Temps enrere —fa dos anys ja— us vaig parlar de la República dels espanyols (la II) i nosaltres, els catalans. No era, la del 14 d’abril de 1931, la primera República dels espanyols, no tampoc —val a dir-ho— una República que advoqués en els seus inicis pel federalisme, com a forma de solucionar la complexitat de la qüestió territorial, però sí que és la que l’imaginari col·lectiu de la nostra contemporaneïtat actual recorda i la República que atorgà —atenció, atorgà— la Generalitat a catalans estrictes, nomenclatura adoptada per la II Restauració borbònica —la II— per a designar les engrunes autonòmiques en forma d’institucions als territoris catalans continentals. Com bé sabeu, n’hi ha dues, de Generalitats, la que els espanyols reconeixen com a únicament «catalana», la del nord del rierol de la Sènia, i la del sud d’aqueix esquifit curs fluvial, la que engloba els territoris catalans que l’administració espanyola designa com a províncies de Castelló de la Plana, València i Alacant. Vaja, això de la «imbecil·litat» —o «Comunitat»— valenciana que el contubernista Emilio Attard, el líder de la UCD autòctona —a la valenciana— en temps de l’Adolfo Suárez, s’ampatollà en 1982 i que encara patim. Bé, patim els que creiem en un país, el país de Joan Fuster no el de l’acastellanat Francisco Brines, que s’esgota, que es mor. Al Ximo Puig, president d’aqueixa Generalitat meridional, sembla que la salut del país, la del país de Joan Fuster, ras i curt, li la bufa. Ep! Als fets em remeto. Joan Fuster, fa enguany sis dècades, publicà un opuscle sobre l’espinosa —espinosa per a la gent del sud del rierol de la Sènia— qüestió de noms (Qüestió de noms es deia). No l’escrigué debades. Avui dia la qüestió continua tan escrua —o potser més— com fa seixanta anys, ara amb institucionalíssima i poca cosa més Acadèmia Valenciana de la Llengua —de quina llengua?— inclosa.
El problema —el gran problema!— ara i adés, l’encastament del país —o digueu-li països— dels catalans en un estat aliè. Ah! I tot plegat ben amanit dels autòctons que van de salvapàtries estrangeres, ara en diuen en pro de la governabilitat. N’hi ha ara, n’hi havia en 1931, quan la II República Catalana (la II, que la I fou la proclamada per Pau Claris en 1640) que reconvertiren en modesta —modesteta— Generalitat, i n’hi hagué en 1873, quan Catalunya Principat apostà per la «governabilitat» (aportà dos primers caps de govern a la República dels espanyols) quan al País Valencià triomfava la revolució cantonal.
Per a qui no ho sàpiga, l’10 de febrer de 1873, Amadeu de Savoia, el rei «constitucional» dels espanyols, envià al ídem a pastar fang. En conseqüència, puix que la borbonada havia quedat exclosa de la Corona, l’estat dels espanyols restà sense rei i, a priori, sense ganes de tenir-ne. A l’endemà fou proclamada la República, la primera.
Amadeu de Savoia, noble piemontès, esdevingué rei d’Espanya pels dídims del general Joan Prim, el líder militar de la Revolució de Setembre de 1868, dita «la Gloriosa», que foragità els Borbons. Prim, contra el parer dels republicans, pretenia establir una monarquia respectuosa amb les llibertats democràtiques. El piemontès no fou, però, el primer candidat del militar reusenc, que havia temptejat les cases reials europees a la cerca de monarca: primerament volgué convertir en rei Ferran de Saxònia-Coburg-Gotha, regent de Portugal, i, com aquest declinà la invitació, després Prim s’encapritxà amb el príncep alemany Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen, amb la qual cosa muntà un enrenou a Europa de collons de mico, que acabà amb l’esclat de la guerra francoprussiana de 1870-1871. Finalment, Prim considerà la possibilitat del noble piemontès, que acceptà i, així, el 16 de novembre de 1870, les Cortes espanyoles proclamaren Amadeu, duc d’Aosta i fill del rei Víctor Manuel II d’Itàlia, rei d’Espanya. Prim ―un català― era l’únic que creia en ell i Prim ―ai dissort!― fou assassinat el 27 de desembre a Madrid, pocs dies abans que el bon vivant d’Amadeu arribés a Cartagena per a cenyir la corona «constitucional» d’Espanya.
