Els Crítics

El gran regne de l’Espanya corrupta

Triomfadora als darrers Goya, amb 7 premis, 'El reino' de Rodrigo Sorgoyen mostra "el femer de la política espanyola, un reialme comandat per la llei del 'pelotazo' i l'arrogància".

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Més enllà de reconeixement i prestigi, els premis són una bona oportunitat per a tornar a donar vida a pel·lícules que no van tenir la sort que mereixien mentre van ser a la cartellera. És el cas d’El reino, guanyadora de set premis Goya —tots els “grossos”, excepte Millor pel·lícula, en mans de Campeones (Javier Fesser) en un inesperat twist final— o de cinc premis Feroz —incloent-hi Millor pel·lícula, director i actor—, entre altres. Sense entrar en l’eterna disputa cinèfila de quina ha estat la més destacada del 2018 —debat alimentat pel director Rodrigo Sorogoyen, que va deixar ben clar que creia que era l’exquisida Entre dos aguas, d’Isaki Lacuesta—, cal assenyalar les virtuts (i moltes) d’una pel·lícula com El reino. Tantes per a no deixar-la escapar ara que torna a la cartellera

En primer lloc, perquè mostra el femer de la política espanyola, un reialme comandat per la llei del pelotazo, del menyspreu, de l’altivesa, de l’arrogància. De la suficiència de qui es creu impune, malgrat que la pròpia podridura de l’engranatge pot acabar-te esclafant. Manuel (Antonio de la Torre), és un vicesecretari autonòmic que ho té tot per a triomfar dins el partit i també a escala estatal. Un dia, però, els seus plans se’n van en orris quan es troba implicat en una trama de corrupció juntament amb un dels seus millors amics, Paco (Nacho Fresneda). El partit, però, tanca files i decideix que, de tots dos, només en pot salvar un (Paco), i l’altre haurà d’anar directe a la trituradora de l’ambició, arrossegant projeccions, vida i família, però també una avarícia desmesurada i agomboiada pel sistema, com a membre d’una estructura de partits que actua com si l’Estat fos un parc temàtic de propietat privada i exclusiva.

Lluny de construir un relat discursiu o espès, Sorogoyen crea, a partir d’aquesta premissa totalment lligada a la realitat dels partits hegemònics, un thriller vertiginós, trepidant, que no deixa respirar des de la primera escena. Hi ajuda una planificació mil·limètrica, el nerviosisme de la càmera i un so treballat amb la precisió del missatge que es vol dir. Sempre som dins l’escena. No podem deixar de mirar, de seguir els personatges, sobretot Manuel, tothora caminant de pressa, empès per la música electrònica, amb nosaltres seguint-lo des del darrere, amb algunes escenes que passen a ser memorables —la del balcó, amb un gran Luis Zahera, o la de la carretera i el cotxe. Un film que va perfectament dirigit cap a un duel interpretatiu final, amb un fos a negre, amb Bàrbara Lennie, que interpreta la periodista Amaia Marín. I l’impacte —sense voler aixafar la guitarra— d’evidenciar totes les vergonyes d’aquest regne que és l’Espanya corrupta, que embruta tots els estaments, on ja no pots confiar en l’honorabilitat i les motivacions de ningú, perquè tothom podria ser part de la conxorxa que manté actiu el desastre.

El reino com a relat d’un home tacat (un entre tants, en la política) que intenta sobreviure, malgrat tot allò que arrossega al currículum. Un home que aplica fins a les darreres conseqüències la màxima de morir matant. Qui sap quina mena de normes regeixen les pulsions dels corruptes. Res de bo, al capdavall, i per això val tant la pena veure aquest film, ara que torna a ser a la pantalla.

 


El reino
Direcció: Rodrigo Sorogoyen

Espanya, 2018
Durada: 122 minuts
Guió: Isabel Peña, Rodrigo Sorogoyen
Música: Olivier Arson
Fotografia: Álex de Pablo
Repartiment: Antonio de la Torre. Nacho Fresneda, Josep María Pou, Ana Wagener, Mónica López, Bárbara Lennie, Luis Zahera
Gènere: Thriller polític


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.