El presentador de la darrera gala dels Oscar, Chris Rock, va faltar al respecte, de forma masclista, a l’actriu Penélope Cruz, anomenant-la “la dona de Bardem” i dient que, si l’actor espanyol guanyava l’Oscar i Cruz no, ell “igualment perdria”. A continuació, va ridiculitzar l’actriu Jada Pinkett fent broma de la seva alopècia, de caràcter autoimmune. Pinkett va fer cara de pomes agres, disgustada. El seu marit, l’actor Will Smith, va riure, i en veure la cara de Pinkett, li va clavar una bufa a Rock.
La resposta a la humiliació pública a Jada Pinkett, per la qual Smith es va disculpar en una publicació a Instagram, ha generat debat sobre l’ús de la violència com a resposta a una agressió verbal. El fet que els dos homes fossin negres i que un reaccionés a la humiliació d’una dona, la seva muller, ha generat, a més, tota mena d’interpretacions: que si Smith ho va fer perquè la masculinitat empeny els homes a preservar l’honor de les seves dones, que va respondre com ho faria qualsevol familiar d’una persona que està passant per un mal tràngol de salut, que hagués estat millor que fos Pinkett qui li donés el mastegot a Rock...
Interpretacions racistes i misògines a banda, bona part d’aquestes observacions, per contradictòries que puguin semblar, són vàlides. El cas és un molt bon exemple d’un fenomen que, a falta de trobar alguna paraula millor, anomeno multidiscursivitat. Entendre la multidiscursivitat és clau per poder encarar el debat sobre com reaccionar davant actes de violència simbòlica. Per copsar-ho, és important parlar, primer, de la teoria de les propietats de Maria Rodó-Zárate i Marta Jorba. És una teoria pensada per explicar com les característiques d’una persona (gènere, ètnia, classe social, orientació sexual) interactuen entre elles en una situació, perquè hi influeix la posició social d’aquella persona i el marge que té per actuar davant dels fets que hi ocorren.
Per il·lustrar-ho, utilitzen la metàfora del cistell de pomes. Cada poma és una combinació específica de propietats com ara la mida, el color, la textura, el gust o la maduresa. El valor de cada poma a partir de les seves propietats varia en funció del context: hi ha pomes que potser no serveixen gaire per fer certs plats, però són molt bones si es mengen soles. Amb els éssers humans passa quelcom semblant. Als Estats Units,ç hi ha molts més números que un policia aturi pel carrer un home negre que una dona blanca. Tanmateix, una part de les dones agredides sexualment per Bill Cosby, un actor afroamericà ric i famós, són blanques. Ara bé, un altre actor afroamericà ric i famós, Terry Crews, va ser agredit sexualment per un executiu de Hollywood. La diferència entre els tres casos rau en la interacció específica de les diverses propietats de cada persona, i a quines d’elles el context els atorga cert poder.
La teoria de les propietats de Rodó-Zárate i Jorba acaba aquí. Ara bé, és important tenir en compte que cada desigualtat –de gènere, classe, etc.– està legitimada, o contestada, amb discursos específics. Uns discursos que, per la teoria de les propietats esmentada, operen tots a la vegada en una situació concreta. De vegades, de forma contradictòria. És exactament això el que fa que la multidiscursivitat sigui un fenomen tan complex, però tan necessari, per consensuar normes de comportament.
Tornem al cas de Chris Rock. Fer befa del (no) cabell d’una dona afroamericana és una qüestió política molt important als Estats Units. No només per la pressió estètica que reben les dones sense cabell al cap, siguin negres o no, sinó perquè l’estigmatització del cabell natural de les dones afroamericanes ha estat una forma de racisme. Chris Rock ho sap: el 2009 va dirigir-ne un documental, Good Hair. Hi ha qui defensa que, si hagués estat Jada Pinkett qui li hagués clavat el mastegot a Rock, no hi hagués hagut cap problema. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que la ràbia de les dones, sobretot les racialitzades, es penalitza socialment d’una forma més dura que l’exercida pels homes, fet que pot fer que moltes ni contemplin l’opció de tornar-s’hi a una agressió. Per altra banda, Pinkett simplement podria no haver reaccionat perquè considerava que no valia la pena, o perquè, com a dona calba que pateix pressió estètica, hi ha moments en què s’està fatigada.