Amadeu s’afartà de ser rei
Amadeu mai arribà a parlar el castellà, la llengua nacional dels espanyols, amb fluïdesa i li tocà batallar amb una conjuntura política ben difícil, sense fidels ―estava més sol que la una― i qüestionat, òbviament, pels republicans, i també pels carlins, que havien tornat a aixecar-se en armes, i pels alfonsins, els borbònics —la mala herba mai no mor— que ara apostaven per Alfons, el fill d’Isabel II. A la inestabilitat governamental cal afegir els esclats de la Tercera Guerra Carlina i de la insurrecció republicana de novembre de 1872, a més de l’aparició de les primeres manifestacions de l’incipient moviment obrer que s’agrupava en la Primera Internacional. A propòsit, Primera Internacional amb seu central a Alcoi. Ja veieu, l’obrerisme reivindicatiu neix a les nostres terres. Amadeu, sobretot, que com a bon aristòcrata era un vividor, no suportà tal pressió política i, sentint-se menystingut, renuncià a la corona. L’espurna per a donar el pas i tocar el dos, una protesta dels oficials de l’arma d’artilleria contra ell. Contra ell? Afartat, Amadeu deixà plantat tot quisqui, abdicà per ell i pels seus descendents i se’n tornà a Itàlia.
Fou un regnat breu, el d’Amadeu, en el qual tingué temps de conèixer el sud de les terres de la catalanitat. A Alacant (una Alacant rabiosament catalanoparlant aleshores) estigué en març de 1871, per ser el lloc escollit perquè arribés la fragata italiana Principe Umberto, que portava l’esposa del monarca, Maria Victòria. I ara us contaré una anècdota: mentre esperava la cònjuge, el dia 16 s’acostà a Elx, que el rebé amb palmes blanques portades pels xiquets de la localitat. Visità l’Ajuntament i l’església de Santa Maria. Hi pujà al capdamunt del campanar i, extasiat per la vista del palmerar elxà, proclamà Elx ciutat. El consistori elxà mostrà a l’Amadeu els horts de palmeres, en especial l’anomenat Hort de la Mare de Déu (l’actual Parc Municipal), on fou muntat un templet per a complimentar al monarca amb viandes de la comarca (es féu un fart de menjar dàtils). En agraïment pel tracte rebut, el rei donà 4.000 reals a l’hospital de la recent nomenada ciutat; també féu un donatiu de 2.000 reals a les monges clarisses, un altre de 1.000 reals per a l’església Santa Maria i, per últim donà 2.000 a l’obrer Gabriel Climent, que s’havia fracturat una cama en les obres del carrer de la Corredora. A Alacant, ara en companyia de la seua esposa, que arribà en la fragata mencionada escortada per les naus de guerra espanyoles Numancia i Villa de Madrid, visità l’església de Sant Nicolau i el monestir de la Santa Faç. També tingué temps per a homenatjar, al panteó que li fou bastit, el que fóra governador civil Trino González de Quijano, qui tant destacà en la lluita contra l’epidèmia de còlera que afectà la «província» alacantina en 1854 i pagà amb la seva vida el coratge demostrat.
