Per motius molt diferents, l’any 2021 ha sigut el més intens de la vida d’Héctor Illueca. Va estrenar-lo amb un dolor terrible per la mort de sa mare —una algemesinenca a qui continua tenint present cada dia— el 31 de desembre de 2020. Va efectuar un gir de 180 graus quan, de sobte, en ple mes d’agost, va haver d’abandonar la Direcció General de la Inspecció de Treball estatal per fer-se càrrec de la Vicepresidència Segona del Consell, que deixava vacant Rubén Martínez Dalmau. I el mateix dia que es feia públic el relleu, Illueca perdia son pare. “Vaig fer-ho amb molt d’orgull i molta responsabilitat, però lamentant que els meus pares no ho hagen pogut veure”, confessa.
La nissaga Illueca és molt coneguda a la façana marítima de València. Consta de dues branques: la benestant, hereus dels armadors, i l’obrera, hereus dels estibadors, a la qual pertany ell.
En el seu cas concret, està especialitzat en matèria laboral. Com a inspector de Treball i de la Seguretat Social, va treballar cinc anys a Girona —d’aquella etapa, la seua parla ha adquirit formes típiques del català occidental— i deu més a Castelló de la Plana, un temps en què va treballar, a més, com a professor associat, de dret del treball, a la Universitat de València.
Diputat al Congrés des d’abril 2019, el gener de 2020 la nova ministra de Treball, Yolanda Díaz, va integrar-lo a una de les direccions generals de més pes. “... I al cap de dos mesos, s’enfonsà el món”, diu en referència a la pandèmia.
—Parlant en termes pandèmics, la seua elecció com a vicepresident havia d’injectar calma al Podem valencià. Va arribar-hi després que Rubén Martínez Dalmau i Pilar Lima no es posaven d’acord sobre si calia designar una dona —com proposava ell— o un home —com desitjava ella— a la Secretaria Autonòmica de Justícia.
—Van preguntar-me què n’opinava i vaig mostrar-me partidari d’anar a una proposta superadora. Començàvem una nova etapa i calia una proposta que fora indiscutible. He treballat amb Gemma Fajardo [la nova secretària autonòmica] en l’àmbit del cooperativisme i de l’economia social, la conec molt bé, i vaig recomanar el seu nomenament. Van fer-me cas i diria que tothom n’està ben content. És un honor per a la Generalitat que persones com ella, amb una trajectòria acadèmica tan important i una experiència de gestió demostrada, pose el seu granet de sorra per aconseguir una administració professional, democràtica i avançada.
—Pel que fa a les polítiques d’habitatge, diria que vostè ha optat pel continuisme?
—Les línies fonamentals són coincidents. No tenen a veure només amb un perfil personal, sinó amb una orientació política. L’aposta per canviar el parc públic d’habitatge ho era del meu predecessor i ho és meua. O l’aposta per la rehabilitació i per atendre l’emergència habitacional. Les línies mestres busquen els mateixos dos objectius fonamentals: garantir el dret a un habitatge digne, tal com recull la nostra Llei de la funció social de la vivenda, i contribuir a la reconversió del sector de l’edificació mitjançant la introducció de criteris d’innovació ecològica i d’elements d’economia circular. El procés de transició cap a un nou model productiu passa per la modernització de sectors tradicionals com aquest, perquè continuen sent un motor de creixement econòmic i de creació d’ocupació.
—Vostè prové de l’àmbit laboral, que no guarda molta relació amb el món de l’habitatge. S’hi ha adaptat fàcilment?
—Certament, aquest no era el meu camp d’especialització. Dit això, tinc experiència en la gestió pública al més alt nivell. La Direcció General de la Inspecció és de les més complexes de l’Administració de l’Estat, amb 4.000 funcionaris. Ací, ara, estic tractant d’implementar alguns canvis a nivell de gestió. Estem examinant els procediments amb la resta de l’equip per polir-los i millorar-los.
—Martínez Dalmau abanderava el Pla Hàbitat, amb què pretenia passar dels 17.000 habitatges públics heretats de l’etapa del PP a 33.000 en l’horitzó de 2030. Volia incorporar-ne 4.000 abans de 2023. Com va la cosa?
—A mi, en matèria d’objectius, m’agrada ser prudent i analitzar les tendències. El Pla Hàbitat 2030 s’estructura en diverses fases. En primer lloc, crear els fonaments administratius i jurídics que facen possible el desplegament de les polítiques d’habitatges, com ara el decret de tanteig i retracte o l’arrelament d’una política municipalista com la que estem potenciant amb la xarxa Xaloc, que ja compta amb 18 oficines a 18 localitats del País Valencià. La segona fase, entre el 2022 i el 2025, és de consolidació. I la tercera, fins al 2030, d’expansió. Val a dir que partíem de zero, d’una situació en què les polítiques d’habitatge no existien o existien en un sentit oposat al que nosaltres defensem.
—Però quin és el minut i resultat?
