El diumenge 11 de juny, els ciutadans francesos van triar, en primera volta, els diputats de l’Assemblea Nacional. Set dies més tard, en la segona volta, els electors tindrien molt més dubtes a l’hora d’escollir papereta. Un dilema similar al que van experimentar el passat 7 de maig, quan van haver d’elegir entre Macron i Le Pen. En aquest punt decisiu hi va haver molt de rebombori dins l’anomenada esquerra insubmisa. El Front d’Esquerres liderat per Mélenchon dubtava entre el mal menor de Macron o l’abstenció. Alguns, fins i tot, sense gaire escarafalls, votaren directament Marine Le Pen.
Similituds dels extrems
La setmana passada, mentre el dilema es repetia en no poques ciutats i pobles de França, alguns think tanks i mitjans de comunicació difongueren un titular que ja va treure el cap durant les presidencials: Le Pen i Mélenchon no són iguals, però gairebé. Les anàlisis destacaren que tots dos estan contra la globalització —mundialització en terminologia francesa—, aspiren al proteccionisme i no els cauria ni una llàgrima si la Unió Europea s’ensorrés. L’OTAN també els fa tanta nosa com a Putin i com a Trump. Cap dels dos amaga que es disputen el que queda del vot proletari i precari més colpit per les reconversions industrials i les bombolles immobiliàries. Posats a comptar vots i a extreure percentatges, l’IFOP —Institut Francès d’Opinió Pública— ha deixat clar que en la primera volta de les presidencials, Marine Le Pen va ser la més votada per l’electorat autoconsiderat obrer. Jean-Luc Mélenchon amb prou feines aconseguia atreure’s el 15% d’aquest sector que manté la consciència proletària.
Els analistes més avesats recorden que no hi hauria transvasament de vots entre el Front Nacional i el Front d’Esquerres (coalició del Partit de l’Esquerra i el Partit Comunista Francès) si no hi hagués similituds en els programes socials. Ampliar la plantilla de funcionaris per garantir educació, sanitat i serveis socials; rebaixar als 60 anys l’edat de jubilació i posar la banca sota vigilància permanent per protegir les institucions públiques en són, només algunes de les coincidències. Però aquesta temptació d’idil·li polític que provoca el fet de compartir electorat es trunca quan hom li recorda, al Front d’Esquerres, els seus orígens antifeixistes. Com pot ser que se us pugui passar pel cap festejar amb aquests ultres hereus de Vichy i dels nazis? Com us podeu entendre si vosaltres esteu per acollir els refugiats i immigrants i ells els deportarien tots? “Ni un sol vot a l’extrema dreta, que és l’adversari que divideix França”, proclamà Alexis Corbière, el portaveu de Mélenchon davant la temptació que li formulà Marine Le Pen: “Més enllà de querelles i desacords ens hem d’entendre: no podem deixar el manillar de França a Emmanuel Macron”. No i no, insisteixen els de Mélenchon. Però res no garanteix que al cap d’unes setmanes o d’uns mesos els dubtes i les ambigüitats tornin a planar. I no faltarà algun altre que digui als esquerranistes, a cau d’orella: “Compte. Perquè entre els francesos que voten el Front Nacional, n’hi ha molts més d’emprenyats que no pas de fatxes”.
El campi qui pugui
Com es gesten aquestes afinitats i aquest mena de clima de prealiança que mai no es consuma? Què i qui, a banda de compartir electorat, empeny els ultres a buscar, almenys, la complicitat dels comunistes i els seus hereus? S’està complint allò que els extrems es toquen. Es diu molt, però potser caldria esbrinar el com i el per què de tot això. Identificar els actors polítics i socials que impulsen aquest tocament dels extrems. Quins mecanismes psicosocials, emocionals, político-ideològics tenen en comú i es despleguen? La identitat nacional —amb no poca càrrega ètnica— s’associa sobretot als ultres. S’estén, però, fins als proletaris, precaris, desposseïts i temorosos de ser-ho que s’emmirallen, sobretot, en la identitat social, la de classe. La tendència a votar el Front Nacional per sectors de l’electorat del Partit Comunista Francès es detecta arran de la caiguda del Mur de Berlín i de la immediata desintegració de la Unió Soviètica. Mentre Washington i l’FMI fixaven com a obligatòria la doctrina econòmica neoliberal, l’historiador britànic marxista Eric Hobsbawm alertà en l’article “Adéu a tot allò” que el fonamentalisme del mercat s’havia quedat sense adversari. Ja res no li fa por —ve a dir Hobsbawm— i s’imposarà la barra lliure i el campi qui pugui.
