Judith Butler (Cleveland, Estats Units, 1956) i la seva obra constitueixen un dels principals referents teòrics del feminisme contemporani, sobretot pel que fa a les seves aportacions sobre la comprensió del gènere –també el sexe i la sexualitat– com a constructe social. Membre del professorat de la Universitat de Califòrnia de Berkeley dins del departament de Retòrica i Literatura Comparada, destaca per la publicació de títols com ara ‘Problemes de Gènere’ (1990) –publicat en català per Angle Editorial el 2021– o ‘Desfer el gènere’ (Paidós, 2004). També ha fet aportacions reconegudes en la definició del concepte de violència i les relacions de poder. En aquest camp, en català podem trobar el llibre ‘La força de la no-violència. Un vincle ètico-polític’(Tigre de Paper, 2021).
De quina manera l'ha influenciat la figura de Judith Butler?
Fina Birulés, professora de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona i cofundadora del Seminari Filosofia i Gènere - ADHUC
Des que, al voltant dels anys noranta, vaig tenir l’oportunitat de conèixer les aportacions de Judith Butler a la reflexió entorn de la distinció sexe i gènere i de la teoria crítica, sempre m’ha semblat important la seva manera de pensar. La seva filosofia m’interessa perquè és indeslligable del seu activisme: es reorienta i obre escenaris a mesura que va escoltant els esdeveniments i aprenent dels moviments que deixen paleses les formes de desigualtat, de violència i de dependència del nostre temps. De fet, busca vies per mostrar que el “marc” d’intel·ligibilitat vigent no és l’únic ni necessari, i per teixir nous marcs de comprensió i de qüestionament. Considero que, en els darrers temps, en posar al centre la qüestió de la vulnerabilitat i a través de les seves temptatives d’entendre les implicacions del caràcter relacional i interdependent de la vida humana, ha traçat nous camins per al debat ètic i polític contemporani.
Per a mi l’obra de Judith Butler ha estat aliment per al pensament i, tot i que en ocasions discrepi d’algun dels camins que empen, les seves reflexions m’interpel·len, així com ella sempre es deixa interpel·lar en els debats i converses que hem pogut establir.
Bel Olid, es dedica a escriure i ha traduït ‘Problemes de gènere’
Començant per l’àmbit professional, la traducció de Gender Trouble ha estat, segurament, l’oportunitat professional més difícil. Ha estat tot un repte pel llenguatge volgudament obscur que gasta Butler. És un privilegi poder treballar un text tan important i que ha portat tantíssimes reflexions que han influenciat també en la meva vida personal, la meva visió de qui soc, d’on em situa el món i perquè em situa aquí. Per entendre una mica més com opera el mandat de gènere a la meva vida i com me’n vull escapar.
Alhora, no només els seus textos, sinó també tots els textos que han fet florir, d’alguna manera, de moltíssimes altres persones que han reflexionat sobre la qüestió del gènere, la identitat, l’expressió, la performativitat del gènere... Tot això són aportacions bàsiques sense les quals em costaria entendre molt qui soc ara mateix. A nivell social, Butler ens dona claus per situar millor les opressions.
M’agrada molt el fil que va filant últimament sobre les desigualtats, sobre el que vol dir pau i guerra, sobre què vol dir violència i autodefensa… Butler està fent aportacions clau no només en l’àmbit del gènere, sinó també en l’àmbit de les relacions de les persones en general, considerant tota la transversalitat de les opressions.
Laura Llevadot, coordinadora del màster de Pensament Contemporani i Tradició Clàssica de la Universitat de Barcelona
La lectura de l’obra de Judith Butler va representar per a mi la meva entrada en la teoria feminista. Els estudis feministes acadèmics em semblaven identitaris i en certa mesura religiosos, i els col·lectius que es formaven al seu voltant eren jeràrquics i excessivament maternals. Sempre hi havia una abadessa amb les seves vestals i un cert flaire a capella. Aleshores jo treballava sobre tot post-estructuralisme, i el pensament d’autors com ara Deleuze, Foucault i Derrida m’havien previngut davant qualsevol deriva identitària i qualsevol comunitat que, en nom de l’emancipació, s’estructurés de manera jeràrquica i exigís als seus membres idolatria i submissió.