—De moment, hem adquirit un total de 800 habitatges, vora 500 dels quals a través del decret de tanteig i retracte, que ja es troba ben engreixat. Els altres 300 han estat adquirits de manera directa o per concurs. En qualsevol cas, com li deia adés, m’estime més de ser prudent: espere que al llarg de 2022 el ritme d’adquisició siga, com a mínim, igual que el de l’any 2021. És a dir, que puguem fer-nos amb 400 habitatges més.
—Mesos enrere van convocar un concurs per a la construcció de 1.206 habitatges protegits sobre 115.292 metres quadrats de parcel·les públiques, però va quedar desert. Les empreses no ho veien rendible i properament se’n convocarà de nou. Hi posaran diners de la UE, per tal de fer-lo més atractiu?
—Immediatament després de tancar aquell concurs, vam fer autocrítica i vam obrir un procés de diàleg amb el sector. Les noves bases ja estan en procés d’elaboració i el concurs arribarà en el primer quadrimestre de 2022. El diàleg amb el sector ens ha permès conèixer les seues inquietuds i que ells coneguen els nostres objectius. Jo soc un ferm partidari de la col·laboració publicoprivada.
—Què ha canviat, doncs?
—Ara els constructors podran accedir al sòl públic en unes condicions més avantatjoses. Podran beneficiar-se de l’arribada dels fons europeus i podran gestionar els habitatges en règim de lloguer social durant un període de 75 anys, prorrogable a 15 més. En definitiva, que el sòl i els habitatges continuaran sent de titularitat pública. Soc dels qui defensa la col·laboració publicoprivada amb un Estat emprenedor com el que exposa Mariana Mazzucato. Un Estat dinamitzador, que tinga un paper dirigent en l’aconseguiment d’objectius i que incorpora els sectors privats en la seua consecució.
—Presumeix de la col·laboració publicoprivada, però una part de l’espai polític que vostè representa, hi té prevencions. És un anatema.
—En política, se simplifica massa. I jo soc poc amic de les simplificacions. És veritat que venim d’experiències d’una col·laboració publicoprivada malentesa, perquè en realitat es tractava d’una cooptació dels interessos públics per part dels interessos privats. Si algú ha obert un camí teòric sobre la matèria que ens possibilita d’imaginar polítiques econòmiques distintes, és Mariana Mazzucato.
—Què li sembla l’avantprojecte de la llei estatal de l’habitatge?
—És una síntesi, i com tota síntesi, com qualsevol acord, no és el que ens hauria agradat al 100%. Hi ha aspectes millorables que es posaran de manifest durant la tramitació de la llei, com ja han fet veure alguns col·lectius socials i sindicals. Amb tot, la importància d’aquesta llei és que preveu la intervenció dels poders públiques per assolir un equilibri entre dos drets cabdals: el de la propietat —que té una funció social, com recull l’article 33 de la Constitució— i el de l’accés a l’habitatge, recollit a l’article 47. Malauradament, hi ha habitatges buits exclosos del mercat immobiliari per una finalitat especuladora, i en segons quins llocs el preu del lloguer s’incrementa tant que el fa inaccessible a la gent que vol emancipar-se. En aquest sentit, la llei estatal preveu la intervenció per aconseguir l’equilibri necessari.
—N’està satisfet.
—Al meu entendre, aquesta llei ha de marcar-se dos grans reptes: impedir el desnonament de persones sense una alternativa habitacional, tal com ha succeït en temps de pandèmia, i limitar el preu del lloguer. L’altre dia van passar-me un informe del Consell Valencià de la Joventut que explicava que 9 de cada 10 contractes de treball dels nostres joves són temporals, que el seu salari mitjà és de 871 euros i que han de dedicar al lloguer més del 70% de les seues retribucions. És evident que hi ha zones tensionades en algunes ciutats i zones costaneres, llocs en què cal una intervenció quirúrgica, molt calculada, ben pensada.
—Una llei estimuladora, que faça suggerent el lloguer mitjançant incentius fiscals, o més aviat coercitiva?
—Cal distingir entre el petit propietari, que ha de ser estimulat, i el gran tenidor.
—On és el límit?
—La llei de funció social de l’habitatge valenciana explicita que el gran tenidor és la persona jurídica que es dedica professionalment a l’activitat immobiliària i posseeix 10 habitatges o més sense treure’ls al mercat. Veurem com evoluciona aquest debat a escala estatal. En el cas valencià, transcorreguts sis mesos després de la declaració d’habitatges deshabitats sense que els grans tenidors els hagen tret al mercat, s’exposaran a sancions de fins a 350.000 euros. Estimem que, en el cas valencià, hi ha 20.000 habitatges en mans de grans tenidors. Si els traiérem al mercat, revertiríem tendències molt negatives que ignoren la seua funció social.
—No obstant això, la compra d’edificis sencers per part de fons d’inversió —que pressionen els veïns d’edat avançada que hi viuen perquè marxen i puguen fer apartaments turístics— és cada vegada més usual.
—De vegades passa això, és cert. L’assetjament immobiliari està considerat una infracció administrativa i ha de ser sancionat de manera contundent.
—I què li sembla la gent que ja disposa d’un o dos habitatges i decideix invertir els seus estalvis en la compra d’un altre habitatge per tal de llogar-lo?