En setembre d’aquell any el rei visità la ciutat de València. S’hostatjà al Palau de Cervelló, avui l’arxiu municipal. Venerà la Mare de Déu dels Desemparats a la seua capella i renuncià, però, a visitar la catedral. I això? Els canonges ―ai l’església valenciana, castellana i ultra― es negaren a rebre el rei. Vatua! No volien retre-li honors al rei constitucional. Amadeu, però, ni cas. Decidí passejar pels carrers de la capital del Túria com un ciutadà més, sense escorta ni uniforme. Conversà amb les venedores del mercat: en el seu italià s’entenia perfectament amb els valencians. Ah! I assistí a una correguda de bous, el dia 4, on torejà ―si més no, ho intentà― el cèlebre matador sevillà el Tato amb una cama ortopèdica.
Adéu Amadeu, visca la República!
Amadeu abdicà i deixà de la nit al matí els monàrquics constitucionalistes amb el cul a l’aire, orfes de rei. L’oposició parlamentària se’ls rifà a crítiques i, finalment, l’11 de febrer de 1873, hagueren de fer pública la renúncia del rei. El govern de Manuel Ruiz Zorrilla dimití. I ara què? Davant la gravetat de la situació, el Congrés i el Senat (ja veieu que això de les dues cambres d’avui ve de temps enrere) decidiren fusionar-se en Assemblea Nacional, malgrat que això ho prohibia expressament la Constitució de 1869 vigent. Vegeu: la pràctica hispànica de passar-se la constitució ―permeteu l’expressió― pel folre dels bemolls no la inventaren Rajoy i Sánchez (¿recordeu la reforma de l’article 135 de la del 1978 amb nocturnitat i traïdoria?). En fi, Assemblea Nacional constituïda, finalment, fou proclamada la República. Els monàrquics, amb el cap ajupit, no res pogueren fer per a evitar-ho (no tenien cap 155 a la mà ni una gernació de policies amb espanyolíssima mala llet disposats a repartir garrotades a tort i a dret). I vegeu!, quan les coses van de República i democràcia surten els catalans a la palestra: bé, ja Prim, català, s’encarregà de despatxar la borbònica Isabel II; ara era un altre català, Estanislau Figueras, qui acceptava el repte de ser el primer president de govern de la nounada República (no exactament president de la República). Tot això després d’un debat acalorat, acaloradíssim, que riu-te tu de les proclames incendiàries que bramen en l’actualitat al Congrés espanyol. Estanislau Figueras, el nou cap de govern, era un republicà federal, però es veié obligat a unir al seu govern de republicans (federalistes i unitaristes) a radicals (monàrquics moderats). Òbviament, la convivència fou difícil, però d’antuvi hi hagué voluntat de diàleg. Figueras pronuncià un discurs d’investidura en què agraí l’oportunitat que li concedien i on no oblidà l’estat federal ―ell era federalista de cor!― i la proposta de redacció d’una nova constitució. El nou règim fou reconegut immediatament pels Estats Units, fet ressaltat per la premsa d’aleshores, però no comptà amb la connivència de les potències europees, alarmades per l’eclosió democràtica de la nova república. Una cosa molt semblant, val a dir-ho, al recel exhibit pels països líders de la Unió Europea a la proclamació de la República catalana del 2017. Ep! Se m’oblidava, la proclamació republicana catalana del 2017 —ai llas!— restà en suspens.
La nova República s’enfrontà des del seu inici amb el dilema de federalisme o unitarisme. Els radicals (monàrquics), amb força encara a l’Assemblea Nacional, passaren de partidaris de l’Amadeu a defensors fervorosos de la república unitària. El president de la cambra, Cristino Martos, un radical (monàrquic), no dubtà en conspirar contra els federals, contra el president Figueras. Pretenia que el general Serrano presidís l’executiu amb el recolzament de l’exèrcit i aixafar els federalistes. Fracassà i això provocà l’enfonsament del partit radical i l’aparició d’adhesions a la República per tot l’Estat. Adhesió republicana que exigia reformes democràtiques i reformes polítiques contundents: dissolució de l’exèrcit (sí, com llegiu, fora l’exèrcit), supressió del repressiu Ministeri de Gràcia i Justícia i també del Consell d’Estat. Fou un mes de febrer trepidant, en tota la República i amb molta incidència al País Valencià, amb brots federalistes que presagiaven la futura revolució cantonal.
