Recordeu on havíem finalitzat el primer capítol del viatge pel Túria: érem al pantà de Loriguilla, aquell que havia de servir de baluard defensiu de la ciutat de València, enfront d’una crescuda de dimensions considerables com la famosa riuada del 57. Si fem repàs, la làmina d’aigua de l’embassament en qüestió la formen els rius Túria i de Xelva, que s’aiguabarregen als dominis de la presa. El paisatge circumdant manté el caràcter abrupte a què ens té acostumats aquesta terra, que consisteix en profunds congostos que el riu, obstinadament, ha anat cavant i que s’han convertit alhora en el seu captiveri.
La presa se situa a l’entrada d’un engorjat estretíssim que supera, en rigor i alçària —160 metres a l’anomenat Salt de Xulilla—, qualsevol dels anteriors. Els dies d’hivern el sol penetra amb dificultats; arran d’aigua la perspectiva d’aquest passadís mineral adopta un aspecte tètric, infranquejable, de presidi d’alta seguretat. Les parets desafien la vertical, i es desplomen pesadament sobre el riu que unes passarel·les i ponts penjants habilitats per a satisfer l’ànsia exploradora del visitant salven amb intencions d’atracció turística. L’equipament pedestre, que va ser habilitat el 2013, recupera el camí —amb passarel·les i ponts penjants inclosos— dels treballadors del pantà de Loriguilla que s’allotjaven a Xulilla. Eviteu freqüentar l’indret els caps de setmana i els dies festius: la massa humana us impedirà connectar amb l’espectacle natural.
En un dels punts més estrets del congost, a l’alçada d’un gir violent on desemboca el barranc de Losa del Obispo, hi ha el paratge natural de Los Calderones. El racó destaca per les singulars formacions geològiques que el pas de l’aigua ha modelat. Allà mateix trobareu les restes d’un molí fariner i si remunteu una mica el riu, les ruïnes gairebé imperceptibles de la minúscula ermita de Sant Josep, al qual s’encomanaven els ganxers, abans d’enfrontar-se al tram més arriscat del riu. Antoni Josep Cavanilles no passa per alt a les seues Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblaciones y frutos del Reyno de Valencia la dura tasca que suposava el transport fluvial de troncs i, en concret, quan havia d’atacar-se aquest tram de riu. Diu així: “Es digna de atención la parte septentrional de la Punta, llamada el Salto de Chulilla, no porque las aguas se precipiten en cascadas, sino por la corta distancia de los muros. Corren allí por un cauce que podrá tener 30 palmos de ancho y más de 200 varas de profundidad. [...] Más interesante es aquel sitio quando pasa la madera que desde Moya y los montes de Castilla baxa hasta la ciudad de Valencia. No pocas veces se cruzan los maderos por la estrechez del paso; otros se amontonan sobre los que formaron una especie de barrera, siendo entonces preciso que algunos hombres baxen a cortar y quitar estorbos, y hallándose los muros cortados como a pico, solo resta el recurso de las sogas por donde se descuelgan. Practican esta operación arriesgada, y consiguen dar curso a la madera; si bien algunos infelices pagan con la vida.”
El congost es troba situat al terme municipal de Xulilla, dominat per una mola amb qualitats defensives i de control, i sobre la qual s’erigeix el castell d’època musulmana. El poble vessa pel perfil escarpat, concretant-se amb carrers estrets, costeruts en la seua part superior, d’una blancor nuclear. Tot i que tradicionalment ha subsistit de l’agricultura de secà i de la ramaderia, durant el període islàmic s’hi va establir un sistema de regadiu, a partir d’un assut que abastia les hortes de diverses alqueries. Amb el pas dels segles, l’aigua de reg és proporcionada actualment pel conegut com el canal de la Hidroelèctrica, construït el 1923, el qual aportava aigua a una de les dues centrals de generació elèctrica locals i a alguns dels sis molins fariners.
Tanmateix, avui dia, l’activitat agrària no és més que un testimoni del passat, perquè el principal recurs és, sense cap mena de dubte, el turisme. No debades Xulilla ha estat declarada destinació turística familiar, i raons no li’n falten. A banda del camí dels operaris de la presa, descrit unes línies enrere, s’han recuperat i senyalitzat camins tradicionals, mentre que l’amant del termalisme trobarà en el manantial que abastia el balneari de Fuencaliente —tancat permanentment— l’aigua mineromedicinal que brolla a 23 graus.