—No hi tinc res a dir. Aquest no és el concepte de gran tenidor. Ací no hi ha cap finalitat especulativa, l’immoble en qüestió ix al mercat i queda al marge de les eines d’intervenció administrativa. No té res a veure això amb l’empresa que disposa d’un centenar de pisos i no els treu al mercat amb una finalitat especulativa. Ans al contrari, al petit propietari cal ajudar-lo amb estímuls i incentius per reconduir les tendències del mercat. El problema són les desenes de milers d’habitatges buits dels grans tenidors.
—El mateix dia que el president Puig es reunia amb el seu homòleg andalús, vostè i la vicepresidenta Oltra van reunir-se per demanar la creació d’un impost turístic que revertira en la promoció de vivenda pública. És viable?
—El document acordat pels tres grups del Botànic que obre el camí a la llei de l’impost turístic apunta que una de les possibles destinacions dels fons que es recapten és aquesta.
—Però l’esperit de l’impost és que revertisca en el sector, com a Balears, o en les conseqüències que genera en la neteja viària, com a Barcelona.
—Ací anem a un model valencià. El plantejament que vam fer la vicepresidenta Oltra i jo tenia una base científica contrastada: el turisme té externalitats des del punt de vista ecològic, de l’ús dels serveis públics... Però també té conseqüències en el tensionament del preu del lloguer, sobretot al litoral, que afecta la nostra joventut. En els pròxims mesos veurem quina forma pren aquesta nova figura impositiva. És important que els grups hagen arribat a un consens que ja existeix a la societat valenciana.
—Els seus dos referents són Julio Anguita i Pablo Iglesias. Què va sentir en escoltar a portaveus de la ultradreta afirmant que Anguita avui votaria Vox?
—Ell i jo vam signar un article conjunt en què expressava amb claredat què pensava de Vox: representa les arrels més reaccionàries del pensament espanyol, que connecten de ple amb Ferran VII. És una provocació més... Mire, el primer dia que vaig comparèixer a les Corts com a vicepresident van dir-me “iluminado”, “extraterrestre”, “Gandhi”, “violent”, “endollat” i “comunista” més de deu vegades. L’actitud de l’oposició envers el Consell té un component elevat de deshumanització. No m’ho esperava i em preocupa. Provinc d’una cultura en què hem llegit molt Primo Levi. Hem de fer un esforç, tots plegats, per elevar el nivell del debat públic. És lògic que hi haja diferències i confrontació, però no deshumanització.
—Coneix de fa anys Yolanda Díaz, molt ben valorada a les enquestes. Li ha sorprès la seua capacitat d’arribar a acords amb patronal i sindicats?
—Destaca per la seua capacitat de diàleg. El seu tarannà és molt ben rebut per la societat. La gent està farta de veure com els polítics s’insulten. Ella és una cosa diferent. És ferma en les seues conviccions, però també és capaç de cedir i de produir síntesis polítiques. L’equip del Ministeri de Treball és dels més forts que hom puga recordar. És gent de primera línia a l’àmbit acadèmic i de l’Administració. S’ha vist que els hereus del 15M podien agafar les regnes d’un Ministeri com aquest.
—S’especula molt sobre la plataforma transversal que pretén impulsar Díaz. Vostè voldria que tinguera translació a escala valenciana?
—Com bé ha dit, ella està en un procés d’escolta de la societat civil. Hi ha moments a la història en què els partits han de fer un pas enrere, parar l’orella i entendre què diu el carrer. Aquesta plataforma tindrà futur si connecta amb les necessitats més bàsiques insatisfetes de les capes populars del nostre país. A mi m’encantaria que Compromís participara en aquest procés, que va molt més enllà de les forces polítiques i vol incorporar el moviment social i sindical a la construcció d’una alternativa al neoliberalisme.
—O siga que vostè aposta per una candidatura conjunta amb Compromís a les Corts?
—Sens dubte! La plataforma de Díaz hauria de tenir una translació valenciana. Allò que m’agrada per al conjunt de l’Estat, m’agradaria encara més per a la meua terra. Seria decisiu per a garantir la continuïtat de les polítiques públiques i fer irreversibles algunes conquestes socials.
—Pensa que Compromís i Unides Podem sumarien tant conjuntament com ara sumen per separat?
—No estem en un moment electoral. Dependrà de les circumstàncies, però a l’escola van ensenyar-me que dos i dos són quatre. Dos i dos no sumen tres.
—En política, de vegades, sí. Recorde el primer Compromís: el de 2007.
—Jo el que sé és què ha passat a Madrid. I posaré tot el meu esforç i la meua intel·ligència perquè això no passe ací.
—En aterrar a la Vicepresidència, vostè va dir que el gran problema del Podem valencià era la manca de diàleg. Ha detectat avanços darrerament?
—I tant! Hem obert una nova etapa.
—Hi ha una nova Pilar Lima?
—El passat és el passat, i se n’ha de prendre nota. El partit i el grup parlamentari ara viuen un moment molt diferent.