La seqüència més visualitzada del campi qui pugui a Rússia és la rendició incondicional de l’URSS: 40 milions de persones abocades a la pobresa, 100 milions a la precarietat, cap Pla Marshall apaivagador, la propietat pública posada a preu de saldo en subhastes delictives i el nucli dur de l’Estat, el PCUS —en descomposició— generant bocins que prenen vida pròpia. El nou Partit Comunista rus canvià el marxisme pel nacionalisme i el seu líder, Guennadi Ziugànov presideix, a més, el Front de Salvació Nacional, on conflueixen una munió de grups stalinistes i d’extrema dreta amb un discurs marcadament antioccidental, anticapitalista, antiparlamentari, antiliberal i judeòfob en les dues versions: l’antisemitisme clàssic dissenyat pels “Protocols dels Savis de Sió” i l’antisionisme heretat de l’URSS. Al costat del comunista Ziugànov, l’ultra Vladímir Jirinovski —finançat pel que queda de les clavegueres del KGB— apel·la a una coalició patriòtica com la que es va coure a Sèrbia, en plena guerra, de la mà del postcomunista Slobodan Milosevic. Dins la coreografia russa ultra de 1993 apareixien personatges que tindrien recorregut, com ara l’ideòleg del nacionalcomunisme Aleksandr Prokhànov o l’escriptor Eduard Limónov, dirigent del Front Nacional Bolxevic. Però ja el 1988, Dmitri Vassíliev, cap del grup paramilitar cultural Pamiat, havia proclamat la necessitat de crear un Front Nacional com el que presidia a França Jean-Marie Le Pen, a qui sempre es referiria com a “amic” i “camarada”.
Amistats molt perilloses
Fins que un dia d’estiu d’aquell 1993 el diari Le Monde es preguntà en portada si s’estava incubant quelcom semblant a un eix Moscou-Belgrad-París. Segons el puzle refet i relatat pels periodistes de Le Monde, la revista L’Idiot International, pròxima a l’extrema dreta, serveix com a punt de trobada i aparador d’intel·lectuals comunistes i ultres. El primer nom que sobresortia era el de Jean-Paul Cruse, periodista nascut el 1948, activista social des del Maig del 68, llavors redactor del diari Libération i membre de la cèl·lula “Ramon Mercarder” del PCF. En un article que publicà en L’Idiot International, titulat “Cap a un front nacional”, Jean-Paul Cruse proclamà que “cal provocar un sobresalt de nacionalisme industrial i cultural”, i posava el punt de mira sobre aquells que considerava enemics de la societat francesa. Per aquest odre: “l’ultraliberalisme mundialitzat il·lustrat per Wall Street”, el sionisme internacional i les Borses de Frankfurt i de Tòquio. Sense complexos, Cruse apel·lava a “una política autoritària de redreçament nacional”. I atribuïa el mateix origen als problemes d’atur, immigració i delinqüència. Cruse culminà l’article proposant l’aliança estratègica del PCF amb el ultranacionalistes. Immediatament, mentre la direcció de Libération i el sindicat CGT demanaven al periodista explicacions per la seva proposta contra natura, l’article de Cruse començava a circular i a acumular adhesions.
Hitler i Stalin s’haurien hagut d’entendre. Es van equivocar enfrontant-se.
Eduard Limónov, escriptor rus un temps exiliat a França, donà la benvinguda a Cruse. Es vanta de la col·laboració engegada a Moscou entre comunistes i ultres, i es referma en el que ja havia escrit a L’Idiot dos anys abans: “L’URSS, els EUA i França tenen el mateix règim: una dictadura dels mediocres en la qual els éssers superiors són aixafats implacablement”. Segons Limónov, Hitler i Stalin s’haurien hagut d’entendre. Es van equivocar enfrontant-se. L’adhesió més afalagadora que rep Cruse és la d’Alain de Benoist, articulista habitual de L’Idiot i considerat el màxim ideòleg de l’ultranacionalisme a França. Benoist, que pocs mesos abans havia donat una conferència convidat per l’Institut d’Investigacions Marxistes —dependent del PCF—, posa la guinda: “Ja no queda dreta ni esquerra. Només hi ha centre i perifèria. El centre és la ideologia dominant. La perifèria aplega tots aquells que no accepten ser dominats. Es pot engegar un ampli debat entre tots els que som a la perifèria”. L’impuls nacionalbolxevic —o nacionalcomunista— a França s’entrebancà quan el secretari general comunista George Marchais s’assabentà del que s’estava gestant i ordenà desactivar tots els contactes entre els quadres comunistes i ultres. Alhora, Marchais recorda que els inductors de l’odi racial i social mai no podran ser aliats del PCF. Feia mesos que l’espasme nacionalcomunista a Rússia i França era observat per Walter Laqueur, investigador del Centre d’Estudis Estratègics Internacionals de Washington. Ell mateix exposaria les seves inquietants conclusions en el llibre Black Hundred: The Rise of the Extreme Right in Russia. “Si les opcions de l’extrema dreta es mantenen —alerta Laqueur—, els ultres podrien aconseguir allò que ni Hitler ni Stalin i els seus successors van assolir: el desastre total”.