Butler va suposar una onada d’aire fresc. Va ser capaç de fer aterrar les crítiques a la identitat, al subjecte, als sabers dominants, en un terreny ben corporal i material: el del gènere. Si les feministes clàssiques s’havien passat la vida mirant de definir què era ser dona, Butler capgirava la pregunta i l’ampliava, atacava directament el dispositiu metafísic i polític que ens havia construït en termes de feminitat i masculinitat, allò que avui podríem anomenar dispositiu sexe/gènere o, des d’una altra perspectiva, heterosexualitat normativa. Això obria el feminisme no només a formes de sexualitat dissidents o no-normatives, sinó sobretot a un qüestionant de la pròpia identitat sexual que inclou, també, als homes identificats –o no– amb el mandat de la masculinitat. Gràcies a aquest plantejament també els homes poden sentir-se interpel·lats pel feminisme, que fins aleshores semblava només cosa de dones. És sobre això que he mirat de pensar en el meu darrer llibre.
D’altra banda, de l’obra de Butler m’ha interessat també el seu concepte de vida precària, que en bona mesura és un intent de pensar l’ètica d’Emmanuel Lévinas en termes polítics, és a dir, justament allà on Lévinas s’atura i cedeix davant l’ordre establert. En aquest sentit, l’exigència política del pensament de Butler resulta exemplar. Una altra cosa, però, és mirar els límits d’allò que proposa com a solució, perquè la seva idea de democràcia radical fonamentada en el concepte de vulnerabilitat potser no passa de ser una defensa de l’estat de benestar que, en realitat, ja estem abandonant, tot i que al seu país, els Estats Units, no hagi existit mai. Però, en tot cas, la seva crítica a la violència fundadora de les nostres societats segueix vigent i convida a ser radicalitzada.
Per a mi Butler ha estat una força impulsora per la meva docència, la meva vida i per a allò que maldo per pensar.
Marina Garcés, filòsofa i directora del màster de Filosofia per als reptes contemporanis de la Universitat Oberta de Catalunya
Butler no és un llegat, sinó un interrogant que desplaça constantment els límits del que podem veure i pensar. La seva filosofia és un moviment, no només perquè és aliada de diversos moviments d’emancipació, sinó perquè ens obliga a posar en moviment, també, les categories de la representació. Penso que la principal pregunta que hi ha darrere de cadascun dels moments del seu treball és la que s’adreça a les vides dignes de ser viscudes: quines són i quines estan condemnades a no ser-ho, en cada context? Des d’aquí, la relació entre el subjecte i el poder pren noves i canviants configuracions que qualsevol lector o lectora de Butler ha de portar al seu terreny. Penso que, com en les bones propostes filosòfiques, no hi ha d’haver deixebles de Butler, sinó còmplices del seu desafiament que s’atreveixin a situar-lo en els seus propis contextos de dominació amb eines i conceptes propis.
Olga Jubany, coordinadora del Grup de Recerca en Gènere, Identitat i Diversitat de la Universitat de Barcelona
La influència de Butler ha estat profunda i present en tota la meva trajectòria personal i acadèmica, tant de recerca com de docència. Més enllà de la seva contribució en àmbits d’estudi com el gènere, el racisme, les relacions de poder o el discurs d’odi – tots centrals en la meva recerca–, les reflexions de Butler m’han influenciat en la lògica que sostén aquests debats, al (de)mostrar, des d’un prisma crític alhora que absolutament lúcid, la necessitat de superar qualsevol comprensió essencialista sobre la identitat i l'existència humana.
Sota aquesta comprensió, Butler m’ha dut a replantejar conceptes tan fonamentals com cultura, llenguatge i biologia, qüestionant les conseqüències d’aquests en com generem, projectem i reproduïm els processos identitaris i les relacions socials. És per això que, com dic, no es tracta només de la seva contribució a les problematitzacions específiques dels debats contemporanis, sinó que la seva influència rau precisament en qüestionar els conceptes més essencials que afecten a tots els debats socials, culturals i filosòfics.