Malgrat que l’alopècia no és sempre fruit d’una malaltia, part de la seva estigmatització en les dones és deguda a l’associació a un cos malalt. Així doncs, que una persona del grup de suport d’una altra, en aquest cas Will Smith, planti cara a un agressor per una broma capacitista transmet el missatge que fer humor utilitzant el capacitisme no és tolerable. Tanmateix, que Smith justifiqués la resposta utilitzant l’amor que sent per Pinkett remet als discursos d’agressions “per amor” que han banalitzat la violència masclista en l’àmbit de la parella. Per molt que la reacció d’Smith fos la que podria tenir una dona quan s’escarneix seva parella (dona, no binària o home) per una condició física, que les relacions masculines s’hagin articulat, entre altres, mitjançant l’intercanvi (físic i simbòlic) de dones i la protecció/atac de les dones considerades de la propietat de cada un d’ells, fa que l’acció d’Smith reforci aquests imaginaris. El Will Smith marit d’una persona que pateix no pot sortir a l’escenari deslligat de la seva condició d’home. De fet, el seu discurs de recepció de l’Oscar va girar entorn al deure d’un pare, de família o d’un equip de rodatge, de protegir els seus.
A més a més, el rebuig social a la violència física ha fet que l’agressió amagui fites importants de la gala. Jane Campion va esdevenir la tercera directora en guanyar una estatueta a la Millor Direcció i Ariana de Bose, afrollatina i queer, va rebre un Oscar a millor actriu secundària. També ha invisibilitzat el tracte càlid i exquisit de Lady Gaga envers l’actriu Liza Minelli, de 76 anys, durant la presentació de l’Oscar a la millor pel·lícula. Així doncs, independentment de què li passés pel cap a Smith en el moment de l’agressió, no ho sabrem mai, els discursos hegemònics sobre la malaltia, el gènere i l’ètnia han influït en la lectura pública de la resposta, i de retruc de tota la gala. I això és degut a la multidiscursivitat.
Per evitar-ho, la solució estructural és eliminar els discursos que legitimin opressions, i la conjuntural és consensuar respostes davant d’escarnis públics en què es facin servir discursos discriminadors, com el de Rock envers Cruz i Pinkett. Veient alguns arguments del debat, en què preocupa més la reacció d’Smith que l’escarni de Rock, la dificultat per consensuar-ho es basa en dos factors. Del primer ja n’he parlat altres cops: encara no s’entén que l’humor té usos, que alguns usos reforcen discriminacions, i si no fem res per denunciar aquests usos és perquè hem divinitzat la llibertat d’expressió.
El segon és fruit d’una comprensió parcial de la violència simbòlica, que oblida que aquesta i la física treballen plegades per perpetuar opressions. La violència simbòlica és el recurs dels poderosos per no haver de recórrer a la violència física per seguir dominant els oprimits. Chris Rock va utilitzar l’autoritat simbòlica de ser presentador dels Oscar per humiliar, davant de companys de professió i milions d’espectadors, una actriu afroamericana. La violència simbòlica serveix per legitimar la violència física dels agressors. Els Oscars han estat, històricament, una celebració de la violència exercida pels homes blancs, des dels premis a agressors sexuals com el director Roman Polanski o a l’actor Cassey Affleck, fins a les nominacions de pel·lícules que glorificaven criminals de guerra com American Sniper, dirigida per Clint Eastwood, que es va mofar del discurs de l’actriu nadiua americana Sacheen Littlefeather quan va recollir, el 1973, l’Oscar a Millor Actor en nom de Marlon Brando. Passant per l’agressió sexual, dalt de l’escenari, d’Adrien Brody a Halle Berry el 2003.
En un escenari que ha institucionalitzat la violència simbòlica i física dels homes blancs, la violència física d’un home afroamericà es percep com un element discordant. La condemna pública de l’Acadèmia i la proposta de retirar l’Oscar a Smith conviuen amb els plors d’una part del sector cultural occidental que clama que la temible cultura de la cancel·lació pretén condemnar a l’ostracisme l’obra d’agressors sexuals com Polanski o Louis CK. Aquesta contradicció hipòcrita és deguda als discursos de poder que permeten que certs cossos i subjectivitats esculpeixin les institucions tenint en compte les propietats que els conformen. De la multidiscursivitat.
Perquè la multidiscursivitat és omnipresent i a la vegada específica. És fruit a la vegada que és origen. És opressora a la vegada que és emancipadora.