El primer avís, com no podia ser d’una altra manera, vingué de la Catalunya Principat, amb les Balears que s’hi uniren. Allò dels Països Catalans, bramin el que bramin els enemics de la nació catalana, és una cosa que ve de lluny. Els republicans federals decimonònics ho tenien claríssim, persistir en la unitat de les terres catalanes, i d’aquí el Pacte de Tortosa de 1869: «Aragó, Catalunya i València, unides per la seva situació geogràfica, solidàries en els seus interessos més preuats, confoses pels seus records històrics, semblants si no iguals en caràcter i en costums, èmules dignes en llur passió per la llibertat, estan cridades per llur naturalesa a marxar unides, a viure aliades i a complir ensems els alts destins provincials de la nostra raça». Aragó també hi entrava, per història i les Illes eren incloses a Catalunya. Presidia l’assemblea de Tortosa el líder federalista i catalanista Valentí Almirall i els valencians signants del pacte foren el castellonenc Francesc Gonzàlez Chermà i l’elxà Emigdi Santamaria Martínez. La conxorxa del Cristino Martos fou contestada, a Catalunya estant, amb la proclamació, el 9 de març de 1873, de l’Estat Català (unió de les diputacions catalanes estrictes i la de les Illes), presidit per Baldomer Lostau. Era el primer brot cantonal amb què s’enfrontà l’executiu republicà de Madrid i que feia perillar els acords amb els radicals. A Francesc Pi i Margall, ministre de Governació, també federalista convençut i català, li tocà bregar amb la difícil situació. Aconseguí que l’Estat Català, de moment, restés en suspens (vegeu que això de suspendre proclamacions no s’ho inventà el Puigdemont) a canvi de la —atenció!— dissolució de l’exèrcit espanyol del Principat (heu llegit bé, l’exèrcit espanyol fora de Catalunya) i de la promesa d’eleccions, eleccions republicanes, perequè les darreres havien sigut encara en monarquia.
Per la República Federal
Cal tenir en compte que aleshores el federalisme no era llavors cosa solament de la perifèria, com a priori hom podria suposar amb ulls d’avui, i el 30 de març els republicans federals es manifestaren a Madrid —sí, a Madrid!— per a pressionar el govern perquè proclamés la República Federal. Figueras ―el pobre!― dubtava massa i, és clar, sobre ell penjava l’espasa de Dàmocles dels unitaristes (la dreta carpetovetònica de tota la vida disfressada de republicanisme). Els manifestants reclamaven fer neteja institucional i, doncs, la destitució de tots els ajuntaments no afectes al federalisme, que era la manera de vindicar aleshores més democràcia. A la capçalera de la manifestació destacava un personatge amb barret frigi i camisa roja garibaldina portant una pancarta amb la llegenda «los republicanos federales piden al Gobierno trabajo, orden y justicia social». El republicanisme federal havia arreplegat les reivindicacions de l’incipient moviment obrer. Dia aquell 30 de març de pluja, això no impedí que els milers de manifestants arribessin a la seu del Ministeri de la Governació, a la Carrera de San Jerónimo. El ministre Pi i Margall, però, els rebé a contracor, perquè tot i ser republicà federal, no volia manifestacions que pressionessin el govern. Els manifestacions insistiren: República Federal! Pi i Margall els demanà paciència. Les futures Corts Constituents eren les que haurien de decidir. La paciència, finalment, s’esgotà i vingué la revolta cantonal. Pi i Margall volia un federalisme, sí, però ordenat, de dalt a avall es deia aleshores; els revolucionaris, en canvi, propugnaven un federalisme d’avall a dalt, és a dir, primer creem els estats i després ja veurem com ens unim.
