet, la darrera querella sobre el tema presentada pel PP ha provocat la citació dels dos empresaris investigats —Francis Puig i Juan Enrique Adell Bover, que declararan el 23 i el 25 de maig—, però no la de Trenzano.
Precisament, l’experiència personal de Trenzano i la d’Enric Nomdedéu, secretari autonòmic d’Ocupació que també va estar imputat i no va abandonar el càrrec, són algunes de les que conviden a pensar que mantenir-se ferms és l’única opció. Tots dos n’han resultat exculpats.
El problema és que, tal com subratlla una de les fonts consultades, si el procediment obert contra Oltra té recorregut, pot suposar un desgast considerable. I no només externament, sinó portes endins.
N’és bona prova Castelló de la Plana, on Ali Brancal, que va veure’s forçada a abandonar la vicealcaldia per estar imputada en la mateixa causa que Nomdedéu, va repetir a la candidatura local de 2019, quan el procés judicial en qüestió es mantenia obert. Això va generar desafecció entre un sector de les bases, que no ho veia bé, i Compromís va passar de quatre regidors a tres.
L’argument de la persecució política de l’extrema dreta podria tenir, per tant, un recorregut limitat. El pes d'una eventual imputació podria ser insuportable. Ara bé, a Compromís prefereixen no pensar-ho. “El TSJ ja va dir una vegada que no hi havia cap indici contra Mónica; ara hauria de justificar molt bé una acusació contra ella”, assevera un alt dirigent. “No hi ha cap correu, cap prova que l’incrimine, només hi ha suposicions”, emfasitza un altre.
Prémer en cas d’emergència
“O acarones Mónica o acabaràs al Consell Jurídic Consultiu”, va dir-li una persona important de Compromís a Ximo Puig en algun dels moments tensos que, sota la pandèmia, ha travessat la seua relació de parella. I al PSPV, ara que veuen l’abisme de prop, n’estan persuadits del tot. No hi ha equacions alternatives: o Botànic III o desastre.
Oltra viu les hores més baixes, però, així i tot, tothom pensa que qualsevol altre candidat trauria un resultat pitjor. I a l’horitzó, a més, no s’albiren massa opcions per rellevar-la. “Ni Baldo, malgrat que el seu grau de coneixement siga elevat”, sosté una persona que li professa molta estima.
Joan Baldoví. Aquest és el nom i el cognom que els uns i els altres veuen com a eixida d’urgència. Si fa no fa, com aquells cartells escrits en lletres blanques sobre fons roig: “Prémer en cas d’emergència”.
Baldoví, que ja ha complert 10 anys com a diputat al Congrés, acaba de jubilar-se de professor. Amb Oltra i l’alcalde de València, Joan Ribó, segurament conforma la tripleta més mediàtica de la coalició. Va dir-li a Pepi, la seua dona, que el seu pas per Madrid es limitaria a una legislatura, i ja en porta cinc. Dues d’elles efímeres, sí, però cinc. I encara que gaudeix d’allò més a Madrid en una conjuntura inaudita, en què un sol vot pot decantar majories, l’arribada de nets a la família ha fet que el suecà observe la vida amb uns altres ulls.
En aquest sentit, establir-se de nou al País Valencià —on no ha deixat de tenir una agenda intensíssima, així com també el senador Carles Mulet— podria resultar-li estimulant. Una altra cosa seria que assumira, o no, tasques executives. Podria ser, per exemple, un candidat a la Generalitat que no s’integrara en un teòric Botànic III, sinó que es limitara a oficiar-ne com a síndic.
“Baldo ha remarcat el seu perfil esquerrà, cosa que li ha permès arribar més enllà de la nostra gent, obrir-se a nous caladors de vot... Ara només cal que l’estimen menys i que el voten més, que diria aquell”, apunta irònicament un pes pesant de Més. “Faria un últim servei al partit, tinc clar que hi estaria disposat, ell podria aguantar les veles enmig de la tempesta”, apunta una veu més jove. En general, i no és fàcil en una coalició tan diversa com ara Compromís, Baldoví desperta una adhesió enorme.