Certament, la seva influència en aspectes com el llenguatge i la comprensió del discurs com a conducta en si mateix, o sobre com les normes, patrons i pràctiques socials i institucionals de gènere produeixen la performativitat del subjecte, o sobre com la construcció denominada sexe està tan culturalment construïda com el gènere, entre moltíssimes d’altres contribucions, han estat troncals en el meu treball. Però, com dic, per a mi les seves aportacions van molt més enllà, en l’aprofundiment reflexiu –tan evident com evitat fins aleshores– que ens mostra i evidencia que no hi ha cap nucli, cap essència humana, sinó processos de producció social que es generen i reprodueixen en nosaltres mateixes. Per tant, la influència de Butler no és només rellevant en el nostre treball, sinó que ens qüestiona a nosaltres mateixes, a les nostres subjectivitats més encobertes, al nostre llenguatge, al nostre sistema... La seva complexitat i influencia rau doncs en la nostra capacitat de qüestionar-nos a nosaltres i als processos hegemònics que ens construeixen des de la despossessió. Per això he triat una de les meves cites preferides, entre moltes, que diu: “és tan sols en la despossessió que puc i dono compte de mi mateixa”.
Així doncs, crec que la seva immensa influència ve donada, en part, per la seva capacitat de mostrar-nos els fonaments d’allò que, en certa manera, fa molt que sabem i sentim però no reconeixem. Per això et diria que, per a mi, Butler ha estat com obrir una finestra a una realitat que abans veia a través d’un vidre i ara se’m mostra amb claredat cristal·lina.
Maria Medina, professora de Filosofia i Sociologia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.
Gender Trouble va ser el primer llibre de Judith Butler que vaig llegir, l’impacte que va tenir a la meua vida és innegable i ha arribat a influenciar enormement el meu treball. Especialment la seua concepció sobre la normativitat de gènere, al seu torn influenciada per la teoria foucaultiana, que m’ha permès comprendre millor els mecanismes socials de control i de sanció dels nostres cossos i comportaments. A través de la seua teoria de la performativitat de gènere m’he apropat a l’anàlisi dels discursos de la gestió empresarial des d’una perspectiva poc desenvolupada fins al moment, que permet veure com influeix la delimitació dicotòmica dels gèneres en la definició dels espais socials, també dels espais empresarials i organitzacionals. En l’àmbit més personal, les idees de Butler m’han fet reflexionar amb profunditat sobre com produïm i reproduïm el gènere, i atendre els discursos que rebem per tal de constituir-lo, des dels mitjans de comunicació, passant pel discurs científic, arribant al discurs mèdic entre d’altres. Considere que la seua visió del gènere assenta les bases per a poder conquerir una vida més conscient amb l’altre i amb una mateixa, i que ens ofereix ferramentes per a construir un món més just.
Sebastià Portell, secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
A mi, el pensament de Judith Butler m’ha influenciat molt, sobretot, des que vaig encetar la meva obra narrativa. El dia que va morir David Bowie (LaBreu Edicions, 2016), la meva primera novel·la, es fa ressò de manera literal d’alguns dels seus textos. És un retrat fragmentari d’un personatge i fa referència a Butler per parlar d’una noció que va proposar ella i que ha estat molt mal interpretada, que és la de la performativitat de gènere. Això em permet aprofundir en un dels aspectes més personals del protagonista de la novel·la. D’altra banda, a la meva segona novel·la, Ariel i els cossos (Empúries, 2019), em vaig endinsar de manera molt més explícita en la noció de performativitat de gènere i també en l’abast de les etiquetes de gènere, els binarismes i la necessitat de superar-la. És una novel·la en dues parts que parla d’un personatge que s’escapa de la binaritat de gènere i de qualsevol de les etiquetes: home, dona, cos actiu, cos passiu, cos sa, cos malalt... Fins i tot, cos existent o cos fantasmagòricm o la típica dicotomia cos-ànima. D’una manera integrada i no explícita, la novel·la parla d’aquestes qüestions des de la ficció, des d’un personatge que posa a la pràctica algunes de les propostes o observacions de Judith Butler en la seva vida personal. El testimoni de Judith Butler em sembla una aportació essencial en el pensament contemporani dels últims trenta anys, va encetar una revolució que avui comença a generalitzar-se, a vulgaritzar-se en el millor sentit de la paraula. La concessió del premi a aquesta persona és tot un encert, perquè d’alguna manera el Govern de la Generalitat de Catalunya, a través de la tria, ens diu a totes les persones no binàries, LGTBI, dones, que és important que existim i que ens visibilitzem, que tinguem veu en la discussió pública.