L’esclat cantonal
D’avall a dalt o de dalt a avall, aquest era el vertader dilema de la República de 1873. Estanislau Figueras, ofegat per la pressió, dimití de forma irrevocable a primers de juny. Fou substituït per Pi i Margall. Hi hagué eleccions, en maig, que donaren la victòria als federalistes amb més del 91% dels vots emesos. Ara bé, cal tenir en compte que hi hagué un 60% d’abstenció i que aleshores el sufragi era universal, sí, però estrictament masculí. Les dones no votaven.
Ara era Pi i Margall el que rebia les pressions que havien fet dimitir Figueras. El Partit Republicà Democràtic Federal, el partit del cap del govern, es dividí en «benèvols», partidaris de l’acord amb altres forces polítiques, i «intransigents», defensors de la constitució immediata de la República Federal d’avall a dalt mitjançant pactes regionals, les manifestacions al carrer i, si fora precís, la insurrecció armada, la revolució. I les eleccions passaren i, vatua!, els intransigents eren majoria al carrer, però no a l’Assemblea Constituent. I ara què?
Fou constituït el nou parlament, sí, amb majoria federalista (els monàrquics havien desaparegut i els unitaristes havien estat silenciats). El 7 de juny fou proclamada la República Federal. Els benèvols demanaven calma i els intransigents fets. Passà el mes de juny i els ànims dins del federalisme estaven ―diguem-ne― ben caldejats. Finalment, els intransigents passaren a l’acció: el 12 de juliol la revolució cantonal esclatà a Cartagena, l’Ajuntament fou destituït i reemplaçat per un Comitè de Salut Pública, presidit pel diputat intransigent Antonio –Antoñete– Gálvez Arce. El dia 14 arribà el general Contreras per a encapçalar la rebel·lió. Sota la seua direcció els federalistes intransigents s’apoderaren de l’Arsenal i dels vaixells de guerra ancorats al port cartagener: les fragates blindades Numancia, Victoria, Tetuán, Méndez Núñez, les fragates de fusta Almansa i Ferrolana, i els vapors Fernando el Católico i Vigilante. Seguidament fou proclamat el Cantó Murcià amb la bandera roja com a estendard. La insurrecció s’estengué per l’est ―és clar!― i el sud peninsular. Com a conseqüència de tot plegat, Pi i Margall dimití el dia 18. Fou substituït per un altre federalista, l’almerienc Nicolás Salmerón.
El Cantó Valencià
Aviat la notícia dels esdeveniments de Cartagena s’estengué per tot arreu i a València, el 19 de juliol, es constituí una Junta Revolucionaria al paranimf de la Universitat que elegí el madrileny Pedro Barrientos (catedràtic de l’Escola de belles Arts) president; Vicent Boix (el cronista de la ciutat) fou nomenat responsable d’hisenda i governació; el rector de la Universitat, Eduardo Pérez Pujol (natural de Salamanca) seria el responsable de foment; Josep Pérez Guillem àlies «l’Enguerí» i Virgili Cabalote reberen la cartera de guerra; i el marqués de Càceres, monàrquic moderat, rebé la cartera de beneficència. El dia 22 fou proclamat amb tota solemnitat el Cantó Valencià. Com s’havia de constituir d’avall a dalt, necessitava de les adhesions dels municipis i s’hi adheriren poblacions de la província (de la província, que no de més enllà). Proclamat el 22, el 25 es produí la primera crisis a la Junta Revolucionària. Dimití ―diguem-ne― l’ala conservadora: Boix, Pérez Pujol i el marquès de Càceres, que foren de seguida substituïts pels marxistes Puchades i Montoro.
