Arran de l’estrena de la tercera temporada del programa Brico Heroes, de TV3, l’humorista Peyu va denunciar a Twitter que la cadena havia censurat un gag on el seu personatge i el del Jair Domínguez feien broma sobre què farien si fossin milionaris. En Peyu, en un atac de genialitat que tan sols un home pot tenir, contesta que faria que la reina Letizia i la princesa Leonor (menor d’edat) li fessin una mamada. Resulta que la part de la menor va grinyolar fins i tot als dos hòmens, i van retirar-la del muntatge final. Van mantenir la part de la Reina, però TV3 la va censurar. Això va fer que en Peyu ho denunciés a les xarxes tot posant un clip on apareixia el gag de la reina, però no el de la infanta. És a dir, va denunciar la censura amb un clip que ell mateix havia censurat.
Desconec quantes polèmiques més ha de viure l’opinió pública catalana en general, i l’esfera tuitaire en particular, per entendre que l’humor no és un ens, sinó una eina, i que institucions, col·lectius i particulars de tota mena l’empren per difondre imaginaris que discriminen, o reivindiquen, determinades comunitats. Però bé, aquí em teniu, havent d’explicar per què censurar gags masclistes no és equivalent a afusellar la redacció de Charlie Hebdo; que censurar certs discursos dels privilegiats serveix per protegir la llibertat d’expressió dels subalterns, i que el que us hauria de preocupar de la llibertat d’expressió a TV3 i Catalunya Ràdio són altres coses. Som-hi.
Ridiculitzar una dona i una menor fantasiejant amb menjar penis a canvi de diners és masclista. Com diu l’humorista Charlie Pee, menjar polles no en té res, de denigrant. Si un home ho considera així és perquè el sexe s’ha fet servir per humiliar les dones. L’excusa d’en Peyu i dels seus fans (homes) és que ell i en Jair Domínguez interpreten uns personatges, i que al seu torn aquests personatges estaven escarnint els rics, i que la forma de criticar-los era dir-los violadors de dones i menors. Qualsevol dona que visqui a la Terra sap que si haguéssim d’identificar algun grup ètnic o social d’hòmens per la seva afició a vexar sexualment dones no en descartaríem cap.
Que els homes ataquin altres homes utilitzant dones és un recurs masclista habitual. Ho veiem en l’ús de les violacions com a arma de guerra, en els insults que l’afició masculina rival dedica a futbolistes (“Shakira és una puta”) i en el segrest/assassinat/violació de la dona de l’heroi per part del dolent de torn a moltes pel·lícules. En el cas de Brico Heroes, la dinàmica és la mateixa: l’actriu Júlia Barceló apunta que, si el que es volia era humiliar la monarquia i els rics, per què triar dues dones quan hi ha un Rei emèrit corrupte, faldiller i agressor? El gag, doncs, no és una mostra d’humor irreverent, perquè no hi ha res més normalitzat socialment que el masclisme i la descàrrega de les frustracions dels homes en els cossos de les dones.
Havent aclarit això, seguim. El masclisme és una ideologia d’odi. El masclisme és el que fa que, a Catalunya, al 2019 el Ministeri de l’Interior espanyol registrés dues violacions cada tres dies. Amb tota probabilitat, la xifra és més alta perquè les agressions sexuals es denuncien poc. L’informe Safer Cities for Girls recull que el 78% de joves entre 15 i 25 anys han patit assetjament pels carrers de Barcelona, Madrid i Sevilla. En nou de cada deu dels casos, els testimonis no van fer res per evitar-ho. La violació, l’assetjament i altres formes de violència masclista coarten la llibertat d’expressió i de moviments de les dones, perquè la inseguretat les fa adoptar mesures defensives. Censurar el gag de Brico Heroes, que banalitza la violència sexual, no és totalitari, perquè totalitària és la societat que permet que aquesta violència sigui endèmica simplement perquè li serveix per controlar la meitat de la població.