Iniciativa, germà menut de Més, no perdria l’oportunitat de plantejar una alternativa pròpia, que previsiblement seria la crevillentina Aitana Mas, coportaveu del partit i síndica adjunta a l’hemicicle. La persona que, al gener, ja van proposar com a síndica amb motiu de l’eixida sobtada de Ferri.
Com els futbolistes capaços de jugar en posicions diferents, Baldoví sempre diu que farà el que li diga l’entrenador; en aquest cas, el partit
Baldoví, com els futbolistes capaços de jugar en posicions molt diferents, sempre diu que està disposat a fer el que li diga l’entrenador. En aquest cas, el partit. “Gaudeix molt a Madrid, la seua connexió amb els mitjans ens proporciona una projecció interessantíssima, i a segons quines edats, fer coses noves des de zero no resulta tan senzill”, puntualitza un alt càrrec que alberga més dubtes sobre la conveniència de la jugada i el desig real del protagonista. “Substituir Mónica seria un handicap considerable, però s’ha guanyat el respecte de tots nosaltres i ha demostrat actuar amb molta responsabilitat”, apunta una afiliada destacada que el coneix bé i que discrepa de la tesi segons la qual Baldoví rebutjaria ostentar tasques executives. “Qui, com ell, s’ha implicat a fons per aprovar la reforma laboral, un tema que va generar molt de malestar intern, está sobradament capacitat per governar”, apunta.
“Tornar a casa per guanyar tranquil·litat i accedir al Consell seria contradictori; ell vol estar a prop de casa, però no a full”, comenta, amb coneixement de causa, algú que parla sovint amb ell i que no se l’imagina de vicepresident.
I Marzà?
Al trident esmentat caldria afegir un quart actiu inqüestionable de Compromís: el conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà.
Resolutiu, bon orador i amb una valoració elevada per la gestió del seu departament, Puig hi confia cegament. Per bé que no es coneixien prèviament, la relació entre ells, des de 2015, ha estat excelsa. Un calc de la que Marzà manté amb el seu secretari autonòmic d’Educació, el socialista Miquel Soler. Possiblement, el millor empelt de mestissatge botànic.
A Compromís, en canvi, molts perceben un Marzà aïllat, exhaust pels set anys al capdavant de la Conselleria i bastant decebut per no haver esdevingut síndic parlamentari. Fins i tot els que de vegades se n’han mostrat més crítics no amaguen la preocupació: “És un referent, té una ascendència important guanyada amb el seu esforç i una visió molt interessant de la política a llarg termini”, n’expressa un, que fins i tot no descarta una possible renúncia de Marzà a la primera línia política a partir de 2023.
El procés de successió de Ferri és al darrere d’aquesta sensació estesa a Compromís. “Que no haja sigut síndic ha trencat molts ponts interns”, afirma la mateixa font, “el seu intent frustrat d’assolir la sindicatura ha fet que deixe de levitar i que toque de peus a terra”. Una gerra d’aigua freda que, personalment, li fa evocar la frase que l’esclau de torn xiuxiuejava a l’orella de l’emperador romà mentre li posava la corona de llorer: “Recorda que ets mortal”.
El ben cert és que, en el temps que porta com a conseller, Marzà ja ha tingut ocasions per marxar. D’ofertes interessants, n’ha rebudes. I a l’inici de la segona legislatura del Botànic, va posar la seua Conselleria a disposició del partit amb la finalitat de generar nous lideratges. El Bloc —ara Més— va contestar-li que no, perquè això obria un debat innecessari. Temien que, en aquest cas, el PSPV tractara de fer-se amb el departament. El segon més important, pressupostàriament parlant.