Salmerón envià prest l’exèrcit a sufocar la rebel·lió cantonal valenciana. El 26 de juliol les tropes del general Arsenio Martínez Campos ja assetjaven la ciutat. El 2 d’agost els assetjadors bombardejaren València (ja veieu, diàleg no cap, a la manera bèstia). Els cantonalistes, en veure la destrossa immensa del bombardeig decidiren retre’s. Bé, hi hagué una votació a la Junta Revolucionària: 32 vots partidaris de la rendició contra 21 que propugnaven la resistència a ultrança. Els capitostos del moviment, finalment, s’exiliaren per via marítima. El 8 de agosto la tropa governamental entrà a València. Testimoni d’aquells successos fou l’escriptor Constantí Llombart, prohom de la Renaixença valenciana, que escrigué ―en castellà― Trece días de sitio o los sucesos de Valencia (reeditat en 1973).
De València, amb un centenars de voluntaris, partí Francesc Gonzàlez Chermà (el del Pacte de Tortosa) per a proclamar el Cantó de Castelló (tot, ja veieu, molt provincialista). Ho aconseguí efímerament. Hi arribà, a Castelló, el 21 de juliol, proclamà el cantó, però a Castelló hi havia massa monàrquics conservadors i fins i tot carlins, que l’obligaren a marxar. El 26 la temptativa cantonal havia estat sufocada.
El Cantó d’Alacant
El 20 de juliol, arribà a la badia d’Alacant de la fragata Victoria ―que exhibia la bandera roja del Cantó Murcià― i obligà la ciutat a adherir-se al moviment cantonal, almenys en aparença. Dos dies després el navili cantonalista abandonà les aigües alacantines i la Junta Revolucionaria constituïda es dissolgué. Mai no arribà a proclamar-se el Cantó d’Alacant.
Efectivament, amb el diputat intransigent Antonio Gálvez comandant-la, la fragata Victoria fondejà a la badia alacantina. Arran d’això, es formà una Junta Revolucionària o Comitè de Salut Pública constituït per federalistes intransigents que s’adherí a la revolució iniciada a Cartagena. La Junta, que s’enfrontà a l’oposició de l’Ajuntament, es formà sota la presidència de Manuel Sáez la nit del dia 20, que fou substituït per Antoni Botella l’endemà. La Junta, però, no fou recolzada pels milicians republicans, que es feren l’orni. Mentre la fragata era a la badia tots callats, quan se n’anà, el 22, tornaren a la fidelitat al govern central. La Junta es dissolgué. En tot aquest afer tingué molt a veure la presència al govern central de l’alacantí Eleuteri Maisonnave, un «benèvol» i, doncs, contrari als cantonalistes (més endavant es reconvertí en unitarista i féu carrera quan la Restauració borbònica). Maisonnave tenia un gran ascendent sobre els seus conciutadans ―havia estat alcalde de la ciutat― i això desmobilitzà la població. Diuen que quan rebia els seus conciutadans a Madrid els demanava la contrasenya i aquests havien de contestar: «la figa ta mare!» (brofegada d’alacantinisme castís). Altrament, Antoñete Gálvez i la fragata Victoria, de tornada a Cartagena, passaren per Torrevella, que s’adherí al Cantó Murcià (ep! Al cantó dels murcians: Torrevella). La flota cantonal, tanmateix, tornà a Alacant en setembre una altra vegada. Ara, no hi havia cap Junta partidària i l’Ajuntament (maisonnavista, és a dir, salmeronista) es negà a retre’s. La ciutat, en represàlia, fou bombardejada.
Fou el dissabte 20 de setembre quan arribaren a la badia alacantina la fragata Numancia (aquella que custodià la reina Maria Victòria, la muller d’Amadeu) i el vapor Fernando el Católico, navilis amb el pavelló roig del Cantó Murcià, als quals s’uní també la fragata Méndez Núñez. El brigadier Leandro Carreras, comandant de la Numancia, comminà l’Ajuntament alacantí a la rendició. Aquest s’hi negà i Carreras decidí bombardejar la plaça. A les 6 del matí del dissabte 27 s’inicià la pluja de projectils sobre Alacant, que es prolongà fins al migdia. Les bateries de la ciutat contestaren l’agressió i en aquells successos destacà el santapoler Manuel Pérez Penalva, àlies «el Templari», que aconseguí cinc impactes en la Numancia des de la bateria situada en el quarter general que se havia establert al contramoll, proper al barranc de Baber. Els defensors, arengats amb visques a Alacant i crits contra els «pirates», resistiren la còlera de la flota de guerra, que, finalment, es retirà. Segons la relació que féu d’aquests esdeveniments el cronista Nicasi Camil Jover, en Las fragatas insurrectas y el bombardeo de Alicante, llibret publicat en aquell mateix any, el bombardeig causà vuit morts i nombrosos desperfectes al centre de la ciutat.