Marta Roqueta, investigadora, periodista i consultora feminista
A mi la figura de Butler no m’ha influenciat en excés. Ara bé, la seva aportació a la teoria feminista, sobretot a la teoria queer, és innegable. Una cosa a destacar d’ella no és només el que va dir a Gender Trouble i Bodies that Matter, sinó el que la gent va entendre. Part de l’onada trànsfoba moltes vegades es basa en una interpretació malintencionada de Butler. Alguns transmeten que Butler va dir que el sexe fins i tot és una construcció social i que és cultural, que el gènere és una mena de pantomima. En realitat, el que va dir és que el sexe ja està interpretat per un sedàs de gènere. Elli sempre posa l’exemple que quan una dona cis o un home trans estan embaraçadis, pregunten si és nen o nena quan, en realitat, allò és un fetus i, en tot cas, és mascle o femella. L’altra qüestió és la idea que el gènere és performatiu, que tothom s’ho va prendre com que és una mena de disfressa. Fins i tot a la sèrie Merlí ho van entendre fatal: la manera de donar suport dels alumnes a la professora trans –que no estava interpretada per una dona trans– va ser que els nois es disfressessin de noia i les noies de nois. Però la identitat d’una persona trans no és una disfressa. Quan diu que el gènere és performatiu, vol dir que el gènere, en certa manera, és un concepte que té part de construcció a través d’actes. Però no volia dir que ser dona és equivalent a la disfressa que fan les drag queens, sinó que és una qüestió que es confecciona a través d’una sèrie d’actes. A mi m’ha influenciat de manera que, com a feminista defensora de les persones no binàries i com a persona feminista que defensa la inclusió al feminisme de les dones trans, m’ha servit per justificar les meves posicions.
Neus Campillo, professora emèrita de Filosofia de la Universitat de València.
No és fàcil de contestar perquè, per una part, no es pot dir que estic d’acord al cent per cent amb el que defensa Judith Butler. Però, al mateix temps, com que es tracta d’una filòsofa amb moltes vessants, sí que és cert que alguns aspectes del seu pensament van ser importants en la meua indagació sobre els feminismes.
Em va influir a mi, i a la meua generació, en plantejar constantment problemes sobre el gènere i el feminisme. La qüestió ja no era a quina identitat han de respondre les dones. Ja no podia plantejar-se si era la maternitat la que les definia, o el sexe biològic, o la feminitat construïda des-de el patriarcat o des-de la heterosexualitat. Tampoc que la identitat fora fixa i la base per la política. No. La qüestió era que, des de la pluralitat i diversitat, des de la mateixa pràctica política, es plantejaren les demandes. Per a ella, el gènere “és una complexitat, la totalitat de la qual sempre es post-posa”. El mateix passa amb el caràcter incomplet de la categoria “dones”. L’ideal normatiu radicaria en eixe caràcter incomplet que sempre es posposaria. Per tant, la performativitat del gènere no es clausura mai. En un llibre del 2003 coordinat per Silvia Tubert, Del sexo al genero. Los equívocos de un concepto, aborde l’obra de Butler i aquests problemes en un capítol titulat ‘Ontología y Diferencia de los sexos’.
Crec que, tot i tindre això en compte, defensaria que la resinificació que ella sosté com a base de la crítica queda en un nivell discursiu. La més clàssica de “transcendir la situació” que es plantejava des del feminisme existencialista de Simone de Beauvoir –l’oblidada clàssica, a vegades injustament injuriada, no precisament per Butler, que va partir d’ella, i també de Michel Foucault– representa entendre el problema no només en termes d’identitat. No es tractaria de respondre a la pregunta “què és una dona?”, sinó de plantejar “com es pot donar una llibertat en la condició femenina?”.
Per a mi, que entenc el feminisme com a crítica i com una lluita política contra el “domini sexual” (Kate Millet, Política Sexual, 1969) i l'hegemonia de la masculinitat, crec que Butler ha significat molt. Però no estic d'acord amb algunes lectures que es fan de la seua obra al ser interpretades exclusivament com un constructivisme sense límits. Tampoc en el fet que la seua, una proposta molt rica i complexa, és puga convertir, malgrat ella, en una proposta inapel·lable, tancada. Crec que, més que “una filosofia” o una teoria en el sentit fort, és un filosofar constant. És un pensament crític, com demostra en tota la seua obra.