Si Més haguera apostat fort per Marzà com a síndic, avui ho seria. Però en els 10 dies anteriors a la comunicació oficial de l’adeu de Ferri i en les tres setmanes següents, la direcció no va planificar una estratègia reeixida, que incloguera un recanvi de garanties a Educació. Marzà, de fet, reclamava una reflexió estructural i de fons que tampoc no es va produir. Aquesta sol·licitud a la direcció va abonar la desorientació.
Marzà ja no fa de bomber en els incendis entre el PSPV i Compromís, hi ha renunciat
Aquells dies, el conseller va rebre molts missatges d’alcaldes i regidors instant-lo a no marxar. Qui més qui menys sabia que, en ben poc temps, havia assumit un poder enorme, que anava més enllà de les tasques que hi tenia encomanades. Era qui mediava amb el PSPV quan Oltra i el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, xocaven a l’hora d’elaborar els pressupostos. Era també el conseller que adoptava un perfil més polític en les Corts. Era, en definitiva, molt més que el conseller d’Educació.
“Allò era del tot disfuncional”, explica un observador privilegiat, “després del congrés de Més va dir que només assumiria aquesta funció durant uns mesos més, i ho ha complert”. Així, en les negociacions pel decret de les renovables, que el Consell va validar el proppassat l’1 d’abril, qui s’ha arromangat de valent per consensuar-lo amb el PSPV i Unides Podem no ha estat ell, sinó Papi Robles. Marzà ja no fa de bomber.
Aquest perfil baix adoptat pel conseller descol·loca a molta gent de Compromís. El seu futur és una altra gran incògnita.
Robles, Ribó i més
La via Marzà va quedar taponada per l’absència d’un substitut de garanties a la Conselleria. D’una banda, Maria Josep Amigó va quedar descartada per no ser professora, condició sine qua non per a Més, i de l’altra, la secretària autonòmica de Cultura, Raquel Tamarit, que sí que atresorava experiència docent, agradava alguns però desagradava uns altres. “No tenia cap sentit, la persona designada hauria heretat un equip que no era el seu i li hauria costat un any aterrar-hi”, indica una de les veus receloses a fer-hi retocs. Per tant, finalment, l’escollida com a síndica va ser Papi Robles. Marzà mateix va beneir-la.
“Treballa molt”, “sap coordinar”, “ha sigut una sorpresa agradable”... Les lloances són generalitzades. En ben poc temps, Robles s’ha guanyat l’admiració de gent molt diversa de Compromís. Si de cas, n’hi ha que censuren la “tutorització” excessiva de la seua tasca per part de la direcció de Més. “Fran no parlava tant del partit i Papi ho fa cada dia”, noten.
Però les conselleries pròpies ara tenen una interlocució més fluïda amb el grup parlamentari, de la mateixa manera que Baldoví treballa de manera més planificada, des del Congrés, amb la resta de la coalició. “Encara no som un partit, però almenys ja som un semipartit”, defineix de manera mordaç una de les fonts consultades. Ara Compromís coopera per introduir temes a l’agenda, dibuixa tàctiques i estratègies. Les seues esferes institucionals ja no actuen com a regnes de taifes.
L’alcalde de València, Joan Ribó, va ser consultat sobre el pas de Robles a la sindicatura. En concret, Marzà va voler saber de primera mà què li semblava aquesta opció. Ribó i Robles tenen feeling, tot just allò que l’alcalde troba a faltar amb molts dels seus regidors. Situar-la a la sindicatura ha sigut el primer pas per projectar-la com a regidora.