La revolucionària Alcoi
Si preocupant en grau extrem era la situació de la República Federal en juliol, els successos d’Alcoi contribuïren a empitjorar-la encara més. El 8 de juliol una vaga general promoguda per anarcosindicalistes alcoians (recordem que Alcoi era la seu de la Internacional a terres ibèriques), la Revolució del Petroli, acabà amb trets davant l’Ajuntament. L’alcalde, Agustí Albors i Blanes «el Pelletes», pretengué amb els dispars dissoldre els manifestants, però fou debades. Els amotinats, furiosos, cremaren la Casa Consistorial i assassinaren el primer edil, un republicà federalista històric, de la vella guàrdia, que havia participat en l’aixecament de Pantaleón Boné (els màrtirs de la llibertat) de 1844, en la revolta de 1854, en la Revolució Gloriosa de 1868 i havia estat diputat republicà per Alcoi a les Corts Constituents de 1869. Els revoltosos arrossegaren el cos del dissortat alcalde per la ciutat i àdhuc el caparen i exhibiren el penis com a trofeu. L’exèrcit hagué d’intervenir i el dia 13 ocupà Alcoi la columna del capità general José García Velarde. Els líders de la revolta fugiren i seguí una dura represàlia.
L’ocàs de la Primera República
La revolta cantonal no defallí. El Cantó Murcià, des de Cartagena, resistí encara fins el 13 de gener de 1874. En la desesperació final, els cantonalistes cartageners entraren en negociacions amb els Estats Units i fins i tot es proposà la unió als nord-americans. Mentrestant, la República, ferida en les seues conviccions, derivà cap a l’autoritarisme amb el govern d’Emilio Castelar des de setembre. Aquest, ara sí, era un republicà unitarista i poc amic de les embranzides perifèriques. Així que guerra. Salmeron s’havia negat a restablir la pena de mort i per això dimití. L’exèrcit, amb Castelar de president del govern, s’ensenyorí de la República. El 3 de gener de 1874 el govern unitarista perdé la moció de confiança, puix que els federals encara es bellugaven i no havien estat vençuts. El candidat a substituir Castelar era el valencià ―un valencià president!― Eduard Palanca, republicà federalista, però, l’exèrcit ho impedí. El general Pavía, ben xulo ell, entrà a cavall ―a cavall!― a les Corts, això conten, i posà fi al parlamentarisme: a fer punyetes! El general Serrano (recordeu-lo, aquell que els monàrquics pretenien com a cabdill) es convertí en l’amo del país, encara sobre el paper República. I així, amb el dictador Serrano, finí la República i es preparà la tornada dels Borbons. A Sagunt, el general Martínez Campos es pronuncià el 29 de desembre per Alfons XII i, vet ací ―ostres, des de Sagunt!― que un Borbó tornà a cenyir la corona, la d’Espanya. Un Borbó: sí per part de mare, Isabel II, que de pare era el fill d’Enric de Puigmoltó, un aristòcrata d’Ontinyent ―valencià!― que s’ho feia amb la reina; d’aquí que a Alfons XII li digueren «el Puigmoltejo». I és que n’hi ha per tirar el barret al foc! Ara resulta, ironies del destí, que la nissaga d’Alfons XII, Alfons XIII, el Juan «el d’Estoril», el Juanca «el Campechano» i el Felipito «a por ellos, oé» és d’origen valencià.