Cap a la quarta posició
La consolidació de l’hegemonia neoliberal al llarg dels 90 i dels 2000 mantingué aparentment adormit el nacionalcomunisme, fins que la crisi el féu revifar. Putin seria un dels seus padrins. Un apadrinament de retòrica nacionalista dura, però no pas ultra com haurien desitjat els nostàlgics de 1993. L’amo del Kremlin sap que ha de mantenir equilibris entre diversos interessos. Amb tot, no amaga que un dels seus ideòlegs preferits —potser el de capçalera— és Aleksandr Duguin, l’home que ha aconseguit fer la síntesi nacionalcomunista.
Quarta Teoria Política que hauria de superar tant el comunisme com el feixisme. Prescindint, és clar, de la democràcia liberal.
Es tracta del resultat de la seva promiscuïtat ideològica i de moviments entre els grups d’extrema dreta i les esferes comunistes. Duguin va treballar com a documentalista per al KGB. El 1997 publicà el pamflet titulat “Per un feixisme roig sense fronteres”, en què es declara enemic de Hitler i de Franco “per haver estat capitalistes”. La figura de Duguin prengué força arran de la crisi i el 2009 féu pública la seva proposta d’àmbit global: la Quarta Teoria Política —també anomenada Quarta Posició— que hauria de superar tant el comunisme com el feixisme. Prescindint, és clar, de la democràcia liberal. Un cop més, la perifèria contra el centre. La formulació de Duguin, empeltada d’ultranacionalisme etnicista i d’igualitarisme roig té, a hores d’ara, seguidors als EUA organitzats en New Resistance. També a França, reunits en Égalité et Réconciliation. La influència de Duguin al Kremlin es va intensificar arran de la guerra civil ucraïnesa i de l’annexió de Crimea, que va ser celebrada al Kremlin amb una festa on Aleksandr Prokhànov, el primer ideòleg ultra del Partit Comunista rus, va ocupar un lloc d’honor. En els actes de rellançament del nacionalcomunisme, Marine Le Pen hi tindria un paper amb la seva corresponent visualització. El març de 2014 va aparèixer davant les càmeres com a observadora internacional en el referèndum d’annexió de Crimea. Poc després, es va saber que el banc rus First Check Bank finança la líder del Front Nacional amb un préstec de 40 milions d’euros, dels quals ja n’ha rebut 9. Les dificultats del banc —esquitxat per afers mafiosos— no impediren que el Kremlin acabi trobant a Marine Le Pen un bon recanvi financer. La líder ultra era —potser continua sent-ho— una de les peces que Putin necessitava per fer efectiu —en paraules del professor Timothy Garton Ash— el “Putrumpen”. Amb Putin, Trump i Le Pen instal·lats al poder, el futur de la Unió Europea quedava sentenciat. No ha estat així.
Un pròxim intent?
Durant el període més dur de l’hegemonia neoliberal, el sociòleg Alain Touraine intentà fer un exorcisme a la socialdemocràcia proposant una “Via Dos i Mig” per alliberar-la dels dimonis a la Tercera Via. Ara fa poques setmanes, davant d’un Partit Socialista francès que sembla abocat a la pasokització, Touraine retreia amb amargor a Jean-Luc Mélenchon que “cal felicitar l’esquerra postcomunista. El seu objectiu no ha estat cap altre que el de posar fi a la socialdemocràcia”. Una crítica ben fonamentada, la d’Alain Touraine. Caldria, però, no perdre de vista que la inestabilitat de l’electorat proletari, desposseït i precari. Aquest sector és capaç de decantar-se tant pels
L’electorat proletari és capaç de decantar-se tant pels ultres com pels comunistes o pels socialistes
ultres, com pels comunistes o pels socialistes, un viratge amb arrels llunyanes. A França incomoda recordar que el règim de Vichy va tenir un cert suport social. O que entre setembre de 1939 i juny de 1941, mentre va estar vigent el pacte Molotov-Ribbentrop, molts ferroviaris, alguns d’ells sindicalistes de la CGT, miraven cap a una altra banda quan passaven els combois amb deportats —jueus o no— en direcció als camps de concentració.
Segur que Jean-Luc Mélenchon no intentaria engegar un episodi com el muntat per Jean-Paul Cruse els anys 90. Mélenchon no escriuria a L’Idiot es plantejaria que els seus aliats del PCF oferissin a Alain de Benoist o a Aleksandr Duguin publicar un artricle a L’Humanité, tot i que Eduard Limónov n’arribaria a escriure indistintament a L’Idiot i a Révolution, la revista del PCF. L’estètica del temps sembla que ha canviat. Però només l’estètica. No seria gens estrany que, un dia d’aquests, gent lleial a Mélenchon i homes de Le Pen, potser de tercera o de quarta fila, acabessin debatent en blocs i capçaleres digitals la manera de plantejar-se l’anhelada “alternativa nacional”.