“Seria un bon al·licient”, va contestar Ribó quan van preguntar-li si la designació de Papi Robles com a síndica l’animaria a presentar-se de nou a l’alcaldia
“Seria un bon al·licient”, va contestar Ribó quan van preguntar-li si això l’animaria a presentar-se de nou, cosa que s’ha convertit en una obsessió per la manca d’una alternativa engrescadora. Va ser llavors que la via Robles va quedar definitivament expedita. Els últims moviments de l’alcalde confirmen una predisposició més evident a repetir com a número 1. Encara que el primer edil va deixar clar que no comunicaria la seua decisió fins a l’estiu, la seua continuïtat com a cap de llista és un dels pocs enigmes que a poc a poc semblen esvair-se. Caldrà veure, de tota manera, com li afecta a Ribó la possible complicació de la situació d’Oltra, perquè es troben molt units i això podria desanimar-lo.
De tots els aspirants i possibles aspirants a la llista municipal de València, Enric Morera és qui exhibeix més interès a formar-ne part, esperançat que una renúncia de un Ribó reelegit, en 2024 o 2025, li pose en safata la vara de comandament i una futura candidatura com a número 1.
Les seues declaracions freqüents sobre les obres del nou estadi del València CF —com a president de les Corts, no hi té cap competència— permeten intuir que ja està posicionant-se. “Pel seu caràcter obert, la bona relació que manté amb els sectors empresarials, la connexió amb el món de la festa, el futbol i fins i tot l’Església, ho faria més bé que es pensen molts”, enumera un entusiasta del seu salt a la política local.
Abans de les eleccions de 2019, Morera ja va deixar anar que volia assumir tasques executives, però Compromís —“Oltra, en aquestes qüestions, és molt conservadora”, indica una persona del seu entorn— va acabar mantenint la majoria dels seus consellers, amb l’única entrada de Mireia Mollà en substitució de la independent Elena Cebrián. Tanmateix, amb vista a 2023, si es materialitzara el salt a València de Morera, un teòric Botànic III podria comptar amb Rafael Climent,actual conseller d’Economia, com a president de les Corts.
Les primàries obertes a la ciutadania podrien passar a ser unes de semblants a les de Podem, en què cada aspirant a encapçalar la llista es presenta acompanyat de la gent que vol tenir al costat
La composició de les llistes és una altre tema roent. “Modificar el reglament de primàries aniria contra el nostre ADN”, adverteix una persona d’Iniciativa. “Són ells, els que van incloure-hi la possibilitat que cada partit designara els candidats de manera independent”, expressen des de Més. I és que, tant a les Corts com a l’Ajuntament de València, la joia de la corona de Compromís, plana la sensació que existeix la voluntat d’alterar-ne les normes. Les primàries amb “reserves de pluralitat” obertes a la ciutadania podrien passar a ser unes de semblants a les de Podem, en què cada aspirant a encapçalar la llista es presenta acompanyat de la gent que vol tenir al seu costat.
“La concepció institucional de la política fa que, qui posa la cara, lidere tot el projecte, i és lògic que aquesta persona vulga comptar amb el seu equip”, justifica una veu autoritzada de Compromís. “No, no hi podem fer cap passa enrere”, contradiu una persona més jove. “A les Corts, en les últimes dues legislatures, hem patit les limitacions de no tenir segons quins perfils”, replica un partidari de modificar el reglament de primàries.
No debades, el sector juvenil, que mostra una vitalitat considerable, també demana pas. “Si som un partit de canvi, hem de saber renovar-nos nosaltres mateixos”, defensa un militant que es troba en la vintena. “El congrés de Joves PV ha sigut molt potent, però hi ha el risc de créixer com a quadres”, matisa un de més veterà. Fet i fet, les primàries obertes, en les condicions actuals, beneficien notablement els candidats que són capaços de captar el vot de col·lectius locals molt nombrosos i els seus familiars, així com també aquells que tracen estratègies mancomunades, i bescanvien vots, per resultar-ne escollits.