Els discursos d’odi es combaten, i això passa per no banalitzar-los. Fer brometes sobre violència sexual és una forma de legitimar-ne l’exercici, i que les dones, sobretot si hem patit assetjament o agressions, ho haguem de veure, i sense avís previ, és una tortura. Això que diré ara pot ferir moltes sensibilitats, sobretot de senyors, però la llibertat d’expressió no és intrínsecament bona, ni la censura és intrínsecament dolenta. Si ho percebem així és perquè partim d’un pensament occidental que classifica el món en binarismes, en blancs i negres, i ens diu que el blanc és bo i el negre, dolent. Literalment, si pensem en el racisme. El que marca la idoneïtat de la llibertat i la censura és el context. No és el mateix que un jutge segresti la portada de El Jueves que pinta la monarquia com a paràsits que només es reprodueixen, que censurar un gag en què s’ataca la reina i la princesa per ser dones. El primer s’enfronta a una jerarquia de classe, l’altre reforça una jerarquia de gènere.
Si he citat actrius i humoristes i he fet èmfasi en la violència sexual com a atemptat contra la llibertat d’expressió de les dones és perquè, en els debats sobre llibertat d’expressió, aquesta es confon intencionadament amb el privilegi dels homes blancs -i persones que combreguen amb la subjectivitat masculina blanca- de seguir dient el que volen de tothom, que tothom actuï en funció del que ells diuen i que ningú els critiqui per això. En Peyu i en Jair Domínguez no són dos benaventurats. Són dos homes amb molta visibilitat a la ràdio i la televisió públiques. A més a més de Brico Heroes, participen junts al podcast El búnquer. Domínguez és col·laborador a l’Està passant de TV3 i en Peyu ha treballat a l’APM? i a Natura Sàvia. Ni Peyu ni Domínguez són dos homes censurats. Són dos homes a qui TV3 els ha dit que el seu privilegi no inclou banalitzar el masclisme. I això és el mínim que TV3 i Catalunya Ràdio han de fer contra, repeteixo, una ideologia d’odi.
En una època de reacció autoritària contra els drets de les dones i persones LGTBI, Catalunya Ràdio programa el Dones i dies els diumenges a la mitjanit, i s’ha carregat l’únic programa que tractava específicament qüestions LGTBI, el Ja m’entens. TV3 segueix comptant com a tertulià amb Sergi Sol, un paio que va insultar en antena a la periodista Pilar Carracelas. El programa estrella de la cadena, Crims, ens ha regalat dues temporades de banalització de la violència sexual i quatre capítols on hem pogut saber la talla de sostenidors de la Rosa Peral però pràcticament res d’una comissaria de la Guàrdia Urbana on hi ha hagut pornovenjances, pallisses a manters i morts de detinguts en estranyes circumstàncies, per dir-ho suaument i evitar querelles. Tallar un gag masclista a Brico Heroes és, en definitiva, la punta de l’iceberg d’un seguit de mesures que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hauria d’adoptar per ser una televisió pública que garanteixi la pluralitat d’una societat occidental del segle XXI. Això va més enllà de no emetre allò injustificable, implicaria introduir la perspectiva de gènere a tots els seus programes.
I bé, això seria tot. Si a algú li ha emprenyat el meu to, que es foti. Aneu de paladins de la llibertat d’expressió i no suporteu que una dona faci servir la ironia per deixar-vos les coses clares, com fan els vostres admirats humoristes homes de La Sotana. Jo volia escriure sobre Succession i la paternitat (#TeamKendall), però en lloc d’això, he hagut de perdre part del meu temps, visibilitat i enginy per explicar-vos d’una forma creativa per què fer acudits de fel·lacions no és l’humor subversiu que molts homes creuen que és. No tinc cap mena de dubte que les dones del futur, si és que mai em llegeixen, em compadiran, de la mateixa manera que jo compadeixo Maria Aurèlia Capmany quan va haver d’escriure el totxo de La dona a Catalunya per ensenyar als coetanis que el masclisme existia, en lloc d’escriure altres coses. Frenar el doll d’imaginació de les dones perquè ens hem d’aturar a recollir el llençol que perdem a cada bugada. Això sí que és censura de la dolenta.