Els efectes del canvi climàtic són cada cop més patents. Bona prova d’això és la República de Vanuatu. En aquest arxipèlag del Pacífic, les inundacions, les entrades d’aigua de mar als conreus i els fenòmens climàtics violents no han parat de créixer els darrers anys.
Tot i que també hi entren en joc factors geològics, pels moviments tectònics, la població i el govern del país veu un perill imminent en la constant pujada del nivell del mar i les inclemències que reforça el canvi climàtic. De moment, ja ha comportat alguns desplaçaments d’anomenats refugiats climàtics i hi ha veus que temen que la majoria d’illes siguin inhabitables en qüestió de poques dècades si les dinàmiques d’escalfament global es mantenen.
És potser per això que Vanuatu, amb el suport de les Maldives -que viuen una situació prou similar-, va ser l’encarregat de, el desembre de 2019, proposar a l’Assemblea Anual dels Estats part de la Cort Penal Internacional celebrada a La Haya que es considerés la possibilitat d’ampliar el mandat d’aquest organisme per incloure-hi el delicte d’ecocidi. El representant d’aquesta república insular demanava incorporar una esmena a l’Estatut de Roma per criminalitzar aquests actes que atempten sobre el medi ambient.
D’ençà llavors, el debat s’ha anat fent un forat a l’agenda pública de diferents estats, que es plantegen la possibilitat de donar-hi suport. No prou, però, per arribar recollir les adhesions de dos terços dels estats adherits a la Cort Penal Internacional que caldria per incloure l’ecocidi a l’Estatut de Roma.
Als Països Catalans, el debat el va intentar obrir la CUP el passat 14 de març presentant al Parlament de Catalunya una Proposta per a presentar a la Mesa del Congrés dels Diputats una proposició de llei per a incorporar el crim d'ecocidi al Tribunal Penal Internacional i al Codi Penal de l’Estat.
Però, tot i que es pot intuir, quin és el significat d’ecocidi i què comporta? Això és el que va intentar establir aquest 2021 un grup d’experts internacionals sota el paraigües d’Stop Ecocidis amb la voluntat de tenir una definició que fos útil per reivindicar la seva incorporació a l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional com a cinquè crim contra la humanitat (fins ara hi eren el genocidi, els crims de lesa humanitat, els crims de guerra i els crims d’agressió).
Convèncer
La definició base d’ecocidi recull que s’entendrà com a tal «qualsevol acte il·lícit o arbitrari perpetrat sabent que existeix una probabilitat substancial que causi danys greus que siguin extensos o duradors al medi ambient».
Un dels ponents encarregats d’aquest redactat és el jurista xilè Rodrigo Lledó. Explica a El Temps que el terme sorgeix «als anys setanta a propòsit de la guerra del Vietnam on els EUA estaven fent servir agent taronja i napalm», i explica que l’actual objectiu d’impulsar el seu reconeixement a la Cort Penal Internacional «no és posar a la presó a ningú, sinó prevenir que es produeixin els desastres ambientals».
Destaca, a més, que segons la definició proposada, l’ecocidi seria un delicte de perill, és a dir que «n’hi ha prou amb que es faci una activitat amb risc pel medi ambient i que sigui altament probable que provoqui danys. No cal que passi per ser penada, però si es consuma, encara amb més raó». Una novetat que destaca d’aquest delicte en comparació amb altres legislacions ambientals és que cerca penalitzar les persones responsables i no les empreses. «Al final, sabem que qui paga no és l’empresa, perquè la multa es trasllada als preus i ho acabem pagant els consumidors. El que volem és que no es contamini, no que es paguin multes, per tant, cal fer que la responsabilitat sigui individual, que la responsabilitat recaigui sobre el director de l’empresa o qui tenia a les seves mans prendre les mesures de prevenció que no es van perdre», argumenta el jurista.
Lledó exposa que per aconseguir els suports que fan falta a la Cort Penal Internacional, s’ha fet una definició «molt consensuada entre activistes, acadèmics i gent de tall més conservador que estava preocupada per no perjudicar l’economia. És una definició bastant equilibrada, que permet el progrés econòmic, però que posa límits». A més a més, assenyala que s’ha fet partit de la base del dret ja existent i intentant innovar el mínim possible per facilitar el seu encaix en els marcs legals actuals.
La importància d’aconseguir un consens ampli, més enllà d’aconseguir la seva aprovació, és que finalment, només els Estats que ho ratifiquin són els que quedaran obligats a donar-hi compliment. «En ratificar-ho, el que fas és protegir el teu territori», insisteix Lledó, que recorda que Estats com Mèxic, Bèlgica o França estan estudiant impulsar aquests canvis, de la mateixa manera que el Secretari General de les Nacions Unides, Antonio Guterres, i el Papa Francesc s’hi han pronunciat ja a favor, per exemple. També la Unió Europea va aprovar una moció que incentivava als seus estat membres a legislar sobre aquesta qüestió. La Covid, però, no ha ajudat a accelerar el procés de recollida de suports: «al desconeixement de la mesura, s’hi sumen els temors econòmics per la darrera crisi», diu Lledó.
Filar prim
La coordinadora del Màster de Dret Ambiental de la Universitat Rovira i Virgili, Susanna Borràs, pensa que el fet que es proposi l’esmena a l’Estatut de Roma per incloure l’ecocidi és «un bon començament» tot i que assenyala que «després ja veurem quins seran els Estats que l’acceptaran». La proposta de regulació, però, li planteja uns quants dubtes. «Si no tenim la garantia de l’efectivitat que els crims seran jutjats de forma eficaç, és perillós tenir-ho regulat», anota.
Per evitar-ho, creu, cal treballar «la prevenció i una aproximació basada en reconèixer la natura com a éssers vius que viuen conjuntament amb els humans». És a dir, segons Borràs, «no només s’ha de treballar des d’una visió penalista, sinó també de prevenció dels danys i evitar que siguin massius contra els ecosistemes». Per tant, demana que, més enllà dels crims, es reguli en base a la concepció que la natura té drets. Posa, per exemple, el que reivindica la Plataforma del Mar Menor, que demana «el reconeixement de la personalitat jurídica de la natura i el dret a existir, recuperar-se i reparar el dany». Com respondre això és un dels buits que deixa, a parer seu, la regulació de l’ecocidi.
També veu un perill en com s’estableixen els llindars del què és delicte o el que no. Veu delicat, doncs, que es puguin donar agressions al medi ambient que «si no passen la franja no siguin delicte» i per tant, puguin limitar la preservació de la natura. Borràs pensa que «abans de fer qualsevol activitat humana, hem de valorar quin és el grau de vulneració dels drets de la natura. No parlar del dret humà al medi ambient, sinó de l’obligació de protegir-lo».
Per tant, conclou que «el dret penal és un element més» per protegir el medi ambient, però no suficient.