“En principi era Iniciativa, qui plantejava de repensar les primàries, però la direcció de Més ha vist l’oportunitat de garantir l’elecció de determinades persones”, asseguren des del sector crític de l’antic Bloc. Malgrat tenir al darrere la pràctica totalitat de referents del partit, Àgueda Micó a penes va obtenir el 61,7% dels vots al congrés celebrat el juny de 2021. I atès que les previsions demoscòpiques anuncien una lleugera baixada —dels 17 diputats actuals, Compromís podria passar a 13, 14 o 15—, blindar-se a les Corts amb un reglament més favorable esdevé molt i molt temptador. Sobretot en un possible escenari de desallotjament del poder, cosa que minvaria dràsticament la representació institucional de la coalició.
“La nostra proposta de reforma de la llei electoral fomentava l’elecció directa dels diputats per part de la ciutadania... Seria increïble que internament actuàrem en sentit oposat”, assenyalen des de Més. “Ja van intentar un canvi en 2019, però fer marxa enrere és difícil de justificar, i l’elecció d’equips a través de llistes planxa és complicat d’encaixar als nostres estatuts”, afegeixen des d’Iniciativa, on també hi ha detractors de fer-hi canvis.
La nova direcció d’Iniciativa és més procliu a enfortir Compromís, i a Més ja dissenyen les bases de la futura federació
El congrés d’Iniciativa, que ha comportat l’entrada d’Aitana Mas i Alberto Ibáñez com a coportaveus, ha significat, d’altra banda, la fi del mollisme com a element aglutinador de la formació. La consellera Mireia Mollà va patir per aconseguir un seient a l’executiva. Fins ara eren ella i son pare, Pasqual Mollà, acompanyats de Paco García, Emili Mira, Toni Planells i Miquel Real, els que dirigien el rumb del partit. El creixement polític de Mas —a nivell executiu, primer, i parlamentari, ara—, els bons resultats electorals a Crevillent —a diferència de la veïna Elx, el feu dels Mollà, on Compromís ha perdut posicions— i l’anhel de renovació ha alterat els cànons preestablerts.
“Pasqual és un gran estrateg, llegeix molt bé la política a dos o tres anys de distància, però ha arribat a tenir els tres fills a sou de l’Administració”, lamenten des del sector no afí. “A diferència d’ell, la nova direcció d’Iniciativa sí que està per enfortir el projecte de Compromís”, afirma. A la vorera d’enfront, la de Més, el polivalent Lluismi Campos —assessor de Morera— ha rebut l’encàrrec de seure les bases d’una futura federació amb Iniciativa i Verds-Equo. “Per fi tindrem un element de coordinació i una estratègia compartida”, sospiren els que ho desitgen de fa temps. El somni del partit únic, l’ambició de molts, pot continuar esperar dormint.
Comptat i debatut, massa qüestions pendents i alguna altra que potser picarà a la porta. Com una convocatòria conjunta amb Unides Podem a les eleccions valencianes. Un escenari que no disgusta a Iniciativa, però que a Més provoca al·lèrgies.
“En política, dos més dos mai no sumen quatre”, repeteixen diferents persones de Més consultades per aquest setmanari. “Amb Podem, ací, per a què?”, es pregunten retòricament. És de les poques coses que tenen clar tots els sectors de la formació nacionalista, que van acabar desencantats dels acords amb els de Pablo Iglesias. Tots ells tenen una opinió magnífica de Yolanda Díaz, la seua hereva, però no volen sentir a parlar de llistes conjuntes als comicis valencians. “Al País Valencià hem de preocupar-nos de fer un Compromís molt més fort, ací hi ha gent que vota Esquerra Unida que mai no ens votarà a nosaltres”, raona un veterà. No obstant, la secretària general d’Unides Podem, Pilar Lima, no ha descartat en absolut una aliança d’aquestes característiques, i en una entrevista a EL TEMPS, el vicepresident podemita Héctor Illueca reclamava obertament un acord global: al Congrés i a les Corts.
Al capdavall, un aspecte —un altre tema— que genera controvèrsia a Compromís, una coalició que camina perillosament per la corda fluixa. I amb ella, el Botànic sencer.